Santpedor – Graner de Bages

Santpedor és una població situada a uns terrenys molt propicis per a l’agricultura, que va ser la seva tradicional ocupació. No obstant això, presenta les característiques d’una primerenca indústria rural que ve del segle XVI, amb el tractament de la llana. Al segle XVIII aquesta manufactura va ser substituïda per la seda i, després de la revolució industrial, pel cotó.

La primera societat obrera de tota la comarca, que data de 1844, tingué el seu origen a Santpedor. Com en aquells dies era il·legal que els treballadors formessin associacions, era de caràcter clandestí. L’any següent aquesta societat va desaparèixer, ja que la fàbrica va realitzar un lock-out i va acomiadar tota la plantilla. Així i tot, van continuar havent-hi conflictes socials i el municipi apareix implicat el 1850 en un moviment vaguístic. Li perdem la pista a l’associacionisme obrer fins que el 1883 les obreres d’una fàbrica de cotó es van posar en vaga, ni més ni menys que 14 setmanes. I, amb aquesta base, es va conformar una secció de Les Tres Classes del Vapor. El 1890 la classe treballadora local es va unir a l’onada de vagues que van tenir lloc a la comarca. No obstant això, a partir d’aquest moment tornem a perdre el fil històric, fins que, el desembre de 1919, al Congrés de Madrid, de la CNT, hi aparegué una secció de Santpedor de l’Art Fabril i Tèxtil. Suposem que anava unida a altres seccions locals del Bages-Berguedà, perquè no s’hi ofereixen dades més precises.

A una reunió de grups anarquistes de 1925, celebrada en la Riera del Cornet, prop de Castellgalí, van participar delegats de Manresa, Súria, Sant Vicenç de Castellet i de Santpedor. Encara que ho desconeguem tot dels participants, està citat per Pedro Flores.

Sigui com sigui, per aleshores el 25% de la població activa es dedicava a l’agricultura. El sector primari implicava el 60% dels homes del municipi. Però la relació de propietat del camp era molt desigual. Solament deu propietaris controlaven el 48,3% de la terra, mentre que el 76% controlaven el 20%.¹

El tèxtil ocupava el 20% de la població activa, en la seva majoria dones. El 1932 hi havia 527 telers censats. Destacaven la fàbrica Bailina, Cal Clarassó, Cal Llovet i Puiggrós. Per tant, era la cinquena població de la comarca en importància fabril.²

Amb l’arribada de la Segona República, la gran presència de població obrera industrial, així com la progressiva radicalització dels treballadors del camp, van convertir el municipi en un feu de les esquerres. El primer alcalde va ser Gabriel Prat Baraldés, que ja venia de 1929. Resulta curiós que Prat passés d’alcalde primorriverista a liderar la Candidatura d’Esquerres fins al 1932 i, sobretot, que així ho acceptés gairebé tothom. La CNT va publicar una nota a El Trabajo fent esment sarcàstic sobre aquest assumpte: “Poble treballador, recorda a aquests traïdors que avui es diuen republicans i que abans es deien monàrquics, i no sabem si acabaran per dir-se bolxevics”.³

El seu successor en el càrrec va ser el seu company de candidatura Jaume Puig Puig, que va durar fins al setembre de 1934. Va ser aquest el responsable del canvi de nomenclatura al poble, que va passar de Sampedor a Santpedor, ja que el primer nom era una castellanització del segon. 

Respecte a la CNT, aquesta va aparèixer al començament de 1931. De fet, va participar al Congrés de Madrid, al juny d’aquell any, donant una xifra de 450 afiliats. Ens han arribat notícies sobre el sindicat de finals de 1933. Per ordre, la primera està datada el 28 d’octubre, i dona compte d’un “míting de reorganització” realitzat pels manresans Josep Zanuy, Josep Parcerisas, Josep Gros i Estanislau Sanfeliu.⁴ Vegem que tots són militants destacats dels Sindicats d’Oposició de Manresa. Podem deduir que si era necessari reorganitzar el sindicat és que aquest no estaria funcionant des de feia temps.

