Monistrol de Montserrat

Monistrol és un lloc paradigmàtic a causa de la seva especial ubicació, a sota de la muntanya de Montserrat, amb el seu famós monestir del segle X. Està regat pel Llobregat, que va donar peu a la instal·lació de diverses fàbriques tèxtils al segle XIX. I amb aquestes fàbriques va aparèixer el proletariat a la història de la vila. Abans d’això, potser Monistrol és més coneguda per la seva participació a les guerres napoleòniques (1808-1814) i la primera guerra carlista (1833-1840). La situació geogràfica del poble el convertia en un lloc estratègic per a qualsevol bàndol en temps de guerra. La muntanya era un punt clau a conquistar, i alhora era (i és) un símbol per al poble català.

Tornem a la qüestió obrera. Dèiem que a la ribera del Llobregat s’hi havien instal·lat fàbriques. El 1873 es té notícia de vagues a la fàbrica Puig i Carsi, que ocupava 390 persones. En aquesta fàbrica hi havia una secció de Les Tres Classes del Vapor. El 1881 novament va fer la seva aparició al poble i potser tenia en aquells moments presencia l’anarquisme d’aquells temps, ja que hi ha alguna crònica referent al poble a La Tramuntana (publicació setmanal anarquista).

A la Setmana Tràgica (o la Revolució de Juliol, segons es miri), els vaguistes de Monistrol van prendre l’estació i en dominar el poble se’n van anar a Sant Vicenç de Castellet. Però allà van ser vençuts per la força pública, que va detenir un gran nombre d’ells. Alguns van complir fins i tot cadena perpètua per rebel·lió militar (veure el capítol de Sant Vicenç de Castellet).

Per a 1919, Monistrol tenia organitzat un Sindicat Únic, que va enviar una delegació al Congrés de Madrid, celebrat al desembre d’aquell any. Hi comptava amb 1.200 persones adherides, i compartia organització amb la veïna Castellbell i el Vilar. Les fàbriques del moment eren la Roca Umbert, la Unió Industrial Cotonera, la Puig i Font i la Colònia Gomis, amb la seva central elèctrica. A més, el poble tenia una estació de ferrocarril i el tren cremallera que ascendia al Monestir de Montserrat. Per a 1923 compten amb un Sindicat Únic de Treballadors (ja solament de Monistrol) i poden realitzar mítings obertament.¹

Per cert, que aleshores el famós monestir servia tant com atracció turística, atraient famílies riques, com de centre de pelegrinatge religiós. Per això, al poble i a la muntanya existien diversos hotels. Cada cap de setmana s’hi allotjaven fins a un miler de persones, o més fins i tot.

Cap a 1930 el poble tenia 3.323 habitants empadronats i havia prosperat bastant. No obstant això, començava a sentir-se una crisi econòmica. En aquest context es reorganitzà el SUT, que havia estat clausurat durant la dictadura de Cosí de Ribera. Destaquen en aquests moments militants com Joaquim Serrano o Francesc Barrera, que seran els qui legalitzin el sindicat. El 30 d’octubre de 1930, l’organització intercomarcal de l’Alt Llobregat, de la CNT, va realitzar un gran míting al cinema Montserrat. Van participar María Tarrés de Berga, Josep Grau de Manresa, Llorenç Griñó de Sant Vicenç de Castellet, Pedro Cano de Manresa i José Casas dels ferroviaris (se suposa que de Monistrol).²

Gràcies a les cròniques de Francisco Barrera (a vegades signant com a SES o Fernando Alegre als seus articles) podem conèixer molt detalladament la vida obrera d’aquella localitat. De fet, donaria per a una publicació només dels seus articles a Solidaridad Obrera o a El Trabajo. Era el corresponsal de la Soli i donava a conèixer la situació que viu la Colònia Gomis, com era l’ensenyament al poble o informava que el sindicat tenia el local al carrer del Pla. Indicava que a la fi d’aquest any 1930 el sindicat creava la seva secció tèxtil i al juny la del ram de la fusta.

Al poble existia un ateneu obrer, que estava dirigit pels republicans. En l’ateneu es reunia una agrupació esperantista i grups de teatre. No obstant això, els llibertaris no es van entendre amb ells pel fet que des de l’ateneu es va impulsar el partit republicà, que més tard donaria peu a la secció local d’Esquerra Republicana. En les tertúlies de l’ateneu es criticava la junta de la CNT (formada per anarquistes) i aquests no li ho van perdonar.³

Després de la proclamació de la República el sindicat va guanyar molta força. Les seves assemblees eren tan nodrides que les van haver de celebrar al Cinema Montserrat. Fins i tot s’atrevien a boicotejar mítings o ‘aplecs’ catòlics.⁴ Uns dies després van celebrar un gran míting amb Griñó, Joan Figueras, Maria Eguinos, Manuel Pérez, Trinidad Ferrer (la filla de Francesc Ferrer i Guàrdia) i Barrera de Monistrol.

Al Ple Regional de primers d’agost, el SUT de Monistrol de Montserrat va estar representat per Serrano i Carrasco, amb 1.600 adherents. No obstant això, aquesta xifra està inflada, ja que la mateixa CNT de Monistrol indica que en 1932 existien 1.300 obrers al poble.⁵

Les hostilitats entre llibertaris i republicans dins del sindicat van esclatar a l’octubre. A una assemblea tempestuosa van expulsar a Josep Tarruella Boira, a Joan Bel Gil, Miquel Enrich, els dos del tèxtil i a Josep Beltran Blanqué, de la construcció. Beltran tenia el carnet número 1 del sindicat i havia estat el primer president.⁶ Els expulsats van argumentar que era una depuració ideològica i que existia una dictadura anarquista al sindicat. En aquests moments estaven creant el BOC al poble, al qual hi pertanyien.⁷ En canvi, els llibertaris deien que els havien expulsat per portar 15 setmanes sense cotitzar. Sigui com sigui, es va iniciar una guerra soterrada entre tots dos sectors, que va arribar fins a la guerra, amb continus intercanvis d’articles entre Solidaridad Obrera i La Batalla.

