Militant clau del moviment obrer dels anys 30 a la comarca del Bages. D’anarquista revolucionari a alcalde de Manresa durant la Guerra Civil, passant per diversos càrrecs orgànics de la CNT, Corbella va tenir molta rellevància per la vida sociopolítica de Manresa. Desprès de la guerra es va exiliar a França per retornar a Barcelona per iniciar un projecte polític als anys 40 que va ser mal encaixat per l’àmbit llibertari.
Els inicis
Josep Corbella va néixer el 4 d’agost de 1904 a Solsona (província de Lleida) al si d’una família treballadora. El seu pare es deia Josep Corbella i Miserachs i la seva mare Rosa Suñé i Caelles [1]. La família paterna provenia d’Igualada, amb arrels més antigues de la Segarra (de Vallfogona de Riubcorb). Van tenir tres fills, un nen en Josep, i dues filles bessones. El pare havia muntat feia poc temps una facina, una fàbrica de licors destil·lats.
Na Rosa, la mare, va morir el 1910, quan en Josep tenia 5 anys. Era filla de Gaietà Suñer i Rosa Caelles, de Manresa. Quan es va casar amb en Josep Corbella i Miserachs, va anar a viure a Solsona. Desprès de la mort de Rosa Suñe, ja a la dècada de 1910, la família va seguir la línia migratòria Cardener-Llobregat amb aturades a Cardona, Súria i, finalment, a Terrassa on es va quedar. Les noies treballarien a una fàbrica de mitges, la Sanllehí.
Quan enviudà en Josep es tornà a casar amb Maria Bonell i Argelagós. Van tenir tres filles, tot i que la gran, Teresina, va morir a Súria de jove. Com hem dit abans, primer van traslladar-se a viure a Cardona, però finalment també marxarien d’aquest poble seguint el riu Cardener.
A Súria les mines estaven en marxa des de 1912 i s’hi necessitava molta mà d’obra. Serà en aquest lloc on en Josep Corbella i Suñé entrà en contacte amb les idees anarquistes i amb l’organització obrera cap els primers anys 1920. Tinguem en compte que la dictadura d’en Primo de Rivera havia prohibit totes les activitats de la Confederació Nacional del Treball, la CNT. Alguns militants van haver de marxar a França, a l’exili. Un d’ells seria en Josep Corbella que, amb poc més de vint anys, es guanyà la vida a una granja i desprès de cambrer.
Aleshores, els sindicalistes del poble es reunien al Cafè Cal Quim, al carrer Àngel Guimerà, 44[2]. El 1925, amb 21 anys, en Josep és membre del grup d’afinitat anarquista de Súria, anomenat Sin Fronteras. Aquest grup va participar a diverses reunions a Manresa i Terrassa per conformar una organització anarquista. Aquesta organització serà la coneguda Federació Anarquista Ibèrica, FAI, que va ser fundada a València el 1927. A finals de 1928, Manresa ja comptava amb una Federació Local de Grups Anarquistes formada pels grups Bakunin, Los sin patria y sin hogar i El Vencedor. Tot això conformaria el germen de la FAI a Manresa i a la comarca de l’Alt Llobregat i Cardener[3]. A partir d’aquesta organització bàsica es constituiria a poc a poc una federació comarcal amb els grups dels pobles. Durant 1928 es crearia un Comitè de Relacions Anarquistes amb seu a Manresa. Estava conformat per Víctor Bayo, Enric Grau, Simó Rubio i Josep Corbella. El comitè tenia seu a casa d’en Bayo.
Per una altra banda, el grup anarquista de Súria estava format per militants que treballaven a les mines de potassa, tals com Enrique Flores, Manuel Pinto, Josep Farriols Santamaria, Martín Navarro o en Torrens. El 2 d’octubre de 1929 el Rei Alfons XIII tenia previst visitar les mines. Aleshores en Corbella ja s’havia traslladat a Manresa. El cas és que el grup revolucionari va estar estudiant la possibilitat de realitzar un atemptat contra el Rei, cosa que li va ser encarregada pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Finalment, el propi comitè va desestimar l’atemptat per la certesa de que el Rei estaria envoltat en tot moment d’una multitud de periodistes, tècnics de la mina, personal miner i molts curiosos. Per tant, hi havia bastants probabilitats de provocar una gran massacre i per això no va haver cap atemptat.
Havíem dit que en Corbella s’havia traslladat a Manresa. Doncs va anar a casa del seu tiet Jacint, germà del seu pare, que aleshores regentava dues botigues a la carretera de Cardona, número 26. A una botiga venia vi i, a l’altra, carbó. La família vivia al primer pis. Aquesta seria casa seva durant els períodes que va viure a Manresa fins la Guerra Civil.
Quant a la resta de la família, aquesta marxarà al poc temps des de Súria a Terrassa. Tornarem a saber d’ells més endavant.
El seu tiet, Jacint Corbella i Miserachs, va morir de càncer d’estómac el gener de 1929. De manera que la seva dona, Carme Ventura i Marbà, es va haver de fer càrrec de tot. Al poc de la mort del marit, la vídua va deixar d’ocupar-se de les dues botigues. A una d’elles s’hi va instal·lar una espardenyeria i a la façana els nous propietaris van col·locar una espardenya molt gran – d’aquí el nom que agafaria tot l’edifici, Ca l’Espardenya.
Carme Ventura era mare de dos fills, Josep i Teresa, tots dos de cognom Corbella i Ventura. Podem intuir confusions d’identitat, ja que hi havia més d’un Josep Corbella. Aquests nens tenien, en el moment de la mort del seu pare, 14 i 12 anys, respectivament.
A la mateixa casa, a més, na Carme va acollir dos nebots seus més, fills d’una germana i tots dos barbers d’ofici, en Joan i en Jaume[4]. El primer va viure a Manresa tota la seva vida. En canvi, el segon, va tenir una vida molt més agitada. Més endavant donarem alguns detalls més d’ell.
La Segona República
Josep es va integrar immediatament a l’activisme sociopolític de la ciutat. En aquells moments, Manresa vorejava els 30.000 habitants i era una de les ciutats més poblades de Catalunya. I per suposat, els sindicats de la CNT manresana s’anaven reorganitzat desprès del període d’il·legalitat de la dictadura.
Pel que fa a l’activitat d’en Corbella, el trobem el 19 de novembre de 1930. Aquell dia va tenir lloc una vaga general a Manresa, convocada per la Federació Local de Sindicats Únics de CNT. La vaga es va convocar per protestar contra la repressió, per la llibertat de premsa i d’associació. Seguia la línia de les vagues generals de Madrid i Barcelona, d’aquells mateixos dies. A Manresa, durant la vaga, va ser detingut un sindicalista de la fàbrica Pirelli, anomenat Fernando Trigo. Com a protesta per la detenció es va autoconvocar una gran marxa espontània que va anar a l’Ajuntament. Un cop allà la gentada volia anar a la presó, situada a un edifici al darrere l’Ajuntament, als actuals jutjats vells. Però la Guàrdia Civil, armada, va impedir qualsevol moviment en aquella direcció. Davant d’això, la manifestació va girar cap a la Cambra de Comerç i va envair el local. Corbella es va dirigir a la multitud des del balcó animant a continuar la mobilització “fins aconseguir la llibertat de tots els presos socials”[5].
