Sant Vicenç de Castellet – Castellet de Llobregat

Sant Vicenç de Castellet era un petit poble d’uns 250 habitants, cap a 1850, que va tenir una explosió demogràfica lligada a la instal·lació al seu territori de diverses fàbriques tèxtils. El 1900 ja tenia uns 1.500 habitants que procedien de les comarques pròximes a l’Alt Llobregat i de les comarques de Lleida. Hi arribaven generalment a través del tren que s’havia inaugurat al municipi el 1859. Així, durant el segle XIX es van edificar les fàbriques o tallers de Manuel Balet, Mercadé, Castells, Serramalera i Vicente Armengou. Per a proveir-les d’energia, es van construir dos canals d’aigua. A més, donada la seva situació a la comarca, al començament del segle XX es va convertir en un nus de comunicacions ferroviàries, sent aquest un dels sectors econòmics de major vitalitat. Als anys 20, també s’instal·larien altres fàbriques com ara Filats i Tints Soler.

Com podem deduir, arran de les fàbriques es va anar generant una classe obrera que es va organitzar associativament. La primera referència és de 1872, quan es dona notícia de l’existència d’una societat obrera a la fàbrica Balet, adherida a Les Tres Classes del Vapor. Comptava amb 140 afiliats, si fem cas de les actes de la Primera Internacional. Aquesta societat es va dissoldre el 1874 amb la il·legalització de tota activitat associativa. Però el 1881, de nou es van reconstruir Les Tres Classes del Vapor, i novament trobem referències de Sant Vicenç.

No obstant això, els relats més nítids no són del societarisme tèxtil, sinó del ferroviari. El juliol de 1909, en el context de la Setmana Tràgica, s’indica en la premsa comarcal que un grup de 40 homes va arribar de Monistrol de Montserrat i es va unir als locals. Junts van aixecar els raïls del ferrocarril i van bolcar els vagons. A més, van tallar els fils del telègraf fent-se amb el control de la població per unes hores. La repressió va tenir conseqüències nefastes per a ells, ja que una dotzena van ser condemnats a cadena perpètua per rebel·lió militar i la resta a diverses penes de presó.

De nou els ferroviaris, el 10 d’agost de 1917, es van unir a la vaga general. Aquesta vaga tenia el seu origen precisament en una vaga ferroviària de caràcter estatal, iniciada dos dies abans. El Govern va imposar ràpidament la militarització del ferrocarril i la censura de premsa. A Castellet hi hagué 11 detencions. Aquestes detencions es van acompanyar de desnonaments i van fer malbé la incipient Societat d’Oficis Varis.¹

En el frenètic any de 1919 hi hagué tant vagues generals com lock-out patronals de resposta a aquestes vagues, deixant a les famílies obreres totalment desemparades. A Sant Vicenç es van produir algunes detencions a la tardor. A finals d’any una secció del ram tèxtil va participar en el Congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid.

Respecte a l’anarquisme, al setmanari Tierra y Libertad apareixen 27 referències al llarg de la dècada de 1910. Es recull, a més, l’existència d’un grup anarquista anomenat Hacia el Porvenir. També existia el grup Luz de Tres Pueblos amb integrants de Castellgalí, Vilomara i Castellet. Segons els papers de Pedro Flores, al veí Castellbell i el Vilar hi havia un farmacèutic anarquista anomenat Wenceslao Dutrem. Aquest va fer diverses conferències a Sant Vicenç de Castellet sobre anarquisme. El 1923 es recull una excursió amb la qual el Sindicat d’Oficis Varis va aprofitar per a fer propaganda.² Per a 1925 i 1926, els militants anarquistes locals van participar en diverses trobades de grups anarquistes que van ser precursors a la FAI.

En un altre ordre de coses, en aquells temps es va fundar la Cooperativa Obrera La Formiga (1921-1929), que no va arribar a la República. A la fi d’aquell període de dictadura, es té nota de dos militants afiliats a la federació catalano-balear del PCE, que en un parell d’anys constituiria el BOC.³

Així arribem a 1930, any en què es va fundar el Sindicat Únic de Treballadors, de la CNT. A la Soli es dona avís de la seva fundació mitjançant petita nota signada per T. Trilla.⁴ Informa que els seus estatuts encara no estan legalitzats, però que el sindicat ja està marxa. Suposem que van ser aprovats pel Govern Civil setmanes després, ja que a partir de llavors el sindicat comença a desenvolupar una activitat frenètica.

Primer mitjançant mítings i conferències. Com a exemple, Lorenzo o Lloreç Griñó Pubill, militant local, va estar a la disposició del Comitè Intercomarcal i va recórrer tots els pobles de la comarca fent mítings. I no va ser l’únic de Castellet. I segon, pels conflictes laborals. Al desembre el SUT va impulsar una vaga a la casa Tints Soler per a pujar els salaris.⁵ Després de només dos dies de vaga el conflicte es va guanyar. Al gener s’informava d’un desnonament contra un parcer, anomenat Ribera. Es diu que estava en l’atur degut a un pacte de la fam contra ell per haver estat militant del Sindicat Agrícola.⁶ El parcer arrendava unes terres i una casa de camp d’un industrial de licors, Valentí Prat. Pel que sembla el sindicat va adoptar aquesta causa com a pròpia. Al març es comentava el malestar en diferents sectors, com el ferroviari, el de la companyia Força i Enllumenat, SA, la casa Soler i Buhigas i Vda. Armengol. Eren diferents conflictes mitjançant els quals el Sindicat es donava a conèixer.⁷

La República

Aleshores hi va arribar el 14 d’abril. Tots els problemes socials latents van beneficiar als republicans, que van aparèixer com els salvadors d’aquella situació crítica. Josep Bosch Tarrés va ser escollit alcalde. I algunes setmanes després aquesta candidatura republicana es va adherir a Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest partit va anar creixent gradualment segons avançava la República. ERC procedia de la Societat Ateneu, la junta de la qual militava en el partit republicà. Era un gran ateneu que tenia prop de 500 persones associades durant aquests anys. Tenia un cafè, un club de futbol, un teatre (i un grup de teatre) i fins i tot una escola – que es va instal·lar entre 1931 i 1938 al local del Centre Republicà Federal d’Esquerres (carrer Pi i Margall, 35).⁸