Al mig hi quedava l’Ateneu Republicà, que és situat per la CNT en el bàndol rival i, per tant, va ser atacat per la premsa llibertària. Els expulsats aviat van crear la seva pròpia organització, anomenada Sindicat Autònom de Treballadors de Monistrol.

En un altre ordre de coses, al poble hi havia un problema greu al tèxtil, la principal indústria. La fàbrica Puig i Font presentava problemes financers. Així i tot, el SUT va aconseguir signar les bases de negociació col·lectiva amb l’empresa.⁸ Un altre conflicte va ser amb la Singer, fàbrica que va contractar esquirols.

En l’aspecte polític, va començar una persecució amb els militants clau de la CNT de Monistrol per part de les autoritats republicanes. A un article de la Soli Barrera denunciava que el jutge municipal, Joan Busquets Miró, li va atacar amb un fuet.⁹

A mitjan any hi va haver un intent de fusió entre els dos sindicats rivals. No obstant això, les converses no van arribar a bon port. L’article amb el qual Barrera, president del SUT, va explicar el que havia passat va ser denunciat als tribunals per calúmnies. Barrera va ser detingut durant un dia per aquesta denúncia, posant més llenya al foc a la polèmica. Fins i tot l’Ajuntament va proposar desterrar en Barrera i els Mossos d’Esquadra van començar a patrullar els carrers. Al novembre es va clausurar el local de la CNT.¹⁰

Les lluites socials se succeïen, com a la fàbrica Puig i Font o en la carretera Olesa-Monistrol i el sindicat estava tancat. Malgrat aquests problemes, el SUT va aconseguir celebrar assemblees i va continuar cotitzant a la CNT per 500 afiliats.

El 8 de gener de 1933, en el context de la insurrecció anarquista d’escala estatal hi va haver diversos detinguts com a Barrera, Ramon Jubanteny, Amadeu Triadú i Guillem Codina.¹¹ S’els hi acusava d’una explosió de dinamita a una caseta als afores del poble que va deixar Monistrol sense llum elèctrica. No obstant això, van aconseguir demostrar que els explosius no eren seus si no del propietari de la finca, el Sr. Sanou, i que no tenien plans per a un aixecament revolucionari.¹² Així i tot, l’Emilio Malsand¹³ i José Antonio Beltrán van haver de fugir del poble després de ser perseguits. Els presos eren membres de la Junta i van estar a la presó de Manresa fins el juliol. Així que van prendre la responsabilitat sindical els germans Granados, els germans Majordomo, José Soriano, Joaquín Serrano, etc. El sindicat va seguir clausurat fins a setembre de 1934, quan es va instal·lar al carrer Julián Fuchs, 16.

Eterna Llama

A finals de 1931 es va crear en Monistrol un grup procultura¹⁴ anomenat Eterna Llama o Llama Eterna. La seva carta de presentació va ser el 1932 indicant que havien passat d’una dotzena de joves a gairebé un centenar.¹⁵ A aquest grup hi pertanyien gairebé tots els noms que hem esmentat abans i contenia nombroses dones. El grup de Monistrol va ser precursor de Joventuts Llibertàries i va animar a la joventut d’altres poblacions a conformar grups juvenils com el seu.

El grup tenia una secció teatral anomenada Iberión i una secció excursionista que va organitzar “jiras” llibertàries amb agrupacions d’Olesa de Montserrat (anomenada Ideal Llibertari), Esparreguera o Sant Sadurní d’Anoia. També van organitzar conferències, com la de Magriñá, la de Tomás Cano Ruiz i la de Federica Montseny, totes el 1932 o la de Francisco Carreño, el 1934. Fins i tot havien aconseguit que es vengués Solidaridad Obrera a una llibreria del poble, la qual cosa havia provocat un petit escàndol.

Aquest grup, adscrit a la FAI primer, i a Joventuts Llibertàries més tard, va ser l’espai de formació ideològica i política de l’anarquisme en Monistrol. El 1934 també es va publicar a Tierra y Libertad l’aparició del grup Amor y Voluntad, que no sabem si és successor de l’Eterna Llama quan aquest va ingressar a les JJLL de Catalunya, quedant el primer adherit a la FAI com a “grup adult”.

En definitiva, en aquests grups de Monistrol es van formar militants que més tard tindrien rellevància a la comarca del Bages com Guillem Codina Selva, que després militaria a Manresa. Durant la guerra va ser secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de Manresa i membre del comitè d’empresa de la Pirelli. Un altre militant destacat va ser Paulino Malsand Blanco, que en passar a Manresa va ser nomenat secretari del comitè comarcal de les Joventuts Llibertàries. De fet, va ajudar a fundar les JJLL de Manresa. També era membre del comitè de defensa comarcal de la CNT el 1934. Durant la guerra també va tenir molta rellevància en càrrecs orgànics i del Consell Municipal de Manresa. Josep Solsona Carré, era un altre dels noms del sindicat de Monistrol, també va entrar a treballar a les mines de Sallent en 1935, com en Malsand. Però es va establir a Sallent, en la qual va militar durant la guerra, sent un dels responsables dels sindicats d’aquesta localitat. Amadeu Triadú, per part seva, va anar a Ripoll i va participar al comitè revolucionari i a l’Ajuntament. També Ginés Mayordomo Moreno va sortir de Monistrol, que va marxar a Granollers on va destacar sindicalment i després tindria càrrecs a les milícies.¹⁶ És a dir, que Monistrol va proporcionar quadres militants a altres poblacions. Encara que cal afegir que van sortir del poble perquè el sindicat estava paralitzat i perquè també era difícil trobar treball després del tancament temporal d’Unió Cotonera en 1935.