Amb l’arribada la República, el 14 d’abril de 1931, la CNT manresana també va convocar una vaga general. Ho havia fet abans el 12 de desembre de 1930. I ara tornava a paralitzar la ciutat. El seu objectiu era que el procés democratitzador no es paralitzés i se superés d’una vegada el règim dictatorial i la monarquia. De manera que, en aquest context, el dia 15 d’abril, una delegació obrera envoltada d’una gran gentada va entrar a l’Ajuntament. A la reunió, la Junta municipal provisional, conformada ja per republicans, va oferir als sindicalistes assumir els llocs de consergeria, agutzil i funcionariat del consistori. Oferiment aquest que va ser rebutjat amb l’argument de què depenien de la decisió dels sindicats. El cas és que els sindicalistes havien anat a parlamentar amb la Junta per a deixar clara la postura de la Confederació, CNT, que demanava, entre altres coses, la jornada de 8 hores o la dissolució de la Guàrdia Civil.
Precisament, contra la Guàrdia Civil s’havia preparat un dispositiu de defensa[6]. El representant dels sindicats, Josep Corbella, va sortir al balcó de l’Ajuntament a informar a la multitud de les decisions acordades – paper mullat la majoria d’elles, ja que l’Ajuntament no en tenia, de competències.
Aleshores en Corbella ja era una persona de referència entre els sindicats manresans, i en aquells mesos també s’estava estrenant com a orador. En aquesta funció el trobem a la premsa manresana el 23 de març de 1931 al Teatre Conservatori, juntament amb Bartomeu Diacrepé, Fernando Trigo, José Cinca, Roser Dolcet, Adolfo Bueno, Llorenç Griñó i Jaime R. Magriñà[7]. A l’abril era a la Pobla de Lillet (comarca del Berguedà), fent un míting de “divulgació social”. Van participar-hi Pedro Cano, Joan Figueras, Roser Dolcet, Maria Farrés, Josep Corbella i un tal Martínez[8]. El Primer de Maig va tornar a prendre part en el míting de Manresa, amb els esmentats Blat, Griñó, a més d’Enric Grau, Alcaide, Cañizares i Almeida[9]. Eren temps de gran creixement organitzatiu i els militants s’havien de multiplicar per a poder arribar a tot el que se’ls exigia.
Corbella també participarà en el Tercer Congrés Confederal de la CNT, celebrat a Madrid el juny de 1931. Representava els sindicats de la Construcció, Transport i Ferroviaris de Manresa. També hi va assistir José Alberola representant d’altres sindicats de Manresa i de la comarca de l’Alt Llobregat. Tots dos defensaven la postura d’iniciar immediatament un procés revolucionari aprofitant la feblesa republicana. Corbella va signar el dictamen de la ponència “Posició de la CNT davant la convocatòria de les Corts Constituents”. També va realitzar una pregunta al Congrés sobre l’afiliació dels comerciants i amos de les botigues, ja que el seu sindicat (ho preguntava el sindicat de Transports de Manresa) era conscient que hi havia molts botiguers afiliats a la CNT.
Aquí podríem fer una precisió, que és que la CNT manresana va intentar atreure’s a l’Associació de Dependents de Comerç i de la Indústria, ADCI, en aquells mesos de 1930 i 1931. Per això es van organitzar algunes conferències, com la de Sebastián Clarà el novembre de 1930. No obstant això, aquest acostament no va fructificar i l’ADCI de Manresa mai es va apropar als postulats anarcosindicalistes. Al llarg de la Segona República tindrà en les seves juntes militants socialistes i comunistes, així com alguns republicans afins a Esquerra Republicana de Catalunya, ERC. Per a 1936 el sindicat de dependents caurà a l’òrbita del partit comunista, el PSUC.
Tornant al relat d’en Corbella, direm que la vaga estatal de la Telefónica de 1931 també va tenir ressò a Manresa. Pel 6 de juliol la situació era de tal tensió, que la Guàrdia Civil va ocupar les instal·lacions de la Telefónica. El Governador Civil va enviar uns 200 guàrdies a causa de la situació. El 13 de juliol esclatarà la vaga general a la ciutat. Per l’ocasió la Federació Local de Grups Anarquistes havia organitzat un “grup d’acció” conformat per Corbella, Enric Grau, Pedro Cano, Josep Camps, Soler, Celestí “Esmolet”, “Sevilla” i “Manolo” [10]. El grup va realitzar diversos sabotatges, com per exemple la voladura de pals de telèfons, incomunicant així la ciutat. El mateix sistema es va utilitzar per la vaga general del 4 de setembre de 1931, que tenia caràcter provincial. En aquest cas no es coneixen els integrants del grup, però ens podem imaginar que podrien ser els mateixos o similars. L’èxit de la vaga de telèfons faria que la CNT rebés un al·luvió d’afiliacions. El clima social que es respirava en tot l’Alt Llobregat era summament explosiu, especialment en les mines. A Cardona i Súria o Fígols hi va haver episodis greus que feien patent un problema estructural que esclataria poc després.
A finals d’any Josep Corbella és anomenat secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l’Alt Llobregat i el Cardener. En aquell moment la Confederació passava dels 20.000 afiliats a tota la comarca, tenint més de 8.000 afiliats només a Manresa. En aquells dies s’entenia que la CNT era el sindicat únic del proletariat català, d’aquí que els obrers de totes les tendències també hi estiguessin afiliats.
A l’octubre Corbella realitza una conferència a Súria sobre sindicalisme i cooperativisme [11]. Al desembre hi participà en dos actes. El primer el 18 a Gironella, sota el títol de “la imperfecció no està en l’individu sinó en la societat” [12]. I el 27, presidí el míting al Teatre Kursaal de Manresa amb Ricardo Sanz, Bonaventura Durruti, Guzmán Val i Claramunt [13]. A primers d’any tornà a Súria amb un altre míting d’agitació social (era un poble ja agitat per si mateix) al cinema Socisa juntament amb Manuel Pérez, Roser Dolcet, Llibertat Ródenas, Artur Parera, Jaume Ribas i Durruti. Aquest acte era el preludi de la insurrecció que estava a punt de succeir. Aquests mítings informaven el públic dels continus excessos de la força pública, que estava realitzant en aquells mateixos dies matances en diversos pobles (18 morts en aquella mateixa setmana) i l’animaven a preparar-se per a la revolució social.