La CNT es va continuar estructurant, encara que no va participar al Congrés de Madrid, celebrat al juny de 1931. Un factor interessant, particular a Sant Vicenç és l’arrelament – per un temps – de les idees llibertàries entre els rabassaires. En diverses ocasions van escriure articles referents al camp pagesos com en Wolney Soltierra (un pseudònim) i també van fer mítings en representació dels rabassaires Amorós i José Badia. Aquest mateix militant, Soltierra, escriu en El Trabajo un article en el qual informa de la ruptura d’un pacte signat per un patró i el sindicat, i de l’aparició en la premsa de dretes d’articles demanant més presència policial, ja que “el poble està abandonat per les autoritats”. ⁹

Les tres seccions més potents, per tant, eren el sector ferroviari, el tèxtil (que va participar en el Ple Regional del Fabril i Tèxtil de setembre de 1931) i el camp. De fet, durant algun temps el Sindicat Agrícola va estar a punt d’ingressar en CNT. D’altra banda, Unió de Rabassaires, també tenia presència, ja que un dels seus impulsors al Bages, havia estat Jaume Sallés Figueres, de Sant Vicenç de Castellet. Més tard seria diputat per ERC i també, el 1932, membre de la Junta Directiva de Unió de Rabassaires de Catalunya.

El SUT de CNT no va participar en la insurrecció de gener de 1932.¹⁰ I de fet es distanciar de les posicions més revolucionàries, enllaçant així amb la majoria de la comarcal. Això es desprèn d’un resum d’una conferència feta a l’octubre de 1932. La mateixa va ser presidida per Amadeu Cadevall, encara que es diu que el president del sindicat era un tal Bellmunt. A la conferència va participar Espartac Puig, de Terrassa que va criticar durament l’expulsió dels sindicats de Sabadell. També criticava alguns actes de violència rebuts per persones afins a la FAI. També van participar treintistes com Manuel Mascarell, de Mataró, Francesc Arin, de Transports de Barcelona, i Joaquín Cortés, del ram de l’Aigua de Barcelona, que van parlar de qüestions més ideològiques uns, i laborals els altres.¹¹

Però abans d’això, es va celebrar un ple comarcal a Sant Vicent de Castellet de l’11 i 12 de juny de 1932. S’hi van revisar els comptes de la tresoreria del Comitè Intercomarcal que havia dirigit la Confederació a la comarca fins a la insurrecció de gener de 1932. A partir de llavors, lògicament, el Comitè havia quedat paralitzat.

Amb la revisió de comptes es va descobrir un desfalc de 12.000 pessetes que no apareixien per enlloc. Les culpes van recaure sobre Joan Figueras, president; Joan Puig, secretari; Leonci Sanllehí, comptador; i Joan Bernich, tresorer. A partir d’aquí les mirades acusadores es van centrar sobre en Bernich, que oportunament havia marxat a Sevilla. No obstant això, la comissió investigadora no va acabar el seu treball fins a 1933 i per a aleshores l’escissió treintista ja era una realitat. El Comitè Regional de Catalunya va ignorar les peticions d’aquesta comarcal – que ja estava posicionada amb els treintistes.¹² Podem veure ja una causa tangible de desafecció de sindicats com el de Sant Vicenç cap a les posicions de la CNT-FAI.

Així doncs, al gener de 1933 el SUT de Sant Vicenç de Castellet es va unir formalment als Sindicats d’Oposició i va participar en la conferència de Manresa, que va ser el seu punt de partida oficial. Als dos mesos, al març, es va celebrar un Ple Regional de la CNT, on encara van participar els sindicats afins al treintisme. Castellet va participar aportant dos sindicats de 700 afiliats cadascun, un d’Oficis Varis i un altre de Construcció.¹³ No queda clar perquè un sindicat com el de la Construcció tenia tanta gent.¹⁴ El cas és que en aquest ple els sindicats de Castellet van votar a favor de la FLS de Sabadell que en aquells dies va quedar definitivament expulsada de la CNT. Així que a poc a poc els Sindicats d’Oposició es van anar despenjant de la CNT per solidaritat amb Sabadell.

Però la CRTC – ens referim a la Regional de la CNT, de tendència faísta – va reaccionar organitzant un míting a l’agost d’aquest any amb Severino Campos, Francisco Pellicer i Pérez Feliu. Es va celebrar al Cafè Bloc.¹⁵ Des de les postures treintistas, Lorenzo Griñó va criticar aquest acte. En aquests moments Griñó defensava la posició del SUT de Castellet (Oposició). L’article, amb un to molt agressiu, deia que el públic havia vingut de Monistrol de Montserrat amb una mica de retard en haver “anat aquest matí a combregar a l’església”. Deia que en total eren 23 persones, 15 d’elles de Sant Vicenç, que “van anar a tafanejar”.¹⁶

A finals d’any, a la campanya contra les eleccions generals, es va celebrar al poble altre míting anarquista demanant l’abstenció i l’amnistia dels presos socials.¹⁷ I poc després va aparèixer a Solidaridad Obrera un article informant de dues derrotes a la casa Corrons i a la casa Isidre Carner. A tots dos conflictes va intervenir una comissió tècnica que va representar al sindicat als jurats mixtos.¹⁸ El que pot resultar més d’interès és que nomena a Ramon Molgó, un dels representants del sindicat, com a seguidor del comunisme soviètic, i com a inductor d’aquesta postura política la secció del fabril tèxtil.¹⁹ Sabem que el 1934 en Molgó col·laborava amb el periòdic Front, del BOC, així que en aquells dies seria militant d’aquest partit.²⁰ Des de l’article s’animava a unir-se a la CNT a qui no estigués content amb el rumb de les coses en el sindicat – donant per fet que el SUT ja estava fora.

L’Aliança Obrera i Octubre

L’any 1934 va començar amb les eleccions municipals, en les quals la Candidatura d’Esquerres gairebé va duplicar a la de dretes (926 vots a 575). Sant Vincençs seria un dels pobles en els quals el resultat va ser més clar. Repetiria mandat l’anterior alcalde, Josep Bosch Tarrés.