En la guerra les Joventuts Llibertàries de Monistrol (grup Eterna Llama) van anunciar la seva junta formada, entre altres, per Asensio Argüello Bernal, Antonio Casas, José Biarné, Ramon Juan, Encarna Vallecillos, Maria Vera, Emilia Pla, Mercedes Bordes, Maria Pla i José Granados. Van arribar a comptar amb 110 persones sòcies cap a mitjan 1937.¹⁷

L’Aliança Obrera

Havíem parlat abans del Sindicat Autònom de Treballadors, SAT, i el BOC de Monistrol. Vegem-ho amb més detall. El seu origen està en un grup de militants subscrits a La Batalla. El 1929 existien quatre militants del Partit Comunista de la Federació Catalano-Balear i el 1931 van fundar el BOC, que va començar a operar des de l’Ateneu. De seguida van entrar en tractes amb ERC i van formar part de la candidatura republicana, sent conseller el 1931, el seu militant Josep Bel. Al juny la seva candidatura es va presentar en solitari i va aconseguir solament 32 vots, que més o menys vindria a representar el seu nombre de militants.¹⁸ Després de crear el Sindicat Autònom, aquest va declarar 550 afiliats en 1932, xifra una mica inflada.¹⁹

A les eleccions de gener de 1934 el BOC va repetir aliança amb ERC. La llista d’esquerres va guanyar per 798 a 656 de la Lliga Regionalista. Es va elegir a l’alcalde Joan Gispert Gibert i de nou Bel Gil va formar part del consistori. El BOC va crear l’Aliança Obrera a Monistrol juntament amb el SAT i va participar a la vaga general del 13 de març. També al Ple del Front Únic Metal·lúrgic, enviant a O. Rojas i M. Bruguera com a delegats.²⁰ El grup del BOC de Monistrol va col·laborar amb Front, la publicació comarcal del BOC. El seu corresponsal per a aquest periòdic era Marià Rubiol.

Perquè vegem com estaven les coses el 1934, a la primavera d’aquell any hi va haver una dura vaga a Puig i Font i en el transcurs del conflicte uns atracadors van robar les nòmines dels treballadors provocant forts protestes dels afectats i una pèrdua econòmica de l’empresa.

Un altre grup polític creat a aquella època va ser la secció de Monistrol d’Unió Socialista de Catalunya, USC. A l’abril de 1933, van promoure un congrés de fusió amb el PSOE de Catalunya. En aquella ocasió van participar agrupacions de tot Catalunya. Monistrol també hi va enviar una delegació que representava 35 socis – encara que un estudi estima més realista parlar de 23.²¹ No coneixem els seus integrants amb certesa però segurament els van trobar a l’entorn d’ERC, del BOC i el SAT.

El 6 d’octubre es va paralitzar el poble. La vaga va detenir l’activitat de les fàbriques i el ple de l’Ajuntament es va posicionar a favor de la proclamació de Lluís Companys. Però l’endemà van arribar 25 guàrdies d’assalt i van restablir l’ordre. Es van desplegar al poble i a la colònia Gomis, el salt d’aigua de la qual era essencial. Allà els revolucionaris havien envoltat la casa del capellà amb la intenció de detenir-lo. També van col·locar una caixa de dinamita sota el pont del tren cremallera, que no van fer detonar.²² Segons li escrivia Joaquín Serrano a Pedro Flores als anys 60, en aquests moments els anarquistes de Monistrol es van fer amb 15 pistoles que van abandonar els revolucionaris.

El moviment revolucionari d’Octubre es va saldar amb 25 detinguts entre els quals estaven: Joan Bel Gil (BOC), Josep Bergés (ERC), Joan Busquets Miró (ERC), Joan Carol Serrat, Bernardí Corral Devesa (FETE-UGT), Francesc Franquesa Gou (BOC), Josep Garrofet Tamonera, Joan Gispert Gibert (alcalde, ERC), Miquel Guilanyà Oliver, Antoni Nogueró Roma, fill (BOC, SAT), Antoni Nogueró Nogueró, pare (BOC, SAT), Josep Pagès Pujol, Joan Queralt, àlies “Boira” (BOC), Joan Ribes Gibert, Francesc Rodamilans Grau, Francesc Sansa Monlo (secretari de l’Ajuntament), Josep Tarruella Boira (BOC), Enric Villuendas Clavel (ERC) i Pere Viñals Franch (SAT). Podem veure que el sector de l’Aliança Obrera es va emportar la pitjor part, cosa que pot indicar també que a Monistrol qui va dirigir la insurrecció va ser més aquest sector que ERC.

Les autoritats militars van posar al capdavant del poble una comissió gestora a càrrec de Pere Centellas Balada, Antoni Sin Morancho i Joaquim Bach Besa. I, aprofitant la situació, la patronal va trencar el pacte col·lectiu tancant Unió Cotonera, deixant al carrer 400 obreres i obrers.²³

La CNT va seguir amb el local tancat fins a les eleccions de febrer de 1936. Fins i tot va patir quatre detencions de militants seus, al març de 1935. No sols això, sinó que, a partir d’octubre de 1934, el sindicat va perdre la confiança en Frances Barrera²⁴ i aquest no va tornar a aparèixer mencionat.

En aquestes condicions es va produir el Àplec Tradicionalista de Montserrat, a l’octubre de 1935. Aquesta trobada carlista multitudinària a la muntanya de Montserrat va ser un acte polític contra la República, on es va ajuntar l’extrema dreta tradicionalista amb nombrosos religiosos reaccionaris.²⁵ Evidentment la classe obrera dels voltants no esperava res bo d’allò.

El Front Popular

Amb l’Aliança Obrera malmesa, les eleccions de febrer de 1936 van obrir un nou escenari polític i social. Les forces republicanes van realitzar un important míting al Centre d’Esquerra de Monistrol, en el qual van participar Ramon Junyent, per ERC, Granier Barrera, per USC, i Francesc Senyal, que va fer un discurs molt emotiu fent recompte de greuges, com uns simulacres d’afusellaments per part de la força pública – després de derrotar el moviment d’Octubre – a Sant Feliu Sasserra o el Pont de Vilomara, o relatant les vagues del moment i la necessitat d’alliberar els 30.000 presos polítics.²⁶

El dia de la votació els Benedictins van rebre insults i amenaces quan van acudir a votar. Certament es respirava un ambient de tensió i revenja. Les esquerres de Monistrol van derrotar a les dretes per 842 a 623 vots i es va restaurar l’anterior consistori dirigit per Joan Gispert d’ERC.