La famosa Revolta de l’Alt Llobregat va començar el 20 de gener de 1932 a Fígols, poble miner pròxim a Berga. El conflicte es va iniciar a causa d’una vaga de la fàbrica tèxtil de Cercs. Quan les obreres de la fàbrica van demanar ajuda a la mina, els miners la van ocupar de seguida desarmant els vigilants. Una vegada amos de la situació van baixar als pobles de la vall i van ocupar-los sense resistència. De seguida es va estendre la flama per tota la comarca.
Però per a la CNT de l’Alt Llobregat això suposaria un conflicte intern de grans proporcions. El dia 21 es va celebrar a Gironella un Ple dels sindicats de la comarca per a decidir què fer-ne. La decisió va ser la d’esperar que el Comitè Regional proclamés la vaga general revolucionària a tot Catalunya o que el Comitè Nacional ho fes a tot Espanya. Per tant, els sindicats de la comarca no la van convocar. Al dia següent, el dia 22 de gener, el Comitè Regional va convocar la vaga general a Catalunya sense el caràcter de “revolucionària”. No obstant això, quan les notícies de la insurrecció de Fígols arribaven als pobles de l’Alt Llobregat, aquests s’unien espontàniament al moviment sense tenir en compte els acords. Això va succeir a Balsareny, Cardona, Navarcles, Sallent i Súria que van proclamar el comunisme llibertari ocupant els ajuntaments i desarmant el sometent o els vigilants de les fàbriques. En canvi, a altres llocs es va convocar una vaga general de “braços caiguts” seguint la consigna del Comitè Regional.
A Manresa, seu del batalló de la caserna del Carme, els militars van controlar la situació de seguida i van detenir tots els que es trobaven al local de la Federació Local. Corbella no hi era entre ells. El seu paper era el d’enllaç entre la comarcal i la Regional catalana. Ràpidament van arribar a Manresa més soldats i guàrdies que van prendre sense dificultats tots els pobles de la comarca. Amb la derrota del moviment es van produir dues-centes detencions a la zona. Més tard, fins i tot, alguns detinguts van ser deportats en un vaixell amb destinació a l’Àfrica. Aquesta deportació era vista com un abús intolerable del Govern republicà, i es va deslliurar una insurrecció de solidaritat a Terrassa, l’ajuntament de la qual va ser pres el 15 de febrer i es va proclamar el comunisme llibertari. Com a l’Alt Llobregat, el moviment revolucionari d’aquesta localitat va ser derrotat sense problemes per la força pública.
Però a nivell intern la CNT va sortir molt tocada de tot això. El sector faista – identificat amb la FAI, però que no necessàriament militava en ella – buscava prendre els llocs rellevants de l’organització sindical. I per a això desplaçava a aquells que ocupaven els càrrecs, que al seu torn es defensaven amb ungles i dents. Aquest sector se’l denominava trentista, per un manifest que va publicar a l’agost del 31. La lluita de tots dos sectors va enrarir l’ambient, i al Ple de Sabadell, celebrat a l’abril de 1932, es va constatar que les diferències eren abismals. Corbella va assistir a aquell ple representant al sindicat de la Pobla de Lillet que tenia 800 afiliats. Es desconeix la seva vinculació amb aquella població. La postura d’en Corbella era afí a les tesis faistes. Perquè entenguem millor aquesta posició, en aquells anys tenien l’exemple rus molt pròxim. Els bolxevics no havien permès la consolidació del govern de transició i havien realitzat la seva pròpia revolució uns pocs mesos després de la caiguda del tsarisme. Doncs a Espanya els anarquistes plantejaven alguna cosa similar amb una República que tenia escassament un any d’edat.
Per a la CNT comarcal la qüestió del ple de Gironella, abans esmentat, va suposar un abans i un després. Un altre dels factors de divisió interna va ser la impugnació del comitè comarcal, al ple de Sant Vicenç de Castellet de l’11 i 12 de juny de 1932. Es van revisar els comptes de la tresoreria i es va descobrir un desfalc de 12.000 pessetes que no apareixien. Corbella ja se n’havia anat, cap a Barcelona, així que va quedar lliure de sospites. L’acusació va recaure sobre Joan Figueras, president; Joan Puig, secretari – substitut de Corbella; Leonci Sanllehí, comptador; i Joan Bernich, tresorer. Finalment, totes les culpes van recaure sobre en Bernich, que havia marxat a Sevilla. No obstant això, com la comissió investigadora va acabar el seu treball el 1933 i per a aleshores l’escissió ja era una realitat, el Comitè Regional de Catalunya va ignorar les peticions de la comarcal de l’Alt Llobregat – que estava posicionada amb els trentistes[14]. A Solidaridad Obrera es publicava poc temps després del Ple de Sant Vicenç un aval a Corbella de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca, dient que qualsevol sospita sobre ell era falsa[15]. Ignorem quines sospites hi havia sobre ell, però poden estar relacionades amb l’anteriorment narrat.
Després de l’estiu, es va produir una batuda de la Guàrdia d’Assalt contra una reunió d’anarquistes a Terrassa. Segons la premsa burgesa es tractava d’una reunió per a organitzar una nova revolta o atemptats terroristes. En canvi, segons Solidaridad Obrera (la “Soli”) estaven celebrant una reunió per a constituir una escola racionalista en aquella ciutat. En tot cas, 39 militants de diversos punts de Catalunya van ser detinguts. Entre aquells hi trobem a Josep Corbella de Manresa i a Guzmán Val i Josep Farriols, tots dos dels grups anarquistes de Súria[16]. Als pocs dies la “Soli” notificava que encara seguien detinguts en la Prefectura de Policia de Terrassa 18 militants, entre els quals ja no hi consta en Corbella. Justament en aquells mateixos dies tenia lloc el míting d’Arts Escèniques que va organitzar CNT davant 100.000 persones per a protestar contra la repressió. Només a Terrassa s’hi havia detingut uns 90 anarquistes durant tot aquell any.
Posteriorment podem veure a en Corbella participant a un míting a Sallent al costat de Maria Durán, Tomás Cano Ruiz i Roser Dolcet[17] i a un altre a Manresa, amb motiu de la vaga de la Pirelli, al costat de Rafael Núñez, Juan Bruno i un membre del Comitè Regional[18].
Que Corbella continuava estant al corrent de tot el que succeïa a Manresa, ho podem intuir amb un escarit missatge aparegut en Solidaridad Obrera: “Camarada José Corbella: Mariano Prat me pregunta si podemos aclarar el asunto que nos incumbe a los tres tan pronto como pases por Manresa. Firmado, M. Casanovas”[19]. Eren freqüents aquests missatges críptics a tota la premsa llibertària. D’aquí podem intuir que Corbella no vivia a Manresa.
Als pocs dies va tenir lloc la insurrecció del 8 de gener de 1933, que a la comarca del Bages es desenvoluparia a Sallent, únicament. Aquella insurrecció va provocar dues morts d’anarquistes, degut als trets de la Guàrdia Civil, i van inclinar la majoria dels sindicats de Manresa – els sindicats controlats pels trentistes – a impulsar definitivament una assemblea catalana de Sindicats d’Oposició de la CNT celebrada a finals de gener.