El SUT va participar a l’Aliança Obrera juntament amb els grups comunistes. De fet va ser el convocant real (la resta de forces poc podien fer) de la vaga general del 13 de març, que va paralitzar el poble.²¹ El sindicat es va traslladar de local, des d’un que tenia al carrer Prim fins un altre a Francesc Macià, 59. Un indici de la divisió interna està en el fet que la secció de la fàbrica Serramalera va ingressar al SUT de Castellbell i el Vilar, abandonant així el sindicat de Sant Vicenç.

I arribem al 6 d’Octubre, que va ser un moment de catarsi col·lectiva a Sant Vicenç. Segons relata El Pla de Bages, un nodrit grup de ferroviaris va arribar al centre del poble i va entrar a l’Església parroquial. Una vegada dins van ajuntar tots els bancs de fusta, i potser algunes imatges religioses més, i els van calar foc amb gasolina. Al costat d’aquests bancs havien lligat a dos religiosos, que també havien estat ruixats amb líquid inflamable. Per fortuna per a ells algú d’entre el grup revolucionari va recordar que havien quedat en no provocarien un vessament de sang.²² Evidentment aquest succés va produir gran enrenou al poble i aviat van circular rumors d’allò més exagerat. Així i tot, la premsa deia que el dia 9 continuava la vaga a les fàbriques.

El poble va ser controlat molt aviat pels militars procedents de Manresa i van detenir l’alcalde – entre altres persones – però, així i tot, es va reunir el Consell Municipal el 20 d’octubre presidit per Juli Nebot Mengual i va declarar la seva solidaritat amb l’alcalde i el primer tinent d’alcalde, Josep Enric Vila, també detingut. Poc després va prendre possessió del poder municipal una comissió gestora reaccionària formada per Simón Martí, Antoni Vall i Jaume Ribera.²³ Altres detinguts van ser Alexandre Prat Bover, Jaume Sallés Figueres (president d’Unió de Rabassaires, i diputat del Parlament de Catalunya per ERC) i Amadeu Cadevall Serracanta²⁴ i Marià Martí Tallada (BOC), com a líders de l’Aliança Obrera.²⁵

Però la vaga general del 6 d’Octubre confluïa amb una altra vaga començada el dia anterior a la “fabriqueta” (la fàbrica Armengol) per uns acomiadaments injustos. A la Junta del SUT en aquests moments hi havia un cert predomini de militants del BOC i fins i tot van organitzar reunions clandestines del sindicat durant l’any següent.

La primavera republicana

Després de la Revolució d’Octubre les esquerres van quedar anul·lades i poc van fer fins a les eleccions de febrer de 1936. En elles de nou va arrasar la candidatura d’esquerres, el Front d’Esquerres, amb 1.015 vots, contra 622 per al Front d’Ordre. Així que, de nou, va ser nomenat alcalde Josep Bosch i el consistori va prendre un caire esquerrà.

En el Congrés d’Esquerra Republicana, de maig de 1936, va participar una delegació de Sant Vicenç de Castellet formada per Josep Llerins Escuder i Lluís Canal Oliveres. Representaven a 109 associats, la qual cosa suposava una xifra molt important. Així doncs, en aquests moments, els republicans eren sens dubte la major força política de la població.

La CNT es va preparar per a una reunificació i va preparar el terreny. El març es va celebrar una conferència de Manuel Pérez i es va escriure una nota animant a l’enteniment.²⁶ El sindicat va participar en el Congrés de Saragossa, del mes de maig. El SUT de Castellet va enviar un delegat que representava solament 57 afiliats. Veiem aquí un gran retrocés, si és que ens creiem les dades de 1933. Al començament de juny de 1936 es va celebrar un míting, al qual van assistir Paulino Malsand, Francisco Moles, Fortet i Ricardo Sanz.²⁷ De fet, el mateix Moles, que uns anys abans apareixia vinculat a la CNT de Súria, es va quedar al poble per a reconstruir el sindicat. La seva aportació va ser imprescindible davant el que estava a punt de succeir.

El 13 de juny el SUT va celebrar una junta extraordinària per a decidir si entraven a la UGT o tornaven a la CNT. Les intervencions van ser totes menys una (I. Bartomeus, P. Espuñas, Molgó, Juli Nebot, Sabaté, etc.) per a defensar entrar al sindicat socialista. I l’única intervenció en un altre sentit (Alfons Gorgui Sala) volia que el sindicat es quedés com a autònom. En la votació, es va decidir per unanimitat ingressar a la UGT.²⁸ Com es pot veure hi havia comunistes dins de la Junta (Molgó i Nebot) i potser la majoria ja estigués decantada. Quedaria per dilucidar qui va representar a Sant Vicenç al Congrés de Saragossa i amb qui estaven parlant els oradors forasters que venien als mítings. Pressuposem que amb persones com en Llorenç Griñó, entre d’altres, degut a la seva evolució durant la guerra.

La guerra civil

A partir del 19 de juliol es van posar en marxa patrulles de milicians que van prendre el control de la població. Cal destacar el comitè ferroviari que va tenir gran protagonisme aquells dies. El Comitè de Defensa contra el Feixisme, que es va organitzar uns pocs dies després va tenir una composició que conjuminava militants d’ERC, Unió de Rabassaires, UGT-PSUC, CNT-FAI i el POUM.

La Causa General va emetre una llarga llista de noms de persones membres del Comitè. No obstant això, en ser tan llarga, pressuposem que estaven barrejant tots els comitès,²⁹ dels quals es coneix l’existència d’almenys tres, encapçalats per Àngel Valbuena Merino, Florenci Brollo Cavero i l’esmentat Juli Nebot Mengual. Tots eren de la UGT, i el primer i el tercer a més havien militat – o estaven militant – en ERC (encara que aviat anaven a ser membres destacats del Partit Socialista Unificat, PSUC).

El Comitè va estar involucrat en una sèrie d’assassinats que més aviat semblaven actes de càstig col·lectiu contra dretans, eclesiàstics i propietaris. El mateix 19 de juliol ja hi hagué algunes detencions que van quedar tancats a la presó municipal. Les primeres morts van tenir lloc la nit del 6 d’agost. Aquella matinada Francesc Gimferrer Bailina i Josep Giró Gelet van ser recollits de la presó municipal i conduïts a la pròxima muntanya del Ciment, on van ser executats. Respectivament, havien exercit les funcions de jutge municipal i agutzil durant l’anomenat bienni negre.

