Moià

El municipi de Moià és l’actual capital de la comarca del Moianès, constituïda el 2015. Fins aleshores aquest municipi i els que l’envolten estaven dividits administrativament a la comarca del Bages, la d’Osona i la del Vallés Oriental. Com a molts pobles, Moià va ser una població fonamentalment agrícola fins a la instal·lació de la indústria a mitjan segle XIX. Cal destacar la seva indústria tèxtil, com la fàbrica de Josep Coma Passarell, encara que també existien altres fàbriques d’alimentació com la de pastes La Moyanesa. Aquest va ser l’origen del primer proletariat de la població, que ja va donar senyals de vida el 1855 – amb un manifest dirigit al General Esparter.

Quant a les seves societats obreres, el 1868 la Societat Obrera Moianesa va participar al congrés de constitució de la Direcció Central de Societats Obreres, que va donar peu més tard a la Federació de la Regió Espanyola. Hi figurava entre les seccions de teixidors entre 1871 i 1872. L’únic conflicte obrer d’importància que va afectar Moià va ser la vaga general de juliol de 1909.

Amb el canvi de segle va arribar l’electricitat. Un empresari va crear una empresa anomenada La Electro-Industrial de Moyá, cap a 1907, oferint il·luminar els carrers del poble i les cases particulars. L’empresa va ser absorbida als anys 20 per Energia Elèctrica de Catalunya. A causa de l’arribada de l’electricitat, també es van electrificar els telers mecànics de les fàbriques, com els del Vapor, les Faixes i Cal Comadran.

Un altre factor a tenir en compte, és que Moià es va convertir en un centre d’estiueig de les cases riques de Barcelona, algunes amb relació prèvia amb la vila.

El 1930, Moià comptava amb 2.242 persones censades. El camp no representava més que entre un 10 i un 15% i la indústria ocupava, amb diferència, la majoria de la població activa.

A nivell polític, cal ressenyar la divisió entre dretes i esquerres de la societat moianesa. Les primeres estaven organitzades entorn del Casino de la Lliga de l’Arbre Fruiter. Des d’aquí es va impulsar la Lliga Regionalista, com el partit de la dreta. I les segones, al principi es van reunir a l’Ateneu Moianès (1902), més tard al Cercle Regionalista (1908), després al Foment Rafael Casanovas (1919) i finalment, ja durant la República, a l’Avenç Obrer Català (1932). Des d’aquesta entitat es configuraria Esquerra Republicana.¹

Amb la proclamació de la República va haver-hi molta celebració al poble. El dia 15 es va realitzar una manifestació massiva al carrer, tocant La Marsellesa i onejant banderes catalanes i republicanes. L’Ajuntament es va adherir a la Generalitat, ja controlada per Francesc Macià.² No obstant això, a efectes pràctics solament s’havia presentat una candidatura al poble que, a més, estava controlada per l’oligarquia local. L’alcalde de llavors va ser Josep Castells, afí a la Lliga, que va ser substituït a l’octubre per Salvador Pascual.

En aquell estiu també va aparèixer la CNT. D’ella a penes es tenen notícies fora de Moià. Va participar al Ple Regional de Barcelona de 1931, amb un sindicat d’indústria de 86 afiliats. Més endavant, al Ple Regional de 1933, en comptava ja només amb 40. No tenim cap més informació. És a dir, que l’anarcosindicalisme tenia presència, però bastant petita. 

A efectes pràctics, el veritable conflicte estava entre l’Avenç Obrer i la Lliga. És bastant probable que els llibertaris de la població també estiguessin en aquest local. El 1930 també es va crear la Cooperativa Popular Moianesa. El circuit associatiu progressista el completava el Grup Femení d’Esquerra.

A més d’aquest conflicte polític emergent entre l’esquerra i la dreta, hi havia la important qüestió agrària, ja que en 1932 els parcers de Moià es van negar a pagar els arrendaments als propietaris.

