Els comitès de 1936

Un altre assumpte que no s’ha pretès ocultar en aquest estudi és l’actuació dels comitès i les patrulles durant els primers compassos de la guerra. Forma part de la memòria històrica i no es pot ignorar. Però també és un factor que ens serveix per a veure quins sectors polítics tenien les armes en cada poble, així com la idiosincràsia de les víctimes. És a dir, podem tractar de dilucidar els motius dels seus assassinats, encara que això requereixi un treball a part. D’alguna manera, també ens serveix per a establir quin sector tenia el poder polític en cada cas concret.

Per a entendre els comitès i la violència que van desplegar, cal tenir en compte el factor “ambiental” i psicològic que l’afectava cada comunitat per a realitzar les accions que van realitzar a aquells anys.¹ Veurem nombrosos greuges, desigualtats i humiliacions considerades com “de classe”, que dividien la societat entre opressors i oprimits. És evident que aquestes situacions s’han donat a altres èpoques, no obstant això, la particularitat dels anys 1930 va ser que aquesta part de la societat que se sentia oprimida va tenir ocasió de rescabalar-se a l’estiu del 36. Per això van ser uns mesos (de juliol a octubre) plens, no només d’ajusticiaments de persones que entrarien dins de la categoria d’enemics directes de la República (per exemple, aquelles persones que s’anaven a revoltar en cas d’haver guanyat els seus – que n’hi va haver –, com ara feixistes, carlins o falangistes o certs guàrdies i militars retirats amb conegudes idees reaccionàries), sinó d’assassinats i expropiacions realitzades “per Justícia” – així amb majúscules – que no pretenien reparar fets concrets sinó una situació estructural i simbòlica. En aquest aspecte va ser l’Església i la seva gent qui es va emportar la pitjor part, encara que també caldria destacar la repressió rebuda per industrials i propietaris de tota mena o contra aquells alcaldes, jutges i secretaris municipals de dretes que van participar en la repressió d’Octubre de 1934.

A molt pocs casos es podria dir que la violència revolucionària va ser arbitrària. Però com tot, hi va haver qui es va aprofitar de la situació per al seu profit personal o per a realitzar venjances particulars. Per això les organitzacions revolucionàries van publicar constants crides a l’ordre des de la premsa comarcal i catalana. Per contra, a l’actualitat es caricaturitza a les patrulles milicianes de rereguarda com si haguessin estat organitzades per expresidiaris o criminals, encara que això no fos així.

Un assumpte que se sol passar per alt és el caràcter plural dels comitès antifeixistes d’aquell estiu. Sovint s’els hi adscriu tots a la CNT-FAI sense parar-se a pensar qui els componien. Per això, anirem comprovant poble a poble que els comitès van ser grups formats per militants de tots els partits i sindicats antifeixistes que existien a cada població. A més, aquests comitès actuaven segons el mandat de la Generalitat de dominar la rereguarda al preu que fos, ja que el 21 de juliol Lluís Companys va signar el decret de la creació dels comitès (vegueu-lo a baix)² constatant que es necessitava al poble en armes si és que es pretenia derrotar a l’exèrcit revoltat. De manera que els comitès van ser organismes legals encarregats de “liquidar el feixisme”, segons paraules del decret. Cada comitè va obrar de manera autònoma fent el que va estimar convenient per a complir el seu mandat – que era també el mandat de les seves pròpies organitzacions i una exigència de la seva base social. Així que uns comitès ho van fer de manera sagnant, i altres sense víctimes mortals, encara que imposant-se per les armes.

Per tot l’anterior, pretenem desmuntar el mite, que “la FAI va fer tal cosa”, que no deixa de ser una falsedat històrica a molts casos. Es tracta d’un “home de palla” que s’utilitza per a indicar que la violència va ser cosa de forasters que no tenien res a veure amb la “tranquil·litat” que vivien els nostres pobles. Però veurem que de tranquil·litat res de res. Els anys de la dècada de 1930 van ser una època molt efervescent a tot arreu.

Respecte a la FAI, cal indicar que només hi havia 19 grups anarquistes en l’Alt Llobregat i que gran part dels seus militants eren persones de la localitat. Així que parlar de la FAI com una organització de “forasters” també seria un altre mite fàcilment desmuntable veient els cognoms dels seus components. Cert és que el crit de “visca la FAI” s’havia fet molt popular, i moltes vegades era dit per persones que no pertanyien a aquesta organització. Era una adscripció simbòlica a la revolució.