La segona saca va tenir lloc el 23 d’agost. Aquell dia Ramon Muñoz Soler, Ramon Basomba Vila, Antoni Basomba Vila, Simon Martí Jordà, Ramon Blanco Tristany i Àngel García Gamito van ser trets de la presó de Manresa – on havien estat enviats després de la seva detenció ocorreguda el 19 de juliol – pujats a un camió i executats a Can Font, terme de Castellgalí – alguns van rebre tortures i maltractaments. Aquests homes estaven vinculats amb les fàbriques (excepte l’últim, que era guàrdia civil retirat). Simon Martí, a més, havia dirigit la Comissió Gestora després de la repressió de la Revolta d’Octubre de 1934.

La tercera saca va tenir lloc el 28 de setembre. Rossend Prat Coloms, Francesc Cirera Estany, Marian Medina Valls, Josep Cotonet Solanes, Ramir Roca Roca, Jaume Ribera Demestres, Gregori Vilagrasa Pascual, Joan Morell Ursul i Josep Pladellorens Cadevall, havien estat detinguts als seus domicilis i als pocs dies conduïts al Casino de Manresa (seu del comitè de la capital del Bages), on van romandre tancats en una cel·la. La nit assenyalada van ser dividits en dos grups i conduïts en dos camions, uns fins a Collbató i els altres a la Creu del Coll. Tots van ser executats i enterrats en el lloc de la seva mort.

Cal dir que l’acta dels plens municipals recull un parell de alabances al Comitè. Una a finals de juliol, quan encara no hi havia hagut víctimes mortals.³⁰ Però l’altre va tenir lloc a mitjan agost. El Consell Municipal va seguir encapçalat per Josep Bosch, que va liderar un ajuntament principalment format d’ERC i Rabassaires però que en expulsar a la minoria dretana va admetre altres partits d’esquerra. Entre els participants del consistori estava Juli Nebot, que era membre d’ERC, però que al poc temps va passar al PSUC. A més, des de començaments d’agost, participava un membre del POUM, Amadeu Morros Alsina.

Morros va haver de dimitir per incompatibilitat amb els càrrecs, ja que treballava a l’empresa d’aigües. Aquesta empresa va ser municipalitzada per iniciativa del Comitè. Quan l’Ajuntament la va assumir, es va anunciar la incompatibilitat de càrrecs, ja que no es podia treballar per al consistori i alhora ocupar un càrrec públic.³¹

A mitjan setembre es van imposar fortes multes als facciosos del poble. Alguns d’ells van ser assassinats dies després. I pocs dies després es van confiscar diverses propietats. Per exemple, la fàbrica Cal Jaume, la casa del carrer Església, 18, la finca Cal Senyor, la masia Cal Soler, les cases 9 i 11 de carrer Dr. Trias, l’edifici Cal Ciment, una ermita i diverses terres.³²

La CNT va confiscar el Convent de les Dominiques, la UGT la casa Matarrodona, el POUM el local de la Lliga, anomenat Centre de Dretes. L’Església va ser transformada en magatzem per al Sindicat Agrícola. La Societat Ateneu va voler ampliar-se amb un local confiscat a un monàrquic per l’Ajuntament el 1937.

En aquells moments van començar a funcionar diverses entitats col·lectives, com els ferrocarrils, les fàbriques tèxtils col·lectivitzades, la Cooperativa de la Construcció i la Cooperativa de Consum L’Econòmica.

Dins dels canvis revolucionaris estaria la creació d’una escola per part del comitè d’empresa de la fàbrica Filats i Tints Soler. Estava situada en les dependències de l’anterior “escola dels capellans” i es denominaria Escola Josep Daura Oliver, un membre del comitè de la fàbrica caigut al front. L’empresa també va impulsar un club esportiu amb seccions d’atletisme, natació i futbol.³³

Finalment, una altra proposta del Comitè de Defensa Antifeixista, acceptada per l’Ajuntament, va ser el canvi del nom del municipi a Castellet de Llobregat.³⁴

Abans d’entrar en el terreny de la política farem un recorregut pels sindicats. Com vam veure, el SUT, fundat el 1930, va decidir ingressar en la UGT el juny de 1936. Existia un embrió d’UGT previ a aquesta data, ja que els ferroviaris hi havien ingressat el febrer.³⁵ Al desembre van ser admesos en la UGT els sindicats d’Oficis Varis i Fabril i Tèxtil, encara que les fitxes són contradictòries, ja que hi ha alguna fitxa que indica que va ser al setembre. Sigui com sigui, la UGT es va convertir en sindicat majoritari, amb uns 800 afiliats del tèxtil, 300 d’Oficis Varis i 100 ferroviaris, uns 1.200 en total. A algunes estadístiques de la UGT es deia que n’eren 1.300.

També hi ha variacions entre els números que aporten sobre abans del 19 de juliol. A una fitxa es diu que eren 80 i a una altra 196. De totes maneres, entre els seus militants més destacats d’aquests sindicats estava Àngel Valbuena, Benito Rodríguez, Josep Guardiola, Joan Plana, Joan Forns Tarria, Àngel Solà, Amadeu Cadevall, Julio Martín, Melchor Claret i Antonio Salas, entre d’altres. La seva seu era al carrer Francesc Macià, 59.

Tal com denunciava el POUM, la UGT va quedar aviat dominada pel PSUC, acabat de formar a l’estiu. Van marginar a la militància poumista i els van impedir participar en la vida orgànica sindical. A poc a poc el POUM va anar apartant-se de la UGT fins a convergir amb l’altra gran central sindical. Totes dues organitzacions polítiques van crear la seva entitat d’assistència social, el Socors Roig Internacional. Cadascú el seu.

La CNT va crear a l’estiu un Sindicat Únic d’Oficis Varis, que aviat va créixer significativament. En qüestió de pocs mesos va arribar als 700 afiliats, com reconeixia el PSUC. Aquesta xifra encaixa dins del volum de població, ja que Castellet tenia 3.800 habitants. Com es veurà més endavant, agrupava un sector anarquista molt decidit a no deixar-se menjar el terreny pels seus oponents. El seu president era Pedro Campos. Predominaven al ram de la construcció i tenien presència al tèxtil, encara que minoritària. Més endavant, cap al febrer de 1937, el SUOV local va participar al congrés regional de la CNT informant de 540 afiliats.