A mitjan 1932 van ser detinguts dos regidors (en aquells dies, tot el consistori era de dretes) per possessió il·lícita d’armes. Això va ser celebrat pels parcers com una espècie de caiguda dels cacics. Però aquesta alegria no va durar gaires dies. En aquells dies, la dreta catòlica s’estava implantant amb força al municipi creant Acció Catòlica i una secció de la FJC. Des del púlpit el rector carregava contra ERC i l’Avenç Obrer. Aquesta situació va ser descrita com si la República no hagués arribat a Moià.³  Fins i tot la visita de Francesc Macià a la població no va ser vista amb bons ulls per aquesta dreta catòlica.

Un altre exemple de quins interessos movien a la dreta està en la comarcalització de Catalunya. El 1932 es debatia com devien formar-se les noves comarques catalanes – que entraren en funcionament el gener de 1936. En aquells dies, el consistori, presidit per Salvador Pascual va decidir decantar-se per Vic, rebutjant el Bages industrial, pel fet que a Vic existia una interpretació de la Llei de Contractes de Conreus més favorable als interessos dels propietaris.⁴

El 20 de novembre de 1932 s’hi celebraren unes eleccions, en les quals va triomfar la Lliga per 232 a 203 vots.⁵ Aquest resultat va decebre força l’Avenç Obrer. Les crítiques de l’Avenç es van acarnissar amb el rol reaccionari de l’Església. El 1933, en entrar en vigor la suspensió d’aquells ajuntaments formats per llista única es va formar una comissió gestora en poder d’ERC. El primer que van fer va ser garantir el laïcisme a l’Escola Nacional. I el segon, promoure que la processó del Dijous Sant no fos presidida pels consellers municipals amb la vara i la medalla oficial, pròpies del seu rang públic. El 26 de setembre el nou alcalde, president de la comissió gestora que regia l’Ajuntament, Josep Tresserras Canet, d’ERC, va autoritzar una manifestació contra la Guàrdia Civil. Pel que sembla hi havia hagut un intercanvi de trets amb uns caçadors.

Com veiem, la situació s’havia tensionat tant que a les eleccions generals de novembre de 1933 la Lliga va denunciar que membres d’Esquerra havien arribat amb garrots a impedir que s’hi votés. I ja, el gener de 1934, es van celebrar les eleccions municipals, que van ser guanyades de manera clara per la dreta, per 568 a 295 vots.

El febrer de 1934, l’alcalde Tresserras va cedir el seu lloc al president de la Lliga, Josep Solà Ciuró. Poc després d’entrar en el consistori, el Consell Municipal va demanar instal·lar una caserna de la Guàrdia Civil. ERC es va queixar d’aquesta prioritat, ja que entenia que abans haurien d’arreglar-se els carrers i l’escola. El 19 de juny els regidors d’ERC van dimitir de l’ajuntament, per aquest i per altres motius més aviat simbòlics i no van tornar a reintegrar-se en el seu lloc fins al 4 de setembre.

El 6 d’octubre, els regidors d’ERC es van fer amb el control de l’Ajuntament. Des del balcó van proclamar la República catalana i van demanar que la ciutadania entregués les armes que hi tingués. El somatén es va posar a la seva disposició i de seguida es va organitzar un autobús preparat per a anar a Barcelona. No obstant això, en escoltar per ràdio la rendició de la Generalitat no en va sortir. El dia 10 van arribar les tropes militars del Terç.

El responsable militar va organitzar una comissió gestora formada pels consellers de dretes que hi havia abans d’Octubre. Van ser detinguts els regidors Domènec Mas, Benvingut Fàbregas i Salvador Valls. Així com el jutge de pau Josep Tresserras (l’anterior alcalde) i el cap del somatén, Francesc Ferrer (rabassaire). Tots aquests van ser alliberats per Nadal. Però les represàlies van ser generalitzades en el camp i bastants parcers van ser expulsats de les seves terres. A més, va quedar clausurat el local de l’Avenç Obrer.⁶ Van quedar a càrrec de la Comissió Gestora, Josep Solà Ciuró, Josep Estevadeordal Carreria, Josep Prat Creus, Emili Clarà Abancó i Domènec Canet Vilella.

