Aguilar de Segarra – Aguilar de Boixadors

Abans de la guerra Aguilar pràcticament mai va aparèixer en la premsa comarcal. Com a dades d’interès econòmic, el poble tenia parlar de la fàbrica de teixits “Societat Fills de Francisco Comellas”, fundada el 1919 i l’estació de tren, inaugurada el 1913. L’estació donaria origen a un barri nou, on s’hi assentarien algunes famílies forasteres. En aquest barri tenia la seu una societat cultural anomenada La Flor de Maig. En aquest local, també conegut com a cal Ferrer Nou, s’instal·laria una escola durant la República, dirigida per Jaume Quadrat, mestre d’esquerres.¹

En l’estiu de 1934, va aparèixer a Solidaridad Obrera un brevíssim article que esmentava una manifestació d’uns 200 rabassaires armats amb garrots contra els quals es va enviar una secció de la guàrdia d’assalt.² És poca la informació, però dona a entendre que existia un problema bastant seriós en el camp, similar al d’altres poblacions, com veurem més endavant. Més concretament, es tractava d’un parcer arrendatari que demanava donar-li a l’amo de la terra solament la vuitena part de la collita, mentre que l’habitual era la quarta part. Com no es van entendre, l’amo es va quedar amb tota la collita. Així que el parcer, de nom Jan, va demanar ajuda a Unió de Rabassaires i van arribar centenars de persones de les poblacions dels voltants.³

A la Revolució de 1934, hi va haver d’haver alguna implicació de rabassaires del poble, ja que entre els presos d’aquella insurrecció figura un tal Bernard Hollentlinder Moff. Desconeixem tot d’ell i els seus cognoms resulten sorprenents.

La qüestió de la terra a Catalunya

Per a posar en situació sobre la qüestió rabassaire a Catalunya, vital a molts pobles agrícoles, aprofitarem el que acabem de comentar del conflicte per a posar llum sobre el problema agrari.

L’estructura de la terra al Bages estava dominada per grans propietaris. Hi havia, també, nombrosos petits propietaris que no podien viure de la seva producció i havien d’ocupar-se amb altres treballs. A més, existia un proletariat pagès que no disposava de terres i havia d’establir contractes d’arrendament, de parceria o, si tenia sort, de masoveria. Aquests contractes estaven subjectes als interessos de les grans tenidors de la terra. Per exemple, a la vinya s’establia que per a pagar l’arrendament del tros de vinya que li hagués tocat al pagès, aquest li cedia la quarta part (o en alguns casos la meitat) de la producció de raïm.

Dins d’aquests tipus de contractes, destacava el de la rabassa morta, que implicava que el contracte durava mentre visquessin els dos terços dels ceps de vinya. El 1889 es va decidir que la durada d’aquest contracte seria de 50 anys. No obstant això, la malaltia de les vinyes per la fil·loxera de la dècada de 1890 va liquidar bona part d’aquelles vinyes. Van ser substituïts per altres ceps més resistents a la plaga, però que duraven menys anys. Així que els contractes es posaven en negociació cada pocs anys, elevant-se la tensió social en els temps de crisis.

En 1923 es va crear la Unió de Rabassaires, agrupació formada a partir de pagesos relacionats amb la vinya, encara que aviat es va estendre més enllà d’aquell sector a altres feines del camp. Entre les seves peticions estava que els contractes fossin a perpetuïtat, que se’ls indemnitzés les millores que havien aplicat en els camps rebuts, no pagar en cas de pèrdua de collita pel clima o que l’Estat expropiés la terra que no es posava en arrendament.⁴

Durant la República Unió de Rabassaires va començar a l’òrbita d’Esquerra Republicana. No obstant això, aquesta relació es va anar esmicolant quan els rabassaires van constatar la futilitat de les vies legals segons passaven els anys. Un altre factor va ser que el seu president a partir de 1932 va ser el socialista Josep Calvet, així com el fet que la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat passés el 1934 a les mans de Joan Comorera, líder de la USC. En Comorera va ser el responsable de l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu,⁵ votada el 21 de març de 1934. Els diputats de la Lliga Regionalista, defensant els interessos dels grans propietaris van abandonar el Parlament de Catalunya abans de la votació, declarant la seva invalidesa.⁶

La Llei garantia que els rabassaires podrien explotar la terra per un mínim de sis anys i tenir la propietat de les parcel·les treballades si les treballaven (o ja les havien treballat) sense interrupcions durant divuit anys o més. La Llei va ser immediatament denunciada a Madrid per la Lliga i el Institut Agrícola Català de Sant Isidre – la entitat dels grans propietaris o “sindicat dels agricultors rics” – i el Tribunal de Garanties Constitucionals els va donar la raó, anul·lant la llei el 8 de juny. La Generalitat va respondre aprovant una altra llei gairebé idèntica uns dies després.