En aquells dies ja s’havia expulsat de la CNT tots els sindicats dirigits per militants del Bloc Obrer i Camperol i també a la Federació Obrera Local de Sabadell (de tendència trentista). L’escissió ja era un fet. A ella s’uniria gairebé tota la comarca de l’Alt Llobregat, exceptuant els sindicats miners de Cardona, Fígols, Sallent, Balsareny, Súria, el d’oficis varis de Monistrol de Montserrat o els de Construcció, Cautxú i Ferroviaris de Manresa. A més, diversos sindicats de la comarca van romandre tancats per ordres governatives fins la primavera de 1936 perdent així l’anarcosindicalisme el lideratge sindical davant la creació de nous sindicats de signe comunista.
En canvi Corbella continuava la seva progressió orgànica dins la CNT. A l’abril de 1933, participà al míting celebrat a Barcelona contra la pena de mort que es demanava contra – ni més ni menys – 42 membres de la CNT de Terrassa[20]. Eren els mateixos que havien proclamat el comunisme llibertari des de l’Ajuntament de la localitat i van ser detinguts el febrer de 1932. La República es mostrava implacable. El 23 de juny torna a encapçalar un altre míting en el Palau de les Arts Decoratives pel mateix assumpte[21]. L’organització va realitzar desenes de mítings contra la repressió en aquella primavera i anunciava 9.500 presos a tota Espanya.
Als pocs dies va tenir lloc un referèndum en la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CNT) on es va votar la secretaria general. Va ser triat Josep Corbella amb els vots de 96 sindicats que representaven 119.645 afiliats[22]. Va rebre el suport en bloc dels sindicats de Barcelona, molt decantats pel sector faista. 
| Solidaridad Obrera, 28/06/1933, p.4 |
A part de la seva activitat orgànica i burocràtica, enorme a una gran organització com la que era la CNT, va prendre part als dos mítings més nodrits que va organitzar la Confederació a la segona meitat de l’any. Eren mítings d’impugnació a la República. La CNT denunciava sense pal·liatius la llei de “vagos y maleantes” que havia portat a la presó a nombrosos companys. Es va exigir la llibertat dels 9.000 presos de la CNT, la majoria governatius[23].
| Intervenció del Comitè Nacional al miting de la Monumental. Solidaridad Obrera |
El primer d’ells va tenir lloc el 23 de setembre en la Plaça de Toros Monumental de Barcelona. Les xifres rondaven els 80.000 assistents, segons informava Solidaridad Obrera. El 5 de novembre va tenir lloc un altre míting demanant l’abstenció a les properes eleccions. Estava convocat per la revista Tierra y Libertad. Hi van parlar Jaume R. Magriñà, J. Claro Seudón, Francesc Isgleas, Expèdit Durán i Avelino G. Mallada. L’acte va ser presidit per Corbella que va convidar a la concurrència a adscriure’s al “front únic revolucionari anarcosindicalista” [24]. Podem intuir que era una resposta al front únic que impulsava el Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurin, que va donar lloc a l’Aliança Obrera, protagonista dels futurs fets de 1934. En tot cas en Corbella va tancar el míting donant una idea d’allò que passaria poques setmanes després: “si el poble s’absté, la CNT propulsarà un moviment revolucionari. Sent conseqüents, l’abstenció electoral significarà la revolució” [25].
Un apunt curiós és que en aquells moments el governador civil de Catalunya era el republicà manresà Joan Selves i Carner. Va assumir el càrrec el 5 de setembre de 1933. En Selves havia presidit la Junta municipal de Manresa a l’abril de 1931 i, per tant, havia tingut tracte directe amb Josep Corbella. Segurament va ser ell mateix qui li oferís a Corbella treballar a l’Ajuntament. Ara els veiem tots dos en llocs rellevants a nivell de Catalunya, però en posicions confrontades.
Les eleccions generals van tenir lloc el 19 de novembre. La CNT va impulsar una campanya abstencionista que va gaudir de bastant seguiment a Barcelona i els seus pobles limítrofs, i a les províncies del sud d’Espanya. A més els socialistes havien trencat la seva aliança amb els republicans. Tot això va donar-li la victòria a la dreta, que va formar govern. La CNT per a no quedar-se amb la sensació d’haver afavorit a la dreta va decidir llançar una insurrecció, tal com havia insinuat Josep Corbella al míting abans esmentat. Aquesta revolta va tenir lloc el 8 de desembre.
A Manresa s’hi havia creat un comitè de defensa durant aquella tardor. Aquest havia entrat en contacte amb el Comitè Regional que va enviar Cristóbal Albadatrecu per a què ensenyés els membres del comitè de defensa local a fabricar explosius. El Comitè Regional a la vegada havia demanat “material” a Manresa, que es va fer arribar a Barcelona a través d’en Corbella. En aquells moments a Manresa existia una fàbrica d’obusos, la foneria Desveus, i en allà hi treballava un militant de la FAI anomenat Pere Ferrer (àlies Pere “Boig”). Ferrer va sostreure els obusos per a fabricar les bombes que es van utilitzar a diversos punts de Catalunya. A Manresa hi van esclatar 9 bombes, entre elles una de molt potent a les obres de la Seu. D’aquelles, hi va haver nou detinguts[26].
A partir d’aquest moment en Corbella passa a tenir un rol de molta menor intensitat a l’Organització. Durant 1934 té un paper d’enllaç entre sindicats i grups de militants i el 1935, potser abans, torna a instal·lar-se a Manresa. Aleshores a Espanya governava la dreta en el que es coneix com el “bienni negre”. En ser derrotat el moviment d’Octubre del 34 molts militants revolucionaris van passar a un paper més discret. Les presons eren plenes de presos i els sindicats estaven clausurats.
Així doncs, en Corbella va aprofitar per a casar-se amb la seva cosina Teresa Corbella, de 18 anys, i viuran sota la tutela de la mare d’aquesta al domicili de Manresa de qual hem parlat abans. Fruit d’aquesta relació familiar naixerà Jacint Corbella i Corbella el 1937[27]. Entre 1935-36 en Josep va entrar a treballar a la fàbrica Gaspar Galí, d’adober.
La Guerra Civil
Els anys de la guerra serien per a tots els militants uns anys de ritme frenètic. Per a en Corbella no ho va ser menys. Ja hem vist que la seva activitat havia minvat considerablement des de 1934, però la situació social i política requeria de la participació de tothom. Al començament de la guerra es constitueixen a Manresa dos comitès revolucionaris, un d’ells el Comitè de Milícies Antifeixistes, liderat per la CNT i l’altre, el Comitè Revolucionari Antifeixista, que es componia de militants de tots els partits i que encapçalava el sector trentista. El 10 d’agost tots dos comitès es van unificar quedant-ne un format per 3 representants de la CNT, 3 dels Sindicats d’Oposició (trentistes), 3 de la UGT, 2 d’ERC, 2 del PSUC, 2 de la FAI, 1 d’ Unió de Rabassaires, 1 del POUM i un altre repartit entre Estat Català i el Partit Federal. El president d’aquest nou comitè era Rafael Corvinos (del PSUC) i el secretari, Josep Corbella (de la CNT) [28].