No obstant això, amb tot a favor, les dretes municipals van començar a enfrontar-se entre si per assumptes menors i el novembre de 1935 van presentar la seva dimissió més de la meitat dels consellers. El Consell Municipal va arribar molt tocat a les eleccions generals de febrer de 1936.

Eleccions que novament van ser vençudes còmodament per la dreta, ja que el Front d’Ordre va guanyar per 504 vot a 307. Malgrat aquesta victòria electoral, la dreta estava desfeta i després de conèixer-se la victòria del Front d’Esquerres l’alcalde va presentar la seva dimissió.

D’aquesta manera, van prendre possessió Benvingut Fábregas Arbós, Domènec Mas Comellas i Salvador Valls Prat, tres dels detinguts als Fets d’Octubre. El 19 de març van cobrir la resta de vacants amb altres regidors d’ERC. I l’endemà passat van canviar nombrosos noms de carrers en una espècie d’onada de laïcisme. A més, a petició del Delegat d’Ordre Públic de la Generalitat, l’Ajuntament va prohibir la Setmana Santa de 1936, la qual cosa va ser interpretat per la dreta com un atac contra la fe cristiana. En aquells dies, Moià hi tenia 2.224 persones censades. Pràcticament les mateixes que el 1930.

ERC o, més ben dit, l’Avenç Obrer Català (emplaçat al carrer Francesc Viñas, 3) va nomenar com a delegats a Francesc Marcet Artigas (alcalde de Manresa) i Josep Borràs Alfonso (suplent) al Congrés d’Esquerra Republicana, de finals de maig. En aquells dies declarava 102 socis. El seu president era Miquel Molist i el seu secretari Josep Maria Artero.

La guerra civil

Després de l’aixecament militar l’Ajuntament va seguir en les mateixes mans que abans,⁷ encara que els regidors de dretes van haver de dimitir. El Consell estava presidit per Benvingut Fábregas, potser l’home fort del moment.

En paral·lel es va constituir el Comitè Revolucionari Antifeixista, presidit pel rabassaire Josep Tresserras Canet. També hi eren Esteve Datzira Cerdà, Enric Pasqual Abayà, Pere Margant Comes, Francesc Ferrer Vilella, Miquel Arisa Guiteras, Pere Antonell Alemany, Salvador Valls Prat, Joan Artero Pujolà, Segimon Pladevall Molet, Joan Palau Naspler, Domènec Mas Comellas, Sebastià Franquesa Pladevall, Llorenç Soler Guiteras i Josep Coch Roca. Tots els primers fins a Arter, eren rabassaires i membres d’ERC, mentre que a partir d’Arter ja predominen els noms relacionats, més tard, amb la CNT. No obstant això, en aquell moment és molt possible que gairebé tothom fos membre de l’Avenç Obrer.

Sigui com sigui, el dia 22 va arribar un cotxe amb forasters armats. Eren desconeguts, excepte un d’ells que era de Calders. Possiblement vindrien de Manresa, ja que es va documentar que aquest dia van arribar uns milicians per a detenir a Josep Alter, empresari al qual el Comitè de Manresa considerava facciós.⁸ Els milicians van entrar a l’Església i la van incendiar per dins. No obstant això, a la poca estona van apagar el foc i van cremar solament les imatges davant de l’edifici. També van incendiar la capella del Sagrat Cor que va quedar tota cremada. Després van marxar a Collsuspina i L’Estany.