A més, van existir unes Joventuts Llibertàries, que van arribar a comptar cap al 1937 amb 112 persones associades. La seva junta es componia de Pedro (il·legible), secretari, Rafael (il·legible), Josep Marin, tresorer, Manuel (il·legible), Comptador; Luis López, bibliotecari; i Francisco Luna, Manuel Gomis i Alejo Ramos de vocals[36]. També hi havia un grup anarquista, Solidaritat Humana, que va ser admès a la FAI el 1937.

La CNT local va enviar entre 15 i 20 milicians a la Columna Terra i Llibertat. Una altra desena va partir amb altres columnes com les que van anar a les Balears o la Columna Durruti.³⁶ D’aquesta organització eren Pascual Lorente Alquézar, mort a Olías del Rei (Toledo) el 25 de setembre i Francisco Martínez Antón, caigut en Belchite, el mes de setembre de 1937.³⁷ El POUM també va organitzar milícies i una dels seus militants, Maria Piué Vilanova, va partir cap a Aragó, sector de Tierz (Osca). Va marxar amb la Columna Miquel Pedrola.³⁸

Però a efectes pràctics la majoria de les milícies que van sortir de Castellet van ser socialistes. Els consellers Valbuena i Nebot es van dedicar a organitzar una centúria de milícies del poble, formada entre voluntaris i quintos. Va ser coneguda com a Centúria Castellet del Llobregat o Centúria Valbuena. Va partir amb tren cap a Barcelona el 12 de novembre. Estava formada per milicians de la UGT, ERC, CNT i POUM. Un grup de milicians era de Castellgalí.³⁹

Les vicissituds del Consell Municipal

El 17 d’octubre es va posar en marxa un nou Consell Municipal després de dissoldre’s el Comitè. Estava format per Josep Llerins Escuder, Luis Canal Oliveres, Jaume Ferrer Pont, del Partit Republicà Federal d’Esquerra, és a dir, ERC; Salas Anton Montes, Rafael Freixas Pifarrer i Felix Cornet Miaruzo, de la CNT. Àngel Valbuena Merino, Juli Nebot Mengual, de la UGT (a l’acta està escrit “amb la confiança del PSUC”), Jaume Sallés Figueras, UR. Marià Martí Tallada, POUM. Es va votar com a alcalde primer a en Llerins, segon a en Nebot i tercer a Anton Montes.

La següent sessió,⁴⁰ als dos dies, va haver de dilucidar quina funció tindria l’Ajuntament, en aquests temps de revolució. La CNT afirmava que l’Ajuntament no era una entitat revolucionària i que hauria d’abolir-se, ja que complien amb les lleis emanades des de dalt. La UGT defensava el contrari, que ja estaven en un procés revolucionari i que per tant l’Ajuntament representava la institució revolucionària. Després de la discussió CNT no va acceptar els càrrecs perquè veien incompatibilitats amb el seu reintegrament al treball i no volien exercir dues ocupacions.

La resta de consellers es van repartir les juntes: Defensa, presidida per Valbuena; Cultura, Nebot; Proveïments, Ferrer; Agricultura, Sallés; Foment, Nebot, i el CENU, Valbuena. A més, el ple va decidir aixecar les barricades de les carreteres.

A la següent sessió la CNT es va reintegrar al consistori, per pressions del seu Comitè Intercomarcal i van assumir la junta de Cultura. A finals d’any van dimitir dos dels tres consellers de CNT i van ser substituïts per Eduard Solé Falcó i Roc Giménez. El primer era de Sallent. Era germà d’un militant mort durant la deportació a l’Àfrica el 1932, i procedia de la Columna Terra i Llibertat. Així que el sindicat va haver de demanar que el donessin de baixa de la columna. La CNT de Castellet era molt recent i necessitava tot tipus d’aportacions. Ja vam veure que havia arribat Francesc Moles (encara que al novembre i desembre també estava amb la Columna Terra i Llibertat en tasques de periodista).

A l’hivern van continuar les picabaralles entre la CNT-FAI, d’una banda, i ERC i PSUC, per l’altre. En primer lloc, la CNT es va queixar que solament lideraven una comissió municipal, mentre que els esmentats controlaven dos cadascun. Els partits al·ludits van respondre que les comissions eren de tothom i presidir-les era un formalisme. Al llarg d’aquesta temporada la CNT va tenir una enorme inestabilitat de consellers, que duraven una o dues sessions municipals i presentaven la dimissió.

Un altre moment de tensió va tenir lloc la nit del 13 de febrer. Aquesta nit hi havia un acte públic, un espectacle, a l’Ateneu, freqüentat per gent afí a ERC. L’Ateneu també era la seu del Socors Roig Internacional del PSUC. A la meitat d’un espectacle, uns certs individus de la CNT van entrar en el local amb gran escàndol i el van buidar a empentes. El motiu era que les llums del local podien ser vistes des d’avions enemics i, per això, procedir a bombardejar el poble.⁴¹

L’alcalde era present a aquest acte. Així que la següent sessió del Ple Municipal va ser moguda i la discussió va ser molt acalorada. El debat va seguir amb el tema de les juntes que havia de presidir cada organització. La CNT va amenaçar amb retirar-se del consistori si l’Ajuntament paralitzava l’obra revolucionària.

Al següent ple l’alcalde va iniciar la sessió esbroncant a la CNT.⁴² Els acusava d’immaduresa, en estar posant-los contínuament traves a la resta dels partits. A més, canviaven contínuament de consellers. Als seus mítings llançaven proclames d’unitat antifeixista mentre a l’Ajuntament es portaven a matar amb la UGT.

L’alcalde va seguir amb el seu atac, evidenciant que la CNT volia fer-se amb les conselleries de Defensa, Treball i Economia i que al no aconseguir-les estaven boicotejant els plens. Va continuar dient que la CNT havia afiliat persones que abans del 19 de juliol eren esquirols i que no s’havien de deixar influir per persones alienes al poble (es referia a Eduard Solé i Francesc Moles). Va acabar dient que ell mateix havia militat a la CNT i sabia del que parlava.

Moles va haver de fer front a aquesta andanada en solitari. Va començar dient que si volien detalls sobre ell, que ho preguntessin a Vilafranca, Súria i Sallent – això ens ofereix una rapidíssima visió de la seva trajectòria militant. Va dir que complien amb les seves obligacions a les juntes i comitès sense majors problemes i que si a la CNT s’havien afiliats facciosos, de tots era sabut que a la resta d’organitzacions, també.

