Reunió de les Joventuts Llibertàries de Manresa, 1935. Arxiu Comarcal del Bages. Fons Ajuntament de Manresa, UC. 537.

La ciutat de Manresa, capital del Bages, era una gran ciutat industrial que comptava amb un potent sector tèxtil (destacant la seva producció cintaire), una forta indústria alimentària amb fàbriques de farines i alcohols, una notable metal·lúrgia i grans empreses d’altres tipus (de fusta, de calçat o de pneumàtics). Per a 1930 comptava amb 32.151 habitants. No obstant això, es tractava d’una ciutat que patia un declivi lent, però progressiu. Al començament de segle havia estat la quarta ciutat més gran de Catalunya, però en aquella època ja no figurava entre les més poblades.

La República1 es va proclamar amb grans festejos, posant en pràctica així la proclamació de Francesc Macià. Immediatament es va crear una Junta Provisional, que va dirigir l’Ajuntament fins que va estar correctament configurat. En aquells dies, es va proclamar a Joan Selves i Carner com a nou alcalde de la ciutat.

El republicanisme, que aviat va queda dins de l’òrbita d’ERC, gaudia de gran tradició a la ciutat. Fins als anys 20 la major part de la vida associativa de la ciutat havia estat en mans d’aquest sector, això sense menystenir l’associacionisme catòlic, evidentment. L’anarquisme local, si bé existia des de 1872, no es pot dir que hagués arrelat entre les masses obreres almenys fins als anys 1917-19, quan els anarquistes del grup Humanidad Libre realitzaven conferències als sindicats i quan algun professor racionalista llibertari dirigia l’escola de l’Ateneu Obrer Manresà.

Potser el moment en el qual es pot considerar que l’anarquisme ja dominava la poderosa Federació Local de Sindicats Únics de Manresa – 8.500 afiliats el 1919 i uns 7.500 el 1923 – va ser el 1923. Entre els seus responsables també figurava l’equip redactor del setmanari El Trabajo, aparegut un any abans. Josep Espinalt Vila, director d’aquell mitjà de comunicació, estava també en contacte amb Los Solirarios, un grup anarquista que va ser acusat de ferir a quatre pistolers dels Sindicats Lliures de Manresa.2 Era una venjança per l’intent d’assassinat, uns mesos abans, d’Ángel Pestaña, que havia vingut a la ciutat a realitzar un míting.3 Al cap i a la fi, Manresa era pas obligat de tota mena de mítings i conferències.

El cas és que a partir d’aquell moment va quedar un important reducte de revolucionaris que es van vehicular a través d’una Federació Local de Grups Anarquistes formada el 1926. Aquests grups van conformar la FAI a la capital del Bages i van ajudar a projectar-la cap a altres pobles. Però la seva activitat no només va estar basada solament en conspiracions contra la dictadura de Primo de Rivera, sinó que en 1930 van ser un factor decisiu per a organitzar sindicats a Manresa, reconstruint la CNT amb la mateixa força que havia tingut el 1919.

No tot el mèrit d’aquella CNT manresana tindria la gent la FAI, és obvi. Existien molts militants obrers que, o bé provenien del sindicalisme “a seques” de 1919-1923, o bé s’havien foguejat amb les vagues del tèxtil de 1928.4 Aquesta militància obrerista no tenia una ideologia definida i oscil·lava entre el republicanisme i l’anarquisme, encara que no cal menysprear la presència, ja en aquells dies, d’un nucli de comunistes que més tard van conformar el BOC. Els sindicats van obrir, primer al març de 1930 un local al carrer Urgell, 12, i després, en 1931, el Centre Obrer, en el local que abans havia sigut el Centre Republicà, situat al Passeig Pere III, 45. Allà es van instal·lar els sindicats de l’Alimentació, Fabril Tèxtil i Metal·lúrgic. A tenir en compte: més tard, els tres van ser puntals del treintisme manresà.

L’arribada de la República no va ser un camí de roses. Els sindicats de Manresa havien realitzat dues vagues generals, una el 19 de novembre de 1930 i l’altra el 12 de desembre, patint algunes detencions en totes dues ocasions. A més, aquestes vagues es van retroalimentar d’altres importants conflictes laborals, especialment el de la fàbrica Pirelli.

L’arribada de la República no va paralitzar l’anarcosindicalisme, sinó que va ser un estímul per a la seva organització. No van perdre el temps els sindicalistes i aviat es van dedicar a crear seccions a totes les fàbriques, van fer gires de propaganda per tots els pobles i van impedir que els republicans poguessin establir la pau social. Els problemes socials eren tan grans que els conflictes sorgien sols. Així va ocórrer amb la Telefónica a Manresa, que va provocar una vaga general de solidaritat a tota ciutat el 13 de juliol de 1931.

La proclamació de la Republica

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van constituir una victòria irresistible per a la candidatura de Concentració Republicana, que va aconseguir 15 regidors, enfront dels 8 de la Lliga Regionalista.5 Després de la victòria, coneguda el 14 d’abril, els carrers de la ciutat van ser un clam. Es rumorejava que a Barcelona ja s’havia proclamat la República. La gentada va acompanyar als republicans a la Casa Consistorial, perquè prenguessin possessió. Una orquestra va tocar La Marsellesa i Els Segadors. L’acte va ser breu però molt emocionant. El Comitè o Junta Revolucionària va prendre possessió del poder municipal i va hissar la bandera tricolor, així com la catalana. A la nit algú es va ficar a l’Ajuntament i va llançar el retrat del Rei pel balcó consistorial. La massa ho va destrossar entusiasmada.

La Junta estava encapçalada pel nou alcalde provisional Joan Selves i Carner. Després de les eleccions municipals, es va resoldre aquesta situació de provisionalitat. L’alcalde electe va ser Lluís Prunés i Sató, membre de la recentment constituïda ERC de Manresa. La Junta va desarmar immediat del somatén, va reclamar la llibertat dels presos de Manresa, va enviar una delegació per a contactar amb Macià i va animar a la resta dels pobles a proclamar la República. El secretari de la Junta, Francesc Barreras i Duran va sortir als carrers a pregonar el bàndol acompanyat per un grup de soldats. La lectura del bàndol provocava ovacions d’aplaudiments.

Aquest ambient de festa, no va ser obstacle perquè la Federació Local de la CNT proposés la seva pròpia llista de reivindicacions. El 15 d’abril la FL de CNT va convocar vaga general i una gran manifestació que va recórrer els carrers per a lliurar-li les seves reivindicacions a l’Ajuntament. Entre les peticions estava el desarmar el somatén i als partidaris de l’anterior règim, dissoldre la Guàrdia Civil, destruir de fitxers policials i, per descomptat, la llibertat d’associació i sindicació.6

En aquests moments hi havia bona entesa entre anarcosindicalistes i republicans. Joan Selves va demanar que la CNT desconvoqués la vaga i acceptés el nou règim republicà. Pel que sembla fins i tot va oferir que els militants de la FAI acceptessin alguns càrrecs municipals, cosa rebutjada per ells.7 Els representants de la CNT estaven d’acord amb respectar la nova república, encara que van respondre que haurien de reunir-se abans amb els sindicats, i un representant de la CNT, Josep Corbella, va parlar des del balcó de l’Ajuntament.8 La CNT va aconseguir la posada en llibertat de tots els presos comuns, i tres d’ells acompanyarien a en Corbella a l’Ajuntament. D’aquesta manera, la CNT manresana va tornar a la legalitat.

El creixement de la CNT i l’onada de vagues

Els republicans en el poder tenien la intenció de consolidar la República, ja que eren conscients que tenien nombrosos enemics. Pretenien establir una aliança amb el moviment obrer, mitjançant plans de treball per a combatre l’atur forçós i a través de la intervenció municipal com a part mediadora en els conflictes entre empreses i treballadors.

No obstant això, els sindicats aviat es van emancipar d’aquesta tutela republicana i es van negar a reconèixer una part mediadora. Per contra, van preferir negociar bases de treball pel seu compte, confiant en la nova correlació de forces que els beneficiava.

I és que, en aquells mesos, va haver-hi una allau d’afiliacions. Al Congrés de Madrid, al juny, la FL de Manresa va enviar representants de 5 sindicats i 4.484 afiliats.9 Mentre que, per al Ple Regional del 4 d’agost, la FL havia crescut fins a 8.575 afiliats,10 la qual cosa suposava el 75% de la població activa industrial de la ciutat. Aquesta força va inflamar el moviment obrer.

Entre la crisi econòmica i la creixent organització sindical es va generar tota una onada de vagues a gairebé tots els sectors: forners, sabaters, tèxtil, transport, fusta, metall, la fàbrica Pirelli, i d’altres. La vaga de telèfons va derivar en una vaga general de solidaritat, convocada el 13 de juliol, que no va escatimar en sabotatges.11 Com és evident, si les vagues triomfaven, com era el cas, se solia afiliar tota la plantilla en bloc.

El conflicte més important d’aquest moment, sobretot a partir de la tardor, seria el del tèxtil. La negociació de les bases del sector va ser un punt àlgid de conflicte, ja que els sindicats amenaçaven amb la vaga per a les prop de 20.000 persones de la comarca que treballaven en el sector. Els empresaris van respondre oferint una assegurança de maternitat, que en la practicava descomptava 15 cèntims a totes les dones. Els sindicats van entendre que era una burla, com si fos una assegurança a la mesura de les empreses, que les compensaria si una dona tenia fills. Així doncs, els sindicats van afegir clàusules de control sindical a les empreses i fins i tot van afegir un apartat de principis, on indicaven que l’objectiu dels treballadors era el comunisme llibertari, cosa que els empresaris es van negar a signar. El Sindicat Únic del Fabril i Tèxtil va convocar diverses assemblees enormes en el teatre Kursaal, que van comptar amb l’assistència d’unes 1.500 persones.12

La Insurrecció de l’Alt Llobregat i la crisi interna de la CNT

La situació política i social a finals de 1931 era altament explosiva. Les massacres que realitzaven les forces de l’ordre públic a diversos punts d’Espanya se succeïen i el malestar creixia. La crisi econòmica es feia permanent i en algun moment es podia donar una situació incontrolable. L’espurna es va encendre a Fígols. Va ser un conflicte de caràcter espontani, però va ser com una bola de neu i la insurrecció va superar totes les expectatives.

A Manresa, els sindicats havien convocat vaga el 20 de gener, i el grup d’acció anarquista va intentar unir-se a la insurrecció. La vaga va ser total a la ciutat. No obstant això, la presència a la ciutat del Batalló de Metralladores núm. 4 va impossibilitar qualsevol proclamació del comunisme llibertari.

Entre els sindicats de Manresa va haver-hi un seriós conflicte. D’una banda, la Comarcal s’havia reunit a Gironella el dia 21 per a veure quin tipus de resposta es donava. Es va acordar convocar una vaga de braços caiguts. I això van fer els sindicats de la comarca. Però per contra, quan van arribar notícies que Fígols estava en poder dels miners, i que aquests havien baixat a Cercs i Guardiola de Berga, la reacció va ser incontenible. Els revolucionaris van prendre els punts estratègics i a Balsareny, Cardona, Sallent, Súria i Navarcles van proclamar el comunisme llibertari.

El dia 22 els militars van controlar totalment la capital del Bages, van registrar la seu de la FL i es van emportar detinguts a tots els que es trobaven en el lloc.13 Hi hagué un tiroteig al carrer Joc de la Pilota, però sense relació amb cap pla establert pels revolucionaris. Més tard van ser detinguts diversos piquets d’aquesta vaga acusats d’enfrontar-se a la força pública.14

Al Parlament hi hagué qui es van posar de part dels miners, com l’exalcalde Joan Selves i Carner, que va intervenir relatant les penoses condicions de la mina i els durs efectes de la crisi. Es presentava com un episodi provocat per la misèria més crua, fruit de la desesperació. S’obviava a posta el factor de la consciència política. Els obrers i miners més polititzats havien estat escoltant tot tipus de proclames radicals i rebent consignes per a moments com aquest. Era el dia que havien estat esperant. Però la CNT, com a organització, no havia estat clara en aquells dies, cosa que aviat tindria conseqüències.

En veure la repressió de l’Estat, que va deportar a Guinea Equatorial a més de 100 anarquistes, entre ells una vintena de la comarca, alguns militants, que ja tenien una actitud confrontativa i revolucionària, es van radicalitzar encara més. En aquells dies, a Manresa, van començar a aparèixer dipòsits abandonats de bombes i cartutxos de dinamita.15 Això generava gran alarma social i a més accentuava la repressió que s’abocava sobretot el sindicalisme sense fer massa distincions. Es pot veure que entre els detinguts de gener hi havia indistintament militants afins al treintisme o al faísme. Dins dels sindicats es va generar una bretxa creixent entre les posicions més revolucionàries i les moderades. En aquella època, ERC es va allunyar del sindicalisme cenetista.

La ruptura d’alguns sindicats com la FLS de Sabadell i l’expulsió de la FLS de Lleida i Girona per ser federacions que tenien juntes sindicals del BOC, van enrarir encara més l’ambient intern. Els enfrontaments entre les tendències van ser a més. La tendència moderada o treintista de la ciutat, utilitzava el setmanari El Trabajo per a marcar una línia que s’allunyava de la FAI, assenyalada com a irresponsable, aventurera i que exercia una dictadura sobre els qui no eren de la seva corda.

El Ple Regional de Sabadell, d’abril de 1932, va marcar un seriós distanciament entre els sindicats manresans afins al treintisme (Alimentació, Fusta, Metall i Fabril-Tèxtil) i els de la FAI (en aquells dies, solament Construcció). Els treintistes havien apartat al Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la Federació Local. Construcció al·legava que se li havia apartat per negar-se a cedir els llibres d’actes de l’entitat al Govern Civil, com ordenava la llei.

La veritat és que, a l’agost de 1931, Marià Prat, director d’El Trabajo, havia signat el Manifest dels Trenta. I, dies més tard, al setembre, un grup de 44 militants manresans van signar un manifest d’adhesió al moviment treintista.16 En aquelles mateixes setmanes un grup de militants de Sabadell va fer exactament el mateix. Amb això en la capital del Bages es recorrien els mateixos passos de Sabadell.17

Sigui com sigui, a finals de 1932 tots dos sectors havien trencat relacions, a efectes pràctics. Aquesta ruptura va afectar la vaga de la Pirelli, que va acabar en derrota perquè la Confederació estava més pendent del seu conflicte intern. El sector revolucionari va constituir un Comitè de Defensa, format per Vicente Satina, Ramon Planas, Josep Soler Castella, Josep Aliet i Jep Campos, que va preparar la següent insurrecció.18

El 8 de gener de 1933 a Manresa van esclatar dues bombes. Aquesta acció estava coordinada per un Comitè Revolucionari anarquista des de Barcelona. Es va organitzar un comitè revolucionari comarcal amb seu a Sallent i un altre local de Manresa. Malgrat tot el 8 de gener va ser un fracàs total en la capital del Bages. La Guàrdia Civil de Manresa va trobar un amagatall amb 500 cartutxos de dinamita.

A Sallent els miners van atacar la caserna mitjançant un nodrit tiroteig. La revolta va ser sufocada produint-se 2 morts, 3 ferits i 25 detinguts. A Monistrol de Montserrat va haver-hi altres 15 detinguts. A Navàs també va haver-hi un atac a la Guàrdia Civil.

No cal dir que els treintistes, van entendre aquesta insurrecció com un suïcidi i els seus comentaris van refermar. A la fi de mes el Sindicat Únic Metal·lúrgic de Manresa va celebrar una assemblea general en la qual va aprovar un manifest amb un missatge molt dur contra la intromissió de la FAI a les juntes dels sindicats. Aquest manifest va ser enviat a sis periòdics, Solidaridad Obrera, El Diluvio, Cultura Llibertària de Barcelona, CNT i La Tierra de Madrid i El Trabajo de Manresa. A partir de llavors van refermar els atacs contra aquest sindicat. No obstant això, la junta del Fabril i Tèxtil s’expressava en els mateixos termes que el Metall emetent el seu propi manifest.19

La situació es va agrir tant que en algunes assemblees fins i tot van sortir a relluir les pistoles. I a una,20 algú va disparar al sostre amb una arma de fogeig, així que es va arribar a les mans. El 8 de juliol la CNT (sector FAI), després d’un míting, va intentar recuperar per la força la impremta d’El Trabajo.21 Una manifestació es va dirigir cap a l’edifici de la carretera de Cardona, 32 i si no arriba a ser perquè es va interposar un cordó de guàrdies armats, hauria corregut la sang, ja que els treintistes tancats no pensaven rendir-se sense lluitar.

El 8 de desembre de 1933 també van explotar tres artefactes explosius, destrossant les torretes elèctriques i deixant sense llum parteix de la ciutat. Una de les bombes va esclatar en la Seu de Manresa. Sigui com sigui, aquell dia va acabar amb nou detencions.22 Per a la ocasió havia vingut a la ciutat Cristóbal Albadaldetrecu a organitzar un comitè revolucionari local.