Les tres notes següents tracten sobre el conflicte de Manufactures Puiggrós per violar el pacte col·lectiu, i que havia realitzat un lock-out acomiadant a tota la plantilla. A més, donen compte d’un Sindicat Autònom que està funcionant en aquests moments al poble, al qual acusen d’autoritari i d’estar al servei dels patrons.⁵ En l’apogeu del conflicte es va organitzar un míting en el local de la Cooperativa. Van participar Ángel Pestaña, Marià Prat i Josep Anselmo de Manresa, i Manuel Mascarell de Mataró.⁶ L’acte intentava consolidar la presència de la CNT en la població. I paradoxalment a partir d’aquest moment van deixar d’enviar notícies.

Del sindicat autònom tampoc ens han arribat notícies. No apareix entre els que van participar en la Conferència d’Unitat Sindical de maig de 1936,⁷ així que no havia d’estar impulsat per militants del Bloc Obrer i Camperol, i és dubtós que estigués vinculat al PCC. Així i tot, el POUM ja era present al poble des de 1935. El Sindicat Autònom podria estar vinculat amb el sindicalisme de dretes anomenat La Victòria o “La Garrafa” present a altres pobles com ara Gironella, Navarcles o Puig-reig.

Els rabassaires de Santpedor, com els d’altres poblacions, patien un malestar que s’allargava en el temps. En començar la República alguns es van negar a pagar els censos o quotes que li havien d’aportar als amos de les terres o vinyes. Però a més es van sumar a una vaga industrial. Es tracta de la vaga de Cal Llovet, una fàbrica tèxtil. El 25 d’abril de 1933 les obreres vaguistes van rebre el suport dels rabassaires. La multitud es va dirigir a la fàbrica, que estava tancada. D’allà van anar a l’Ajuntament i a poc a poc totes les fàbriques i comerços van anar tancant. Després la gentada va marxar al local de la Joventut Cultural Republicana, des d’on van parlar Joan Rovís (president d’Unió de Rabassaires de la Comarca del Bages) i Francesc Colldeforn (president d’Unió de Rabassaires de Santpedor).⁸

El 1934 altres conflictes industrials van afectar la població. En primer lloc, el de les mines de potassa de Sallent, que a partir de maig van estar en vaga. Hi havia al poble alguns treballadors de les mines. El segon conflicte va ser el dels contramestres del tèxtil, que van estar en vaga a nivell de Catalunya durant l’estiu d’aquell any.

Així arribem als Fets d’Octubre. Com a tot Catalunya, la militància d’ERC i de les entitats obreres es va passar el 5 i 6 d’octubre pendent de la ràdio. Quan en Companys va proclamar la República catalana, es va deslliurar el goig i es van treure a relluir les escasses armes que tenien. Des del mateix Ajuntament es va organitzar un viatge en cotxes cap a Manresa per a unir-se al moviment. Pel que sembla alguns van seguir fins a Barcelona, com va ser el cas de Celestí Vila Branzuela.⁹ Com sabem, la revolta va ser aixafada a Barcelona pel general Batet, i a Manresa el batalló de metralladores va controlar la situació de seguida.

A Santpedor hi hagué 16 processaments: Bonaventura Amat Sala, Valentí Branzuela Fontanet, Francesc Brunet Soler (ERC, UGT), Isidre Closa Sala, Isidre Colldeforn Claret, Miquel Guilanyà Olivet (ERC), Ramon Jordana Sucarrats (CNT), Joan Prat Codina (ERC), Jaume Riudor Iglesias, Ramon Roca Soler, Joan Rovís Casandàliga (ERC), Celestí Vila Branzuela (ERC).¹⁰

El 4 de desembre els mossos d’esquadra van sorprendre una reunió clandestina de rabassaires que estaven recaptant diners per als presos produint-se arrestos i multes.¹¹ La Junta Gestora del municpio, imposada pels militars, va estar encapçalada per Valentí Colom Grau, però resulta, com a mínim, sorprenent la presència a la gestora també de Gabriel Prat Baraldés.

El 1935 es van produir alguns incidents ressenyables. Per exemple, el desnonament d’un masover anomenat Sadurní Gras Muns per no ser aquest ben considerat pel propietari, en estar implicat en el moviment rabassaire. També se li va denegar l’obertura d’una cerveseria a un militant d’ERC.¹² Tot això contribuïa a tensionar les relacions socials.