El 27 de juliol, potser abans, va arribar un grup de guàrdies al poble dirigits per un tal Planellas. Aquest es va enfrontar al Comitè, organisme que segons la memòria oral – o llegenda – era “de la FAI” (ja hem vist el predomini casi total de l’Avenç i dels rabassaires). Planellas va ordenar detenir al Comitè i aquest va respondre violentament matant un dels guàrdies que va ser enterrat a Moià. Planellas va marxar a Barcelona acompanyat per l’alcalde, però alguns membres del comitè els van seguir fins a Palau-solità i Plegamans i allà mateix va ser assassinat. No obstant això, s’ignora si aquest fet va ser real, ja que no apareix cap Planellas assassinat en aquella població. El que sí que és real és l’enterrament del guarda mort.⁹

El Comitè va ser acusat de sis morts: Evarist Morató Carner (sacerdot), Pere Soler Camprubí (dretà), Carles Rius Godayol (carlista), Faustí Figueras Abadal (dretà, jutge de pau), Josep Riera Fruns (dretà, alcalde de Primo de Rivera), i Sabí Burdó Homs (dretà). A més, s’acusava a Pere Margant Comes, de la mort de Pere Perramon Palona (sacerdot carlista) amb la connivència del Comitè, al qual hi pertanyia. L’esmentat Nazari Olivés Casellas, va ser assassinat per Esteve Vilanova Clarà. I a l’hipòdrom de Can Tunis (Barcelona) van trobar la mort els germans Josep Maria i Joaquim Alibés Vilarrúbia, encara que es desconeixia l’autoria concreta. El 1939 també hi hagué diversos morts més en el context de la retirada republicana.

Deixant enrere aquest episodi, a Moià es van produir diverses confiscacions. Per exemple, la CNT es va instal·lar a la Vila Alter, una residència de vacances de l’esmentat fabricant Josep Alter Alavedra. Aquest havia fugit a França i se’l considerava facciós.¹⁰

La UGT va confiscar un edifici propietat de la parròquia, situat en la Plaça Constitució, 2. A més, la UGT fundaria la Cooperativa Constructora Obrera – UGT, que es va instal·lar en una casa de la marquesa de Port Nou, anomenada María de la Mercè de Ferrer de Sarriera (c/ Rafael Casanova, 22).

La societat Cooperativa Popular Moianesa, va confiscar la Casa Rocafort. El Comitè la hi havia cedit abans al Sindicat Agrícola, però el 16 de gener l’ajuntament la hi va lliurar a la cooperativa com a seu social. El seu president era Llorenç Colom i deia agrupar la majoria del poble. Finalment, el mes de febrer, l’entitat Joventut Cultural Antifeixista, es va instal·lar al Casal Catòlic, al carrer Prat de la Riba, 12.

La UGT s’havia creat el 8 d’agost i el seu president era Josep Coch Roca. Florenci Colet era el secretari. Com a moltes poblacions la Junta també formava part del PSUC. Comptava amb un sindicat d’Oficis Varis, amb uns 105 afiliats al setembre de 1937 (que poc abans, al tercer trimestre de l’any, n’eren 75). No obstant això, és molt probable que existís un sindicat tèxtil, ugetista, del qual no ens ha arribat informació.

De CNT hi ha informació molt escassa. Al novembre va aparèixer una entrevista a Solidaridad Obrera a Pio Sarrén, del sindicat de contramestres El Ràdium, integrat a CNT. Deia que en aquells dies les tres fàbriques de teixits estaven sota control dels comitès de fàbrica. No estaven col·lectivitzades i permetien que els directors seguissin al capdavant, però controlats pels treballadors, encarregant-se aquests només de les nòmines. Deia que els burgesos “li havien vist les orelles al llop” i que estaven molt predisposats a cooperar.¹¹

El 15 d’octubre es va constituir el nou Consell Municipal que substituïa al sorgit després del 19 de juliol. Estava format per Benvingut Fábregas Arbós (ERC), alcalde, Francesc Ferer Vilella (ERC), Llorenç Arisa Guiteras (ERC), Josep Coch Roca (PSUC), Juan Antúnez Antúnez (PSUC), Sebastià Carné Montal (PSUC), Domènec Mas Comellas (CNT), Segimon Pladevall Molet (CNT), Josep Maria Artero Pujolà (CNT) i Salvador Valls Prat (UR).