Per a 1934 tots dos moviments (treintistes i faístes) funcionaven totalment per separat. Els primers tenien un Ateneu Sindicalista, el periòdic El Trabajo, diversos sindicats (Alimentació, Fabril-Tèxtil,23 Fusta, Metall i Pell) que totalitzaven 2.425 afiliats.24 En canvi, els oficialistes (CNT-FAI) comptaven amb els sindicats de Cautxú,25 Construcció i Ferroviaris, i tenien 1.010 afiliats a finals de 1933.26 Comptaven amb un Ateneu Cultural de Divulgació Social que a mitjan 1934 va derivar en les Joventuts Llibertàries. Aquesta nova agrupació marcaria un punt d’inflexió en el retrocés de l’anarquisme local.

Cens d’organitzacions de l’Ajuntament de Manresa (desembre 1932). Comunicació amb l’Ajuntament. ACBG

Entitats ObreresOrganitzacions Polítiques
Sindicat de la Fusta500
Sindicat Fabril Tèxtil3000Agrupació Socialista30
Sindicat de Transports150Unió Catalanista Republicana100
Sindicat de Metal·lúrgics400Unió Socialista de Catalunya25
Sindicat d’Alimentació375ERC350
Sindicat del Ram de la Pell200Casal Regionalista250
Total CNT4625Federació Social Republicana150
Partit Republicà Radical25
Assoc. Dependients Comerç525Joventut Carlina200
Sindicat d’Oficis Varis UGT30Partit Republicà Democràtic Federal30
Sindicat del Ram de la Construcció174Unió Democràtica Republicana25
Assoc. Dependents Barbers95Acció Catalana Republicana30
Sindicat Força i Llum171
Assoc. Muntadors Art Tèxtil110Organitzacions Cooperativistes
Societat Cambrers Nova Aliança64
Sindicat Autònom Cintaires127Cooperativa Obrera Manresana300
Entitats Patronals
Unió Mercantil261
Unió Industrials Torners47
Gremi de Llauners20
Assoc. Patrons Fusters62
Assoc. Constructors obras32
Unió Patronal de Manresa233
Assoc. de Fabricants20

El conflictiu any de 1934

Al juliol de 1931 el Govern central va estar valorant el tancament definitiu de la Caserna del Carmen de Manresa. Els militars havien retirat el Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus, que havia estat a la ciutat des de 1903. En el seu lloc van arribar dues companyies de Barcelona. No obstant això, la insurrecció de l’Alt Llobregat va canviar l’actitud dels republicans. Així, mentre al juliol de 1931 es van sentir protestes de consellers municipals contra la presència de l’exèrcit i la Guàrdia Civil a la ciutat, al gener de 1932 tot el consistori va rebre amb alleujament les unitats militars que van recórrer la comarca per a aixafar el moviment revolucionari. Després de la revolta, al març, es van retirar les dues companyies de Barcelona i van arribar a la ciutat 180 soldats de Màlaga, que van ser la base d’un nou batalló, el Batalló de Metralladores, núm. 4.

Al maig, l’Ajuntament del republicà Lluís Prunés va iniciar els preparatius per a evitar futures insurreccions i, animat pels sectors més conservadors de la ciutat, va crear la Junta d’Aquarterament.

L’Ajuntament va elaborar un informe on exposava la necessitat de “protegir” una comarca que en aquells dies comptava amb 218 fàbriques i 70.000 treballadors, amb 4.300 miners. Caldria aclarir que la comarca de la qual parlava l’Ajuntament abastava tot l’Alt Llobregat i el Cardener, és a dir, el Berguedà i el Bages. Es considerava positiu tenir la caserna a la ciutat no només per qüestions de seguretat, sinó també perquè els quintos que havien de fer el servei militar no haguessin de desplaçar-se a altres ciutats.

Tornant a la junta abans esmentada, el 3 de maig de 1932, sota la presidència de Lluís Prunés, es van reunir els següents fabricants: Joan Jorba, Josep Alter, Francesc Sanfeliu, Ferran Ferrer (de la Cambra de la Propietat), Marià Calviño (representant al seu pare Càstor Calviño), Fèlix Busquets (representant a Eusebi Bertrand i Serra), Miquel Soler i Francesc Gual. El seu objectiu era reunir fons per a les obres de la caserna de l’exèrcit, en aquells dies bastant deteriorada. La junta es va estar reunint fins al 1935, quan van sorgir importants desavinences entre els propis empresaris. A més, es va decidir construir una caserna per a la Guàrdia Civil, que tanmateix no estaria llesta fins els anys 50. Tot això ho van pagar entre els esmentats industrials i altres empresaris de la comarca als qui se’ls va demanar la seva contribució econòmica.27

ERC pensava que podria garantir l’ordre públic gràcies a iniciatives com aquestes. Però, a la vegada, la dreta va començar a advocar per un canvi de govern per les bones o per les dolentes. La campanya electoral de novembre de 1933 va ser bastant tensa a la ciutat, amb alguns incidents entre partidaris d’ERC i els de la Lliga o els carlistes. Però les eleccions municipals de gener de 1934 van ser com un detonant. A tota la comarca – i en general a tota la Catalunya interior – es van registrar greus incidents.  

La campanya electoral havia estat bastant bruta, amb ERC acusant la Lliga de comprar vots i ficant a la FAI en els seus atacs, acusant-la d’estar de connivència amb la dreta.28 La premsa d’ERC acusava la Lliga de ser un partit feixista i de repartir garrots entre la seva gent. La Lliga anava a aquestes eleccions en aliança amb els carlistes i els monàrquics dins de la candidatura de Defensa Ciutadana. Aquesta candidatura va denunciar que uns certs individus d’ERC armats de pals les van impedir votar a les monges caputxines del centre. Per part seva, fonts d’ERC van denunciar la presència de pistolers de la Lliga al barri manresà del Poble Nou.

Després de la victòria a les urnes, una multitud esquerrana es va dirigir a la seu dels periòdics conservadors El Pla de Bages i Pàtria, sent aquests diaris assaltats. La multitud els va destrossar el mobiliari i van trigar dies a tornar a sortir el carrer. A continuació, la gent es va dirigir a casa del candidat dretà Vall-llosera29 proferint insults i trencant-li els cristalls del seu domicili, que va haver de ser protegit per les forces de la Guàrdia Civil, impedint que les coses anessin a majors. ERC va acusar a diversos funcionaris municipals relacionats amb la dreta d’agents provocadors a la manifestació i va exigir la seva destitució, que es va efectuar quan es va fer càrrec del Consell Municipal.30

A Manresa l’esquerra havia derrotat a la dreta per 8.440 vots a 7.258. La dreta va triomfar en el primer districte (el centre) i l’esquerra en la resta. L’alcalde electe era Francesc Marcet Artigues, d’ERC. Entre la seva llista de regidors anaven els socialistes Josep Flor de Lis Geniqué i Marcel·lí Font Brunet, tots dos per USC. Era la primera vegada que arribava el socialisme al consistori manresà.31 

Però la dreta no va acceptar la derrota de bon grat. En el mateix mes de gener, uns pistolers van disparar contra el militant d’Estat Català, Marià Homs, ferint-lo. Aquest atemptat va ser respost a l’abril per un altre, després d’anar un grup d’uns 35-40 persones a ajustar comptes amb un grup de dretans. Dos d’ells van ser ferits de bala.32 Davant el caire que estaven prenent els fets, tots els regidors de l’Ajuntament van decidir tancar files i condemnar tota la violència, vingués d’on vingués. Però la situació s’havia enrarit ja, i els atacs entre dretes i esquerres van continuar a la premsa, que va contribuir en gran manera a tensionar la situació. Després dels Fets d’Octubre, amb l’esquerra il·legalitzada, un grup de pistolers de dretes va intentar assassinar al destituit alcalde Marcet.

Un altre factor de conflicte el va constituir l’Aliança Obrera, que a la ciutat estava impulsada pel BOC. A Manresa l’Aliança es va dir temporalment Comitè d’Enllaç Antifeixista. El Comitè va ser creat a una assemblea celebrada al Teatre Kursaal, a l’agost de 1933. Van participar el BOC, la Federació Sindicalista Llibertària, la USC, l’Ateneu Sindicalista de Divulgació Social, la Federació Local de Sindicats d’Oposició, Unió de Rabassaires, la UGT, el Sindicat Autònom de Vetaires, El Ràdium, l’Associació de les Arts del Llibre, el Sindicat d’Indústries Elèctriques, l’Associació de Cambrers i Cuiners “La Nova Aliança” i el Sindicat Autònom de la Construcció. Més tard es va agregar el Partit Català Proletari.33 Com veiem, en aquest front comú contra el feixisme només faltaven la CNT-FAI i el PCC.

Després de les eleccions, en les quals va guanyar l’esquerra, la Federació Local de Sindicats d’Oposició va convocar una gran manifestació d’unes 5.000 persones i es va dirigir a l’Ajuntament. En va lliurar als nous consellers i a l’alcalde unes peticions, com ara la dissolució del somatén, un pla d’obres públiques, escoles laiques, l’abolició dels ordes religiosos, la derogació de la llei d’associacions del 8 d’abril de 1932 i la fi de l’“estat de prevenció” per la seva connotació antidemocràtica.34 Marcet els va assegurar que l’endemà aprovaria totes les peticions que fossin competència de l’Ajuntament. És a dir, cap, excepte l’expulsió dels referits funcionaris reaccionaris.

L’Aliança Obrera va convocar una vaga general el 13 de març de 1934 a tot Catalunya, amb la queixa dels Sindicats d’Oposició de que havia estat convocada pels partits polítics. La queixa no era fútil, ja que a la pràctica eren els sindicats qui havien de paralitzar les fàbriques. Exigien ser ells qui decidissin aquest tipus d’accions. Així i tot, la vaga va ser gairebé total a la ciutat.

I és que aquesta vaga venia precedida d’una vaga laboral, iniciada el 10 de març, només tres dies abans. Aquesta vaga es va produir perquè Ramon Bach, patró de Filatures Bach de la barriada d’Els Comdals, va reduir la setmana laboral a 4 dies, amb la corresponent rebaixa dels sous. Aquesta decisió va ser contestada amb una vaga. Als tres dies va passar el mateix a la fàbrica Bertrand i Serra. Així que el sindicat va convocar una vaga general del tèxtil que va arrossegar ni més ni menys que a 26 sindicats locals i a 9.000 treballadors de la comarca, formant-se comitès de vaga a totes les empreses i aconseguint la solidaritat d’El Ràdium – suport que li van retornar a la seva vaga de l’estiu.35 Per tant la vaga tèxtil va ser la base de la vaga general al Bages.

Més endavant, l’Aliança va impulsar Fronts Únics de Treballadors de diferents sectors (Llum i Força, Alimentació, Metall, Arts Gràfiques o Fabril i Tèxtil). Eren fronts de diferents sindicats de ram, independentment de a quina central sindical estiguessin federats.

L’Aliança Obrera suposava un punt de contacte entre els Sindicats d’Oposició, els sindicats afins al BOC i els de la UGT. Amb aquesta confluència els treintistes van anar establint una relació personal més estreta amb personalitats d’altres partits socialistes. Això tindrà conseqüències polítiques en el futur.

És interessant notar, que en aquest ambient de tensió – amb violència entre treintistes i faístes, entre republicans i dretans, amb el conflicte rabassaire en el seu apogeu, amb el conflicte entre la Generalitat i el govern central – el diari dretà El Pla del Bages incendiava l’ambient polític local i publicava cada dia notícies sobre les actuacions dels socialistes a tot Espanya (amb amagatalls amb armes descoberts i registres a les seves seus gairebé diàriament al setembre). Es preparava així l’Octubre.

Octubre i el bienni negre

El 6 d’Octubre va ser una festa popular. S’havia convocat vaga general a la ciutat el dia anterior, després de sentir-se per Ràdio Barcelona informacions que deien que la capital catalana estava paralitzada per la vaga. Així que immediatament es van reunir piquets davant de totes les fàbriques, i les van paralitzar. Més tard van tancar els cafès i les botigues del centre. Al migdia un grup de persones encapçalades per comunistes del BOC van assaltar el Club Republicà (lerrouxista), destrossant-ho. A la nit, un dels ferits dretans del mes d’abril (Jaume Casals) va ser novament colpejat i amenaçat de mort, per un escamot d’Estat Català.

El dissabte 6, al matí, ja es veien bastants homes amb armes llargues pel carrer actuant com a “guàrdia cívica”, segons el llenguatge que empraven. Aquell matí el grup del BOC va assaltar una armeria al carrer Magnet emportant-se 24 armes de caça i municions. El local del BOC, del carrer Urgell, estava a vessar de gent. Convidaven a la manifestació de la tarda, segons es proclamés la República Catalana.

El Comitè Revolucionari tenia la seva seu en el local del Centre de Dependents, a la Muralla. Allà es trobaven reunits els escamots d’ERC i Estat Català quan grup de militants de la FAI, actuant al marge de la seva organització, se’ls van unir com a solidaritat. Aquest gest va facilitar d’ara endavant l’entesa entre les esquerres manresanes.

L’Aliança Obrera va enviar una comissió a l’Ajuntament demanant la dissolució dels ordes religiosos i assumir ella una part de l’ordre públic. De fet, això va ocórrer aquest mateix dia a Sabadell, totalment controlat ja per l’Aliança Obrera. A Manresa la manifestació no va ser molt gran, comptant amb 500 persones. Però més tard es va celebrar un míting de l’Aliança Obrera a la plaça de toros del Congost davant 4.000 persones, que ja era una assistència rellevant.

A les 8:15h de la tarda Companys va proclamar la República Catalana i el goig va esclatar al carrer. Van aparèixer centenars de rabassaires que havien confiscat camions i cotxes per a arribar a Manresa. També van arribar grups armats d’algunes poblacions. A la nit, tota aquesta gent armada va patrullar els carrers, així com les teulades i balcons, tement que el batalló sortís de la caserna. De matinada alguns van marxar a Barcelona, on es necessitaven reforços. No obstant això, a mesura que transcorria el temps van anar arribant notícies de la derrota a Barcelona i els revolucionaris es van desanimar.

A les tres de la matinada, ja del dia 7, el batalló al comandament d’Emeterio Saz, va sortir de la caserna prenent posicions en alguns carrers. A les 6 van prendre la Plaça de la República i van entrar a l’Ajuntament detenint a tothom. Entre els nombrosos detinguts es trobava l’alcalde i la majoria de consellers municipals. Aquell diumenge tota la ciutat estava ocupada pels militars, encara que la situació trigaria a tornar a la normalitat a causa de la vaga.36

La CNT-FAI no havia estat convidada a participar als fets relatats, encara que es trobava molt allunyada políticament de la revolta. Poc abans d’octubre havia organitzat un Comitè de Defensa format per Pedro Flores, Paulí Malsand i Jesús García, entre d’altres.37 Aquest comitè era la continuació d’un altre al qual les autoritats van estar a punt de descobrir, així que van fer el més assenyat: passar-li el testimoni a un altre grup i treure’s del mig. La seva tasca principal va ser portar explosius i amagar-los en la rodalia de Manresa. Per a orientar-los havia vingut a la ciutat Liberto Sarrau, qui els va ensenyar a fabricar les anomenades “bombes FAI”.

El dia 8, en conèixer les primeres notícies d’Astúries, van voler reactivar la insurrecció. Per a això van contactar amb l’Aliança Obrera. Tanmateix, aquesta es trobava en un estat d’ànim derrotista i no va voler fer-hi res. Els llibertaris van actuar pel seu compte, volant pals de fluid elèctric i intentant revoltar el batalló, atès que tenien companys cenetistes fent el servei militar. Un d’ells era José Pellicer, qui després va tenir un paper destacat amb la Columna de Ferro durant la guerra.

Però la temptativa del dia 8 va fracassar rotundament i els soldats també van assaltar la seu de la CNT, situada en aquells dies al Passatge sense Nom, 8 (actual Era de l’Esquerra). La CNT va tenir un grup de detinguts com Emilià Martínez, Felipe Díez, Guillermo Alarcón, Gabriel Piedra, Jesús García, Cristóbal Girona, Julio Peñalver, José Pellicer, Paulí Malsand, Josep Prat, Carles Mindó, Jaume Arnau, “Joselín”, etc. En total 97 persones de Manresa van ser processades.38

La Guàrdia Civil va estar setmanes patrullant pels carrers. També es va armar una nova guàrdia cívica (de dretes) anomenada Acció Ciutadana,39 que substituïa el somatén. Així mateix, van fer la seva aparició les Joventuts d’Acció Popular, JAP, del partit de Gil Robles, la CEDA. Aquest partit va atreure a molts joves catòlics de la FJC. Quan la situació es va normalitzar va prendre possessió de l’alcaldia Josep Maria Servitje, de la Lliga Regionalista.

Malgrat la gran pèrdua que va suposar per a la CNT la repressió d’Octubre, es va reconstruir al gener de 1935. En aquells dies una nova generació va prendre el relleu. Procedia de les Joventuts Llibertàries i davant l’empresonament dels militants més veterans van prendre càrrecs de responsabilitat.40

Aquests joves van aconseguir restablir el funcionament de la CNT en aquella semiclandestinitat de 1935.41 Tal és així que al gener de 1936 es va celebrar el Ple Regional de Barcelona i van enviar representants dels sindicats del Cautxú, Ferroviaris, Fabril-Tèxtil, Construcció i Oficis Varis, així com de la Federació Local.42

En aquesta ocasió, fruit de l’ambient del moment, també van donar suport a la decisió general, que la CNT no havia de fer campanya abstencionista a les eleccions de febrer de 1936. La FAI local no estava d’acord, encara que aquesta vegada la seva postura era minoritària. El cas és que davant la circulació d’uns fulls volants que instaven a l’abstenció signades en nom de la CNT, la Federació Local va sortir al pas dient que no hi tenia res a veure i que “no calia fer cas de les crides a no votar”. En altres paraules, que avalava el vot.