A diferència d’altres territoris, a Manresa els trentistes no es van reunificar amb la CNT. Aquí els sindicats que controlava aquest sector van decidir ingressar a la UGT, seguint l’exemple dels seus afins de Sabadell. Alguns dels seus líders ja eren pròxims al PSUC. Amb l’ingrés dels Sindicats d’Oposició en la UGT, produïda a primers de setembre de 1936, aquesta central sindical va ser majoritària a la ciutat de Manresa.
Sigui com sigui, la Confederació va mantenir una influència molt rellevant a la ciutat, pròpia del moment. Per exemple, van organitzar la unitat miliciana més gran de la zona, la Columna Terra i Llibertat. Però també, la pròpia alcaldia va ser per Josep Corbella el 20 d’octubre de 1936. Va ser president del Consell Municipal durant gairebé dos anys[29]. I atès el seu càrrec d’alcalde-president, va haver d’exercir totes les funcions que ho acompanyaven.
Per exemple, funcions de tipus representatiu. El 25 d’octubre va acudir a la ciutat una delegació de la Conselleria d’Economia, que estava encapçalada pel cenetista Joan P. Fábregas. Corbella va haver de realitzar la recepció oficial i de pas li va descriure a aquesta delegació les necessitats immediates de la població a nivell econòmic[30]. Un altre acte va tenir lloc el novembre en rebre la visita del conseller d’agricultura, el rabassaire Joan Calvet. El març de 1937 va presidir una desfilada de l’Exèrcit Popular a Manresa. Però en resum en va fer de tot, com ara conferenciar a Ràdio Manresa, inaugurar el grup escolar Joan Selves i Carner (a l’actual edifici Cots), inaugurar l’Ier Congrés de Teatre Revolucionari celebrat a Manresa, o inaugurar la Iª Exposició de Projectes d’Obres Municipals el juliol de 1937. En aquest sentit, l’Ajuntament no va poder realitzar gaires obres públiques a causa de la precarietat de la guerra, i així i tot es van poder acabar diversos projectes. Seria aquest consistori el que va acabar d’enderrocar 7 esglésies de la ciutat, cosa que després de la guerra va ser presentat com a poc menys que el regne del terror[31].
A un nivell més polític, va presidir la Junta de Defensa Passiva, creada per a construir els refugis antiaeris, encara que era un càrrec més simbòlic que pràctic. També va presidir la Junta Agrícola del municipi, constituïda el juliol de 1937. Potser els dos projectes revolucionaris més importants en els quals va participar van ser, d’una banda, les assemblees de la Setena Vegueria[32]. La seva funció mai va acabar d’estar del tot clara, encara que van intentar dur a terme alguns projectes d’obra pública com a carreteres o pantans, i va intentar equilibrar els salaris de tots els municipis. Una altra funció interessant de la vegueria va ser la de compartir serveis entre municipis. L’altre gran projecte va ser la municipalització de l’habitatge de Manresa iniciada al març de 1937. La idea era que tota la riquesa urbana (és a dir, els edificis i solars) passessin a propietat del municipi. Els lloguers es cobrarien per part d’aquest i d’aquesta manera es tindrien quantiosos ingressos. Però aquesta mesura va ser interferida per la Generalitat, que va fer la seva pròpia llei de riquesa urbana i es va endur bona part dels lloguers.
Les disputes polítiques entre les faccions partidàries de la revolució social i els seus contraris no van tenir massa importància a Manresa. Es van materialitzar, això sí, en el tema dels proveïments. Davant la impossibilitat de cooperativitzar o col·lectivitzar tot el comerç sencer, la CNT va haver de muntar la seva pròpia Cooperativa Confederal pel seu compte, deixant intacte la resta del comerç. Els Fets de Maig de 1937 van suposar l’arribada a la ciutat de centenars de guàrdies d’assalt, que van prendre la Telefónica, sense resposta de les entitats revolucionàries. Els militants del PSUC van iniciar una campanya d’assetjament i difamació contra la CNT, i per descomptat contra Corbella. Per exemple, van difondre el rumor que aquest havia enviat obres d’art a França a fi de quedar-se els diners. La campanya va ser de tal magnitud que la CNT va contraatacar, i el 30 de maig es va celebrar un gran míting convocat de forma molt intel·ligent dient que en Corbella parlaria dels rumors i les difamacions. Pur morbo.
En aquest míting Corbella no va esmentar per res la campanya d’insídies a la qual estava sotmès i, ans al contrari, va apel·lar a la unitat antifeixista en un discurs molt emotiu – segons els testimonis. El següent torn va ser pel també cenetista Paulí Malsand que, aquest sí, es va despatxar a gust contra els comunistes i els va amenaçar veladament dient que la CNT ja no creia en els consells municipals i que consideraven que era una pèrdua de temps[33]. Durant 1938 Corbella va tornar a ser acusat de robatoris sense que es presentessin proves de cap mena. En canvi, qui sí que va ser detingut a la Jonquera per contraban de safrà va ser el successor de Corbella, Joaquim Fornells i Parera, també de la CNT. A Manresa és possible que es barregin els records i s’hi acusi a en Corbella del que hagués pogut fer en Fornells.
En 1938 Corbella, el gener, Corbella va elevar una queixa a la Conselleria de Seguretat de la Generalitat dient que cada dia arribaven guàrdies i mossos d’esquadra des de Barcelona que, armats, anaven a les botigues de Manresa i es negaven a pagar el que havien consumit, en ocasions coaccionant els comerciants. Una altra intervenció de’n Corbella, feta al maig, posava l’Ajuntament al dia de les evasions de capital convocant a tots els directors dels bancs de la ciutat. I, finalment, destacar la seva intervenció en el míting del Primer de Maig de 1938 en el Teatre Kursaal, al costat de Fernando Trigo (que ja hem vist en 1930-31) i Josep Anselmo, tots dos de CNT. Era un míting d’unitat antifeixista en el preludi dels duríssims combats d’aquell estiu del 38 a l’Ebre.
Tota aquesta tasca institucional la compaginava amb les seves funcions orgàniques: En 1937 va representar a la Federació comarcal de Grups Anarquistes en un ple regional de la FAI. I també fou membre de la Comissió Assessora Política de la CNT, des de juliol de 1937, en la secció de legislació[34].
Amb tot, el maig de 1938 deixà l’alcaldia per a incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República. Ho farà a les milícies de cultura com a inspector general. I, com tants d’altres, amb la derrota republicana passarà a França el 1939.