El debat va acabar aquí perquè s’havien de tractar altres qüestions importants. Per exemple, la dissolució de la conselleria de Defensa, que havia assumit Jaume Sallés (membre de UR i ERC). A més, es van iniciar els debats sobre la municipalització de l’habitatge.

Però en un moment donat, Sallés va fer alguna referència a la CNT, no anotada en les actes, que va ser contestada molt severament per Moles. Li va preguntar si sabia “qui eren aquest 50% de rabassaires que eren de dretes”, i li va advertir que anés amb compte per si es repetien al poble els successos de La Fatarella.⁴³ El POUM es va unir a la polèmica denunciant que en aquellos moments era objecte de constants difamacions.

Les següents sessions van ser molt tenses. Els debats van girar entorn de la municipalització de l’habitatge (proposta d’en Moles) i del comerç (proposta de Vicente Burón, del POUM). Després dels Fets de Maig van tenir lloc al poble alguns fets poc importants, però significatius. Per exemple, la policia republicana va registrar el domicili de Llorenç Griñó, com va denunciar la CNT a un ple municipal.

Uns dies després van aparèixer unes fulles signades pel grup anarquista Solidaritat Humana. Els fulls volants criticaven a uns certs consellers i a l’Ajuntament com a institució. Acusaven un conseller d’haver estat membre de la Lliga – cosa que aquest va desmentir més tard. El full volant també tractava dels lloguers. I per si no fos prou el POUM va denunciar que el nou conseller que havia presentat la UGT havia estat membre del Centre Radical, local confiscat per simpatitzar amb el bàndol Nacional. La UGT va al·legar que Cinca, així se’n deia, solament havia estat soci d’aquest centre, però no militant. Així i tot, va ser retirat. Al juliol el PSUC va demanar el tancament del local del POUM, ja que així s’havia acordat a la Generalitat. Al mes, va morir el poumista Morros per accident laboral.

A un article de premsa Marià Martí Tallada, aparegut al maig, aquest dirigent del POUM local va fer un repàs dels anys anteriors al poble. Al seu relat indica que ells – aleshores al BOC – s’havien solidaritzat amb la Insurrecció de l’Alt Llobregat i s’havien llançat a organitzar l’Aliança Obrera el 1934 o havien patrullat els carrers de la població el 6 d’Octubre després de la proclamació de la “República Catalana Socialista” (així anomenava aquells fets). Enumerant aquests fets li retreia al PSUC local la seva hipocresia i incoherència d’estar acusant de feixista el POUM.⁴⁴

Al setembre, va tenir lloc una manifestació obrera que protestava contra les penúries que patia la població. La comissió de proveïments no funcionava bé. Els consellers cenetistes van protestar perquè se’ls va obligar a deixar de treballar a les seves fàbriques.⁴⁵

A la sessió del Ple Municipal del 27 d’octubre de 1937 es va reestructurar l’Ajuntament, tal com decretava la Generalitat. Van ser nomenats Isidre Solá Vilaseca, Llorenç Griñó Mas i Rafael Freixas Pifarrer, per CNT; Lluís Canal Oliveras, Eugeni Herrero Roldán i Casimir Rebull Atzerias, per ERC; Llucià Martín Gregorio, Joan Pastor Sánchez i Manuel Amorós Roselló, pel PSUC (i l’últim per UGT). Tancava la llista Rossend Bach Serra, d’UR.

Aleshores, n’Herrero d’ERC, va impugnar a Llorenç Griñó per uns incidents en la manifestació del 6 d’Octubre (aniversari de la proclamació de la República Catalana) en els quals en Griñó va prendre part. No s’aclareix bé quin tipus d’incidents van ser, ni de quina forma va participar en Griñó, només que hi va haver diversos obrers involucrats, entre ells un menor d’edat.

En Griñó es va defensar dient que ell havia estat assignat legalment per la seva organització i que qui els acusava no tenia ni el 5% de la població mentre ells comptaven amb 800 afiliats i 400 simpatitzants. Caldria veure per què aquests simpatitzants no estaven afiliats, en aquells moments en els quals era obligatori. Estaven a altres organitzacions? estava exagerant? El ple va aceeptar la proposta d’ERC i el PSUC de negar-se a col·laborar amb la CNT.⁴⁶

Aquest intercanvi d’atacs va continuar a la següent sessió. Aquesta vegada ERC i PSUC van acceptar col·laborar amb la CNT però no amb en Griñó. El PSUC va reconèixer la importància numèrica de la CNT al poble. A el seu torn, en Griñó va tornar a atacar a ERC dient que tenia molt poca gent, mentre que les assemblees de la CNT eren multitudinàries. A aquest comentari li va seguir un altre d’en Rebull (PSUC) corregint a Griñó dient-li que a les assemblees de CNT no hi anaven ni 100 persones.⁴⁷ Llavors es va votar l’alcaldia i va sortir triat Llucià Martí del PSUC. El segon alcalde va ser Herrero, d’ERC i el tercer, Freixas, de CNT.

A la següent sessió es van repartir les comissions. CNT va renunciar a presidir-ne cap, alegant que col·laborarien amb totes. Això va produir comentaris sarcàstics de la resta de forces. Es van votar les comissions i a la CNT li va tocar presidir la comissió de Finances. A partir de la següent sessió no va haver-hi representants de la CNT, que no van aparèixer fins entrat 1938, la qual cosa va provocar-hi noves crítiques.

Però al llarg del temps es van anar restablint els vincles entre les organitzacions i per increïble que sembli, al maig, Llorenç Griñó va ser nomenat alcalde de Castellet de Llobregat. Entre que es van anar llimant algunes diferències i que els consellers municipals més hostils cap a ell van ser a poc a poc cridats a files, la tensió es va diluir en bona part.

I, finalment, les preocupacions del consistori començarien a ser més pragmàtiques, com l’acollida dels refugiats, la creació de la Junta de Defensa Passiva o el suport a l’Exèrcit Popular de la República.

El final de la guerra

Després de l’estabilització política el municipi va estar interessat a absorbir dues colònies industrials pròximes. De fet, la població d’aquests llocs obtenia les cartilles de racionament, escolarització, metges o correus a Castellet. Es tractava de Serramalera i de Boades, pertanyents a Castellbell i el Vilar i Castellgalí, respectivament. L’Ajuntament va optar per esperar que acabés la guerra per a demanar-li aquests barris oficialment a la Generalitat.