El moviment llibertari

Fins al moment s’ha parlat sobretot de la CNT i de les seves tendències. No obstant això, cal esmentar una part del que envoltava a aquesta CNT, que era el moviment llibertari.

En primer lloc, a la ciutat hi havia diversos grups anarquistes com ara Sol de Oriente, Aspiración Ácrata, Rojo y Negro i Los Consecuentes (que es definia a si mateix com a individualista i “contrari al treintisme”). Aquests grups formaven una Federació Local de Grups Anarquistes i estaven adherits a la FAI. És a dir, que quan es parla de la FAI, en concret, es tracta d’aquests grups. Amb tota seguretat també sobrevivia algun dels grups creats en els anys 20. Entre tots els grups de la FAI no passaven de dues o tres dotzenes d’individus.

No obstant això, a Catalunya les Joventuts Llibertàries es van organitzar com a secció de cultura i propaganda de la FAI. No es van adherir a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries fins al 1937. El seu mètode d’organització era més obert, afavorint grans agrupacions. Així i tot, grups com a Aspiració Àcrata eren grups de joves en la pràctica. Les Joventuts de Manresa procedien d’un fallit Ateneu Cultural de Divulgació Social situat al carrer Pedregar, 15.43 El 1934 es van traslladar al local del Passatge Sense Nom i cap al mes de febrer van organitzar les Joventuts.44 Es van estendre per tots els barris i fàbriques i a l’estiu de 1936 comptaven amb unes 250 persones adscrites. Per part seva, els treintistes comptaven amb l’Ateneu Sindicalista de Divulgació Social, situat al Carrer Urgell.

A les joventuts es posava l’accent en la moral anarquista i a dur a terme una vida sense vicis. Tenien un grup excursionista anomenat Germinal. I en el seu interès amb fomentar una vida sana van coincidir amb un altre grup anomenat Agrupació Naturista Llibertària que en aquells dies existia a la ciutat. També l’agrupació naturista es nodria de les Joventuts. En un principi tots els naturistes van estar en la mateixa agrupació, però més endavant els de tendència llibertària en van crear la seva.

Un altre espai important del moviment va ser l’Ateneu Cultural Popular. Aquest ateneu venia de la necessitat d’organitzar un ateneu propi, al marge de l’Ateneu Obrer, controlat pels republicans. El va fundar l’Agrupació Pro-Cultura Faros el 31 d’octubre de 1931. Aquesta agrupació comptava amb 25 socis. No es tractava d’un grup de la FAI, sinó d’un grup cultural en el qual els seus membres optaven per l’anarquisme. El seu objectiu era fundar una escola racionalista, cosa que van aconseguir el febrer de 1932. L’ateneu va obrir el seu local al carrer Mesquita (actual Joan XXIII).

Quan l’ateneu va obrir, va estar a càrrec del mestre racionalista aragonès José Alberola i de Joaquima Colomer (la companya del rabassaire Nònit Puig). Al seu torn, el grup Faros es va traslladar des d’un local del carrer Barreres al local del Passatge sense Nom, 8, primer pis. Van ser ells els qui van obrir aquest local. I quan va esclatar el conflicte entre treintistes i faístes van acollir al sindicat del Cautxú en aquest local. Faros es va dissoldre perquè cap a mitjan 1932, havent-hi nombrosos militants detinguts, va arribar al seu coneixement la notícia que l’Agrupació havia organitzat una conferència sobre l’amor lliure a la qual van assistir bastantes dones. Entre d’altres, algunes companyes d’aquells represaliats. Van pensar els presos malament – qüestions de gelosia – i quan van sortir van anar “a buscar” als de Faros, acabant aquí la seva activitat.

D’altra banda, l’Ateneu Cultural també va tenir vida agitada, ja que, en esclatar el conflicte amb els treintistes, algunes mares en van treure els seus fills. Alberola va intentar que l’Ateneu romangués al marge de la polèmica, però ell estava molt identificat amb el corrent faísta i se li feia el boicot. Va haver de marxar. Va ser substituït per l’uruguaià José Carreño fins que va arribar un altre aragonès, Felipe Díez Sada per a fer-se càrrec de l’escola. L’escola va rebre una campanya en contra seva per part de l’Associació Catòlica de Pares de Família, presidida per Isidre Alabern, que publicava articles dient que s’ensenyava als nens a fabricar bombes i que era un centre satànic on orinaven en els crucifixos. Després dels Fets d’Octubre Felipe Díez va ser empresonat i l’escola tancada per les autoritats. L’escola va tornar a obrir en 1936 al carrer Sobrerroca, 42.

Com veiem el moviment llibertari s’havia dotat d’un entorn social bastant dinàmic: sindicats, grups anarquistes, ateneus, escoles racionalistes, joventuts i grups naturistes i excursionistes. A més, alguna de la seva gent participava a l’Ateneu Obrer Manresà, encara que predominantment ho feia el sector republicà i alguns llibertaris de tendència treintista. Per al 1935 aquest ateneu, el més important de la ciutat, comptava amb 700 persones associades. Tenia una escola racionalista i d’allà havien sorgit altres projectes, com a Ràdio Manresa.

Els partits obrers

El recorregut quedaria incomplet sense un cop d’ull als partits obrers presents a la ciutat. En primer lloc, caldria parlar de l’Agrupació Socialista Manresana, adherida al PSOE. Aquesta agrupació remunta els seus orígens a finals del segle XIX i principis del segle XX temps en el qual va tenir alguna influència entre les societats obreres de la capital del Bages. No obstant això, no va acabar de tenir mai l’hegemonia, que va retenir el republicanisme primer, i el sindicalisme revolucionari més tard.

El socialisme no va tenir especial rellevància a Catalunya, reduït a 1.913 militants a finals de 1931, que són escassos si els comparem amb el total de 67.205 militants, que tenia el PSOE a tot Espanya.45 A Manresa, l’Agrupació es va refundar en 1927, sent el ferroviari Rafael Ramos Regañón el seu president. L’11 i 12 de juny de 1932, Manresa va acollir el XV Congrés de la Federació catalana del PSOE. La cita va tenir lloc a la Cooperativa Obrera Manresana. Es van reunir uns 40 delegats de totes les agrupacions catalanes. Al congrés, Manresa va proposar la unificació amb la resta de forces socialistes catalanes. Un manresà fou el secretari d’actes, Melcior Moncunill. A les eleccions generals del 20 de novembre de 1932 el PSOE solament va obtenir 188 vots a Manresa.46

La tendència cap a la unificació va culminar a l’abril de 1933, quan es va celebrar un congrés conjunt amb la USC. En aquells dies l’Agrupació tenia uns 40 afiliats i gairebé tots van estar d’acord amb la fusió, cosa que va ser desautoritzada pel Comitè Executiu del PSOE estatal. Ramos moriria el 14 d’agost de 1936 per malaltia, i el seu enterrament seria un acte de masses en el qual van participar totes les organitzacions antifeixistes.

El 1934, la USC i l’Agrupació Socialista del PSOE ja eren la mateixa entitat. Al Bages publicaven Defensa Obrera, dirigida per Joaquim Rambla Domingo, i s’imprimia en la impremta d’El Trabajo, dels treintistes. La USC de Manresa havia nascut el 30 de gener de 1932, moment convuls, com ja vam veure, amb militars patrullant els carrers per la recent revolta. La seva junta estava formada per Marcel·lí Font Brunet, Ramon Sala Vall, C. Fortuny, Estanislau Casis i Josep Calafell. En el moment de la fusió amb el PSOE aquest grup tindria uns 50 afiliats. Per tant, la suma de totes dues organitzacions ens donaria uns 90 afiliats.

El 1934 la junta de l’Agrupació, ja unificada, la formaven Josep Flor de Lis, Marcel·lí Font, Melcior Moncunill, Florenci Sunyer, Josep Vilaplana, Francesc Gros, Salvador Grau i Joaquim Rambla. També tenien unes joventuts.         

Respecte a la UGT manresana, aquesta organització estava dirigida per militants de socialistes com Florenci Clariana,47 Melcior Moncunill, Marcel·lí Font i Rafael Ramos. Mai va ser un sindicat molt gran, tenint uns 600 afiliats el 1934. També col·laborava a les pàgines de Defensa Obrera. Afegirem que en aquella primavera els socialistes van participar a l’Aliança Obrera juntament amb els comunistes del BOC i els sindicats treintistes.

Comunistes com Isidre Casajuana Simonet o Jaume Armengol Misreachs van organitzar una secció del Partit Comunista a la ciutat el 1928. En aquest any van participar a la vaga del tèxtil i van ajudar a organitzar un embrió de sindicats, que més tard es materialitzarien en la CNT manresana. De fet, a nivell sindical, aquests comunistes van estar a la CNT fins que van ser expulsats el 1932. El seu sindicat era el Sindicat Autònom de Vetaires (cinteros), dirigit per Isidre Casajuana, amb uns 530 afiliats.48 Més tard també van crear el Sindicat Autònom de la Construcció.

En paral·lel, el 1930 es va crear la Penya Renovació, una mena de club de debat en el qual van aparèixer nous quadres comunistes com ara Carles Costa. Aquest grup i el que operava als sindicats van ser el germen del Bloc Obrer i Camperol de Manresa. El grup comunista es va presentar a les eleccions del 12 d’abril de 1931 aconseguint 99 vots. No obstant això, a les eleccions del 28 de juny la candidatura va reduir el seu resultat a tot just 36 vots.49 És a dir, que van votar-los solament els militants.

El BOC de Manresa es va fundar formalment el 21 de juliol de 1932 i la seva seu estava al carrer Joc de la Pilota, 10. Al ple comarcal que van celebrar a l’agost van comptar amb la valuosa adhesió de Manuel Prieto, un dels líders de la insurrecció de Fígols, que acabava de tornar de la deportació a l’Àfrica en el vaixell Buenos Aires. Més tard el BOC va participar en altres eleccions, però els seus resultats sempre van ser testimonials.

No obstant això, el BOC va tenir bastant importància a l’Aliança Obrera i a la Revolució del 6 d’Octubre. Fins i tot tenia un grup d’acció, el GABOC – que va tenir una certa rellevància a la Revolució d’Octubre de 1934. Per aleshores el BOC comptava amb un centenar de militants i tenia una publicació mensual, Front. Després de la repressió d’Octubre el partit va entrar en una dinàmica de reflexió interna que el va portar a formar el POUM, que va heretar tot el moviment anterior. A la primavera de 1936 comptava amb unes joventuts i una publicació, Avant, amb local al carrer Urgell, 12, primer pis.

Finalment, tenim el radi local de Manresa del Partit Comunista de Catalunya. Aquest partit es va introduir a la ciutat el 1933. Just en aquells moments es va celebrar un congrés del Partit al qual va assistir un delegat de Manresa, representant a 11 militants.50 Per a 1936 havien crescut una mica respecte a aquesta xifra.

De les eleccions de febrer al 19 de Juliol de 1936

Les eleccions van suposar un nou moment de politització de la societat. Els mítings omplien teatres i places. També va ser una campanya molt tensa. El míting central de la campanya d’esquerres va ajuntar 3.500 persones, un volum bastant important de gent. La candidatura del Front d’Esquerres va vèncer a la del Front d’Ordre per 9.986 vots a 7.136. De seguida va entrar en vigor la llei que retituia en el seu lloc els Ajuntaments sorgits el 1934 i Francesc Marcet va recuperar l’alcaldia. En aquella primavera tots els sectors polítics es van disposar a reorganitzar-se.

ERC es va convertir en el partit més gran de la ciutat, tenint uns 650 socis. Al maig de 1936 va enviar una delegació al Congrés de Terrassa formada per Joaquim Amat Piniella i Josep Martí Farreres per Manresa, i Francesc Senyal Ferrer, com a delegat de la comarcal d’ERC. El president era Ramon Sanz.

Abans de la guerra, els Sindicats d’Oposició comptaven amb 3.614 afiliats i els de la CNT-FAI amb 1.582. Aquesta última organització va acudir al Congrés de Saragossa amb 6 sindicats representats: Cautxú (254 afiliats), Construcció (150), Fabril i Tèxtil (350), Ferroviaris (200), Pell (500) i Oficis Varis (128). Podem veure que el sindicat de la Pell, presidit per Antoni Camps Vives, havia tornat a la CNT oficial – de fet, ja havia participat als comicis de la CNT oficial des de 1935. La CNT va rebre el suport del Comitè Regional als continus mítings que recorrien la comarca.51

Els Sindicats d’Oposició manresans no van participar al Congrés de Saragossa, com sí que van fer uns altres trentistes de Mataró o València. Però sí que van participar al Ple Regional del Fabril i Tèxtil de la CNT, celebrat a Sabadell a últims de maig. Es va acordar que, en cas de tancament patronal, els sindicats havien d’ocupar la fàbrica, com l’estaven fent en aquests mateixos dies els obrers de França. 

En el sector obrer marxista cada vegada era més palpable la bolxevització que va patir la USC des de 1934, defensant ara postures revolucionàries i rebutjant la seva tradicional aliança electoral amb ERC. A més, el sindicat UGT va aconseguir una gran expansió en la primavera de 1936 i va créixer fins al miler d’afiliats a Manresa. Una part del creixement es va deure a l’ingrés a la UGT del Sindicat Autònom de la Construcció (dirigit per Carles Costa i Magí Gamisans, del POUM), amb els seus 120 afiliats.

Els marxistes de la USC també tenien influència en la Associació de Dependents del Comerç (ADCI), que al començament de la República havia estat més vinculada a ERC. Aquest sindicat tenia altres 1.000 afiliats, aproximadament. La seva junta estava formada per Lluís Vilarasau, Rafael Corvinos, Josep Flor de Lis i Jacint Carrió. És a dir, que hi havia una mescla d’afins a USC i afins a ERC. 

L’altre moviment sociolaboral que guanyava força aquells dies era Unió de Rabassaires, que s’organitzava al camp, encara que a Manresa mai va ser molt potent. Un dels seus líders va ser Nònit Puig, qui també va fer d’interventor per ERC per a les eleccions.

En aquells moments ja s’hi olorava la revolta militar i va haver-hi canvis en la direcció del batalló de Manresa, que va passar a les mans del militar republicà Luis Menéndez Maseras. Aquest va substituir a alguns oficials proclius a la conspiració militar, entre ells a Emeterio Saz, i va poder conjurar la trama colpista. Saz va ser enviat a Madrid. Allà va participar en la revolta militar. Va ser detingut després del fracàs colpista en la capital i, eventualment, va ser afusellat.

El 19 de Julio

A Manresa el cop d’estat militar es va seguir amb gran nerviosisme a través de la ràdio. Es va instal·lar un aparell de ràdio al Teatre Conservatori i es va reunir una gran gentada per a escoltar l’emissió de Ràdio Barcelona. A més, cada centre polític estava reunint la seva militància. A efectes pràctics tot depenia de l’actuació que dugués a terme el Batalló de Metralladores núm. 4 de Manresa.

El moviment llibertari, reunit des del dia 18 en la seu del Passatge sense Nom, a penes tenia cinc fusells Winchester, que havien aconseguit després de la Revolta del 6 d’Octubre, i algunes pistoles. Però, sobretot, tenien dinamita. Pedro Flores comenta que el 18 de juliol les Joventuts Llibertàries tenien prevista una excursió, però en arribar les primeres notícies del cop a l’Àfrica – i aquell mateix dia a Sevilla – es van reunir al local de la CNT on van confluir amb nombrosos sindicalistes i militants de la FAI.

En canvi, Grau recorda que el 17 de juliol els va arribar una circular del Comitè Regional, posant en alerta tot el moviment llibertari local. Quan estaven reunits en plenària, podria ser el dia 18, va arribar una delegació dels Sindicats d’Oposició. Els van contestar que quan prenguessin una decisió els informarien i unes hores després els van retornar la visita informant-los de la circular del Comitè Regional. A partir d’aquests moments va començar a funcionar un comitè conjunt al qual van convidar a participar a les altres forces antifeixistes de la ciutat. Així mateix, van enviar una delegació per a informar els pobles.

A la tarda del 18 de juliol va haver-hi una reunió de militants d’ERC i d’Estat Català a la seu del CADCI, el Centre de Dependents. Rafael Corvinos, en aquells dies membre del CADCI, arribà amb tres o quatre fusells i els va convidar a anar a la reunió del Teatre Conservatori, en la qual es va constituir el Comitè Revolucionari.

La militància comunista també tenia algunes armes, com les del Corvinos, encara que no moltes.52 De fet, cap sector tenia suficients armes per a resistir un possible atac del batalló. No obstant això, a la caserna es va eliminar la trama existent de cop militar i el comandant Menéndez Maseras va mantenir la situació sota control. Als dies següents, en arribar la notícia de la victòria del poble a Barcelona, el tens ambient es va relaxar transformant-se en festiu.