A les eleccions de febrer de 1936, guanyades pel Front d’Esquerres, però per menys marge de l’habitual, va tenir lloc un incident. Va aparèixer un grup de pistolers de dretes que van assaltar el col·legi electoral pistola en mà per a emportar-se les actes. Era un col·legi on solien guanyar les esquerres per una majoria bastant còmoda. Això es va poder evitar gràcies a l’actitud resolta d’una dona.¹³ 

Després de les eleccions va ser restituït en el càrrec Jaume Puig Puig. A més, una gran multitud de masovers va anar a reinstal·lar al seu company Gras Muns en la seva masia de Cal Vidalet.

En aquells moments Esquerra Republicana era el major partit del municipi. Hi tenia 165 associats el juliol de 1936. Estava presidida per Anton Espinalt Ferran, i el seu secretari era Francesc Prat Soler. Tenia la seva seu al local de la Joventut Cultural Republicana, situada al carrer Francesc Macià, 14-16.¹⁴ Es podria dir que eren la mateixa entitat.

Quant als sindicats, ens podem fer la idea que els rabassaires estarien ben organitzats, però que els sindicats industrials no ho estaven, ja que cap d’ells va participar als congressos que van tenir lloc a la primavera de 1936 i ni tan sols van enviar la seva adhesió a posteriori.

La guerra civil

Després de l’esclat de la guerra va arribar un camió amb armes el dia 21 de juliol. Van ser repartides entre els rabassaires i militants d’ERC.¹⁵ La Causa General situa de membres del Comitè a Francesc Colldeforn Roca (ERC, UR), Emili Soldevila Soler, Joan Prat Codina, Francisco García Collado, Manuel Vázquez Fernández, Antonio Molina Molina, Matías Lozano Carmona i Celestí Vila Branzuela (ERC). No obstant això, la Causa General a vegades situa a Miquel Guilanyà Olivet¹⁶ (ERC) com a president. Tal vegada seria president d’un altre comitè posterior.

Al llarg de les pàgines d’aquest document franquista, també hi apareixen Josep Codina Prat (UR), Jaume Ferrer Pujol, Francesc Brunet Soler (ERC), Climent Viadiu Costa (CNT), Francisco García Collado (CNT), Joan Prat Codina, Anton Colldeforn Claret (UGT), Josep Rosell Sala (ERC, UR), Emili Soldevila i Josep Badal Capella (ERC).¹⁷ 

El dia 22 de juliol va ser assassinat el rector Josep Serra Arboix i va quedar malferit el vicari Pedro Palomera Pujol. Al primer el van matar a les escales de l’església. El segon va ser traslladat a Manresa. D’aquí va marxar al seu poble natal, però el comitè de Santpedor va anar a buscar-lo per a tornar-lo a lliurar al de Manresa. L’1 d’octubre va ser afusellat al costat de diverses persones més, acusades totes de faccioses.

En el primer cas s’acusava un grup de quatre o cinc milicians que venien de fora. No acaba de quadrar aquesta versió dels testimonis, amb la qual ofereix Pedro Flores, que relata com va anar a Santpedor un gran grup de cenetistes manresans en autobusos perquè els havien avisat que a Santpedor hi havia un “aixecament feixista”. Es van trobar només amb un capellà que disparava una carrabina des del campanar i el “van baixar” amb dinamita. Per descomptat aquí tenim un gran contrast entre una acta de testimoni policial que presenta als milicians com a assassins assedegats de sang, mentre que ells es veien a si mateixos com a llibertadors del feixisme. El que no quadra és la data, ja que Flores diu que va ser el 19 de juliol. En el sumari franquista contra José González González es diu que van atacar la casa rectoral un grup d’uns 70 homes armats.

El 27 de juliol van ser executats l’exalcalde tradicionalista Valentí Colom Grau i Jacint Santamaria Espinal, membre de la Lliga Regionalista. D’aquesta mort es va acusar a Ramon Jordana i Cèsar Font Boixader. També s’indica a la Causa General que “vinieron facinerosos de Manresa”, entre els quals s’esmenta a Magí Gamisans. En aquest cas tots els mencionats eren membres del POUM. En Gamisans va ser posteriorment un conegut comandant de milícies, mentre que Cèsar Font va partir a l’octubre cap al Front d’Aragó amb la Primera Centúria Roja. Quan va tornar va ser nomenat secretari polític i conseller municipal pel seu partit.

Aquest mateix dia, Raimundo Aloy i Francisco Martín germans de les Escoles Cristianes van ser detinguts a una fonda. Pretenien abandonar el poble i justament esperaven el seu transport. En aquell lloc van ser detinguts i conduïts fins a Balsareny, on van ser executats a la tàpia del cementiri en aquest mateix dia.