Els republicans van celebrar el seu congrés al maig i van enviar com a delegats per Monistrol a Francesc Sort Fábregas i a Ignasi Grau Mas. La seva junta estava presidida per Enric Villuendas i Jaume Serra Antich.

La nova situació aperturista va permetre que la CNT pogués tornar a obrir el seu local després de tres anys clausurat. De seguida va organitzar un míting amb els militants Antonio Ortiz i Ricardo Sanz, del conegut grup anarquista Nosotros de Barcelona. Per al Congrés de Saragossa, al maig, el sindicat tornava a estar en marxa. Els delegats de Monistrol representaven a 556 persones afiliades. A la fi de mes el Sindicat Autònom va participar en el Congrés d’Unitat Obrera, impulsat pel POUM. No obstant això, aquest sindicat estava en crisi, com demostra el fet que a primers de juny el SAT va votar a favor d’ingressar en la CNT per 48 a 10 vots, amb una abstenció.²⁷

Així que en aquells moments hi havia un cert auge a favor de la CNT. Si l’anarcosindicalisme acabava de solucionar el conflicte amb el BOC/POUM, al juliol es va celebrar una conferència de Manuel Pérez (reconegut faísta) a l’Ateneu Republicà. A més, allà es va recollir diners per a la dura vaga de la construcció de Madrid que duia a terme la CNT.²⁸ Podem concloure que també s’havia solucionat part del mal ambient existent amb els republicans.

Així i tot, existien 600 treballadors a l’atur, ja que hi havia 2 fàbriques tancades. No tothom podia arribar a fi de mes, i els desnonaments eren un gran problema. En aquells dies, segons el cens, Monistrol tenia 3.497 habitants.

La guerra civil

Arribem així al 19 de Juliol. Per a aquell dia la ciutadania de tot Espanya s’ajuntava per a escoltar la ràdio, àvida de notícies de l’alçament militar. Després de conèixer-se la victòria del poble a Barcelona, es va arremolinar una multitud als carrers de Monistrol amb ànims entre joiosos i revengistes. Els reaccionaris més destacats van abandonar el municipi en silenci. El dia 21 es va crear el Comitè Revolucionari Antifeixista, amb membres d’ERC, del POUM i la CNT. Van treure armes d’on van poder i van aixecar barricades a les carreteres d’entrada al poble. També van controlar l’estació de tren. La Causa General no és clara especificant els qui formaven part del Comitè, encara que nomena a Teófilo Granados Sánchez, José Granados Sánchez, Nicolás Gargallo Salines (tots de la CNT), a Joan Gispert, Enric Villuendas i Ignasi Graus (tots d’ERC) i a Magí Zarja Capdevila (desconeixem la seva organització). Les patrulles milicianes d’aquells dies estaven dirigides per Joan Mayordomo (CNT) i Josep Paulet (POUM). Un altre dels participants en el Comitè va ser Antoni Nogueró Roma (POUM), i el seu fill, Antoni Nogueró Nogueró, va ser membre de les patrulles de la rereguarda. 

El Comitè de Monistrol va ser especialment temut. El recompte de morts en el municipi supera la vintena, 22.²⁹ Deu d’ells van ser executats la nit del 31 d’agost, suposadament després d’arribar al poble de males notícies des de de el front de Mallorca, on havien caigut cinc milicians del POUM de Monistrol. No obstant això, els rumors deien que a Porto Crist els franquistes havien executat tots els fills de Monistrol. La commoció va ser majúscula i aviat es van exigir actes de represàlia.

Entre els assassinats estaven l’alcalde i dos jutges municipals de dretes de 1935, diversos militants carlistes o de la CEDA i dos o tres religiosos. Els deu van ser detinguts pel Comitè, interrogats a l’Ajuntament i més tard van ser transportat en tres camions per a ser assassinats a la carretera de Collbató.

Cal afegir que els milicians de Monistrol s’unien amb uns altres d’altres pobles pròxims, com Castellbell i el Vilar, El Bruc, Collbató, Olesa de Montserrat, Esparreguera o Vacarisses, per a realitzar una espècie d’“expedicions punitives” per la regió montserratina que produïa autèntic pànic entre les persones de dretes.  

Segons relata Carles Gerhard,³⁰ per a ells era fer Justícia, amb majúscules, sense pretendre reparar fets concrets. Es tractava d’una reparació moral de la gran injustícia que als seus ulls suposava que uns militars revoltats haguessin començat la guerra, amb les tremendes matances a tot Espanya que arribaven al seu coneixement a través de la premsa. Simbòlicament, era un càstig col·lectiu contra una classe que acabava de ser derrotada a Catalunya.

Des de les primeres setmanes de la guerra les organitzacions van començar a confiscar edificis. El Comitè era la institució encarregada d’aprovar les accions. La CNT va ocupar el Convent de les Dominiques, el 23 de juliol. Es van confiscar pisos de Salvador Daura, Josep Serra, Joan Gibert, Francesc Comas, Maria Font Gibert, Agustí Nogués, Josep Ramon Pasqual, Josep Nicolás Olzina i Francesc Barquet. Van tenir un altre pis en la Plaça de la República, 7, propietat de Josep Ramon Pasqual, i una altra propietat seva va ser confiscada pel PSUC.

La CNT predominava numèricament durant tota la guerra, arribant als 860 afiliats mesos després. En alguna estadística fins i tot deien ser 950 afiliats. Comptaven una petita secció de pagesos, amb uns 30 afiliats.³¹ La CNT estava acompanyada per una agrupació de Joventuts Llibertàries, una altra de Dones Lliures, una altra de la SIA i un grup de la FAI.