Així i tot, hi havia hagut un intent de revolta per part de civils. La Causa General informa de la presència d’almenys 50 voluntaris per a unir-se a la revolta contra la República.53 Estaven al Casal Tradicionalista (actual Teatre Carlins) seguint els esdeveniments per la ràdio. En estar geogràficament prop del batalló esperaven que aquest es revoltés per a entrar en la caserna. Coneixent el resultat terrorífic del Plan Mola, ens podem preguntar què hauria ocorregut si el batalló s’hagués rebel·lat.54

Els esdeveniments es van accelerar. El dia 19, al Teatre Conservatori, es va celebrar una assemblea general del poderós Sindicat Fabril i Tèxtil de Manresa, adherit als Sindicats d’Oposició. En el comici van decidir la reunificació amb la resta de la CNT. No obstant això, aquesta decisió es tornaria a votar en sentit contrari un mes més tard per influència dels líders treintistes, que seguien enfrontats a la CNT-FAI.

El dia 20 va anar a Barcelona un grup d’uns 25 militants de la CNT. Es van dirigir a la Caserna de Sant Andreu on van aconseguir un bon nombre de fusells d’aquells 30.000 que hi havia emmagatzemats. Ara les armes estaven a la disposició del poble. Un altre grup de cenetistes es va dirigir amb cotxe, també a Barcelona, el 21, per a parlar amb el Comitè Regional. Pel que sembla es van entretenir i es van perdre el transcendental Ple de Federacions Locals i Comarcals de Catalunya on la CNT catalana decidia com afrontar aquests inicis de la guerra. Flores recorda ales seves memòries que Mariano Vázquez els va esbroncar per haver-hi arribat tard, mentre que sí que va estar present una delegació dels Sindicats d’Oposició de Manresa. Sigui com fora, aquests grups desplaçats a Barcelona van portar a la capital del Bages nombroses armes, que van ser totes per al bloc CNT-FAI.55

A nivell polític, l’Ajuntament havia quedat paralitzat pels esdeveniments. Ara tota la vida política estava concentrada en el Teatre Conservatori, reunint-se els diferents partits per a crear el Comitè Revolucionari Antifeixista el dia 20. No obstant això, Flores discrepa que estiguessin tots els partits i deia que fonamentalment era cosa de la CNT-FAI i dels Sindicats d’Oposició. En tot cas, el Comitè Antifeixista estava format pel POUM, Unió de Rabassaires, la FL de Sindicats d’Oposició, ADCI, PCC, UGT i USC.56 En aquelles reunions també assistien delegats de la CNT-FAI com Enric Grau, Emilià Martínez, Felipe Díez o Pedro Cano. No obstant això, la CNT no es va unir formalment perquè el president del Comitè era Marcel Augés (Sindicats d’Oposició), a qui vetaven totalment, ja que estaven enemistats personalment amb ell.  

La CNT impulsava un Comitè de Milícies Antifeixistes de caràcter comarcal amb seus a Sallent i a Manresa. A Sallent van ocupar la fàbrica d’Oxígens i Construccions Metàl·liques i la van transformar en molt pocs dies en una fàbrica d’armes, mentre que a Manresa van expropiar l’empresa d’Autobusos Manresa-Berga-Guardiola.57 Un altre comitè impulsat per CNT va ser el Comitè Obrer Ferroviari, que en teoria era de CNT i UGT, només que aquesta última va trigar gairebé un mes a estar preparada, així que la iniciativa va correspondre completament als anarcosindicalistes. 

La quarantena de guàrdies civils de Manresa va passar a ocupar l’edifici de la Cova de Sant Ignasi de Loiola, que va passar a ser la seva caserna. Aviat van rebre els destacaments dels pobles de tota la comarca, donada la desconfiança generalitzada que el poble tenia contra la Benemérita. Desconfiança que tenia tot el sentit, ja que alguns guàrdies es van passar a l’enemic a la que van tenir l’oportunitat.

Per part seva, el Comitè Revolucionari Antifeixista, que no comptava amb gaires armes, al contrari que el Comitè de Milícies, va decidir clausurar tots els diaris de la dreta manresana, com El Pla de Bages, el Diario de Avisos, La Veu Manresana i Seny. El primer va passar a estar sota control del POUM, el segon sota la CNT-FAI (encara que això no va ser evident en la seva línia editorial), i els altres van desaparèixer.

Però aquesta duplicitat de comitès no podia durar. El 10 d’agost la CNT i la FAI van entrar al Comitè Revolucionari Antifeixista i van dissoldre el Comitè de Milícies. Durant aquells mateixos dies s’havia fundat el PSUC a la ciutat, consolidant la seva posició. Així que el nou comitè ampliat va tenir 3 representants de la CNT, 3 de la FL de Sindicats d’Oposició, 3 de la UGT, 2 d’ERC, 2 del PSUC, 1 de la FAI, 1 de UR, 1 del POUM i un altre a mig fer entre el Partit Federal i Estat Català. Es va nomenar president del Comitè a Rafael Corvinos (PSUC i ADCI), i a Josep Corbella (CNT i FAI) secretari.58

Unes setmanes més tard el Comitè va haver des reestructurat per a reflectir l’entrada dels Sindicats d’Oposició a la UGT. Certament, això va ser tot un moviment tel·lúric i un cop dur per a la corrent CNT-FAI.

Al començament d’agost la UGT s’havia convertit en un potentíssim atractor d’entitats i sindicats. El dia 8 va ingressar l’Associació Obrera d’Arts del Llibre, l’11 la poderosa ADCI i el 18 l’associació de fotògrafs. Això va posar les bases per al corrent d’opinió favorable a la UGT dins dels Sindicats d’Oposició. Entre el 31 d’agost i el 6 de setembre aquests sindicats van votar entrar en la UGT per 3.165 vots contra 449 favorables de fer-ho a la CNT. Amb això la CNT d’Oposició va aportar els sindicats d’Alimentació, Fabril i Tèxtil, Fusta i Metall. A més, el dia 3 de setembre va ingressar el Sindicat Autònom de Cintaires (o vetaires), afí al POUM. Per tant, la UGT s’havia convertit en el sindicat més important de la ciutat, arribant a uns 7.000 afiliats en aquells dies,59 i arribant fins als 12.700 en la primavera de 1937, sempre segons les seves pròpies xifres.

Els treintistes es van dividir políticament. Així, el Partit Sindicalista estava liderat per Valentí Piñol, militant del sindicat tèxtil d’Oposició. No obstant això, aquest partit no va tenir cap influència a Manresa. Qui va ocupar aquest espai polític va ser el Grup Sindicalista Revolucionari o l’Agrupació Sindicalista Revolucionària.60 I finalment alguns militants destacats del treintismo manresà van ingressar en el PSUC. Aquest va ser el cas de Marcel Augés Farré, Luis Belmonte, Benet Oriols o Josep Gros. Finalment, un grup va tornar a la CNT després d’un temps en la UGT, tal com va fer Lluís Canal i en general, la majoria dels militants de l’Agrupació Sindicalista.

Tornant a l’activitat del Comitè, cal destacar la decisió de desmuntar les esglésies de la ciutat, cosa única en tota la rereguarda republicana. L’argument era el donar treball a la gran quantitat d’aturats existents a la ciutat, i de pas esborrar la memòria clerical i religiosa. Evidentment, després de la guerra, això sempre ha estat presentat com una aberració que va destruir un valuós patrimoni històric i monumental.

La Repressió en el bàndol republicà

“El Alzamiento” va ser contestat a nivell popular amb la vaga general a través dels sindicats. Els partits republicans van realitzar nombroses manifestacions i mítings. I, sobretot, es va generar una amplíssima onada anticlerical que va recórrer cada racó del territori. A Manresa aquest fet es va materialitzar en els nombrosos assassinats, va haver-hi fins a 157 morts relacionats amb la ciutat. No obstant això, 61 d’ells van morir fora de la comarca. Així que, a efectes pràctics, la xifra es queda en uns 96, la gran majoria dels quals trobaria la mort durant els tres primers mesos de la guerra. De tots aquests assassinats, els religiosos i eclesiàstics es van portar la pitjor part, sent assassinats un total de 53 d’ells.

Les xifres de Manresa superen a les de Sabadell (86 morts a la rereguarda republicana) i Badalona (78 morts) i queden per sota de les de Terrassa (226 morts). Aquestes poblacions tenien un major nombre d’habitants que la capital del Bages.

A les memòries de, en aquells dies, l’alcalde Marcet, es diu que un grup de milicians va fer un registre a un edifici de la Plaça Major i la persona que anava a ser registrada va entrar en pànic i es va llançar pel balcó, quedant el seu cos aixafat contra el terra. Això ho va presenciar un gran nombre de persones. Certament, els registres a particulars a la recerca de possibles feixistes i conspiradors del cop d’estat (dels quals, com hem vist abans, a Manresa n’hi havia, unes quantes desenes) estaven a l’ordre del dia i provocaven el pànic, a causa de l’aparició d’elements armats sense identificar.

A aquests individus se’ls hi deia “incontrolats” perquè cap organització els reconeixia. En general, tots els rivals de la CNT, equiparaven ser incontrolat a ser membre de la FAI. Per això aquesta organització es va desmarcar en públic diverses vegades d’aquests fets violents, declarant que no reconeixia com a militants seus als qui perpetressin actes indiscriminats i innecessàriament cruels. D’aquesta manera al Diario de Avisos de Manresa la FAI va publicar, el 28 de juliol – una data molt primerenca, per cert – una nota amb aquest missatge.

El 27 de juliol, l’alcalde Marcet va publicar una nota en la qual es pregava als milicians que s’abstinguessin de portar armes damunt en entrar a l’hospital, al dispensari o on hi hagués persones malaltes o ferides.

No obstant això, en aquests dies hi havia una gran quantitat de persones cridant “Visca la FAI” pel carrer. La FAI s’havia convertit en símbol de la revolució i s’equiparava, de manera simplista, fer la revolució amb matar “feixistes”, encara que no estigués provada la seva vinculació amb el cop d’estat. Així doncs, van aparèixer grups armats formats per persones molt joves, polititzades superficialment amb consignes, que van dur a terme registres i assassinats a dotzenes. La situació es va agreujar quan va ser assassinat en ple carrer un vigilant municipal, Jaume Ferrer Ventura, a primers d’agost.61 A partir d’aquest moment va deixar de patrullar la petita dotació de la guàrdia municipal.

Però seria ingenu i fals atribuir tots els assassinats a nouvinguts a la política. Cada sector polític de rellevància (ERC, Estat Català, CNT-FAI, Agrupació Sindicalista, POUM i PSUC) tenia gent armada i patrulles milicianes. A més, el Comitè Antifeixista va nomenar a Nònit Puig (ERC, UR) com a responsable de la seguretat de Manresa. Va tenir al seu càrrec una vintena de milicians, que van recórrer el Bages efectuant detencions. Com aquests milicians van participar en unes quantes execucions, de seguida va quedar compromès el bon nom del Comitè. Així que va ser substituït pel cenetista Antoni Camps Vives. Al seu torn, Camps també va ser acusat de permetre excessos i també va haver de ser rellevat, aquesta vegada per Josep Casayas Rebordosa, també de CNT. Més tard, quan es van formar els ajuntaments republicans, la CNT de Manresa va assumir les funcions de Governació i Seguretat, continuant amb el control de l’ordre públic.

Finalment, un altre aspecte a destacar era quan venien grups armats d’altres pobles a exigir que deixessin anar o els hi cedissin uns detinguts del seu poble. Si s’en sortien, a vegades apareixien aquestes persones assassinades a una carretera, creant-se molta alarma social i deixant una sensació d’impunitat. Els milicians podien investigar, retenir, registrar, arrestar, jutjar i executar una persona segons el seu propi criteri. És a dir, que exercien un poder fàctic.

En aquest període també es produí la destrucció de les esglésies, algunes de les quals havien estat cremades el juliol.62 Però el Comitè va decidir no reconstruir-les i va procedir a desmuntar-les. La Seu de Manresa es va salvar per poc.63

La Revolució a l’economia

Un dels aspectes més destacats de la Revolució espanyola va ser la col·lectivització de les empreses i, més tard, la socialització de l’economia (avortada en els primers mesos de 1937). L’economia va quedar sota el control dels sindicats que es van fer amb la gestió de les empreses. Després de concloure la vaga general, després dels tensos dies de juliol, els treballadors van tornar als seus llocs de treball. En molts casos el teixit empresarial havia quedat seriosament trastocat a causa de la gran incertesa que ho embargava tot. És a dir, que més que l’adhesió als principis de l’autogestió, la col·lectivització industrial manresana obeïa a la necessitat de continuar amb el treball.64

A Manresa les empreses que primer van quedar sota el control obrer van ser les de transports (autobusos65 i els ferrocarrils catalans). Els ferrocarrils van ser controlats des de la seva posada en marxa, el 22 de juliol, moment en el qual van tornar a la seva activitat. Això sí, amb un aferrisat control d’accés. Per motius de seguretat, tothom havia de donar el seu nom. Aquests trens de viatgers es creuaven amb els primers trens de milicians que anaven cap a l’Aragó. L’empresa tenia 1.100 treballadors i va ser col·lectivitzada a nivell de Catalunya, quedant dividida en seccions locals.66

També van quedar ràpidament confiscades aquelles empreses en les quals els seus amos havien fugit a l’estranger, com va ser el cas de les fàbriques Blanca i Vermella,67 de la barriada de Sant Pau. Una altra empresa important col·lectivitzada va ser la Pirelli, la primera assemblea de la qual general va tenir lloc el 31 de juliol. Es tractava d’una col·lectivització de totes les seccions de l’empresa, des de les fàbriques e Vilanova i la Geltrú i Manresa a les oficines de Barcelona.68 El representant de Manresa va ser Fernando Trigo Moreno, militant cenetista destacat en els conflictes de la Pirelli de 1930 i 1931 (quan va ser acomiadat i va marxar a Súria).

El 8 d’agost es va formar la Col·lectivitat de Força i Enllumenat (Fuerza y Alumbrado), amb epicentre a Martorell, pel que fa al Llobregat. Des d’allí es va estendre aquesta col·lectivitat a Manresa, on els seus empleats afiliats al Sindicat Únic Regional de Llum i Força (CNT) van confiscar la casa Cots, 24. L’edifici, llavors un convent i avui dividit entre l’Associació Veïnal Vic-Remei i el Centre d’Iniciatives d’Ocupació, es va dedicar a una casa de salut per als empleats de la companyia col·lectivitzada.69 I a la mateixa plaça, en el número 26, es va instal·lar la seu local del sindicat ferroviari de la CNT.

Un altre aspecte de les confiscacions dels primers dies va ser l’ocupació d’edificis per part de les entitats antifeixistes. Així, el 20 de juliol la CNT va confiscar el Col·legi Germans de les Escoles Cristianes, on es va instal·lar fins que l’edifici va ser reclamat pel CENU per a reobrir les escoles. Entonis la CNT es va dividir en diversos edificis (Fius i Palà ,1 – edifici Ca la Buresa o casa Torrens, el de la Plana de l’Om 6 – antic local de la CEDA – i el d’Àngel Guimerà 48-50 – en aquest lloc es van instal·lar la Cooperativa Confederal i els sindicats de Construcció, Sanitat i Transport).    

Les Joventuts Llibertàries van ocupar el dia 24 de juliol l’església i casa rectoral de la Plaça de Valldaura.70 Allà van obrir un ateneu llibertari que va ser un motor associatiu d’aquella zona. Per part seva, l’Agrupació Naturista Llibertària va confiscar la casa-torre Nofre Batlle, propietat de Marià Batlle, l’amo de la fàbrica Vermella, entre altres. I allí, al peu mateix de la Cova de Sant Ignasi de Loyola, els naturistes van conrear uns horts i van dur a terme les seves activitats.71  

La UGT va prendre el Convent de San Francisco, situat en el recentment canviat de nom carrer Nicolás Salmerón 15 (Sant Francesc). Aquesta va ser la seu de la majoria dels sindicats ugetistas, encara que va haver-hi uns altres que van tenir els seus propis locals com l’Associació de Cambrers i Cuiners “La Nova Aliança” (carrer Guimerà, 19).

Altres entitats que van ocupar edificis van ser el POUM, que va fer seu el Casal Regionalista (seu de la Lliga), al carrer de la Mel, 5. També el PSUC va ocupar el convent dels Infants, carretera de Vic, 20. Allà tenien una escola bastant gran anomenada l’Escola del Poble, amb capacitat per a 150 alumnes.72 Per la seva part l’Agrupació Pro Infància Obrera es va instal·lar en l’edifici de la Plana de l’Om, 6, que va compartir amb alguns sindicats de la CNT. Finalment, esmentar que l’Ateneu Cultural Popular es va traslladar a la Casa de les Josefinas al carreró Amigant,73 encara que amb sortida a l’actual carrer Sant Miquel (en aquells dies Ferrer i Guàrdia, 19). És l’actual seu del Ateneu Popular La Sèquia.

Aquesta onada d’ocupacions i confiscacions es va produir per la presa d’edificis religiosos i d’organitzacions dretanes i reaccionàries. També de cases i fàbriques abandonades pels seus propietaris, que havien abandonat la ciutat al començament de la guerra.