Per tant, a partir d’aquest moment es va desenvolupar una batalla a nivell local entre propietaris i rabassaires, que van omplir els jutjats d’al·legacions i demandes. Els rabassaires van interposar unes 30.000 demandes, dels quals 3.000 n’eren de la comarca del Bages.

La Revolució d’Octubre a Catalunya s’explica en bona part per aquest factor del camp català i també per l’amenaça a la sobirania de la Generalitat de Catalunya, representada per l’actuació del Tribunal de Garanties. Després de la repressió d’aquesta revolta de 1934, es van tramitar gairebé 3.000 desnonaments de parcers i rabassaires. Així que el camp català en 1936 era un formiguer d’odis entrecreuats.

La guerra civil a Aguilar

L’arribada de la revolució social a Aguilar va venir de la mà d’un grup d’obrers que en aquells dies treballaven en la construcció de la carretera. Va ser aquest grup qui va incendiar l’església local (o almenys els testimonis els acusen de fer-ho). També va cremar l’església del barri de Castellar i altres capelles del municipi. En aquest cas s’acusava d’acompanyar als incendiaris a un veí del municipi Alfons Roig Soler, habitant de la casa “Gep Gran”.

En aquells dies es va conformar un comitè local, com a tots els pobles. S’ignora la seva composició, encara que els més probable sigui que predominés el component rabassaire, donada la sociologia de la població, potser acompanyats dels ferroviaris, atès el seu predomini en el barri de L’Estació. A grans trets, es destaca la moderació del comitè, ja que mai va detenir a cap veí. Al novembre de 1936 s’informa de vuit expropiacions.⁷ Entre elles estan les tres cases rectorals dels tres nuclis de població que componien el municipi. Aquestes cases van ser destinades a serveis per al poble. Les altres cinc expropiacions eren terres de cultiu i van ser arrendades a petits agricultors.

El 1937, Demetrio Bavón Rodríguez, secretari del Sindicat Únic de Treballadors d’Aguilar de Segarra, de la CNT, regulava la situació del local del sindicat, situat al carrer Estació, 2.⁸ Fins aleshores el sindicat s’havia reunit a un local d’un afiliat. El local confiscat era una barberia propietat d’un dretà anomenat Vendrell. El local va ser confiscat l’1 d’agost de 1936. A això se li va sumar l’expropiació d’una casa del carrer Estació, 5, que havia estat un local freqüentat pels reaccionaris del poble i que va ser destinat a ateneu cultural.

En el capítol de víctimes, la Causa General relata l’assassinat del comerciant dretà Esteve Pons Piqué, el 27 d’octubre de 1936. En declaració a la Guàrdia Civil, ja en època franquista, la seva esposa Maria Font Puig relatava que va ser tret del seu domicili per milicians de Manresa. El seu cos va aparèixer crivellat a trets a la carretera, entre Camps i Fonollosa.

Com a tots els pobles, l’afiliació als sindicats es va disparar. En una població de 768 habitants a l’abril de 1936, la UGT – abans de la guerra inexistent – va arribar a comptar amb 49 afiliats. El sindicat es va fundar l’1 d’octubre de 1936. Per part seva, la CNT hi comptava amb uns 110 afiliats, segons el que es dedueix de les seves cotitzacions setmanals. El SUT d’Aguilar de Segarra va aparèixer ben poc en la vida orgànica de la CNT, potser perquè es perdés la documentació. Solament consta un representant d’Aguilar, Balbino Tello, al Ple Regional de Camperols del 8 de gener de 1937.

Una altra font per a conèixer noms propis és la composició del Consell Municipal. El 19 d’octubre de 1936 es va conformar un consell format com segueix: Agustí Díaz Álvarez (CNT), Joan Llobet Bové (CNT), Josep Maria Arroya Martínez (CNT), Josep Torraguitart Rius (PSUC), Pere Arnau Pessarrodona (PSUC), Josep Rial Claret (PSUC), Casimir Centellas Font (ERC), Isidre Casals Ferré (ERC), Josep Boladeras Vilalta (ERC), Josep Casellas Palà (Unió de Rabassaires) i Josep Tristany Junyent (Unió de Rabassaires).⁹ La CNT va intentar tenir quatre consellers, però els altres grups s’hi van negar.