La postguerra
Amb la retirada a França de gran nombre de tropes republicanes, l’estat gal va confinar la majoria d’elles al camp de concentració d’Argelers. Aquí, hi va estar internat en Josep Corbella. En canvi, la seva família va aconseguir arribar fins a Millau, departament d’Aveyron, Midi-Pirénées. Es tractava de Carme Ventura, Teresa Corbella i el seu fill Jacint. Na Teresa va trobar treball cosint pantalons per mantenir la família.
Cap a finals d’any o ja el 1940, la família va poder visitar a en Josep. Segons els relats familiars el campament estava fet de barracons que eren com a tendes de campanya. En aquells dies també s’hi trobava el germà de Teresa Corbella (també anomenat Josep Corbella) i el cosí d’aquests, en Jaume Real Ventura. Mataven el temps jugant als escacs, ja que vivien en llocs molt propers.
A finals de 1940 els alemanys van fer una batuda al camp detenint tots els ocupants d’alguns barracons. Entre ells figurava en Jaume Real, que va ser conduït primer a Dachau i després a Mauthausen d’on va aconseguir sortir amb vida gràcies al seu ofici de barber[35]. Avui dia existeix una pedra stoplerstein que marca el domicili que tenia en Jaume el 1936, que com sabem és el mateix que el d’en Josep Corbella (veure fig. 1). En Jaume era apolític i quan va esclatar la guerra estava fent el servei militar a Saragossa. De tota manera, va passar a Manresa als inicis de la guerra corrent gran perill, i més tard, és probable que participés de la col·lectivitat de barbers que hi va haver a aquesta ciutat.
Davant la derrota francesa a mans de l’Alemanya nazi regnava una gran inseguretat entre els refugiats espanyols. A més, el sud de França s’havia omplert de confidents franquistes o de personatges foscos que oferien un retorn a Espanya “sense conseqüències” que van ajudar a enrarir més encara la situació.
La família Corbella va tornar a Catalunya cap el novembre de 1940. Na Carme Ventura havia estat ingressada a l’hospital de Millau amb perill de la seva vida. S’hi van instal·lar, a Terrassa, per por de les possibles represàlies que tindrien a Manresa en ser familiars d’un ‘rojo’ tan destacat. A Terrassa hi vivien les dues germanes d’en Josep, aquelles que havíem deixat al principi del relat. Quan ho van creure segur, van tornar a Manresa i no va passar-los res. Pel que fa a Josep Corbella i Ventura, també passaria a França amb els refugiats catalans, però tornaria a Espanya de seguida. Fou internat a un camp de concentració a Màlaga. Quan sortí del camp va poder tornar a Manresa treballant per l’Agència Mora de Transports, Cal Mora, el lloc on havia treballat abans de la guerra. També va fer com de pare pel petit Jacint.
Josep Corbella Suñé tornarà a Espanya en algun moment entre 1941 i 1943 espantat per la situació de la guerra. Molts refugiats van considerar que era menys perillós intentar tornar a Espanya que romandre a la França ocupada pels alemanys. La França de Vichy es veia com un altre règim feixista més i a molts no els resultava gens atractiva la idea d’enrolar-se a un batalló de treballadors.
Segurament el retorn de la seva família a Manresa, amb la seva tia malalta, i la detenció del seu cosí Jaume per part dels alemanys van determinar aquest camí. Però, atès el seu rol durant la guerra, no volia posar un peu a Manresa. Així que es va amagar a un pis de Barcelona, al Carrer Martínez de la Rosa, 33. Era un pis llogat pel seu cosí Josep Corbella i Ventura. Aquest es veia aquí amb la seva novia. Potser tenim aquí l’origen de més d’una crítica malintencionada de l’exili confederal contra en Corbella.
Aquí entrem de ple en els equívocs que s’han escrit sobre en Corbella. Sobre allò que en va fer i allò que en va deixar de fer. Intentarem posar-hi una mica de llum.
En primer lloc, Eduard Pons Prades el situa com aliat de Pere Corrons i Ricard Fornells, membres tots dos del Partit Sindicalista. Entre 1940 i 1942 aquests dos (i altres) militants sindicalistes van intentar reclutar adeptes per a col·laborar a l’Organización Sindical Española, els sindicats verticals franquistes. Suposadament havien aconseguit portar a Espanya uns 300 militants llibertaris presos als camps de concentració francesos[36]. Cap el 1942 aquesta col·laboració es va acabar sobtadament amb una batuda policial contra l’estructura del Partit Sindicalista que va quedar definitivament escapçat. Corrons moriria al poc temps de sortir de la presó i Fornells va haver de refugiar-se a França fins que va promoure una nova temptativa.
No obstant això, el 1944 el mateix Pons Prades – militant també del Partit Sindicalista i de la CNT – va realitzar un viatge per Espanya i va donar compte dels seus contactes. En el seu informe comenta que a Barcelona els militants havien pactat amb el Sindicat Vertical però havien aconseguit molt poca cosa: “com ja és sabut, diversos companys [del P. S.] es van prestar a col·laborar amb els sindicats verticals – sense treure d’això el menor profit personal, em consta – i l’experiència va ser gairebé nul·la. Amb la col·laboració van treure de les presons a diversos companys i allò és l’única cosa positiva, ja que van pagar amb l’estigma de traïdors” [37]. No hi ha cap esment a en Corbella i, malgrat això, hi ha autors que el situen en línia amb aquest projecte.
En segon lloc, una altra de les fonts més citades és Abel Paz. A la seva obra sobre la CNT en l’etapa franquista, assegura que en Corbella va obtenir reconeixement de l’Estat franquista. I a més, afegeix que era amic d’Eliseu Melis, un cenetista que va passar a ser confident de la policia. Per aquest motiu en Melis va ser executat per un grup guerriller vingut expressament des de França el 1947. En el relat d’Abel Paz, en Corbella queda com a segon d’en Fornells en la creació del Partit Laborista[38].
No obstant això, a través de l’entrevista amb el seu fill sabem que en Corbella mai va tenir un document d’identitat legal, i molt menys va poder participar en cap sindicat. Segons la seva família, no va tenir papers fins el 1970. Aleshores sempre circulava amb documents falsos (o sense) i no va trepitjar mai cap oficina dels sindicats del règim, ja que hauria estat detingut. L’acusació d’Abel Paz es basa en fonts orals i és possible que recollís rumors de l’exili. No s’han pogut trobar informes originals que incriminin inequívocament a Corbella com a col·laborador del règim.
En Ricard Fornells sembla que és la clau de tot aquest assumpte. Segons Pons Prades, recollint una entrevista de Torre-Mazas[39], Fornells i Corbella van recórrer el camp de Saint Cyprien per a captar adeptes per a ficar-se en l’Organització Sindical franquista i actuar-hi des de dins. Degut a això, segons Torre-Mazas, la CNT els va prohibir expressament representar-la. Malgrat tot, és poc probable que en Corbella fos part de tot això atès que un cop tornat a Barcelona mai va ingressar als sindicats verticals. Podem especular que fos un d’aquests 300 militants que van tornar a Catalunya per a dur a terme aquest projecte però que una vegada a Barcelona li fos impossible – o es negués – ficar-s’hi als sindicats franquistes, però ens faltaria contrastar-lo amb documents.