Conforme avançava la guerra es van anar col·lectivitzant altres fàbriques: la fàbrica de Miquel Cura, Oxigen i Construccions Metàl·liques de Manresa, la Col·lectivitat de Sastres CNT-AIT, la Col·lectivitat de Barbers CNT-UGT,  Gràfica UGT o Transports Col·lectivitzats. A partir del Decret de Col·lectivitzacions74 la situació es va accelerar arribant a noves indústries: Perramon i Badia, Bertrand i Serra, Gallifa, Sederies Balcells, Manufacturis Jorba, Magatzems Gras, Miquel Trapé, Santasusana, Adobats Sala, Isidre Carné, Laboratoris del Dr. Esteve, Morera, Sol Germans, Bòvila Vives, Francesc Gros i un llarg etcètera. A les fàbriques col·lectivitzades es van establir comitès d’empresa. A partir de 100 treballadors la col·lectivització era obligatòria, segons el Decret. I per sota d’aquesta xifra s’havia de crear un comitè de control, quedant la propietat en mans dels propietaris anteriors. En no pocs casos els amos van continuar treballant a les seves empreses, donant suport tècnic i administratiu en el comitè de control – malgrat anhelar tornar a la situació anterior a la guerra.

El següent pas va ser l’agrupació d’empreses col·lectivitzades. En el cas de Manresa cal destacar l’Agrupació de les Foses (fàbriques Ubach, Illa, Alegre, Desveus, Espinalt, Coloma i Marià Torras de Manresa, Morral de Sallent; Padró de Sant Vicenç de Castellet; i Gai de Berga). En aquest cas, Jaume Armengol, del POUM, va ser l’impulsor d’aquesta agrupació i de la seva expansió per la comarca. El expropietario Simó Ubach va ser nomenat director tècnic.

L’Agrupació de la Indústria Fornera va ajuntar ni més ni menys que 48 forns, pràcticament totes les de Manresa, que van quedar sota règim col·lectiu. Van descartar forns en mal estat i van afavorir els que tenien majors capacitats. La Generalitat va desestimar l’adhesió a aquesta agrupació de la Cooperativa Obrera Manresa, que hauria de regir-se per una altra llei.

Aquestes dues van ser les agrupacions legalitzades per la Generalitat. Però en la pràctica va haver-hi unes quantes més. Aquest va ser el cas de l’Agrupació de Carrosseries Metàl·liques (tallers Obradors, Novell, Cinquè i Moyà), l’Agrupació d’Indústries Socialitzades de l’Espart (tres empreses), l’Agrupació d’Adobats de la Pell, l’Agrupació de la Indústria de la Construcció i l’Agrupació del Ram de la Cintería. Això ens dona un total de set agrupacions, a les quals hauríem de sumar la col·lectivització de barbers i la de sastres, ja esmentades abans., així com una agrupació, mai formalitzada seriosament, de tot el poderós ram del tèxtil manresà. Aquestes agrupacions estaven impulsades per militants de la CNT, del POUM i per alguns membres de la UGT que procedien dels Sindicats d’Oposició, amb anterioritat a la guerra. A finals de 1938 la CNT es queixava que la Generalitat només havia reconegut 96 agrupacions de les aproximadament 500 que hi havia a Catalunya.75

Un altre aspecte de les col·lectivitzacions foren les cooperatives de producció. Amb anterioritat a la guerra solament n’hi havia una, la fàbrica de vidre anomenada Cooperativa Obrera La Moderna, creada el 1935. Anteriorment havia sigut una fàbrica de vidre buit de l’industrial Josep Massuet, que va haver de tancar per la crisi. Els treballadors van decidir continuar amb l’empresa, rebent el suport de les autoritats, desitjoses de mitigar l’atur.

Aquesta tendència al treball col·lectiu es va estendre als rams de treballadors autònoms i la petita empresa. Estem parlant de la Cooperativa de Paletes, la Cooperativa Manresana de Pintors, la Cooperativa Manresana de Mosaïstes, la Cooperativa Manresana de Llauners i la Cooperativa Obrera de Guixaires. Estem parlant d’un gran contingent de treballadors.

Donat el predomini de la UGT a moltes fàbriques de la ciutat, els seus quadres intermedis a vegades no volien col·lectivitzar l’empresa i preferien la fórmula de la cooperativa. Aquest va ser el cas de la fàbrica Maquinària Industrial. Un altre cas especial va ser la col·lectivitat Jorba, el gran centre comercial de la ciutat. Segons Rafael Corvinos, va ser col·lectivitzada per la UGT sota les seves pròpies directrius abans que pogués fer-ho la CNT.76

La indústria de guerra no va tenir gaire importància a Manresa. Això sí, la Pirelli va derivar la seva producció cap a les necessitats de la guerra, creant caretes anti-gas. Altres empreses dedicades a la guerra van ser Maquinària Industrial i Oxigen i Construccions Metàl·liques. 

En el sector del comerç i distribució, existia la Cooperativa Obrera Manresa, tot un motor econòmic en si mateixa. Degut a la negativa d’ERC i PSUC a acceptar la col·lectivització del comerç privat – és a dir, la immensa majoria dels comerços – la CNT va crear la seva pròpia Cooperativa Confederal per a la seva pròpia afiliació.

Un altre àmbit socialitzat va ser l’habitatge. Al març es van començar a cobrar els lloguers procedents de la municipalització de l’habitatge. Tothom – incloses les organitzacions que havien confiscat edificis – havien de pagar un lloguer a l’Ajuntament, que quedava com a beneficiari. D’aquesta manera, es garantien ingressos per a les arques municipals i s’aconseguien ocupacions per als treballadors sindicats de la construcció, que s’encarregaven de les reparacions i el manteniment dels edificis.

Com a resum es pot considerar que, en efecte, a Manresa va existir una revolució molt profunda a tota l’economia. La CNT i el POUM van ser els seus majors impulsors, encara que cal fer notar la participació de la UGT (i de nombrosos quadres tècnics afiliats a ERC) en aquest procés. El camp a Manresa va quedar com el sector més endarrerit en termes de col·lectivització o cooperativización.

La Revolució a l’ensenyament i la cultura

L’educació va ser una de les prioritats de la nova societat revolucionària. Per això, dins del mateix Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya es va crear el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que més tard va quedar sota el control de la Generalitat. El seu director general, després conseller, va ser el mestre racionalista sallentí Joan Puig i Elias.

A Manresa el CENU va instal·lar la seva seu comarcal a Ca la Buresa (o casa Torrens). El seu comitè estava conformat per membres de la Generalitat, de CNT i d’UGT: Felipe Díez Sada i Ignasi Codina, per la CNT, i Jaume Sellarés i Josep Font, d’UGT. Els delegats de la Generalitat van ser nomenats pel CENU, Antoni Ivers (director de la Escola d’Arts i Oficis) i Josep Torra. El president va ser Felipe Díez Sada.77 

L’ensenyament públic va tenir una empremta racionalista. Els grups escolars de Manresa es van veure reforçats per uns altres de caràcter obrerista com l’Ateneu Obrer Manresà, l’Ateneu Cultural Popular o la Escola del Poble. Durant el transcurs de la guerra l’absentisme va augmentar i la tasca educativa es va veure ressentida per efecte dels Fets de Maig. També l’arribada de soldats ferits del front va fer imprescindible trobar edificis per a dedicar-los a hospitals de sang. Aquest va ser el cas de les escoles Llibertat i Cardener, que van ser concentrades dins l’edifici de l’Ateneu Cultural Popular. Més endavant també va obrir una escola racionalista, anomenada Nova Educació, que estava desvinculada de l’estructura del CENU i que pertanyia a la Federació Regional d’Escoles Racionalistes de Catalunya.

El 1938, per ordre del Ministeri d’Instrucció Pública es va obligar les escoles a depurar a l’alumnat amb pares hostils a la República. Amb aquesta mesura – molt polèmica – es pretenia evitar el contagi desmoralitzador en la rereguarda. Però a causa de les protestes aquesta mesura va ser anul·lada.78 Recordem que hi havia no pocs professors que abans de la guerra o bé eren apolítics o ben de dretes. Durant la revolució no havien demostrat el menor entusiasme pel nou estat de coses, així que en arribar el final de la guerra eren obertament derrotistes. Va haver-hi molts d’ells que, després de la depuració del personal de l’ensenyament efectuat pel franquisme, van poder tornar a exercir la professió en el nou règim.

Un altre aspecte de la revolució a la cultura va ser el del teatre, amb la creació de la Escola Proletària de l’Art Escènic. Era una iniciativa del conseller de cultura, Carles Costa (POUM). El seu origen està en la confiscació, per part del Partit, del local de la Joventut Carlista (a l’actual Teatre dels Carlins). Aprofitant aquest teatre es va instal·lar un grup cultural i artístic que va procedir a crear una escola de teatre. Al setembre de 1937 es va intentar dur a terme el Primer Congrés de Teatre Revolucionari a Manresa, però no va poder sortir a endavant, malgrat estar impulsat per nombroses entitats com ara l’Ateneu Popular, l’Ateneu Obrer, l’Ateneu Cultural Popular, els cors Anselm Clavé, Cercle Artístic, Joventuts Llibertàries, l’orquestra Unió Manresana i Ràdio Manresa.

Com veiem els ateneus van proliferar. De la majoria ja hem parlat, però falta comentar la creació de l’Ateneu Popular de Manresa, que es va desenvolupar a la tardor de 1936. Va estar impulsat per una junta en la qual es barrejava gent del POUM (Carles Costa o Francesc Perramon), del PSUC (Marcel·lí Font) o d’Unió de Rabassaires (Nònit Puig). Un altre ateneu va ser el Centre Mutual Artesà, que va ser inaugurat el 1937, donant un servei cultural a les mútues.

Un altre aspecte de la cultura va ser Ràdio Manresa. El 1937 tenia un miler de persones sòcies i una programació molt àmplia amb programes musicals, teatrals, infantils, tècnics, educatius, de jardineria, de cinema, etc. Editava també una revista i celebrava esdeveniments radiats als teatres. En definitiva, la vida cultural va tenir una petita edat d’or a la ciutat durant el primer any de la guerra, amb iniciatives per tot arreu des de molt diversos sectors polítics.

Les milícies antifeixistes

Milícies de la Catalunya central

UnitatForçaLocalitatDestíData de SortidaComposició
política
Miners a Barcelona30Sallent, FígolsBatalla de Barcelona17-18 de juliolCNT/FAI
Grup «Paso a la Idea»60ManresaTardienta (Aragó)23 de juliolCNT/FAI
Centúria «Dinamiteros de Fígols»125BarcelonaSaragossa (Aragó)24 de juliolCNT/FAI
Grup ERC del Berguedà20BergaAlcañiz (Aragó)24 de juliolERC
Grup a Columna del Barrio12SúriaTardienta (Aragó)27 de juliolPSUC
Grup a Columna Lenin15ManresaSariñena (Aragó)29 de juliolPOUM
Batalló de Metralladores núm. 4380ManresaFornillos (Aragó)2 d’agostMilitars
Grup “fantasma” a C. Ascaso7Castellbell i el VilarHuesca (Aragó)4 d’agostCNT/FAI
Grup a Columna del Barrio12NavarclesTardienta (Aragó)10 d’agostPSUC
Grup d’Estat Català15ManresaEivissa11 d’agostEstat Català
Grup d’Estat Català15ManresaPortocristo (Mallorca)12 d’agostEstat Català
Grup a Columna Ascaso15ManresaHuesca (Aragó)14 d’agostCNT/FAI
Grup del POUM35ManresaPortocristo (Mallorca)20 d’agostPOUM
Grup a Columna Macià-Companys15ManresaZaragoza (Aragó)25 d’agostEstat Català
Grup a Columna del Barrio8SallentTardienta (Aragó)AgostPSUC
Grup a Columna Macià-Companys16Sallent Barcelona30 d’agostERC, Estat Català
Centúria de Puig-reig75Puig-reigBarcelona4 de setembreUGT, CNT, ERC
Columna Terra i Llibertat800ManresaSerra de Gredos (Toledo)9 de setembreCNT/FAI
Grup a Columna Macià-Companys15ManresaZaragoza (Aragó)19 de setembreEstat Català
Primera Centúria Roja (PCR)175ManresaFornillos (Aragó)28 de setembreUGT/PSUC, ERC/EC, CNT, POUM
Columna Defensa Costera200ManresaCosta de Tarragona31 d’octubreUGT, PSUC, CNT, ERC/EC, POUM, P. Sindicalista, Militars i Guàrdies
Grup a Col. Miquel Pedrola4GironellaTierz (Aragó)4 de novembrePOUM
Grup a Columna Durruti5GironellaBujaraloz (Aragó)7 de novembreCNT/FAI
Centúria CNT-UGT de Castellet100Castellet del Llob.Barcelona14 de novembreUGT, CNT, POUM
Grup a Columna Lenin15ManresaTierz (Aragó)21 de novembrePOUM
Grup del POUM reforç a PCR15ManresaFornillos (Aragó)23 de desembrePOUM
Grup de federals15ManresaBarcelonaNovembrePartit Federal
Grups de reforç a Terra i Llibertat60Alto LlobregatSierra de Gredos, Madrid, Teruelsetembre-generCNT/FAI
Centúries i grups del PSUC Alt Llobregat200Barcelona30 Divisió (Aragó)27 de marçPSUC
Total2459
Les unitats més importants estan en negreta
Alguns grups no donaven dades, però s’estima que tenien entre 10 i 20 milicians


Davant l’esclat de la guerra totes les tendències polítiques antifeixistes van voler organitzar les seves pròpies milícies. No obstant això, en un principi va regnar la improvisació. No era estrany que s’afegissin voluntaris locals als trens de milicians que anaven al front quan feien una parada a la ciutat. Per això no és gens fàcil fer seguiment d’aquests grups. També era un moment en el qual els milicians podien tornar del front quan ho desitgessin i tornar a allistar-se a una altra columna diferent unes setmanes després o dedicar-se a les qüestions urgents de la rereguarda.

Teòricament el primer grup organitzat que va marxar al front des de Manresa va ser el que més tard va rebre el nom de Paso a la Idea. En un primer moment va recollir algunes metralladores de la caserna del Carme, va carregar uns camions amb pneumàtics de la Pirelli i es va unir a la Columna Durruti. No obstant això, a l’agost es va desplaçar a Tardienta. Encara que era una unitat de la CNT-FAI, a vegades, a causa de la seva posició al front, va combatre sota la disciplina de les Columnes Del Barrio i Carles Marx, totes dues del PSUC. A la militarització va quedar enquadrada en la 125 Brigada Mixta de la Divisió 28 (exColumna Ascaso) i va ser l’origen del batalló anomenat Paso a la Idea.

Encara que el relat de Pedro Flores indica que eren uns 60 milicians, no es pot assegurar que tots fossin de Manresa. Potser era un grup de Manresa al qual se li van ajuntar altres grups d’altres llocs una vegada arribats a l’Aragó. El que es coneix és que en aquesta columna anava Manuel Ruíz Cintes,79 miner de Fígols el 1931, que va passar a Sallent a l’any següent on va destacar en el moviment sindical i anarquista. El 1935 era secretari del Comitè Intercomarcal. Estant al front, una nit va ser confós amb un enemic per altres milicians d’Izquierda Republicana i de la CNT i va ser executat in situ. El primer tram del Passeig Pere III de Manresa es va canviar de nom en honor seu el 1936.

De Manresa també va sortir un grup del POUM el 29 de juliol per a l’Aragó. Un altre per a la Columna Ascaso a mitjan mes i tres grups d’Estat Català: dos per a Mallorca i un per al front d’Aragó. També va sortir un altre grup del POUM cap a Mallorca, amb 35 voluntaris de la comarca dirigits per Carles Costa i Magí Gamisans. Quan van tornar els grups de Mallorca van ser reenviats cap al front d’Aragó.

Quant a unitats grans, cal destacar la sortida del Batalló de Metralladores número 4, que va marxar amb les seves tres companyies (uns 380 soldats). La següent unitat gran va ser la Columna Terra i Llibertat, que va marxar de l’estació del Nord de Manresa amb uns 800 voluntaris de tota la comarca amb destinació a Barcelona. Una vegada allà va ser enviada cap a Madrid, com a contribució catalana als fronts del Centre, en aquells dies amenaçats seriosament per l’Exèrcit d’Àfrica. Aquesta va ser la columna per excel·lència de la CNT-FAI de la comarca.

En militaritzar-se es va convertir en el 2n Batalló de la 153 Brigada Mixta (encara que el 1r també tingués bastants antics milicians de la Terra i Llibertat). Aquesta Brigada també va rebre els batallons Los Ciervos (que havia combatut en l’Alt Aragó amb les columnes pirinenques) i el Batalló de la Mort.

La tercera unitat d’una certa importància va ser la Primera Centúria Roja, organitzada per la UGT i els recentment dissolts Sindicats d’Oposició. Malgrat això també va rebre milicians d’ERC, Estat Català, del POUM i de la CNT. Estava dirigida per Josep Ferrándiz Barberà, militant dels Sindicats d’Oposició (encara que més tard tornaria a ingressar a la CNT). Aquesta centúria va ser un reforç per a completar el Batalló de Metralladores núm. 4 al qual li faltava una companyia per a ser considerat un batalló complet.