El primer que podem deduir és que el poder real del poble el tenia l’entitat Avenç Obrer Català, ja que la majoria de regidors (inclosos els de CNT) n’eren membres. Veiem el cas curiós de Domènec Mas, que havia estat regidor republicà abans de la guerra, ara representant a la CNT, cas similar al de Josep Maria Artero. Això és un símptoma de la radicalització política del moment. Ara en Mas era el president del sindicat, mentre que Llorenç Soler Guiteras exercia de secretari.

Una altra particularitat del consell municipal era que les comissions no estaven presidides per ningú, sinó que eren juntes de tres consellers cadascuna. Veurem que això li portarà problemes al consistori en el futur.

La primera mesura municipal va ser reduir la guàrdia del poble a sis milicians. Però aviat el PSUC va començar a demanar la seva eliminació. Això va ser motiu de conflicte entre el PSUC i la resta de forces. Un altre motiu va ser una queixa del PSUC per haver-se celebrat un acte municipal al local d’Unió Moianesa quan hi havia un altre a l’Avenç Obrer, que estava just davant. El tercer conflicte en poc més d’un mes, va anar entorn dels proveïments del poble, que el PSUC considerava en estat catastròfic. Així que el 4 de desembre tots els consellers d’aquest partit van presentar la seva dimissió abandonant el ple.¹² Al ple del dia 27, es va llegir una carta de la Generalitat que deia que el PSUC no podia tenir tres consellers. Així que li van enviar comunicació al partit, que va cessar a Sebastià Carné.

A continuació, la CNT va fer la proposta de crear l’agrupació de comerciants del mercat dels diumenges, cosa que va ser acceptada. Es desconeix el funcionament d’aquella entitat i si bé, no va haver-hi una col·lectivització del comerç pròpiament dita, no obstant això, queda clar que l’agrupació era una mesura en aquella direcció com també faria Artés.

El febrer de 1937, el Sindicat Agrícola i la Cooperativa Popular van demanar intervenir a la comissió municipal de proveïments. La seva proposta va ser acceptada i es va nomenar una junta formada per Salvador Valls Prat, president, Enric Pasenal Abeyà (Sindicat Agrícola Moianès), Josep Puig Puigoriol (Cooperativa Popular Moianesa), Ramon Tuneu Oller (UGT) i Llorenç Soler guiteras (CNT).

Més endavant, es va crear la junta d’Administració de la Propietat Urbana, per a gestionar la propietat dels habitatges. No obstant això, en cap moment es voler municipalitzar l’habitatge. Un altre cas de confiscacions, va ser el de la Mutualitat Popular Moianesa, que va ser autoritzada a tenir el seu local social i oficines a l’antic convent de les Carmelites.¹³

Una mesura de gran importància va ser la cessió de l’explotació dels boscos al Sindicat Agrícola. El Municipi seria el propietari i el Sindicat l’encarregat de la seva gestió. Això va ser una iniciativa, en certa manera, revolucionària. No era una col·lectivitat a l’ús, però sí una explotació de treball col·lectiu.

Al setembre va dimitir l’alcalde Fábregas i va ser substituït per Domènec Mas. I al poc temps el cenetista Joan Artero va ser cridat a files, sent substituït per Segismon Pladevall Molet. El 2 de novembre va entrar en vigor el nou ajuntament amb les úniques novetats del PSUC: Vicenç Santacreu, Sebastià Ribé Ciuró i Joaquim Forcada Rovira.¹⁴ I el març de 1938 va entrar Josep Font Sala, també comunista.

Les escoles van ser una altra preocupació del consistori. El ple municipal de desembre de 1937 li va demanar a la Generalitat quatre escoles: l’Escola Nacional del carrer Francesc Viñas, 9, per a 60 alumnes; la del carrer Catalunya, per a 80 alumnes; la de Prat de la Riba, per a 80 alumnes; i la de la Plaça Dr. Vilardell per a 40 alumnes. Necessitaven quatre mestres i una mestra de pàrvuls. Algunes escoles ja estaven en funcionament. Més tard es va incorporar una escola per a dones. L’Ajuntament va fer enderrocar l’Església de Sant Sebastià per a utilitzar les pedres per a les escoles.