Si bé el Partit Sindicalista va fracassar el 1942[40], a la fi de 1944 es va crear el Partit Laborista. Cal entendre el context de finals de la Segona Guerra Mundial, quan el franquisme veia l’inevitable desenllaç dels nazis i buscava alternatives per a continuar en el poder. Una d’aquestes alternatives va portar a alguns jerarques del règim a plantejar la possibilitat d’admetre nous partits polítics per a donar l’aparença de pluralitat i guanyar algun tipus de credibilitat internacional. Entre aquests partits estava el Partit Laborista que es va avenir a participar en aquest joc. El règim estava informat de les activitats dels laboristes[41]. El partit es va construir amb militants procedents del Partit Sindicalista, alguns del POUM i alguns del PSOE. I també entre ells estava en Josep Corbella, que procedia de la FAI.
El partit tenia una impremta ciclostil que editava pamflets. Els podien enviar a tota Espanya gràcies a una xarxa de contactes que havia entre els ferroviaris. Molts havien estat membres de la CNT o del Partit Sindicalista i de fet en aquests moments estaven reconstruint la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària de la CNT, per la qual cosa tenien tota una estructura. De tota manera, el Partit Laborista pràcticament es limitava a la ciutat de Barcelona. Tenia per president a Joan Salvà (que no venia de l’àmbit llibertari) i de vicepresident en Corbella[42]. Ricard Fornells volia a passar la frontera per a fer-se’n càrrec, però mai ho arribaria a fer.
En un moment donat, el règim franquista va decidir liquidar aquesta organització. Així, el 4 de gener de 1945 hi va haver una batuda i la policia va anar a buscar a en Corbella a la seva casa de Barcelona. Els cosins Corbella van jugar a l’embolic de noms i l’un es va fer passar per l’altre, donant-li temps providencial al perseguit a fugir-ne. El Corbella innocent va romandre detingut durant tres dies. El Partit Laborista va ser immediatament posat fora de la llei per “conspiració contra l’Estat”.
Això no va salvar el nom d’en Corbella ni de ningú relacionat amb el Partit Laborista. En tot moment el moviment llibertari de l’exili va considerar tots els membres del partit com a traïdors i feixistes. Així ho podem llegir en el número de Solidaridad Obrera de març de 1947 (veure Fig. 10).
Per a contextualitzar-lo, tinguem en compte que el moviment llibertari tenia moltes armes a França. Tenia grups guerrillers a mitja Espanya i encara conservava una certa estructura sindical clandestina. I per descomptat, s’encarregava d’aquells que havien actuat en contra seva. Així, el 12 de juliol de 1947, un grup d’acció va executar a Eliseu Melis, que la CNT acusava de confident.
Marcat com a traïdor i buscat per la policia Corbella abandonarà tota acció política per la resta de la seva vida. I no sols això, a partir d’aquells moments els seus antics companys li van donar l’esquena.
Si bé és probable que existís algun coneixement per part del règim de les activitats del partit, cal reconèixer que aquest no estava exactament a les seves ordres. El Partit tenia una agenda pròpia, al marge de les intencions del franquisme, que el va portar a intentar construir un moviment d’oposició comptant amb el suport dels laboristes britànics (que governaven aquell país) i intentant captar suports d’entre les bases del sector falangista més procliu a l’obrerisme.
Amb el pas del temps, podem interpretar que el projecte laborista pecava de no poca ingenuïtat. No obstant això, s’emmarca en una de les múltiples iniciatives d’oposició al règim que van tenir lloc en aquells anys. Per exemple, hi va haver un projecte bastant important en el qual militants de rellevància de la CNT i del PSOE van contactar amb Don Joan de Borbó per a buscar una sortida al règim franquista que fos del gust de les potències internacionals. Una monarquia podria ser ben vista com alternativa a Franco. I això, que ens pot sonar molt estrany, ocorria en paral·lel a operacions guerrilleres antifranquistes en diversos punts d’Espanya.
Epíleg
A finals dels anys 40 Corbella va entrar a treballar de comercial per a l’empresa Cadenes TAM (Tallers Articulats Mecànics) situada en el barri de Les Corts de Barcelona. L’empresa era d’un antic cenetista que havia refet la seva vida i va muntar un taller que després va tenir èxit.
Als anys 50 la resta de la família de Corbella es va mudar a Barcelona on el fill, Jacint, duria a terme els seus estudis de medicina. Cap el 1968 ja era metge forense. En l’ambient propi d’aquesta professió se les va veure sovint amb jutges i amb algun d’ells entaularia una certa amistat. Llavors li va demanar regularitzar la situació del seu pare. El 1970 Corbella tornava a tenir papers. De poc li van servir, ja que Josep Corbella Suñé va morir l’1 de maig de 1972 a Barcelona.
Fonts
Entrevistes
Entrevista a Jacint Corbella i Corbella. Barcelona, 22/11/2019.
Llibres
Gómez, Miguel. Teixint la història en roig i negre. L’anarquisme a l’Alt Llobregat i Cardener, Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019.
Herrerín López, Ángel. La CNT y el Sindicato Vertical. La quimera de la libertad sindical con Franco. Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.^ Contemporánea, t. 13, 2000, págs. 125-168
Gassol Pere i Aloy, Joaquim. Joves i republicans. La República a Manresa (1931-1936). Centre d’Estudis del Bages, 2001.
Grau, Enric. Resumen autobiográfico. Correspondencia con Pedro Flores. Biblioteca del Casino de Manresa. Fons Pedro Flores, carpeta VII.
Flores Martínez, Pedro.
- Las Luchas Sociales del Alto Llobregat y Cardoner. Autoedición, 1981
- Memòries de Pedro Flores, Centre d’Estudis del Bages, 2003
- Tipos Manresanos, Tipos Manresanos II
Paz, Abel. El Anarquismo contra el estado franquista (1939-1951). Fundación Anselmo Lorenzo, 2001.
Pons Prades, Eduardo. Informe del viaje de información de Eduardo Pons Prades. Blomac (Aude), 18/11/1944. Arxiu Nacional de Catalunya.
REGUANT, Josep. Súria. Història en imatges (1894-1975). Angle Editorial, 2000.
Webs
Memòria.cat
SerHistórico.net
- Giménez, Sergio. Ricardo Fornells, un veterano sindicalista al servicio del franquismo.