Al setembre hi hagué dos assassinats més. El primer, Tomás Bailina, exsecretari de l’Ajuntament, va aparèixer mort a la rodalia a Sant Fruitós. S’acusava a Jaume Ubach, secretari d’organització del POUM de Santpedor. El segon va ser Leandro Guitó Obrador, contractista d’obres de la Lliga. El va anar a buscar a la seva casa el sereno del poble. Li acompanyava la seva germana Rosa perquè no es fiava del que pogués passar. Va ser conduït a l’Ajuntament, que estava ple de gent a vessar. Alguns eren del poble i d’altres no. La víctima va ser introduïda a un cotxe i més tard executada. Al cotxe, segons els testimonis, hi anava l’esmentat Cèsar Font. Es van assabentar més tard que els executors havien estat Jaume Ubach i Jaume Ferrer, o això els van dir. 

Finalment, al desembre, Cristòfol Freixas Sanpon, propietari, Jaume Lluch Bertran i Francesc Vila Pujol, pagesos de dretes van ser assassinats a Clariana (Solsonès) es creu que van ser els del comitè de Súria per encàrrec del de Santpedor. Però alguns testimonis van indicar que van ser detinguts per un grup entre els quals es trobava Ramon Jordana, del poble.

En resum, mentre la Causa General presenta a molts joves del poble com a perpetradors d’assassinats, i per contra al poble deien que els executors eren d’altres comitès forasters. Segons sembla, hi havia grups de Manresa, Súria i Sant Fruitós implicats en els successos de Santpedor, i alhora, pels relats d’altres pobles (com ara Castellnou de Bages i Balsareny) denuncien les “correries” del “comitè de rabassaires” de Santpedor. La Guàrdia Civil de postguerra indica que les patrulles de Santpedor van estar actives fins els Fets de Maig de 1937.

En aquell estiu es van produir diverses confiscacions de propietats i van començar a col·lectivitzar-se les fàbriques. No tenim massa detalls, ja que aquesta documentació s’ha perdut. Almenys es conserva l’acta de la UGT segons la qual donaven compte de la confiscació del Convent de les Carmelites.¹⁸

La UGT de Santpedor va ser fundada el 3 d’agost. Malgrat això no va ingressar a la UGT catalana fins el 15 de maig de 1937. En aquells dies comptava amb 343 afiliats, encara que cotitzaven per 300. El seu president de mitjan 1937 era Joan Estefanell i, el secretari, Anton Torredeflot.¹⁹ A més, existia un petit Sindicat de Treballadors de la Terra, adherit a la UGT, fundat el 28 de desembre de 1936.²⁰ Segons la població activa i descomptant aquesta afiliació a la UGT, es podria deduir que la CNT tindria una força una mica major, rondant els 500 afiliats. Des de la CNT, per exemple, es va impulsar la Cooperativa de Barbers.²¹

El 30 d’octubre es va constituir el Consell Municipal, que va ser presidit per Miquel Guilanyà Olivet (ERC). Estava format per 3 consellers d’ERC, CNT i PSUC i 2 d’Unió de Rabassaires. No ens han arribat els noms concrets de la resta de consellers. Els ha recopilat Carme Botifoll a partir de documentació dels consells de guerra. No obstant això, no s’aclareix en quina època van exercir. Els noms són els següents: Josep Badal Capella (ERC), Joan Collado Cabezas (CNT), Josep Corderroure Duarri (ERC), Manuel Chacón Gil, Josep Ferrer Pericas (UGT), Jaume Ferrer Pujol, César Font Boixader (POUM), Antoni Espinalt Vall (ERC), Francisco García Collado (Defensa), Josep Guitó Soler (ERC), Jaume Puig Puig (PSUC), Àngel Pujol Singla (ERC), Francesc Reguant Bacardit (ERC), Ramon Roca Solé (ERC), Josep Rosell Sala (ERC), Joan Sala Planas (ERC), Eduard Sagués Ferrer (ERC), Jaume Soler Soler (ERC), Joan Valls Soler (ERC), Climent Viadiu Costa (CNT), Celestí Vila Branzuela (ERC), August Vila Peña (POUM), Mateo Vilanova Gras (ERC) i José Yabarrena Prat (CNT).²²

D’aquesta recopilació ni més ni menys que 14 consellers eren d’ERC i no hi ha cap per Unió de Rabassaires, cosa que indica doble afiliació en diversos casos, perquè segur que van existir representants d’aquesta organització. També s’intueixen dobles afiliacions en el cas del PSUC-UGT, ja que només apareix un, Jaume Puig, que a més vam veure abans que va ser militant destacat d’ERC. És molt probable que no fos l’únic cas. Del POUM podem comptar a dues persones i de la CNT a tres.