Josep Rial (PSUC) va ser votat com a alcalde, encara que als pocs dies, aquesta decisió va ser modificada a favor d’Agustí Díaz, de la CNT. I al gener, de nou Josep Rial va tornar a ser nomenat alcalde.¹⁰ Això indica un enfrontament entre el PSUC i la CNT que va durar fins a març de l’any següent, amb denúncies a la Direcció General de la Generalitat sobre la constitució il·legal de l’Ajuntament, quan la seva composició beneficiava a l’altra part, és clar.

Entre els voluntaris per a les milícies es té notícia d’un mort. Es tracta de Francesc Pons Riera, caigut a Madrid el 20 de novembre de 1936.¹¹ Es desconeix la seva unitat, encara que per la data i el lloc, es podria tractar de la Columna Durruti o la Columna Llibertat del PSUC. Potser anava d’aquesta segona unitat, ja que també se sap que Lluís Roig, va acabar a la Divisió de Líster.

Poca participació va tenir Aguilar a la guerra. El que més es recorden són els emboscats, persones de dretes que s’ocultava a les muntanyes o a masies apartades, com a cal Ferrer de Castellar.

Quan van entrar les tropes franquistes a Aguilar, els republicans van oferir resistència. Havien establert el seu defensa des del pujol del castell de Castellar. Van aguantar el que van poder. Als combats del final de la guerra, quan el poble estava en disputa, les tropes republicanes van resistir des del castell d’Aguilar. La lluita bèl·lica va ser crua i va deixar 52 morts.¹²

A Aguilar de Segarra vint-i-dos veïns van ser detinguts després de la guerra i van ser condemnats a penes de presó a partir de judicis sumaríssims.¹³ No hi va haver execucions de persones d’aquest poble.

1. Parcerisas i Colomer, Roser (2000). Memòries d’Aguilar de Segarra. Recull de la vida d’un poble. CEB, Manrea. p. 230 ↩︎
2. Solidaridad Obrera, 17/07/1934, p. 6. ↩︎
3. Parcerisas i Colomer, Roser (2000). Op. Cit. p. 230 ↩︎
4. Aquestes peticions es poden consultar a Gavaldà, Antoni (2019). Cataluña. Avatares de la colectivización agraria (1936-1939). Fundación Anselmo Lorenzo. pp. 26-27 ↩︎
5. Es pot llegir el seu text al DOGC. Núm. 102, 12/04/1934 ↩︎
6. Nònit Puig resumia aquesta situació d’aquesta manera: “Anteriorment hem dit que els de Sant Isidre [es refereix a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre] empenyeren la Lliga a recórrer la Llei de Contractes de Conreu, votada pel Parlament de Catalunya. El Govern Samper [és Ricardo Samper, membre del Partit Republicà Radical i president del govern des del 28 d’abril de 1934] es féu seu el recurs d’inconstitucionalitat. El Tribunal de Garanties, producte de la imaginació dels Governs Azaña i socialistes, i format per elements anticatalans i antirepublicans, per a no dir monàrquics, va dir que la Llei no era tal Llei i que el poble de Catalunya no era qui per donar-se Lleis, i que solament eren bones les Lleis que es votaven, o es podrien votar, a Madrid, i que tot allò de la sobirania del poble no era res.” Puig Vila, Nònit (1935). Capítol IV. Què és la Unió de Rabassaires? ↩︎
7. Arxiu de Salamanca, CDMH, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo , 167, 1, 1 ↩︎
8. CDMH, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 167, 1, 2 fins la pàg. 14 ↩︎
9. CDMH, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo , 308, 1, 2 ↩︎
10. Es pot trobar a Arxius En Línia, Direcció General d’Administració Local. Expedients de constitució d’ajuntaments de la comarca del Bages. ANC1-1-T-6095 ↩︎
11. El Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya, Memorial Democràtic ↩︎
12. Parcerisas i Colomer, Roser (2000). Op. Cit. p. 239 ↩︎
13. A partir d’ara a tots els pobles ens farem eco de la Llista de reparación jurídica de les víctimes del franquisme. 2017. 
    https://anc.gencat.c ↩︎