El gener de 1938 l’Ajuntament va aprovar una nova ronda de confiscacions a propietaris acusats de ser “desafectos” amb el règim. En aquest cas, els propietaris van realitzar nombroses demandes contra la legalitat d’aquestes expropiacions i, com veurem, se’ls va acabar donant la raó.

Per aleshores, la cooperativa de la construcció estava realitzant nombroses obres. Fins i tot li proposava noves reparacions al consistori, que aquest solia aprovar sense major debat. Les qüestions fonamentals de la guerra, en aquells moments, eren l’acollida de refugiats i la recluta dels mossos per a anar al front.

En aquest aspecte, a la vila, s’hi va instal·lar a l’abril de 1938 un Hospital Militar, a l’edifici dels Escolapis. Es van albergar 340 ferits de guerra, sobretot de la Brigada Internacional número XV.¹⁵ Els que morien eren enterrats en el cementiri.

A l’agost, les autoritats van fer una batuda pels boscos intentant detenir desertors i emboscats. També en aquesta època el Sindicat Agrícola havia aconseguit contactar amb un comprador de fusta. Aquest no era un altre que el Sindicat Únic del Ram de la Fusta de Barcelona (CNT). Així doncs, es va fer un acord de venda de 12.000 pins de la finca La Moratona, que va ser signat pel Consell Municipal.

No obstant això, totes aquestes actuacions de l’Ajuntament havien cridat l’atenció de la Generalitat. La Generalitat va estar rebent constants queixes i denúncies contra les confiscacions revolucionàries del consistori i va decidir actuar. El 15 de novembre per ordre de la Conselleria de Governació, va quedar intervingut l’Ajuntament. Es va posar en el lloc de comissari municipal (que tenia les competències de l’alcaldia) a Josep Gallarch Vila, un funcionari de la Generalitat. Les raons eren múltiples, des d’irregularitats als comptes fins a actuar sense comissions ben delimitades, confiscar finques urbanes de manera il·legal, abús d’autoritat, tala abusiva de boscos… i com a resum de tot això la frase lapidària de “els components gaudeixen d’un historial polític que impossibilita tota confiança”. És a dir, que els consellers no eren dignes de confiança per haver anat massa lluny en les seves ànsies revolucionàries.¹⁶ El nou comissari Gallarch va retornar les finques confiscades als seus amos.

Moià va ser escenari de combats entre el 29 i el 31 de gener de 1939. L’Exèrcit Republicà havia decidit resistir i hi va construir trinxeres. No obstant això, a l’atac Nacional, la 84 Divisió va envoltar el poble pel sud arribant a Collsuspina. Durant la retirada els republicans van volar un polvorí situat en Plarromaní. Segons el Cost Humà de la Guerra Civil, a tota la guerra, van morir 19 joves de Moià en accions de guerra.

Després de l’arribada dels Nacionals, es va produir un esborrament de la memòria republicana recreant-se a recordar tots els aspectes negatius de la seva actuació. Hi va haver 72 judicis sumaríssims de persones de Moià. I entre ells unes deu execucions: Llorenç Arisa Guiteras (ERC), Domènec Carné Muntal (ERC, UR), Josep Coll Llusà, Francesc Ferrer Vilella (ERC, UR), Lluís Freixedas Soler, Jaume Girbau Dachs (CNT), Ramon Rafart Oller (CNT), Josep Reixach Estebanell (UR), Antoni Roca Cató (UR), Vicenç Santacreu Cuberta (PSUC-UGT). En canvi, Segismon Pladevall Molet (CNT) va ser condemnat mort i indultat.

A més, podem considerar víctimes de la guerra, encara que alliberats, els nascuts a Moià Enrique Cunill Marbà i Joan Vilalta Prat. Van ser reclusos del camp d’extermini de Mauthausen.