L’Ajuntament va municipalitzar l’aigua i li va canviar el nom al municipi a Graner de Bages. Aquest canvi apareix reconegut per la Generalitat en el DOGC del 3 de febrer de 1937. El consell municipal també es va haver de fer càrrec d’allotjar als refugiats.

Al setembre va sortir un nodrit grup de milicians de Santpedor amb la Columna Terra i Llibertat. Es coneixen els noms de Francisco Alonso López, Miguel Aznar López, Pedro Giménez Rodríguez, Tomás Meca Sánchez, Jesús Quesada Sáez, Diego Rodríguez Pérez, Rafael Sánchez Sánchez, Juan Ureña Fernández, Juan Valero Barrios i Climent Viadiu, ja esmentat. La UGT també va estar reclutant milícies.

Quan ja es va assentar el conflicte bèl·lic, els encarregats d’organitzar als reclutes van ser Francisco García Collado, com a conseller de defensa, i Josep Prat Artigas, com a instructor de milícies. En el conflicte va haver-hi 26 morts en accions de guerra. Al final de la guerra es va instal·lar un camp d’aviació al sud del municipi, colindant amb Artés i Sallent.

Després de la victòria franquista es van celebrar 94 consells de guerra que van implicar veïns de Santpedor. 37 d’ells van estar reclosos en camps de concentració i 18 en batallons de treballadors. Entre els 94 hi havia vuit dones. Van ser executats, Brígido González Segura (CNT), Eladio Pou Ortuño (CNT), Ramon Jordana Sucarrats (CNT, POUM), Jaume Ubach Cots (POUM), Celestí Vila Branzuela (UR), Joan Prats Artigas, August Vila Peña (POUM). I Jaume Colldeforns Roca (UGT) va morir a la presó a causa de les penalitats.²³

1. Vila, Jordi (1993). Recull històric de Santpedor (1814-1992). Ajuntament de Santpedor. p.74 ↩︎
2. Serra, Jaume (1988): p.16 ↩︎
3. El Trabajo, 16/01/1932. p.4 ↩︎
4. El Trabajo, 28/101933, p.4 ↩︎
5. El Trabajo, 4/11/1933 i 11/11/1934, p.4 ↩︎
6. El Trabajo, 18/11/1933, p.4 ↩︎
7. El llistat es troba a La Batalla, 08/05/1936 ↩︎
8. Botifoll, Carme (2010). Conflictivitat social i repressió. Santpedor (1931-1945). Eumo Editorial. p. 44 ↩︎
9. Ídem. p. 46 ↩︎
10. Ídem. p. 47 ↩︎
11. El Pla de Bages, 4/12/1934, p. 3 ↩︎
12. Botifoll, Carme (2010): p. 48 ↩︎
13. Ídem. p. 49 ↩︎
14. Butlletí. 472. Esquerra Republicana de Catalunya. Secretaria General. Papers recuperats del franquisme que són a l’Arxiu Comarcal del Bages. Carpeta partits. ↩︎
15. Botifoll, Carme (2010): p. 50 ↩︎
16. La Causa General situa a Salvador Guilanyá Olivet (segurament un germà seu) com a membre del comitè de Castellgalí. ↩︎
17. Causa General, Santpedor. ↩︎
18. CDMH Salamanca, PS-Barcelona, Generalitat. 168, 2, 18 ↩︎
19. Estadística para el III Congrés de la Unió General del Treball de Catalunya, 25 de setembre 1937. Papers recuperats del franquisme que són a l’Arxiu Comarcal del Bages, carpeta sindicats. ↩︎
20. El seu president va ser Ramon Colldeforns i el secretari, Joan Prat. CDMH, Salamanca, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 496 / 8, 2, pp.1-4 ↩︎
21. Solidaridad Obrera, 03/11/1936, p. 6 ↩︎
22. Botifoll, Carme (2010). Ídem. p. 52. ↩︎
23. Botifoll, Carme (2010). Ídem. p. 96-100 ↩︎