El 27 de juliol es va formar la UGT. Va formar el Sindicat del Fabril i Tèxtil i aviat va atreure a bastants obrers i obreres que estaven a l’atur pel tancament de les fàbriques. Encara que no és fàcil dir-ho amb certesa, pels noms dels implicats, podem intuir que la UGT i el PSUC de Monistrol procedia d’alguns militants de USC, ERC i del POUM, potser descontents per la posició hegemònica que acabava de prendre la CNT al municipi. Van expropiar un edifici del Marquès de Monsolís (Nicolás Olzina, que va fugir uns dies abans, i l’Ajuntament el va acusar de facciós). La UGT va créixer ràpidament fins a uns 750 afiliats per a setembre de 1937. Va crear un sindicat d’Oficis Varis, un altre de la Construcció, un altre de Transports i un del Metall. L’Ajuntament li va cedir un altre pis confiscat al carrer Guillem de Pallejà. Igual que la UGT va créixer el PSUC, format a partir de l’Agrupació Socialista local afí a la USC. Aquest partit, encara que no va ser dominant de la vida política local, va tenir bastant importància, i es projectava – a més d’a través del sindicat – mitjançant Socors Roig Internacional.

A més, hi havia el Sindicat Agrícola Cooperatiu, que va confiscar un local al carrer Salvador Seguí, 26, propietat de Joaquim Reig, segons informava el president d’aquesta entitat, Joan Ribas, a l’Ajuntament. Estat Català també va demanar un immoble al carrer Carlos Amat. Però aquestes dues entitats van haver d’esperar fins a 1937.

Després de les confiscacions es va produir una onada de col·lectivitzacions. Les principals indústries i comerços van ser col·lectivitzats o llocs sota règim de control obrer. Això és el que va ocórrer en el ferrocarril, a l’aeri de Montserrat, a la fàbrica Puig i Font,³² a la Colònia Gomis (Forces i Regs, SA), entre d’altres. De fet, l’Ajuntament va municipalitzar la colònia, encara que va cedir el salt d’aigua per a la seva gestió per part del comitè obrer.

En canvi, les naus de la fàbrica Unió Cotonera, que en aquells dies estava aturada, van ser reconvertides en fàbriques de guerra, anomenades escaridament “Fàbrica núm. 4” i “Fàbrica núm. 5”, respectivament. Les màquines van ser traslladades des de la Casa Elizalde de Barcelona. Va ser una manera de proporcionar ocupació per a la població. 

Durant la guerra també es va municipalitzar l’empresa d’aigües i es van realitzar diferents obres de canalització, portant l’aigua i la llum elèctrica a nous llocs. El 1937 es va crear l’Agrupació de les Indústries de la Construcció i la Fusta CNT-UGT. Finalment, va existir una cooperativa de consum anomenada La Provisió Obrera.

Un altre factor destacable en aquests primers mesos de la guerra van ser les milícies. Tant el POUM com la CNT van organitzar les seves. El POUM de Monistrol va enviar un nodrit grup d’uns 20 voluntaris a les Balears. Es diu que quan Bayo va donar l’ordre d’abandonar l’Operació de Mallorca al poble es va donar per fet que els seus anaven a morir irremeiablement o que ja havien mort, com hem vist anteriorment, això va ser motiu per a perseguir i assassinar acarnissadament dretans i sacerdots.³³

La CNT va enviar un grup d’uns 10 o 12 voluntaris a l’agost amb la Columna Ascaso. Com a curiositat, es van unir a aquesta columna de manera indirecta, ja que van ingressar a la Columna Vallés Oriental. La raó d’això molt probablement es deu al fet que aquesta columna, que sortia de Granollers, estava dirigida per Ginés Mayordomo, un vell conegut del poble.

Altres milicians es van anar amb la Columna Ortiz. I al setembre va sortir una altra dotzena de milicians amb la Columna Terra i Llibertat.

El Monestir de Montserrat

En parlar de Monistrol, no podem deixar de parlar de Montserrat, del monestir. Ja hem comentat que el 1935 va haver-hi una important concentració de carlistes al seu recinte. Segons les cròniques, hi van anar 30 o 40.000 persones, xifra bastant inflada, per cert, però molt nombrosa de totes maneres. La classe obrera dels voltants creia fermament que els monjos del monestir tenien algun pla per a unir-se a la rebel·lió militar del 36. A Barcelona, algunes esglésies van ser utilitzades en els combats de carrer, com a refugi segur per als militars i feixistes rebels o com a magatzem d’armes.

Com tots els estius, Monistrol atreia nombrosos visitants. En aquests moments hi havia a prop de 1.500 persones, cosa que equivalia a gairebé la meitat de la població del municipi. Així que cal entendre els recels del Comitè de Monistrol quan miraven cap al monestir. A més, hi havia un gruix de més de 200 religiosos i monges.

La Generalitat tenia els seus propis plans. El conseller de Cultura, Ventura Gassol, va ser molt ràpid a trobar una solució per a aquest problema. Des de la Generalitat es va enviar un autobús amb quinze mossos d’esquadra per a protegir el monestir, o conquistar-lo en cas que s’hi hagués rebel·lat– cosa que no esperaven. Montserrat quedaria confiscada per la Generalitat i, d’aquesta manera, segregada de Monistrol.³⁴

Així doncs, el dia 21 a la nit l’autobús dels policies va arribar a Monistrol. No van pujar fins al seu destí perquè a la seva parada d’Esparreguera, les persones amb les quals van parlar els van espantar dient que el monestir segurament s’hauria rebel·lat. L’endemà, van ascendir nerviosament gairebé empunyant les armes a l’autobús. El Comitè aportava dos o tres cotxes amb milicians. A Monistrol havien pensat que necessitarien algun mediador per a no ser rebuts a trets. Així que es van emportar amb ells el rector. Aquest va ser el primer que va baixar de l’autobús.³⁵

La plaça estava deserta. Van trobar mirades atemorides que sobresortien tímidament de les finestres. No hi havia rebel·lió enlloc. Tot havia sigut producte de la imaginació. En realitat, els monjos vivien en el seu món i en aquells moments estaven terroritzats. El mateix sentien els milers de turistes que s’hi trobaven allà. Realment pensaven que els milicians assassins vindrien a linxar-los.

Van rebre amb alleujament els mossos d’esquadra i tot el seu interès era conèixer què havia ocorregut al món dels mortals. Definitivament Montserrat no seria un altre Alcázar de Toledo. El Comitè va deixar un milicià de guàrdia i els cotxes van marxar-se sense importunar a ningú. Aquest milicià es va dedicar a donar informació del que estava passant a Espanya.