Respecte a la qüestió militar, les estacions de tren eren un formiguer de vagons amb destinació al front o a la rereguarda. Aquest tràfec de vehicles, al final de la guerra, no va estar exempt de tensions. Es diu que un tren de “presos antifeixistes” – que era com anomenaven als revolucionaris de primera hora detinguts al llarg de 1937 – estava detingut a les vies de Castellet. Un soldat va disparar la seva arma accidentalment – això deia – i el tret va travessar el crani d’un jove de només 16 anys que treia el cap per la finestreta del tren. Havia estat detingut per repartir propaganda subversiva del POUM a un cinema d’Aiguafreda, encara que la seva condemna era per “derrotisme”.⁴⁸

En el transcurs de la guerra van morir almenys 26 joves del poble. Alguns havien estat en el Comitè com Joan Quílez Alquézar. Uns altres eren germans d’alguns militants destacats, com Fortunat i Josep Luna Gregori. En definitiva, que la guerra va ser un dur cop en tots els pobles.

La postguerra

Després de l’entrada de les tropes franquistes l’onada repressiva ho va capgirar tot, començant pels nombrosos detinguts d’aquesta població o la confiscació dels locals que havien utilitzat fins aleshores els republicans. Els Nacionals van fer pagar 9.000 pessetes a l’Ajuntament i a les empreses locals per a reconstruir la caserna de la Guàrdia Civil. És el primer que van fer – abril de 1939 – els industrials de les fàbriques Burés, Borràs, la Bauma i Avià de Castellbell i el Vilar, de la Serramalera, Balet, Tints Soler i Vda. Alberto Armengol a Castellet, Carbons Elèctrics de Castellgalí i Jorba, Jordana i Queral de Vilomara. També van pagar Ferrocarrils del Nord i la companyia elèctrica. És a dir, van pagar la caserna tots els fabricants que van veure col·lectivitzades les seves empreses.⁴⁹

Hi hagué 73 persones jutjades sumarísimamente. D’ells, van ser executats Amadeu Basomba Grifell, Jaume Besora Pasquina, Rafel González Sanjosé, Salvador Guilanyà Olivet, Marià Martí Tallada i Benito Rodríguez Ruiz. Es van salvar de l’execució, per indult, Sebastià Anton Montes, Joan Llobet Cardona i Joan Planas Codina.

Llorenç Griñó, refugiat a França, va tornar al poble el 1942 sense patir represàlies a causa del seu pacifisme manifest durant els primers moments de la guerra. El 1949 va ser detingut novament per col·laborar amb la guerrilla llibertària. A l’ésser un nus de comunicacions, Sant Vicenç de Castellet era utilitzat per a agafar el tren per a anar a Barcelona a realitzar accions, o a l’inrevés, per a fugir des de Barcelona cap a França. Quan va morir va rebre un enterrament massiu, i va ser enterrat amb la bandera republicana, malgrat viure sota el règim franquista.⁵⁰

Conclusions

La història del SUT de Castellet és igual que la d’altres sindicats de la CNT de pobles que van caure sota la influència dels partits BOC o PCC. La falta d’una FAI local, o almenys un sector polititzat en l’anarquisme, va impedir la vinculació del Sindicat amb la postura predominant en la CNT catalana. Pressuposem que aquest sector que existia als anys 20 no va perdurar a la dècada següent.

A Sant Vicenç, el SUT compartia el camí d’altres sindicats de la comarca amb la Federació Regional de Sindicats d’Oposició. No obstant això, cap al 1934 el sindicat va derivar cap a una postura política més d’acord amb l’Aliança Obrera que impulsava en aquells dies el BOC. Aquesta situació, d’alguna manera, va canviar el 1936, potser per influència d’altres conversos al comunisme que pretenien seguir la senda que estava traçant a Espanya el Partit Comunista.

La reacció de l’anarquisme, mitjançant mítings, durant la primavera de 1936, va arribar tard, encara que potser serviria per a organitzar un grup que, després de la ruptura del SUT amb la CNT, preparés el terreny per a un nou sindicat d’aquesta central sindical.

L’altra força més gran del poble eren el bloc d’ERC, la Societat Ateneu i els Rabassaires, que organitzaven ja centenars de persones. Es dedueix que els republicans van estar afiliats al SUT als primers anys de la República i s’ha vist que els rabassaires també van estar a punt d’ingressar en CNT.

Quan va començar la guerra el poder va pivotar cap al Comitè, dominat per una aliança entre comunistes pro-soviètics, poumistes i cenetistes, amb alguns militants d’ERC i Rabassaires. L’Ajuntament va donar el seu suport explícit al Comitè i va aprovar les seves decisions.

A l’octubre la CNT es va enfrontar a la resta de forces. Potser l’enfrontament venia d’abans. Ara es traslladava a la institució. La CNT defensava una postura netament revolucionària, potser amb formes idealistes per moments. L’organització anarcosindicalista va passar un any sencer barallant-se a cada ple. I era contestada per una aliança entre ERC i PSUC-UGT. Amb el pas dels mesos el POUM va secundar més fermament a la CNT i es van generar dos blocs.

En dos moments aquests blocs van estar a punt de xocar seriosament, al febrer-març i a l’octubre-novembre de 1937. Els Fets de Maig no van tenir repercussió a Castellet, però en aquests moments qualsevol acte violent d’algun dels sectors enfrontats podria haver provocar un conflicte a gran escala, tal com estaven els ànims de caldejats.

Malgrat aquesta situació aferrissada, el 1938, i aparentment amb tot en contra, la CNT va prendre el lideratge polític del poble i fins i tot es va fer amb l’alcaldia.