Conclusions

Moià suposa un altre cas de republicanisme radicalitzat en el transcurs dels anys 1930. L’origen de la política radical a la població estava a l’Avenç Obrer, entitat que segurament va ser la casa comuna de tota l’esquerra republicana, rabassaire i llibertària de la vila. L’enfrontament continu entre la Lliga i l’Avenç va polaritzar el municipi en dos bàndols enfrontats. El 1934 va triomfar el bàndol de la dreta, de fet, ho va fer durant tot el període, però va perdre el poder el 1936 per errors propis.

Després del començament de la guerra aquesta polarització va donar peu a l’aparició de la CNT, que segons els seus militants més destacats sembla haver sorgit de l’Avenç Obrer. ERC i la pròpia CNT van poder tenir una aliança tàctica en el Consell Municipal, i es van alternar per a l’alcaldia. Notem que les comissions no solien tenir presidència, excepte en algun moment cap a la primavera de 1937. L’altre tret característic és la seva imposició de mesures extremes com la confiscació. Recordem que es tractava d’un poble molt conservador ple de convents i edificis religiosos, amb majories de la Lliga a totes les eleccions. Existeix un contrast entre aquest consell municipal dominat per revolucionaris, i aquesta majoria de la població. Recordem que no es van col·lectivitzar les fàbriques, per exemple.

El Consell Municipal va ser dissolt per ordre de la Generalitat el novembre de 1938. Veiem, en aquest cas, un afany de limitar un poder municipal, quan aquest anava massa lluny. Ja no estaven a 1936, on la sobirania total dels municipis era la tònica. En resum, podríem considerar que ERC i UR s’havien radicalitzat de tal manera que van confluir amb la CNT? quin rol van jugar les relacions interpersonals dels dirigents de totes aquestes entitats? quin va ser el rol de l’Avenç Obrer en tot això?

1. Clarà Arisa, Jaume (2004). Conflictivitat política i social a Moià durant la Segona República (1931-1936). Modilianum. Núm. 30. P.8 ↩︎
2. Clarà, 2004: pág. 9 ↩︎
3. La Humanitat, 25/03/1932. ↩︎
4. Clarà, 2004: pág. 22. ↩︎
5. Clarà, 2004: pág. 21. ↩︎
6. Clarà, 2004: pág. 29. ↩︎
7. Ajuntament format per Benvingut Fábregas Arbós, Domènec Mas Comellas, Salvador Valls Prat, Miquel Molist Rodríguez, Josep Molet Riera, Josep Arisa Bové, Joan Duran Farré, Vicenç Santacreu Cuberta i Joan Vilà Posa. ↩︎
8. Incautacions. Exposició dels fets. Carpeta 34C.3 Fondo CNT (España). Archivo de Ámsterdam. ↩︎
9. Clarà Arisa, Jaume (1997). Moià, 1875-1939. La vida d’un poble en imatges. p. 210-213 ↩︎
10. CDMH, Salamanca, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 167, 2, 103-106 ↩︎
11. Solidaridad Obrera, 03/11/1936, p. 6 ↩︎
12. Acta del 4/12/1936. Llibre d’actes de l’Ajuntament. Arxiu Històric Municipal de Moià ↩︎
13. Acta del 05/04/1937. AHMM. ↩︎
14. Acta del 02/11/1937. AHMM. ↩︎
15. Eren 1 canadenc, 11 anglesos, 5 holandesos, 12 escandinaus, 55 francesos, 51 italians, 53 alemanys, 10 belgues, 3 suïssos, 7 danesos, 3 romanesos, 31 txecs, 33 polonesos, 13 hongaresos, 21 iugoslaus, 14 búlgars, 4 letons, 5 estonians, 1 armeni, 1 grec, 3 brasilers, 1 tangerí i 2 algerians. González Carrasco, Raúl (2014). Moià, escenari bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola. Modilianum, Núm. 51 p. 65 ↩︎
16. Acta 15/11/1938. AHMM. ↩︎