El dia 23 va arribar un enviat de la Generalitat i des d’aquest mateix dia es va anar evacuant a tothom. Portaven el segell del Comitè de Monistrol, que els permetria arribar a les seves destinacions. Els organitzadors de l’evacuació ficaven a cada autobús algun monjo amb robes de civil. En pocs dies es va buidar el monestir i els seus hotels. Aviat, els treballadors van constituir un comitè d’empresa en aquells llocs.

A finals d’aquella setmana, hi va arribar com una plaga una multitud des d’Esparreguera, Olesa i d’altres llocs i va entrar a les finques que utilitzaven els frares, com a Can Castells o Ca n’Estruc. Van arrasar la destil·leria. Els mossos d’esquadra van intentar impedir-ho, però en aquests moments qualsevol mesura de força hauria estat fatal per a ells.³⁶

Però el 3 d’agost, a la muntanya, es va descobrir per casualitat, amagada prop d’un cementiri, una caixa d’armes llargues amb Winchester, máusers, i pistoles. Això va ser interpretat pel poble com una prova irrefutable que els monjos estaven implicats a la conspiració.³⁷ Així doncs, la muntanya es va omplir de cercadors armes i de fabulosos tresors, que suposaven que haurien enterrat els frares.

Els monjos van tenir un destí terrible, ja que van ser reconeguts i detinguts a Barcelona al llarg del mes d’agost. Nou d’ells van ser executat al Convent de Sant Elías, en aquells dies caserna general de les Patrulles de Control de Barcelona. Uns altres a Montcada i Reixac, a Cardona o Molins de Rei. En total 23 frares de Montserrat van trobar la mort.

A partir d’agost, es va fer càrrec de Montserrat el diputat comunista Carles Gerhard. En normalitzar-se la situació va convertir el monestir en un centre de cultura. Va ser un lloc de pelegrinatge, per dir-ho així, per a polítics, intel·lectuals i periodistes, que ho utilitzaven per a desconnectar de la guerra. Els hotels de Montserrat van ser utilitzats per a acollir refugiats, a finals de 1937, i més tard, a l’abril de 1938, també hospitals militars com ara la “Clínica Militar Z”.

La vida municipal

Però tornem a Monistrol. El dia 23 d’octubre es va celebrar el ple municipal que va canviar la composició del Consell, donant entrada als partits i sindicat que havien combatut el feixisme. ERC va estar representada per Enric Villuendas Clavel, Ignasi Grau Mas i per Amat Giner Falcó. La CNT per Joan Martí Farnós, Josep Batista Serra i Miquel Cañadas López. El POUM per Antoni Nogueró Roma i, el recentment constituït, PSUC per l’anterior alcalde Joan Gispert Gibert. A més, la UGT tenia el seu propi grup municipal amb Josep Dols Membrado. Tancava aquesta llista Unió de Rabassaires, que estava representada per Amadeu Font Carbonell. Es va nomenar per majoria absoluta a Enric Villuendas com a nou alcalde-president.³⁸

A continuació, es van crear unes comissions per a centrar-se en tasques concretes. La CNT va presidir la de Defensa, Treball i Finances, que eren les més important. El PSUC va presidir Agricultura (i més tard Proveïments). I ERC les de Cultura i Sanitat.

De seguida es va decidir la retirada de les barricades que controlaven el poble i reduir el nombre de milicians de deu a cinc. També es van confiscar totes les ràdios del poble, ja que se sabia que hi havia gent que sintonitzava les emissores del bàndol nacional. Les van repartir entre persones d’esquerra. També es va decidir que els mobles dels edificis confiscats fossin venuts i dedicar aquests diners als milicians del front. En aquest mateix sentit, l’Ajuntament va confiscar totes les propietats dels ciutadans que havien desaparegut del poble, declarats facciosos i, per tant, enemics.

D’entre les mesures de caràcter econòmic va destacar la suspensió dels lloguers. Es va decidir que solament havien de pagar les persones o famílies més riques fins que l’ajuntament fos capaç de fer-se càrrec de tot l’habitatge existent. Els sindicats van demanar socialitzar tots els tallers i el comitè del telefèric va anunciar que havia creat una cooperativa per als seus empleats i familiars. La CNT va anunciar, per part seva, que tenien una granja agrícola a la finca cal Baldiri.

En canvi, un altre tipus de col·lectivitzacions van ser un fracàs. Per exemple, la del bestiar. En aquest cas, es va plantejar la col·lectivització de les vaqueries i estables. Així que els ramaders no van comprar noves vaques pensant que les hi treurien. Per tant, el Consell Municipal va desistir a aquesta col·lectivització per a no tenir problemes de proveïment de llet més endavant.

El mes de març, es va dissoldre la conselleria de Defensa, ja que va ser assumida per la Generalitat. Va haver-hi diversos canvis de conselleries. Per aleshores s’hi estava agreujant la campanya contra la revolució i contra el POUM. Aquest partit va fer algunes declaracions de queixa als plens, pel fet que el PSUC els estava acusant de facciosos. En aquest moment va entrar el cenetista Teófilo Granados Sánchez, i durant uns mesos va ser realment l’ànima del Consell, fent la gran majoria de les propostes, encara que no sempre arribessin a bon port.

A l’abril, va tenir lloc una discussió més acalorada del normal. La CNT es va negar a acceptar les lleves de nous soldats i va demanar que solament s’incorporessin voluntaris a l’Exèrcit. Demanava que el Consell Municipal es manifestés també en aquest sentit. La resta de partits va estar radicalment en contra, al·legant que estaven d’acord amb les lleves, i que si la CNT tenia algun problema amb això, que parlessin amb els seus representants en el Govern republicà que les havien acceptat. El secretari de l’Ajuntament va recordar que si el municipi no complia amb una llei tan clara i rotunda podria ser declarat facciós. Solament el POUM es va abstenir.

En aquestes setmanes la CNT va demanar el local que se li havia cedit a Estat Català, la qual cosa li va ser denegat per la resta de partits. També es van posar de manifest uns problemes que el POUM i la CNT havien tingut amb un dels serenos, que havia de ser del PSUC – recordem que els serenos tenien les claus de les cases. El representant del PSUC va respondre lacònicament al ple que ells mai s’havien plantejat assaltar els locals dels altres, però que si el seu fos atacat el defensarien sense dubtar-lo. Els Fets de Maig van tenir lloc per aquells dies.