1. Solidaridad Obrera, 15/01/1931, p. 3 ↩︎
2. El Trabajo, 16/04/23 ↩︎
3. Durgan, Andy (1996). Comunismo, revolución y movimiento en Cataluña (1920-1936). Los orígenes del POUM. Versión revisada (pdf) pp. 301 ↩︎
4. Solidaridad Obrera, 19/10/1930, p. 3 ↩︎
5. Solidaridad Obrera, 07/12/1930, p.10 ↩︎
6. Empieza la ofensiva. Solidaridad Obrera, 15/01/1931, p. 3 y 20/01/1931, p. 6 ↩︎
7. Solidaridad Obrera, 31/03/1931, p.6 ↩︎
8. Bonvehí Castanyer, Jordi; Suades Marigot, Jordi. L’Espai Ateneu. Història de la Societat Ateneu i la Biblioteca Salvador Vives Casajuana. Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet. pp. 34-39 ↩︎
9. El Trabajo, 02/01/1932, p.4 ↩︎
10. Llorenç Griñó va ser detingut degut a la seva implicació en el Comité Intercomarcal. ↩︎
11. Acte d’afirmació sindical. El Dia, 26/10/1932, p. 8 ↩︎
12. El Trabajo, 22/07/1933, p. 4. ↩︎
13. El 1932 i 1933 la Regional catalana de la CNT faria plebiscits per diverses qüestions i Sant Vicenç contaba per 800 afiliats ↩︎
14. Recordem que una de les polèmiques del Ple de 1932 fou l’acusació de la FL de Sabadell de que els sindicats de Barcelona exageraven les seves xifres. ¿Ho estava fent Castellet? ↩︎
15. Solidaridad Obrera, 25/08/1933 ↩︎
16. El Trabajo, 02/09/1933, p.4 ↩︎
17. Solidaridad Obrera, 13/10/1933 ↩︎
18. La CNT sempre s’havia negat a participar dels jurats mixtes, entenent que invalidaven la tàctica de l’acció directa, és a dir, la negociació colectiva per part dels mateixos treballadors, sense intermediaris. ↩︎
19. Solidaridad Obrera, 04/11/1933, p.2 ↩︎
20. Serra, Jaume (1988): p. 104 ↩︎
21. Serra, Jaume (1988): p. 109 ↩︎
22. El Pla de Bages, 09-10-1934, p. 2 ↩︎
23. Actes d’Octubre de 1934. Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet ↩︎
24. El Dia, 01/08/1935, p.6 ↩︎
25. López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’octubre de 1934. Annex II, Relació de detinguts i empresonats per la insurrecció d’Octubre entre octubre de 1934 i gener de 1935 ↩︎
26. Pedro Campos. Para todos y para nadie. Solidaridad Obrera, 07/03/1936, p.6 ↩︎
27. Solidaridad Obrera, 03/06/1936 ↩︎
28. Li ho comuniquen a la UGT el president i el secretari del sindicat, Bonifacio Casanova i Alfredo Sáez Domingo. CDMH, Salamanca. Polític-Social – Barcelona, Generalitat – Lligall , 617, 5, 1, 1 a 6 ↩︎
29. Noms presentats per la Causa General. Posem filiació en cas de conèixer-la: Ángel Valbuena Merino (ERC, UGT), Benito Rodríguez Giménez (UGT), Rafael Freixas (CNT), Antoni Luna Gregorio (CNT), Amadeu Cadevall Serracanta (UGT), Jacinto García Trujillo, Alfredo Sáez (UGT), Lluís Canal Oliveras (ERC, UGT), Francesc Moles (CNT), Just Tomàs, Pedro Campos (CNT), Joan Cadevall Bascompte, Francesc Daurà Oliver, Francesc Vilaseca Subirana, Joan Planas (UGT), Juan Quílez, Joan Llobet (POUM) i Vicente Burón (POUM). Més tard, als folis de la Causa General es nomena com a presidents a Juli Nebot i a Florenci Brollo i s’indica la pertinença de Joan Sala Prats (PSUC). Hi ha diversos noms sense afiliació. Desconeixem qui pertanyia a UR. ↩︎
30. Acta del 28/07/1936. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet. ↩︎
31. Actes de l’Ajuntament, 01/09/1936. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet ↩︎
32. Actes de l’Ajuntament, 25/09/1936. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet ↩︎
33. UGT, 10/08/1937, p.2 ↩︎
34. Actes de l’Ajuntament,15/09/1936. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet ↩︎
35. CDMH, Salamanca, PS-Barcelona, Generalitat. 819, 35, 1 ↩︎
36. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo , 140, 4, carp. 3, doc. 57 ↩︎
37. La llista és massa extensa com per a col·locar-la aquí. Direm solament que van participar dos germans de l’esmentat Llorenç Griñó, anomenats Miquel i Germinal. ↩︎
38. Es coneixen els noms de Lluís Bartomeus, Ramon Ribalta i Jaume Codina Farrás. ↩︎
39. Ha sortit una centúria per anar al front de guerra. El Dia, 14/01/1936 ↩︎
40. Actes de l’Ajuntament,19/10/1936. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet. ↩︎
41. Actes de l’Ajuntament,13/02/1937. AMSVC ↩︎
42. Actes de l’Ajuntament,11/03/1937. AMSVC ↩︎
43. Els successos de La Fatarella (Terra Alta, Tarragona) van tenir lloc a finals de gener de 1937. Un grup de pagesos contraris a la col·lectivització es van enfrontar violentament als col·lectivistes. Als enfrontaments els membres de la CNT van haver d’abandonar el poble. L’endemà es van presentar nombrosos milicians (alguns arribats fins i tot de Barcelona) que acusant de feixistes als anti-col·lectivistes hi van matar a 24 d’ells. Aquests fets van commocionar Catalunya i van ser utilitzats per a instal·lar un ambient anti-revolucionari que donaria peu als Fets de Maig. ↩︎
44. Martí Tallada, Marià. En serietat política i conducta revolucionària ningún ens supera, per més que es digui antifeixista. El Pla de Bages, 11/06/1937, p. 2 ↩︎
45. Actes de l’Ajuntament, 07/10/1937. AMSVC. ↩︎
46. Actes de l’Ajuntament, 27/10/1937. AMSVC. ↩︎
47. Actes de l’Ajuntament, 03/11/1937. AMSVC. ↩︎
48. Bonvehí i Castanyer, Jordi. Mort entre les vies d’un milicià del POUM. <http://www.historiesmanresanes.blogspot.com.es/2010/09/mort-entre-les-vies-dun-milicia-del.html> ↩︎
49. 1939. Comunicació amb l’Ajuntament. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet ↩︎
50. Martínez de Sas, Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. L’Abadia de Montserrat. p. 699 ↩︎