Finalment, la quarta unitat de rellevància es va formar després del bombardeig a la vila empordanesa de Roses. Aquesta acció va suposar una gran mobilització de voluntaris a tot Catalunya. A Manresa es van presentar centenars persones a la Casa del Poble amb la intenció d’anar al front. La premsa parlava de 2.000 voluntaris. No obstant això, no hi havia armament més que per a una petita fracció d’ells. Així que es van organitzar dues centúries de totes les forces antifeixistes que van ser destinades a la costa de Tarragona i van quedar repartides entre diversos pobles de costa. No obstant això, no van durar massa en aquesta posició, ja que molts milicians desitjaven entrar en combat i a poc a poc van passar a engrossir les tropes del front d’Aragó (primer es va marxar el grup d’Estat Català i després el del POUM), i els responsables més destacats van ser cridats a tornar a Manresa (va ser el cas de Rafael Corvinos i Enric Grau).

La resta de grups que van sortir de Manresa eren petits reforços per a altres unitats dels partits (en el cas de les columnes del POUM o el PSUC) o de ciutat (en el cas de Terra i Llibertat o Primera Centúria Roja). El PSUC no va organitzar forces pròpies fins a la primavera de 1937. Així i tot, la Centúria Valbuena, de Castellet de Llobregat, malgrat ser de base plural serviria de reforç per la Columna Del Barrio, situada al sector de Tardienta.

Podríem afegir que amb els quintos es van organitzar molts batallons a tot Catalunya. En concret, a Manresa es va organitzar el batalló 551 que va ser adjuntat a la 138a Brigada Mixta, 33ª Divisió. Aquest batalló contenia l’anomenada “Companyia de Manresa”. El batalló 551 s’havia organitzat a partir del Tercer Batalló, Tercer Regiment de la 2ª Divisió de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Aquella brigada 138 va combatre al front de Guadalajara a partir de la segona meitat de 1937. Era una unitat controlada per la CNT: des dels comandants a la tropa, la qual al voltant d’un 70% era de la Confederació.80

La vida municipal

Com en la resta de poblacions catalanesm al primer ple municipal celebrat després del “Glorioso Alzamiento Nacional” o rebel·lió feixista, es va modificar la disposició del Consell Municipal, eliminant totes les conselleries ocupades per persones que no eren afectes al Front Popular. Així doncs, el nou consistori va quedar en mans d’ERC, USC, Acció Catalana Republicana i el Partit Republicà Federal Català i va seguir presidit per Francesc Marcet i Artigas.

No obstant això, l’Ajuntament va perdre gairebé tot el seu poder legítim davant la gran puixança dels comitès. Pràcticament es va dedicar a aprovar les confiscacions que feien aquests i a gestionar les arques municipals. L’única mesura política va ser la modificació dels noms dels carrers, eliminant totes les referències religioses.81 Un altre motiu d’intervenció va ser per a evitar que es derruís la Seu de Manresa, encara que en la pràctica ho va decidir el Comitè Antifeixista.

Així doncs, va caldre esperar fins al 22 d’octubre perquè es creés un Consell Municipal més representatiu de la nova situació. Era un consistori molt gran, amb 33 consellers. Estava presidit per Josep Corbella Suñé, de la CNT, i hi havia 9 consellers de la CNT, 9 d’ERC, 6 del PSUC, 3 del POUM, 3 de UR i 3 de ACR. Els consellers del PSUC i del POUM també representaven a la UGT. La CNT es va assegurar el control d’Economia i Seguretat Interior, mentre que el PSUC va ocupar Defensa i Hisenda, quedant aquests blocs més o menys equilibrats.82

Fins i tot tenint la presidència del consell, no implicava que l’anarcosindicalisme controlés el municipi. Tant el PSUC com ERC sempre van ser forces molt poderoses a la ciutat. No obstant això, a nivell institucional el paper llibertari va ser el més destacat.

Per a començar, els anarcosindicalistes van tenir totes les alcaldies: Josep Corbella83 a l’octubre de 1936 i, quan aquest va ser cridat a files al maig de 1938, va ser substituït per Joaquim Fornells, també de la CNT. Fornells va ser detingut al desembre de 1938 a la frontera francesa per un suposat contraban de safrà, i la seva organització el va substituir per Emilià Martínez Espinosa, que va arribar en el càrrec fins al final de la guerra. Corbella, únicament va ser substituït interinament i de forma molt puntual per Marcel Augés (PSUC) i Josep Monell (ERC) a la primavera de 1938.  

Un altre aspecte de l’hegemonia llibertària va ser el nomenament de Víctor Serra com a comissari polític de la Caserna del Carmen. I als tribunals populars es va nomenar a Andreu Nardi, en aquells dies membre del Grup Sindicalista Revolucionari i en la CNT. I això es va aconseguir malgrat la força numèrica de la UGT, que comptava amb uns 12.000 afiliats. La CNT malgrat partir amb molt de desavantatge a l’agost de 1936 va aconseguir organitzar entre 5.000 i 6.000 treballadors. Es va veure beneficiada de l’abandonament dels sindicats comunistes de molts militants treintistes, amb seccions significatives dels sindicats de la fusta i del tèxtil, així com de molts poumistes.

Per exemple, veient els números de la UGT podem adonar-nos que el seu sindicat de la Fusta va perdre la meitat de la seva afiliació a la primavera de 1937. Atès que el seu secretari era Lluís Canal, i aquest sempre es va considerar anarcosindicalista, és ben probable que liderés el retorn cap a la CNT. Un indici d’això, és que al Ple Regional de Sindicats de l’Edificació i la Fusta de la CNT, celebrat a finals de juny de 1937, hi van participar sindicats de Manresa que l’acta considerava com “d’Oposició”.

El Consell Municipal va heretar la construcció d’obres públiques de l’anterior Ajuntament i les obres de desmuntatge de les esglésies del Comitè. Entre totes dues iniciatives es donava treball a més de 600 treballadors en atur forçós. Al gener, a més, es van començar a construir els refugis antiaeris de la ciutat. La capital del Bages va ser la primera població de la comarca on es va crear una Junta de Defensa Passiva per a aquesta finalitat. Els refugis eren construïts per ciutadans triats pels gremis o els sindicats. Eren convocats per la premsa, que publicava la ubicació dels refugis i els noms de qui havia d’anar a construir-los. Gràcies a això es poden conèixer els noms i l’organització a la qual pertanyien de gairebé 5.000 habitants de la ciutat (tots homes). Quan algú no complia amb el seu deure, i no es presentava, se li imposava una multa. La baixa implicació va ser una constant i les obres van ser molt lentes fins a ben avançat 1938, quan el retrocés del front era una realitat i ja era més probable un bombardeig.

Una altra iniciativa, que va provocar un intens debat, va ser la municipalització de l’habitatge. Va ser una proposta dels sindicats de la construcció, encara que reemprendida per l’Ajuntament. Aquest va constituir una junta de l’habitatge en la qual hi havia representants sindicals i municipals. La Junta s’encarregava de gestionar el cobrament de lloguers, ara rebaixats. Aquesta entrada d’ingressos beneficiava les arques municipals. Més endavant la Generalitat va prendre el control d’aquestes municipalitzacions, però va permetre que els ajuntaments cobressin els lloguers. Al febrer de 1938, el Ple Municipal va aprovar – amb els vots a favor de la CNT i del PSUC – que qui demanés una carta de racionament hagués de presentar els pagaments dels lloguers, per la qual cosa es dedueixen que hi havia freqüents impagaments.84

Altres municipalitzacions van ser les de Ràdio Manresa, la dels espectacles públics i la de l’escorxador, que van passar a mans públiques. El 1937 el nombre de treballadors municipals es va elevar a un miler i l’Ajuntament es va convertir en una força econòmica en si mateix.

A causa de la falta de líquid, els municipis catalans van imprimir moneda local. Aquest també va ser el cas de Manresa, que el 14 de maig de 1937 va imprimir 400.000 bitllets d’1 pesseta i 200.000 de 50 cèntims. A l’octubre va tenir lloc una altra impressió massiva de moneda. El Consell Municipal també es va ocupar de mantenir els preus controlats, evitant la inflació i l’especulació, o traient de circulació negocis insalubres o que estafaven els seus clients.

La Junta Agrària, creada el juliol de 1937, va ser una altra iniciativa potent, ja que organitzava el camp que envoltava la ciutat. En aquest sentit es fomentava l’associacionisme agrari. Es van unir uns 600 treballadors del camp al Sindicat Agrícola, i pel 1938 en van arribar a 800. Les seves iniciatives anaven des de la millora de la producció fins a la introducció de regadiu. No obstant això, no es denota gens d’interès pel treball col·lectiu de la terra, llevat dels escassos 40 afiliats al Sindicat Únic de Pagesos de la CNT o la cooperativa de Salelles.

Una altra ocupació important de l’Ajuntament va ser l’acollida de famílies de refugiats que van arribar a l’hivern de 1936-1937. En primer lloc, es van disposar alguns antics convents per al seu allotjament i el 1938 va caldre utilitzar la Seu, que va ser condicionada amb llits. La ciutat va rebre uns 3.000 refugiats en total.

El mestre Felipe Díez, responsable del CENU, també va disposar la creació de la Llar de l’Infant, que era una espècie d’orfenat per a fills de milicians morts en combat. Aquesta entitat va compartir seu amb l’Agrupació Pro-Infància Obrera, a la Plana de l’Om, 6. Aquesta altra entitat disposava de cases de colònies a Santa Maria d’Oló i Rajadell.

En aquest sentit, la República va substituir Nadal per la Setmana de l’Infant, que reflectia l’esperit laic del moment. Per això, a Manresa el Pare Noel va substituir els Reis Mags. Particulars i entitats van contribuir amb milers de pessetes en regals per a la infància, especialment, a qui no se’ls podia permetre.

L’hospital de la Culla (l’actual Hospital de Sant Joan de Déu), i la resta de clíniques i hospitals de la ciutat van ser renovats i ampliats en la mesura del que era que possible. A l’Hospital, de fet, es va preparar una sala d’avortaments, signe de la transformació que vivia la societat.

Els actes públics van ser un altre signe del canvi social. Cada vegada que arribava un conseller de la Generalitat la seva estada es convertia en un bany de multituds, com la visita de Joan P. Fábregas (Conseller d’Economia i membre de la CNT) o la de Josep Calvet (Conseller d’Agricultura, membre de Unió de Rabassaires), l’estada de la qual a Manresa va produir una enorme concentració de 10.000 rabassaires.

En tant, les conferències o fires, aquesta etapa s’havia inaugurat abans de la guerra, el maig de 1936, amb el XVIII Congrés de la Federació Catalana d’Esperanto, que va ser un esdeveniment de multituds. L’Ajuntament fins i tot va celebrar una Exposició de Projectes d’Obres Públiques, el juliol de 1937, on es va difondre un nou urbanisme. També va afavorir que tirés endavant el Congrés de Teatre Revolucionari, però no va poder ser.

I això sense comptar els innombrables mítings i festejos per a recaptar fons per a les milícies o les col·lectes als espectacles públics, els festivals culturals i esdeveniments esportius per a destinar els beneficis a la guerra, o les cotitzacions extraordinàries d’un dia de jornal o la confecció de roba feta per les entitats de dones per a recordar que la guerra era un esforç col·lectiu i que fins a ben entrat 1937 les milícies eren tot un exèrcit de treballadors sostingut amb l’esforç del poble.

En relació amb l’Exèrcit Popular, la Generalitat va voler afavorir la seva acceptació a tot el territori i organitzava desfilades. S’hi van apuntar totes les forces polítiques. Ningú volia aparèixer com a contrari a l’esforç comú, encara que aquestes desfilades van ser més aviat una iniciativa del PSUC i la UGT. El 7 de març, 5.000 persones van presenciar la desfilada de Manresa. Va ser un moment en el qual el comunisme local guanyava molta confiança, producte de la conjuntura política.

Finalment, a nivell administratiu, es va articular la Catalunya central en la VII Vegueria, la Regió Setena de Catalunya. Entre el 15 i el 17 de febrer de 1937 es va celebrar una assemblea de municipis. Entre els acords estaven l’equiparació salarial dels consellers de tots els municipis i acordar criteris tècnics i legals. També es va discutir sobre els subministraments d’aliments i elèctric. Per a garantir l’electricitat es va proposar crear un pantà en Cabrianes. No obstant això, les veguerías no van acabar de desenvolupar-se, ja que la Generalitat va quedar semiparalizada després dels Fets de Maig i la conjuntura posterior no va afavorir ni els poders locals ni els territorials. Les veguerías tenien la seva potencialitat, però cap força política va saber què fer amb elles.  

A l’octubre de 1937 es va constituir un Consell Municipal que reforçava la posició del PSUC, encara que per aleshores ERC s’havia allunyat d’aquest partit fent-li costat a en Corbella.85 Vegem perquè. El 9 de març de 1938 la CNT va canviar tres consellers (Codina, González i Martínez – que més endavant seria alcalde) per Josep Anselmo, Fornells i Vázquez. El primer d’ells pertanyia també a l’Agrupació Sindicalista Revolucionària de Manresa, i anteriorment havia estat pròxim al POUM. Anselmo més endavant va representar a la CNT en un míting, per la qual cosa sembla que es van reestablir definitivament les posicions polítiques entre l’esquerra llibertària, encara que aquest acostament va deixar fora de joc el Partit Sindicalista, els afiliats del qual encara estaven a la UGT.

Al mateix temps que la CNT, també el PSUC va canviar sis consellers, cridats a files. En lloc dels que marxaven, entrarien Josep Boixader, Àngel Corbella, Montserrat Planas, Ramon Mata, Ramon Cabot i Joan Figuerola. Així que Montserrat Planas Garbí va ser la primera dona escollida com a consellera dels ajuntaments manresans. Era militant del Socors Roig i de la Unió de Dones de Catalunya i seria oradora en alguns mítings.86

Precisament aquestes dues organitzacions van saber mobilitzar encertadament la rereguarda i van ser un viver de militants del PSUC. En primer lloc, Socors Roig Internacional, amb local al Passeig Manuel Ruíz, 7, s’encarregava d’organitzar festivals de suport als milicians. En un d’ells, celebrat en el Teatre Kursaal es va aconseguir diners per a confeccionar 200 caçadores per als soldats del Batalló de Metralladores. També es van preocupar d’allotjar i alimentar els refugiats que arribaven a la ciutat. La gran majoria de les juntes del SRI estaven formades per dones. Respecte a Unió de Dones de Catalunya, aquesta va ser una iniciativa conjunta entre el PSUC, Estat Català i ERC amb la intenció d’organitzar dones no afiliades a cap partit. Tenia una secció juvenil i la seva seu estava en la carretera de Cardona, 15, 1r.

El moviment llibertari va generar les seves pròpies organitzacions com ara Solidaritat Internacional Antifeixista o Dones Lliures, que tenien bàsicament les mateixes funcions que les entitats abans esmentades. També el POUM va comptar amb un Socors Roig propi. No obstant això, totes aquestes empal·lidien davant el SRI del PSUC, que a Manresa comptava amb aproximadament 1.200 persones associades.

La contrarevolució

El PSUC de Manresa es va formar a partir de la fusió de la USC amb el petit PCC el juliol de 1936.87 Era la USC qui tenia el control real, ja que els militants del segon eren massa joves.88 Aquella USC havia passat d’un socialisme democràtic el 1932 a l’estalinisme en 1936. Eren els més fervents defensors de les consignes del nou PSUC. Així i tot, alguns dels seus militants de la primera època es van negar a formar part d’un partit estalinista i el van abandonar. Això no va suposar cap problema per al desenvolupament del Partit a Manresa que gràcies a la UGT va aconseguir un al·luvió de militants, arribant a prop de 400 membres el 1937.

A més, el Partit estava acompanyat d’una sèrie d’organitzacions afins com el Socors Roig Internacional, l’Associació Konsomol, l’Associació d’Amics de l’URSS i l’Associació de Dones Antifeixistes. Es beneficiaven de l’enorme producció cultural i artística russa, que projectaven als seus locals i als cinemes. I per descomptat capitalitzaven propagandísticament l’ajuda militar soviètica, que va començar a fluir des de l’octubre de 1936.

Però com hem dit, el creixement del PSUC es consolidava sobre el control efectiu sobre la UGT. I recordem que la UGT s’havia convertit en el primer sindicat de Manresa gràcies a l’entrada en bloc de l’ADCI (comerç), els sindicats afins al POUM (construcció i cintaires) i els Sindicats d’Oposició (tèxtil, metall, fusta i transport). Inicialment tant el POUM com els treintistes pensaven que dominarien fàcilment la nova UGT. De fet, van tenir influència, ja que l’esforç colectivista en part s’explica per la seva presència al capdavant d’alguns sindicats ugetistes.

No obstant això, el transcurs de la guerra va afeblir les posicions revolucionàries. El POUM va ser apartat del Govern de Tarradellas el desembre de 1936 i els atacs sobre el partit van ser més constants. A més, alguns militants destacats treintistes de Manresa es van passar al PSUC assumint el programa del Partit. El gener de 1937 es va crear el principal diari comunista de la comarca, anomenat UGT amb tota la intenció. Va ser criticat per El Pla de Bages, portaveu del POUM, per servir a uns interessos de partit, abans que als de la classe obrera. Encara que el diari UGT parlava de revolució, en realitat buscava frenar-la. La seva obsessió era la unitat antifeixista sota un govern fort, la disciplina, la militarització del treball i el sacrifici de tota la població.