El juliol es va clausurar el local del POUM per ordre del Delegat d’Ordre Públic de la comarca. Per més que va protestar aquest partit, tot va ser inútil. Així i tot, el conseller Nogueró va exercir fins a l’octubre, quan la Generalitat va decidir expulsar el POUM de tots els ajuntaments. La resta dels partits va agrair a Nogueró la seva actuació, demostrant una mica d’empatia cap a la seva situació.

Al juliol es va crear la Junta Agrària local i per aquella època la fàbrica Unió Cotonera es va reconvertir en una indústria de guerra, portant-se maquinària especial de Barcelona. Va ser una bona notícia per a l’anterior plantilla, que estava aturada des de feia gairebé dos anys. També en aquesta època es va suspendre la vigilància per part de milicians i la seguretat va quedar a càrrec de la força pública tradicional. En aquest estiu alguns joves del poble no es van presentar a les lleves militars. La CNT va demanar que no se’ls considerés desertors, ja que eren dels seus i ja els assignaria a alguna de les seves unitats.

Amb el transcurs de la guerra es va posar de manifest el problema dels proveïments, controlats pel representant del PSUC. Va fer venir una delegació de l’Ajuntament a Barcelona per a fer que el monestir col·laborés econòmicament amb el municipi. Faltaven molts productes bàsics i als voltants del poble proliferaven molts horts particulars. Al setembre, a més, van arribar 300 refugiats, que al principi els hi van intentar repartir per les cases, però ells mateixos no volien ser dividits. Més endavant els hi van acomodar a alguns edificis i als hotels de Montserrat.

Al poble s’havien canviat alguns noms de carrers per proposta del POUM. La CNT va promoure el canvi dels carrers Carles Amat i Prat de la Riba, per Ascaso i Durruti, cosa que va ser acceptada amb el Consell Municipal. Aquesta decisió va ser apel·lada per Estat Català per ser aquestes figures importants pel poble català. Però ho va fer des de fora del consistori, ja que no tenia representació formal. Altres qüestions rellevants van ser les obres de les escoles o la de la carretera amb Guardiola i la impressió de paper moneda per a ús local.

Per a novembre el Consell Municipal es componia per Enric Villuendas, Ignasi Grau i Francesc Sort, d’ERC; Josep Gispert, Joan Bel Gil i Bertran Enric Llorens, del PSUC; Amadeu Font, de UR; i Josep Soldevila, Jaume Sardà i Josep Soriano, de la CNT. I com l’any anterior la CNT es va ocupar de les conselleries més significatives com a Governació, Treball o Finances.

El 1938 el canvi de consellers va ser una constant per diverses qüestions. A l’octubre d’aquell any l’alcalde Villuendas va tenir un accident i va ser substituït per Ignasi Grau, del seu partit. I aquest va ser l’últim alcalde republicà de Monistrol.

El final de la guerra

Del final de la guerra cal fer esment als nombrosos refugiats que es van instal·lar en el municipi i a les diverses unitats militars que anaven i venien. A la muntanya, alguns hotels van ser reconvertits en hospitals de sang o centres de recuperació de soldats ferits. Del poble, van morir en diverses accions de guerra 22 joves com a mínim.

Els Nacionals van entrar a Monistrol de Montserrat a finals de gener de 1939. Volien venjar als “màrtirs” del convent. La gent del poble ho sabia i va abandonar en massa la població, destí França. En el cens de 1940, es compten 2.746 persones, és a dir, 700 persones menys que en 1936!

Cal recordar que el dia 25 de gener del 39, amb la guerra ja decidida, el poble va ser víctima d’un violent bombardeig, que va deixar bona part dels seus edificis en ruïnes. Per tant, tindria explicació aquest brusc descens de població. Un d’aquells edificis va ser l’estació de ferrocarril, que va haver de ser reconstruïda per complet després de la guerra.

En total hi va haver 89 persones que van passar pels tribunals del règim franquista sent jutjades sumarísimamente. I, d’entre ells, vuit van ser executats en el Camp de la Bota: Antonio Nogueró Roma (POUM), Antonio Nogueró Nogueró (POUM), Luis Varela del Rio (POUM), Valentí Planas Subirana (CNT), Josep Dols Membrado (UGT), Josep Cots Puig, Joaquim Coll Nogués (POUM) i José Batista Serra (CNT). A més, encara que van ser condemnats a mort, van rebre un indult, Baudilio Filló Senabre, Vicente Costa Simón, Joan Fábregas Creus i Vicenç Nogueró Nogueró. Aquesta família que, va veure dues dels seus integrants executats, a més va tenir a Antonia Nogueró presa.

Conclusions

Després de veure com va transcórrer la guerra en Monistrol ens podem quedar amb algunes conclusions. Com hem vist, entre 1930-33 va haver-hi un període en el qual existia una disputa pel lideratge del moviment obrer. El sector anarquista va controlar, en la mesura de les seves possibilitats aquesta situació, i va expulsar els seus rivals del BOC. Aquests van crear el seu propi Sindicat Autònom, que va arribar fins a poc abans de la guerra civil. En paral·lel, els republicans van participar a la seva manera en aquesta disputa entrant en conflicte amb la CNT, i viceversa. El Sindicat va estar il·legalitzat fins a 1936. Així que, per a aprofitar el temps, la joventut obrera va anar configurant un moviment anarquista local amb un cert arrelament.

Segons la memòria oral hi havia una forta divisió entorn de l’origen, considerant a la CNT o a l’anarquisme com a cosa de “castellans”. No podem estar d’acord amb aquesta afirmació i n’hi ha prou amb observar qualsevol llistat de noms i cognoms per a adonar-nos l’origen català de la majoria dels seus militants més destacats, encara que els hi hagués també d’unes altres procedències.