Un altre factor, que s’oblida és el conflicte rabassaire i, com veurem, no va ser poca la seva violència a les poblacions petites. Violència que va tenir molt a veure amb una resposta col·lectiva a la repressió dels propietaris de la terra contra ells després de la derrota de la Revolució de 1934. No ens podem oblidar d’ERC i d’Estat Català, que mantenien una pugna a gran escala amb la Lliga Regionalista i els carlins, que en algunes ocasions va acabar a trets, sobretot a partir de 1934. El començament de la guerra també van ser un període en el qual la seva militància va aprofitar per a la revenja.

A hores d’ara no pot ser que encara tot el pes de la violència revolucionària de 1936 continuï recaient sobre els anarquistes, com si la resta de republicans no hi haguessin participat. Nònit Puig, dirigent rabassaire i militant destacat d’ERC, va dirigir amb puny de ferro les patrulles milicianes de Manresa realitzant nombroses accions en tota la comarca. Per això es va convertir en el terror de reaccionaris, capellans i feixistes.

És obvi que existeix un afany de llegir la Guerra Civil des dels contextos actuals, que obliden oportunament alguns aspectes i ressalten uns altres a conveniència. No obviarem la sensació de pànic que va haver de sentir la població partidària de la dreta, però entenem que al mateix temps la població d’esquerres estava embravida i els seus sectors més entusiastes i exaltats exigien l’ús d’una violència justiciera, reparadora de vells desgreuges, igual que ocorre a tots els moments de catarsi col·lectiva.

Sigui com sigui, la dreta també va tenir una participació activa a l'”Alzamiento” a molts llocs. Al Bages fins i tot van tenir el seu complot. A les ciutats, el 1936, van fer activitats de paqueig i de sabotatge; al camp, a partir de l’estiu de 1937, es van emboscar a llocs poc concorreguts, van formar xarxes d’evasió cap a França i van realitzar informes d’intel·ligència militar per a l’enemic. Al final de la guerra l’Exèrcit Nacional disposava d’uns pocs milers de soldats d’origen català que s’havien passat a l’altre bàndol. És a dir, que des del primer moment hi hagué una connotació violenta entre les dretes, ja fos de manera activa o passiva. Contra aquestes activitats es va alçar l’anomenada repressió republicana.

En definitiva, que un dels aspectes derivats de la revolució va ser la violència política i consegüentment, apareix ressenyat a aquest treball.

Així doncs, després d’aquesta introducció podrem llegir municipi per municipi i tenir la capacitat de comprendre les particularitats. No s’esperin estudis excessivament detallats, ja que de molts llocs no existeix suficient documentació o fonts orals, però l’estudi ens anirà dibuixant una imatge clara de la República i guerra al Bages.

1. Aquesta idea es pot comprovar en Díez Rodríguez, Xavier (2010). Venjança de Classe. Causie profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936. Virus Editorial. ↩︎
2. El text del Decret:
   “La rebel·lió feixista ha estat vençuda per l’heroisme popular i el de les forces lleials. Cal, però acabar d’anihilar a tot Catalunya els últims nuclis feixistes existents i prevenir-se contra possibles perills de fora. Per tant, d’acord amb el Consell Executiu, Decreto:
   
   Primer: Son creades les Milícies Ciutadanes de Catalunya per a la defensa de la República i per a la lluita contra el feixisme i la reacció.
   Segon: És nomenat Enric Pérez i Farràs, Cap Militar de les Milícies Ciutadanes de Catalunya.
   Tercer: Es nomenat Lluís Prunés i Sató, Comissari de Defensa de la Generalitat, amb les atribucions necessàries per a l’organització de l’esmentada Milícia Popular.
   Quart: Queda designat un Comitè d’Enllaç i Direcció de les Milícies Ciutadanes, format per un Delegat que designarà el Conseller de Governació i un altre, designat pel Comissari General d’Ordre Públic, i els representants de les forces obreres i organitzacions polítiques, coincidents en la lluita contra el feixisme.
   Cinquè: Arreu de Catalunya i sota la presidència dels Comissaris de la Generalitat o persones que podran designar perquè els representin, es constituiran els Comitès Locals de Defensa, els quals actuaran en tot moment d’acord amb el que disposi el Comitè Central.
   Barcelona, 21 de juliol de 1936. Lluís Companys.”
   
   DOGC, 21/07/1936 p. 1-2. ↩︎