El 27 de febrer, després d’una discussió pujada de to, Florenci Clariana – militant històric de la UGT, i en aquells dies també del PSUC – va assassinar al cenetista Paulino Hernández Blanco. Clariana va ser absolt per haver actuat en defensa pròpia. La Confederació va haver d’evitar que els seus actuessin com a venjança. L’enterrament d’Hernández va ser una mostra de concòrdia, i va comptar amb l’assistència de membres del PSUC intentant que la situació no es descontrolés.

El 8 de març es va celebrar una manifestació de dones a Manresa, anomenada “Diada de la dona antifeixista”. La manifestació tenia un caràcter unitari i van parlar representants de gairebé totes les forces. En acabar la manifestació, un grup de dones comunistes es van dirigir a l’edifici de la Telefónica a treure totes les banderes roig-i-negres que penjaven de les finestres al crit de “fora banderes”. Després es van dirigir al local del POUM fent la mateixa operació: arrencant la pancarta que penjava del balcó. Totes les consignes eren contra la revolució i els seus símbols. Al final un grup de patrullers cenetistes es van cansar de la provocació i van efectuar uns trets a l’aire que van dispersar aquella primera actuació clarament contrarevolucionària. La manifestació havia estat manipulada per les consignes del PSUC, i de fet la que va treure la bandera cenetista era Carmen Castillo Tortosa, que era de la CNT.89 Aquests fets van ser motiu d’amargues discussions en el Consell Municipal.

Els Fets de Maig no van produir incidents a la localitat. Així i tot, la CNT va permetre que la Guàrdia d’Assalt ocupés la Telefònica, Correus i Telègrafs i Ràdio Manresa. La premsa local va estar severament censurada entre el 7 i el 12 de maig. I el mateix dia 12 el PSUC va decretar l’expulsió dels militants del POUM que estaven a la UGT. D’aquesta manera van anar ingressant en la CNT. A l’octubre es va constituir el nou Consell Municipal, del qual n’estava exclòs, aquest partit, cosa que va ser lamentada pels consellers cenetistes.90

En aquest mes de maig el PSUC va fer circular rumors contra l’alcalde Corbella. Entre els seus rumors es deia que l’alcalde havia fugit a Andorra amb els diners de les arques municipals o que havia enviat obres d’art a França per a quedar-se amb els diners de la seva venda. No obstant això, la CNT li va donar la volta a aquesta campanya d’insídies convocant un míting el dia 30. La campanya va estar ben pensada, publicitant que en el míting el poble “descobriria” el que havia fet en Corbella.

Al míting, en Corbella no va esmentar en cap moment la campanya de calúmnies que estava rebent i va realitzar un míting d’unitat antifeixista molt emotiu. En canvi, el següent orador, Paulino Malsand, va carregar molt durament contra els comunistes. Va dir que la CNT estava cansada dels consells municipals, que eren una pèrdua de temps degut el bloqueig institucional que practicaven el PSUC i ERC i que podien actuar militarment en qualsevol moment contra els enemics de la revolució.91 Malgrat aquest missatge, la postura de la CNT era realitzar una aliança amb la UGT, potser sense tenir en compte que estava sota el control del PSUC. Aquesta campanya contra la revolució es mitigar amb el pas del temps. Així i tot, el 1938 hi hagué una altra campanya de rumors contra en Corbella intentant desacreditar-ho.

En aquell estiu de 1937 van ser detinguts un mínim de 2.000 militants antifeixistes a Catalunya, encara que és possible que fossin molts més. La majoria van ser presos governatius, amb relació amb els comitès de l’estiu anterior o que havien pres part als enfrontaments dels Fets de Maig. A Manresa, en existir una presó, van anar arribant alguns d’aquests presos. El 3 de gener de 1938 es va produir una fugida de 18 presos llibertaris92 que van ser ajudats per la FAI local.93 Entre els presos estaven presos coneguts com a Antonio Ordaz i Justo Bueno.94 Més tard, 18 de març es va produir un motí a la presó dels Caputxins protagonitzada per quatre llibertaris.95

Cap a l’agost de 1937 el diari El Dia, d’ERC, va entrar en polèmiques amb el PSUC, denunciant les calúmnies que aquests proferien cap als republicans, denunciant que els centres de la UGT no havien estat lliurats al Govern o indicant que l’executiva de JSU de València no s’havia incorporat a files.96 És a dir, que els republicans es van anar allunyant dels comunistes i es van acostar a en Corbella.

El final de la guerra

La guerra va seguir el seu curs, erosionant els ànims. Conforme avançava el conflicte es ressentien les ganes de resistir. L’enorme Fàbrica Nova (Bertrand i Serra) va viure una vaga espontània a primers de setembre de 1937. Aquesta vaga, convocada per la falta de pa i d’altres articles de primera necessitat, va ser seguida per una manifestació fins a la Casa del Poble, on també estava la conselleria de proveïments de la ciutat. Per a la manifestació, celebrada a les quatre de la tarda, dones de la fàbrica havien anat a les cues, on solien haver-hi altres dones, i les animaven a anar a la manifestació. També s’havia amenaçat als comerços perquè tanquessin. Aquesta acció va ser contestada pels sindicats desautoritzant als treballadors i animant a tornar al treball. Els sindicats va emetre un missatge radiat que parlava de “vergonya per al proletariat de Manresa” i els seus militants van anar a calmar els ànims a les fàbriques. Però la vaga era un símptoma del cansament evident que produïa la guerra.97

La penúria econòmica es va anar apoderant de tota la societat. Les cartilles de racionament eren la norma. Es veien cues davant dels forns. Se’ls va retallar el sou als treballadors municipals el 10%, malgrat les seves queixes. Els preus de tots els productes bàsics van augmentar extraordinàriament i va aparèixer el mercat negre. Per a evitar-ho es va imposar un control asfixiant al comerç. Això generava una sensació de malestar que no sempre es justificava amb la guerra, sinó que hi havia qui acusava a les autoritats republicanes de l’escassetat, generant un ambient de desconfiança, desafecció i ruptura amb el republicanisme.

El 18 de setembre de 1937 es va organitzar una manifestació de dones contra la incorporació obligatòria a files dels seus familiars. Les autoritats republicanes van titllar aquesta manifestació de contrarevolucionària i es va detenir a tres dones. A Ramira Flo i Samsò la hi va acusar de “feixista” a les pàgines d‘El Dia, afegint que al no tenir fills no tenia motius per a protestar. Va ser condemnada a 6 anys i un dia de camps de treball pel Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya. 

Els carrers estaven plens de guàrdies i agents del SIM. La sortida i arribada de soldades era una constant. Per exemple, Manresa aportava uns 300 joves per cada quinta i en va mobilitzar diversos milers. De fet, al front van morir o van desaparèixer 508 soldats manresans.98 I cada mort era una tragèdia. Un altre factor que reflectia els ànims era la fugida cap a l’estranger de certes persones de dretes, o bé la deserció de joves cridats a files que s’amagaven a masies o als boscos. La premsa alertava constantment sobre els emboscats. El 1938 es van convertir en un seriós problema d’ordre públic i els carrabiners feien batudes per valls i muntanyes intentant capturar-los.

En aquell estiu de 1937 també van sorgir desavinences entre els sindicats CNT i UGT per la negativa del primer a reduir salaris del ram del tèxtil. La manca de matèries primeres havia produït la reducció de la setmana de treball, així que les empreses van plantejar reduir els sous. La CNT deia que això condemnaria a la misèria a milers de treballadors, mentre que la UGT plantejava que fer això seria antieconòmic. En aquest cas la CNT manresana es va ensortir.

Al tèxtil la situació era extremadament greu. Si a mitjan 1937, es treballava 3 dies a la setmana, a partir de l’1 de novembre de 1938, ja solament es podien treballar 16 hores setmanals. Solament estaven exemptes d’aquestes retallades les empreses que es dedicaven a fabricar material de guerra, com per exemple Sederies Balcells, que feia caretes antigas.

Per a combatre aquest desànim i aquestes divergències es va constituir el Front Popular Antifeixista, una aliança entre totes les forces antifeixistes que es va dedicar a organitzar mítings i festivals de suport a l’Exèrcit Popular al maig de 1938. Un altre projecte similar va ser la creació d’un nou Comitè d’Enllaç CNT-UGT, de caràcter comarcal. Estava presidit per Ramon Coll (CNT), sent el seu vicepresident Guillem Codina (CNT), el secretari Valentí Llaval (UGT) i sotssecretari Alfons Garriga (UGT). Els vocals eren Ramon Rovira (CNT) i Benvingut Tort (UGT).99

Però la realitat de la guerra era una altra. La ciutat s’havia omplert d’hospitals de sang, per a atendre els ferits del front. Avui dia el cementiri de la ciutat té enterrats uns 300 soldats republicans que van morir als hospitals locals. Tant la SIA com SRI o la Unió de Dones de Catalunya realitzaven nombroses activitats benèfiques per a recaptar fons o de caràcter humanitari.

A la ciutat, també va aparèixer una trama d’informadors del servei secret franquista. Aquestes persones s’encarregaven de dibuixar mapes i de recollir informació sobre les fàbriques i unitats militars que hi havia a la ciutat. I a causa de la seva acció es van realitzar dos bombardejos sobre la ciutat, el 21 de desembre de 1938 i el 19 de gener de 1939. Entre els dos atacs van morir 35 persones, entre elles diversos menors. L’objectiu dels bombardejos era instaurar el terror. Per aleshores els refugis no estaven totalment llestos a causa de l’anterior falta d’implicació de la majoria de la població, com denunciaven els sindicats.100

La caiguda de Manresa es va produir el 24 de gener de 1939. Per a evitar-ho s’havien volat els ponts sobre el riu, però les tropes republicanes van ser incapaces de presentar batalla i es van retirar. Unes 2.000 persones van fugir cap a França per a evitar caure presoneres.

La postguerra

Després de la guerra es va obrir una etapa negra de la història d’Espanya. Durant dies, després de la caiguda de la ciutat, va regnar un ambient de terror que va produir cinc víctimes mortals per diversos actes violents de les tropes nacionals. Les delacions entre ciutadans estava a l’ordre del dia i la policia franquista efectuava moltes detencions. En total hi hagué unes 1.800 persones que van passar per les presons franquistes o els camps de concentració.101 S’ha comptabilitzat 532 persones de la CNT i 691 de la UGT.102 I hi ha unes 600 persones de les quals es desconeix la seva afiliació sindical. A més, hi havia unes 116 persones represaliades que eren membres de la FAI o de les Joventuts Llibertàries. A més, l’Ajuntament i l’ensenyament van ser depurats, així com les plantilles de nombroses empreses, que van acomiadar als “vermells” més destacats.

En el capítol de les execucions, es calculen en 31 els afusellats en el Camp de la Bota que tenen relació amb la ciutat de Manresa: Josep Casasayas Rebordosa (CNT), José Cayuela Cayuela (CNT), Antoni Cenzano Mora, Francesc Dorca Hurtet (CNT), Agustí Espinalt Sanllehí (ERC), Josep Farrás Puigmartí (CNT, El Radium), José García Navarro, Antonio Gonzálvez Gonzálvez (CNT), Lluís Iglesias Bosch (CNT), Narcís Iglesias Bosch (CNT), Pere Iglesias Bosch (UGT, CNT), Francesc Jou Real (PSUC, UGT), Blas Linares Verdú (CNT), Ceferí Llop Estupiña (CNT), Isidre Majó Viñas (CNT), Vicente Martínez Fuster, Antoni Munill Cuevas (CNT-SOTA, UGT), Miquel Navarro Vilardell (UGT), José Negrete Ibáñez (CNT), Urgell Pellicer Muntaner (PSUC, militar), Josep Perarnau Bacardí (POUM), Marià Riera Arola (rabassaire), Manuel Ruestes Bartra (CNT, veure capítol de Guardiola de Bages), Matías Ruiz López (PSUC, CNT), Jaume Soler Llorens (CNT), Josep Vilanova Vila (rabassaire d’Artés) i Joan Vilaseca Vilatimó (CNT).

Com veiem a la llista hi ha 27 noms. Els haurem de sumar altres quatre homes domiciliats en altres municipis, encara que van ser residents a Manresa en alguna època i altres deu de nascuts a Manresa, que eren residents en altres municipis.103 Dels 27 que hem nomenat, 15 eren de la CNT, la qual cosa és un percentatge molt elevat.

Una altra qüestió a tenir en compte va ser la Segona Guerra Mundial. Tant als camps de concentració de les platges franceses com als camps d’extermini nazi hi hagué persones del Bages. Als camps nazis va també hi hagué 35 manresans deportats. D’ells van morir 19, entre ells Antoni Camps Vives, el president del sindicat de la Pell dels anys 1930 i conseller municipal amb la CNT.104

En la Guerra Mundial, pròpiament dita, també van participar persones de la comarca, començant pel dirigit per Ramon Vila Capdevila, el “capità Raymond”. Pedro Flores va combatre al batalló Bidón V, de la UNE. El mateix Flores va ingressar a la guerrilla que va envair la Vall d’Aran el 1944. Les guerrilles llibertàries van recórrer la comarca fins a 1963, any en què va caure mort Ramon Vila Capdevila.

Finalment, destacar que la CNT es va reorganitzar a Manresa el 1942. En aquest moment va caure el seu comitè local i es va tornar a organitzar un altre el 1944. En aquells dies es va crear una organització clandestina que va ser capaç d’afiliar a centenars de persones. Al gener de 1946, amb motiu de la celebració de la ocupació de Manresa pels nacionals, va començar una vaga a la Fàbrica Nova (Bertrand i Serra) que va derivar en una vaga general. Fou la primera que va viure l’Espanya de postguerra. Però aquesta vaga va atreure tota la repressió del règim, cosa que va fer l’ambient irrespirable. El 1947 es van produir nombroses detencions per un descuit i l’organització confederal va quedar desarticulada.105

Conclusions

Segons el que hem vist, la clau dels anys 1930 a Manresa va ser la relació entre els sindicats – o més aviat, entre els components de les juntes sindicals – de la CNT. En 1930 hi havia una sèrie de sindicats amb juntes més aviat afins al republicanisme que, de fet, tenien la seva seu en el Centre Republicà, aviat canviat de nom a Centre Obrer, cosa ja de per si mateix indicativa. I en la seva evolució política o ideològica van arribar al treintismo, entès com un sindicalisme neutre. Els seus plantejaments van xocar frontalment amb els del sector més anarquista o més revolucionari, que pretenia fer una revolució sense donar temps al fet que es consolidés la República.

Tots dos sectors es van separar amb la insurrecció de gener de 1932, ja que cadascú interpretava els fets de forma diametralment diferent. Tots els esdeveniments posteriors no van fer més que engrandir la bretxa que els separava. Així que en 1933 ja existien dues organitzacions separades. Això va afectar seriosament la CNT de tota la comarca, quedant en minoria la posició revolucionària (o faísta). Així i tot, aquest sector va aconseguir consolidar tot un moviment llibertari amb ateneus, grups anarquistes i joventuts.

En 1936 les diferències polítiques ja eren diferències personals, i això va jugar en contra de l’enteniment i la fusió. Mentre que, en la resta de Catalunya, es van bastir ponts i els Sindicats d’Oposició van tornar a la disciplina orgànica de la CNT, a Sabadell i Manresa es van allunyar. No sols això, sinó que van acabar en la UGT i alguns dels seus quadres van acabar en el PSUC.

De manera que els Sindicats d’Oposició de 1936 van conformar la base social de la UGT. El sector d’Oposició nouvingut a la UGT constituïa entorn del 40% d’aquesta central. I entre ells cal destacar el tèxtil, amb unes 5.000 persones afiliades. Davant aquesta realitat la CNT-FAI no va ser rival numèric respecte a la UGT. No obstant això, hem vist la seva destacable vitalitat, tenint molta fortalesa en els comitès, en el Consell Municipal, en les milícies i impulsant les col·lectivitzacions. Es pot dir que la revolució a Manresa és principalment obra de l’anarcosindicalisme, si bé resultaria injust no reconèixer el paper jugat pel POUM o els mateixos treintistas.