- Guillamón, Agustín. Aurelio Fernández Sánchez (1897-1971) <https://serhistorico.net/2018/12/15/aurelio-fernandez-sanchez-1897-1971-agustin-guillamon/>
Premsa
Crónica Social. Diario de Tarrasa. Diputació de Barcelona. Trencadís
El Trabajo. Arxiu Comarcal del Bages
El Pla de Bages. Arxiu Comarcal del Bages. Diputació de Barcelona. Trencadís
La Vanguardia. Hemeroteca online
Regio7. Hemeroteca online
Solidaridad Obrera,
- Números dels anys 30. CEDALL hemeroteca digital. Arxiu Històric Solidaridad Obrera <http://cedall.org/Documentacio/Catala/cedall103503000_Solidaridad%20Obrera.htm>
- Números dels anys 40. Dipòsit digital de Documents de la UAB. Exemplars de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona < https://ddd.uab.cat/record/7631 >
UGT. Arxiu Comarcal del Bages
Final del formulario
[1] El cognom Suñé apareix catalanitzat – Sunyé – o castellanitzat depenent de quins documents es consultin. La seva família prefereix Suñé.
[2] REGUANT, Josep. Súria. Història en imatges (1894-1975). Angle Editorial, 2000.
[3] Abans d’existir les comarques oficials, creades el gener de 1936, el moviment obrer ja havia creat les seves pròpies comarques. L’Alt Llobregat i Cardener era una comarca natural organitzada en torn a ambdós rius, que avui ocupen les comarques del Bages, Berguedà, Moianès i Solsonès.
[4] Dades del Padró municipal de Manresa de 1936. Arxiu Comarcal del Bages. Curiosament, el Padró de 1930 passa del número 24 al 28 d’aquest carrer i ens quedem sense saber qui vivia oficialment a aquest edifici.
[5] Gómez, Miguel. Teixint la història en roig i negre. L’anarquisme a l’Alt Llobregat i Cardener, Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019. P. 162
[6] GASSOL Pere i ALOY, Joaquim. Joves i republicans. La República a Manresa (1931-1936). Centre d’Estudis del Bages, 2001. p. 22.
Segons Enric Grau a cada carrer que dóna a la Plaça Major de Manresa hi havia un company armat amb bombes de mà i pistola per si de cas venia la Guàrdia Civil. No tenien clar el comportament d’aquest cos en aquells moments confusos en els quals el poble exigia la dissolució de la “benemèrita”.
[7] Solidaridad Obrera, 23/03/1931
[8] Solidaridad Obrera, 14/04/1931
[9] Solidaridad Obrera, 05/05/1931
[10] Notes d’Enric Grau. Biblioteca del Casino de Manresa. Fons Pedro Flores, carpeta VII.
[11] Solidaridad Obrera, 23/10/1931
[12] Solidaridad Obrera, 27/12/1931
[13] Solidaridad Obrera, 02/01/1932
[14] El Trabajo, 22/07/1933, p. 4.
[15] Solidaridad Obrera, 17/07/1932
[16] Solidaridad Obrera, 17/07/1932, p. 2
[17] Solidaridad Obrera, 29/11/1932
[18] Solidaridad Obrera, 01/01/1933
[19] Solidaridad Obrera, 03/01/1933, p. 5
[20] Solidaridad Obrera, 14/04/1933. P. 6. Prenen part Bru Lladó, José Claramunt, Miquel Terrés, Boy, Federica Montseny i Corbella.
[21] Solidaridad Obrera, 23/06/1933, p. 6. Prenen part Juan Tomás, Asturiak, J. J. Domènech, Miguel Terrén, Isgleas i Corbella.
[22] Solidaridad Obrera, 28/06/1933, p. 4
[23] És a dir, que havien sigut enviats a la presó sense judici, habitualment per odrers directes del Govern Civil o per la influència de les forces policials.
[24] La Vanguardia, 07/11/1933, p. 8.
[25] Tierra y Libertad, num. 141, 10/11/1933
[26] Pedro Flores cita com a detinguts Joan Figueras, Casas, Francisco Monfort, Joan Sabartés i la resta eren treballadors de la Pirelli: els tres germans Blanco, Rafael Núñez i Ramon Planas. De tots aquells l’únic amb participació activa en els fets va ser en Planas. Veiem que Pere Ferrer no va ser detingut. Més endavant reconeixeria que ell va ser responsable de la bomba de la Seu. Ferrer va morir en combat a la batalla de Belchite el 1937. Op. Cit. Flores, Las Luchas Sociales… p. 262.
[27] En podem llegir una petita biografia a la viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jacint_Corbella_i_Corbella. Jacint Corbella ha col·laborat llegint atentament aquest text.
[28] “Corbella venia dels grups de la FAI i dels Comitès de Defensa. Durant els primers dies de la guerra havia participat decisivament en la creació d’un Comitè de Milícies Antifeixista de caràcter comarcal.”
<http://www.regio7.cat/opinio/2011/06/29/josep-corbella-vida-pellicula/153078.html>
[29] La nova correlació de representants municipals va ser de 9 per la CNT, 9 per ERC, 6 per l’UGT-PSUC, 3 pel POUM, 3 per UR y 3 per l’ACR.
[30] La Vanguardia, 27/10/1936, p. 11
[31] Es pot ampliar aquesta información a <http://www1.memoria.cat/laseu/content/lenderrocament-de-les-esgl%C3%A9sies-les-obres-p%C3%BAbliques>
[32] Catalunya s’havia dividit en 9 vegueries o regions que a partir de 1937 van substituir les províncies.
[33] El Pla de Bages, 31/05/1937, p. 2
[34] Guillamón, Agustín. Aurelio Fernández Sánchez (1897-1971)
<https://serhistorico.net/2018/12/15/aurelio-fernandez-sanchez-1897-1971-agustin-guillamon/>
[35] Minibiografia d’en Jaume Real a https://www.memoria.cat/deportats/jaume-real-ventura/
[36] ÁNGEL HERRERÍN LÓPEZ. La CNT y el Sindicato Vertical. La quimera de la libertad sindical con Franco. Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.^ Contemporánea, t. 13, 2000, págs. 125-168. Pàgina 133
[37] Pons Prades, Eduardo. Informe del viaje de información de Eduardo Pons Prades. Blomac (Aude), 18/11/1944.
[38] Abel Paz. El Anarquismo contra el estado franquista (1939-1951). Fundación Anselmo Lorenzo, 2001. Corbella aparece citado en las páginas 60, 79 y 151.
[39] Sergio Giménez. Ricardo Fornells, un veterano sindicalista al servicio del franquismo. Ser histórico, 2019
<https://serhistorico.net/2019/07/16/ricardo-fornells-un-veterano-sindicalista-al-servicio-del-franquismo/>
[40] El 1947 hi va haver un altre Partit Sindicalista. Però, llegint el seu manifest es pot deduir que estaba escrit per falangistes.
[41] En concret, Antonio Correa Veglison, Governador Civil de Barcelona, i José Antonio Girón de Velasco, ministre de Treball.
[42] Entrevista amb Jacint Corbella i Corbella, 22/11/2019