Per a 1936, donat l’ambient d’unitat que existia, la CNT va reaparèixer d’una altra manera, més centrada. Gràcies a això va absorbir el Sindicat Autònom. Després de l’inici de la guerra, la CNT-FAI i el POUM van prendre el control del poble. També va aparèixer la UGT, promoguda per uns certs militants socialistes i d’ERC com ara Jaume Serra Antich, Josep Gispert Gibert o Josep Puigdellívol Sans (dirigents alhora d’ERC o del PSUC i de la UGT). De la mateixa manera va aparèixer el PSUC, organitzat a partir del nucli local de la USC. Aquesta nova organització va absorbir alguns militants com Josep Dols o Josep Bel que havien estat en el BOC.

A efectes pràctics, tot indica que la CNT va ser la força que va dominar el poble, amb una certa connivència amb ERC, o un sector d’aquesta. L’ambient entre les diferents forces antifeixistes va ser cordial i col·laborador, exceptuant unes setmanes abans i després dels Fets de Maig de 1937 amb evidents tensions entre la CNT i el POUM, d’una banda, i el PSUC per l’altre.

1. El Trabajo, maig de 1923. ↩︎
2. Solidaridad Obrera, 30/10/1930 ↩︎
3. Solidaridad Obrera, 15/05/1931. P.6 ↩︎
4. Solidaridad Obrera, 23/06/1931 ↩︎
5. En aquesta fitxa fan un resum detalladíssim de l’economia del poble. En aquests moments (1932) compta amb 600 afiliats. Indiquen que hi ha 300 afiliats a “altres organismes” i 400 sense organitzar. Estadística. Poble de Monistrol de Montserrat. Fons CNT (Espanya). Carp. 93B.2.3. IISH. Arxiu d’Amsterdam. ↩︎
6. Solidaridad Obrera, 28/10/1931 ↩︎
7. Arribarien a una trentena de militants el 1931. Serra, Jaume (1988). p. 103 ↩︎
8. La comissió negociadora la formaven Barrera, Triadú, Jubenteny, Josefa Ros y Emilia Carbonell. Solidaridad Obrera, 13/03/1931 ↩︎
9. Solidaridad Obrera, 05/01/1931 ↩︎
10. Solidaridad Obrera, 03/11/1931 ↩︎
11. El Diluvio, 12/01/1933, p.8 ens ofereix una llista diferent: Juan Bermas Moreno, Pedro Belmonte Gallardo, Domingo Beltrán Pérez, Carmelo Chaco Palau, José Fernández Rodríguez, J. José Granados Sánchez, José Pérez Román, Ángel Ros del Castell i Antonio Solá Fontanet. ↩︎
12. Solidaridad Obrera, 05/03/1932 ↩︎
13. Més tard serà conegut com a Paulí o Paulino Malsand Blanco (Paulino, com el seu pare). És fill d’un enginyer de mines francès que es va assentar a Sallent. En morir la seva esposa Rafaela Blanco va ser a Monistrol amb els seus fills Emilio (Paulino), Maria, Dolors, Felissa, Monserrat i Joana. La notícia de la mort de Rafaela va aparèixer a Solidaridad Obrera, 23/08/1932. p.6 ↩︎
14. Solidaridad Obrera, 10/11/1931 i 13/11/1931 ↩︎
15. Solidaridad Obrera, 03/05/1932. ↩︎
16. Redacció. En el nom de Mayordomo. Nació Digital Granollers. 12/11/2014. Consultado el 24/01/2023
    https://www.naciodigital.cat/naciogranollers/noticia/21486/nom-mayordomo ↩︎
17. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 140, 4, carp. 3, doc 5 ↩︎
18. Serra, Jaume (1988): p. 103 ↩︎
19. Durgan, Op. Cit. p. 459 ↩︎
20. 9 y 10 de junio de 1934. El Trabajo, 11/07/1932, p. 4 ↩︎
21. Martin Ramos, Josep Lluís. La unió socialista de Catalunya (1923-1936). p.175 ↩︎
22. Citat a López Esteve, Manuel (2012) Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental. UPF (tesina). p.257. ↩︎
23. Serra, Jaume (1988): p. 119 ↩︎
24. Signa José Serrano. No s’indica el motiu d’aquesta decisió. Solidaridad Obrera, 12/10/1934 ↩︎
25. Calleja, Eduardo; Aróstegui, Julio. La tradición recuperada: El requeté carlista y la insurrección. Revista Historia Contemporánea, n.11, pp. 29-53. ↩︎
26. El Dia, 18/01/1936, p.1 ↩︎
27. Solidaridad Obrera, 04/06/1936. ↩︎
28. Solidaridad Obrera, 11/07/1936 i 14/07/1936 ↩︎
29. Segons la Causa General el llistat és: Joaquim Bonsoms, Josep Trilla Lastra, Joan Claramunt Soler, Pere Centelles Balada, Joaquim Bayo Pagès, Carles Vergés Prat, Lluís Fortuny Vilella, Josep Serra Anglada, Antoni Serra Santuré, Joan Serra Santuré, Arcadi Guixá Coca, Jaume Casals Biarnés, Pere Llumá Guitart, Carles Llumá Bruguera, Jaume Puig Vila, Josep Puig Elias, Sebastià Gordi Prats, Josep A. Perpinyà Mas, Santiago Mas Pons, Josep Palmadas Arumí, Isidre Guis Flo i Adolf Calonge Morera. ↩︎
30. Gerhard, Carles (1982). Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939). Publicacions Abadia de Montserrat.  pp. 103-104 ↩︎
31. Josep Biarnés era el secretari. CDMH, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 920, 1, 36 ↩︎
32. Fem notar que en al Comitè de Control hi havia el Jaume Serra Antich, per UGT. Era membre destacat d’ERC. ↩︎
33. Gerhard, 1982: pp. 310-314 ↩︎
34. Gerhard, 1982: pp. 8-11 ↩︎
35. Gerhard, 1982: pp. 13-24 ↩︎
36. Gerhard, 1982: p. 65 ↩︎
37. Gerhard, 1982: p. 65 ↩︎
38. Llibre d’actes de l’Ajuntament. 23/10/1936. Fons Monistrol de Montserrat. Arxiu Comarcal del Bages. ↩︎