  1. Per a veure els anys previst a la República a Manresa vegeu Gómez Miguel (2017). Teixint la història en roig i negre. CEJEB ↩︎
  2. De l’atemptat contra els pistolers del Sindicats Lliures es va acusar a Joan García Oliver, no obstant això, l’autor material dels trets degué ser Joan Figueras Rossinyol. ↩︎
  3. [3] Al centenari de l’atemptat es van publicar dos treballs d’obligada consulta:
    CANÓ (2022), Sobre l’atemptat en contra d’Ángel Pestaña. Manresa, 25 d’agost de 1922. Manresa: Centre d’Estudis Ramona Berni (Grup de Memòria Històrica i Llibertaria del Bages).
    https://centredestudisramonaberni.wordpress.com/2022/08/25/sobre-latemptat-en-contra-dangel-pestana/
    Giménez, Sergio (2022). Tinta roja, sangre negra. A cien años del atentado contra Ángel Pestaña.  https://conversacionsobrehistoria.info/2022/11/19/tinta-roja-sangre-negra-a-cien-anos-del-atentado-contra-angel-pestana/ ↩︎
  4. Al gener de 1931 la FL de Sindicats de Manresa estava presidida per Maurici Fornells. Marcel Augés era el secretari. Hi havia set sindicats:
    Tèxtil: presidit per Joan Bohigas i Benet Oriols, secretari; Transport: Josep García i Sebastià Andrés, president i secretari respectivament; Fusta: Luis Canal i Manuel Porta; Metall: Jaume Armengol i Joan Monell; Alimentació: Constanci Bitlloch i Lluís Brau; Pell: Francesc Viñas i Josep Torrabadella; i Construcció: Jeroni Soler i Pedro Parra.
    Serra, Jaume (1988): p. 34 ↩︎
  5. Gasol, Pere; Aloy, Joaquim (2001). Joves i Republicans. La República a Manresa 1931-1936. Centre d’Estudis del Bages, Ajuntament de Manresa. p. 17 ↩︎
  6. Gasol, Pere; Aloy, Joaquim, 2001: p.21-22 ↩︎
  7. Correspondencia con Enric Grau i Calafell. Papers de Pedro Flores. Arxiu Comarcal del Bages ↩︎
  8. Gasol, Pere; Aloy, Joaquim, 2001: p. 22.
    Segons Enric Grau, cal indicar que la FAI va preparar un dispositiu de defensa per a protegir el representant dels sindicats, Josep Corbella Suñé. En aquests moments no es coneixia la reacció de la Guàrdia Civil. Es van col·locar diversos militants a tots els carrers i carrerons que donaven a la Plaça Major (acabada de nomenar Plaza de la República) armats amb pistoles i bombes de mà. Font: Memòries d’Enrique Grau. Fons Pedro Flores. Arxiu Comarcal del Bages. ↩︎
  9. Memòria del Congrés de Madrid, 10-16 de juny de 1931. Els sindicats manresans eren: Barbers. 70 afiliats; Construcció, 560; Fabril-Tèxtil, 3.200; Cambrers, 54; Fusta, 600. ↩︎
  10. És el que sumaven els següents sindicats. Els delegats estan entre parèntesis: Alimentació (Camps), 435; Metall (Ferrer), 625; Fusta (Ferrer), 700; Fabril-Tèxtil (Oriols), 5.244; Construcció (Picassó), 600; Transport (Tàpies), 321; Pell (Viñas), 650. ↩︎
  11. Enric Grau, a les seves memòries, recorda que el grup d’acció estava format per Corbella, Cano, Camps, Soler, “l’Esmolet”, el “Sevilla”, i “Manolo”. Solien posar petards als pals de telèfons per a deixar incomunicada la ciutat. ↩︎
  12. La comissió negociadora del Sindicat del Tèxtil de Manresa estava formada per José Carmena Antolín, Valentí Piñol Canudas, Luis Belmonte Sanz, Presentació Costa Solé, Lourdes Urbana i Rosa Dachs Casas. ↩︎
  13. Detinguts per la Guàrdia Civil en la matinada del 22: Joan Fibla Manich, Aureli de la Creu Febrer, Vicenç Martínez Fuster, Miquel Pujolà Carmona, Joaquim Serra Augé, Joan Figuerola Tribó, Miquel Botella Molina, Ramon Parcerisa Tallada, Joan Bruno Egea, Josep Playà Badia, Pere Santolària Selga, Miquel Mira Pi i Ramon Valls Alier.
    Detinguts en el local del Passeig Pere III: Sebastià Vilaplana Duch, Ramon Agut Bacardit, Just Fustero Jordá, Ricard Duocastella Badia, Antoni Paredes del Carrer i Emili Boix Fábrega.
    El dia 26 van ser detinguts Valentí Piñol i Benet Oriols.
    Florenci Mes Gibanell i Ramon Escudé Bonvehí, Àngel Ferrer van ser deportats a Àfrica en el vapor Buenos Aires. I Leonci Sanllehí va complir una pena de presó en la Model de Barcelona. ↩︎
  14. Els detinguts van ser Antoni Camps Vives, Ramon Escudé Bonvehí, Ermengol Esquius Fresachs, Florenci Mes Gibanell, Salvador Hosta Jo, Aquilí Ferrer Clavel, Josep Cabaco Catrino, Manuel Medina Linares, Aquilí Rodríguez García i Francisco García. ↩︎
  15. Grau indica que van aconseguir 300 quilos de dinamita emmagatzemats en una caseta de Puigberenguer. Els van enviar a Barcelona per a ser utilitzats pel Comitè de Defensa. ↩︎
  16. Firmants: Lluís Canal, Ramon Colell, Emili Colell, Lluís Segarra, Francesc Comellas, Salvador Camps, Enric Ribas, Pere Fitó, Josep Solana, Josep Grau, Ramon Parcerisas, Pere Sabrià, Aureli de la Cruz, Ramon Farré, Jesús Gómez, Jeroni Puig, Joan Gasset, Melitó Farré, Lluís Brau, Antoni Augés, Jaume Sala, Antoni Camps, Josep Puig, Josep Planas, Manuel Porta, Miquel Casanovas, Josep Vila, Josep Casasayas, Jaume Farré, Miquel Mira, Marià Prat, Valentí Piñol, Benet Oriols, Andreu Nardi i Marcel Augés. (Citats per Jaume Serra). ↩︎
  17. Grau creïa que, aproximadament, aquests militants havien acceptat els comitès paritaris el 1928. ↩︎
  18. Satina va morir a finals de 1932. ↩︎
  19. Per a llegir aquests manifestos, consultar El Treball, 04/02/1933 i 11/02/1933. ↩︎
  20. Grau indica que no era de fogeig, sinó que a Joan Figueras es le encasquilló l’arma. ↩︎
  21. El primer director d’aquesta segona etapa d’El Trabajo va ser Marià Prat, que va dimitir en 1933, substituït per Josep Anselmo, que venia d’Igualada. Tots dos van ser treintistes destacats. ↩︎
  22. Flores cita com a detinguts a Joan Figueras, el ferroviari Casas, Francisco Monfort, Joan Sabartés i la resta treballaven en la Pirelli: els tres germans Blanco, Rafael Núñez i Ramon Planas. L’únic que se sabia amb certesa que havia pres part als fets va ser en Planas.
    Op. cit. Flores, Pedro (1981), Las luchas sociales… p. 262. ↩︎
  23. El sector del tèxtil era la clau donada la seva importància numèrica. Malgrat l’hegemonia treintista, el sector faísta tenia militants com Lluís Gregori, Antoni Torrentallé o Joan Badia. ↩︎
  24. Per part d’aquests sindicats treintistes destaquen Josep Alegret, Melitón Ferrer i Marcel Augés del sindicat del metall, Lluís Canal del sindicat de la Fusta i Estanislau Sanfeliu, Benet Oriols, Valentí Piñol o Josep Gros pel Fabril i Tèxtil. ↩︎
  25. La junta del Cautxú començaments de 1933 estava formada per Julio Casas, José Navarro i Pedro Flores Martínez, entre altres. A mitjan any per Diego Crespo, Manuel Díaz i Mariscal. I a finals d’any per Manuel Alonso, Manuel Benítez, Isidro Jiménez, José Lino, Ramon Tasias i Viñolas. ↩︎
  26. Solidaridad Obrera, 14/03/1933, p. 5. ↩︎
  27. Tot això apareix en les carpetes de Junta d’Aquarterament, Guàrdia Civil i Obres de la Caserna del Carme, del fons Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, guardat en el Arxiu Comarcal del Bages. ↩︎
  28. En el diari El Dia, 16/01/1934, en la primera pàgina, Valentí Piñol, valedor del Partit Sindicalista els mesos següents, signatura un article difamador titulat “La FAI al servei de la reacció”. Acusava l’organització anarquista de pretendre fer guàrdia en els col·legis electorals perquè no votés la gent d’esquerres. ↩︎
  29. Isidre Vall-llosera havia estat candidat suplent a la llista conservadora. Era l’amo del forn Cal Jordi del barri de Escodines. El diari El Dia l’acusava d’haver promès durant la campanya regalar oli i pa de la seva botiga als qui votessin per la dreta. ↩︎
  30. L’alcalde Marcet va destituir 13 funcionaris municipals acusats de tenir una actitud contrària a la República: partidista de les dretes i obstruccionista de qualsevol mesura renovadora. El Dia, 16/01/1934, p. 1 i 2 ↩︎
  31. Malgrat tot, USC era un partit petit, que en aquesta època comptava amb uns 50 militants a Manresa. ↩︎
  32. El Pla de Bages, 21/04/1934, p. 4. Es va detenir a quatre persones per aquest atemptat, entre elles al socialista Florenci Clariana. ↩︎
  33. Serra, Jaume (1988): p. 107 ↩︎
  34. Serra, Jaume (1988): p. 108 i El Trabajo, 15/01/1934 ↩︎
  35. La notícia també comentava que la FAI va provocar altercats a l’assemblea del dia 6 al Teatre Kursaal. El Treball, 10/03/1934. ↩︎
  36. El Pla de Bages, 09/10/1934, p.4 ↩︎
  37. Flores, Pedro (2003). Memories… p.66 ↩︎
  38. En El Dia, 01/08/1935, p. 6 apareix un llistat amb 40 noms de processaments de Manresa, gairebé tots d’ERC i de l’Aliança Obrera. ↩︎
  39. L’anomenada Acció Ciutadana era una milícia popular “d’ordre” creada el 1935 pels governs reaccionaris del moment, per a substituir al Sometent perquè havia estat utilitzat per ERC a bastants municipis com a força de xoc de la Revolució d’Octubre i es necessitava una milícia armada de confiança per a les autoritats. ↩︎
  40. Entre els nous membres de la junta estaven: Manuel Ruíz Cintas, Víctor Serra, Manuel González, Enric Grau, Ramon Farré i Pedro Flores. ↩︎
  41. Representants al Ple Intercomarcal del bosc de Suanya, juny de 1935:
    Manresa, Oficis Varis: Juan Valdés i Enric Grau; Construcció: Vicente Sánchez i José García; Cautxú: Jaume Arnau i Pedro Flores; Fabril: Antoni Torrentallé i Ramon Farré; Pell: Valentí Camps i J. Casals; Ferroviaris: Emilià Martínez i Josep Barber.
    Cardona (Antoni Ramos), Gironella (Cubinsà), Sant Vicenç de Castellet (Joan Molas) i Súria (Martínez).
    Serra, J. (1988): p. 119 ↩︎
  42. Esl delegats eren: M. Aranda, Jaume Arnau, Ramon Ferrer, Paulí Malsand y Andrés Riera. ↩︎
  43. Flores indica que van participar-hi Rafael Alarcón, Jaume Arnau, Casimir Font, Andrès Riera, Paulí Malsand, Fonts, etc. Flores, Pedro (1981): p. 115 ↩︎
  44. Flores també ofereix una llista de noms de les JJLL; Joan Asensio Sánchez, Joan Parcerisas («el francès»), Josep Figueras, Josep Pla, Josep Belmonte, Manuel Ruíz Cintes, Josep Piñol, Anton Ferrer, Ignasi Codina, Emilio Gómez, Àngel Sánchez, Pilar Martin, Aurelia Magnet i Zurita Cervelló, entre d’altres. ↩︎
  45. Molas, Isidre (1972). El sistema de partits polítics a Catalunya (1936-1939). Barcelona, Edicions 62. p. 107. ↩︎
  46. A Súria els socialistes van aconseguir 48 vots, a Sallent 9, a Navarcles, 7, a Callús, 5, a Mura, 4, a Santpedor, 3, a Artés, 2 i a Navàs, 2, que eren números molt testimonials, exceptuant potser Súria. Serra, Jaume (1988): p. 98. ↩︎
  47. Clariana va ser candidat de la Coalició Obrera el 1931, que liderava la gent del BOC, però als anys posteriors es va passar a la USC. ↩︎
  48. Serra, Jaume (1988): p. 67 ↩︎
  49. Serra, Jaume (1988): p. 104. ↩︎
  50. Serra, Jaume (1988): p. 98. ↩︎
  51. En aquells dies, van fer mítings a Manresa: Federica Montseny, Francisco Carreño, Roser Dolcet, Jacinto Borràs, Alejandro Gilabert, Alfonso Nieves Núñez, Mariano Vázquez, Francisco Arín, etc. ↩︎
  52. Flores indica que Rafael Corvinos i alguns membres del ADCI tenien 5 fusells més, i que els van cedir un o dos als militants llibertaris. Això ens indueix a pensar que l’ADCI no tenia gent preparada per a la lluita de carrer. Qui sí que ho estava era el GABOC o grup d’acció del BOC/POUM. Estava dirigit per Magí Gamisans i Carles Costa. Per part seva, el PCC tenia 4 escopetes de dos canons, 2 escopetes d’un canó, 1 rifle, 4 revòlvers, 1 pistola, 1 tercerola i 1 remington, que per al nombre de militants que eren, suposa tot un arsenal. Serra, Jaume (1988): 105. ↩︎
  53. A la Causa General apareixen 50 noms, encara que potser van ser més i no estaven apuntats en la llista. ↩︎
  54. El Pla del General Emilio Mola, un dels revoltats més destacats, deia que calia dominar la situació pel terror, efectuant una matança sistemàtica d’elements republicans i obrers, abans que aquests poguessin reaccionar. En seguir-se aquest pla als territoris en els quals va triomfar el cop van tenir lloc autèntics afusellaments de masses a molts pobles i ciutats. ↩︎
  55. Grau indica que l’Ajuntament va armar a militants dels Sindicats d’Oposició, que aviat van començar a intimidar als militants anarquistes. Això es va acabar quan van arribar un parell de camions de Barcelona carregats amb armament, portats a Manresa per Asencio i Solé. Les dates són diferents a les de Flores, ja que diu que aquests camions van arribar a la ciutat a primers d’agost. Amb aquestes armes es constituiria la Columna Terra i Llibertat. ↩︎
  56. Aloy, Joaquim, Gasol, Pere i Sardans, Jordi (1992). Història Gràfica de Manresa. pàg. 39-46.
    De CNT i FAI: Josep Corbella, Joan Yepes, Enric Grau, Antoni Camps i Josep Casasayas. Dels Sindicats d’Oposició: Josep Ferràndiz, Marcel Augés i Andreu Nardi. ↩︎
  57. La seu d’aquest comitè va ser el garatge de la Bona Vista. No podia circular ningú sense l’aval de la CNT, provocant molts problemes amb les altres forces de la ciutat. ↩︎
  58. Corbella vènia dels grups de la FAI i dels Comitès de Defensa. Per a conèixer la seva biografia, Gómez, Miguel (2020). Josep Corbella Suñé (1904-1972). Ser Histórico.
    https://serhistorico.net/2020/10/26/josep-corbella-sune-1904-1972-miguel-g-gomez ↩︎
  59. La Junta de la FL de la UGT va quedar a l’octubre formada per Melcior Moncunill, secretari general; Lluís Ambrós, secretari d’organització; Amat Pardina, secretari d’agitació i propaganda; Marcel Augés, secretari de confiscacions; Domingo Arnau, secretari de premsa; Antoni Casas, secretari de reclamacions i Francesc Vinyals, secretari d’administració. El Pla de Bages, 07/10/1936. ↩︎
  60. Format per militants trentistes com ara Josep Anselmo, Andreu Nardi, Josep Ferrándiz, Salvador Camps, Estanislau Sanfeliu, Joan Arnau o Joan Planes. ↩︎
  61. Segons Enric Grau Calafell va ser assassinat per “un bèstia de la CNT i el fet no va ser aprovat per l’Organització”. Fons Pedro Flores. Arxiu Comarcal del Bages. Segons l’alcalde Marcet, l’assassinat s’havia distingit sempre per les seves “idees generoses i liberals”. Marcet Artigas, Francesc (2001). Memòries de Francesc Marcet Artigues. Centri d’Estudis del Bages. pàg. 58-59. En total van ser assassinats 7 guàrdies locals, guàrdies rurals o agutzils de Manresa. ↩︎
  62. Emilià Martínez Espinosa diu que, en aquest ambient, fins i tot alguns creients justificaven que el poble cremés les esglésies per tot el que havien fet els eclesiàstics anys abans. Les mateixes sempre havien estat espais de propaganda antisindicalista i antirepublicana. Evidentment els sindicalistes, tenien qüestions més importants de les que preocupar-se que de les esglésies (que a més els havia atacat i difamat des de sempre). Veure les entrevistes d’àudio de l’enllaç de la nota següent. ↩︎
  63. Per aprofondir en aquest episodi visiteu: http://www1.memoria.cat/laseu/content/el-salvament-de-la-seu-de-manresa ↩︎
  64. Tesi exposada per Massari, R. (1975). La concepción anarcosindicalista de la autogestión. En R. Massari, Las teorías de la autogestión (1 ed., pp. 129-163). Zero S.A ↩︎
  65. A partir d’aquell dia es va dir “Empresa Autotransport Manresa-Berga-Guardiola Col·lectivitzada CNT-AIT”. ↩︎
  66. La compañía de Ferrocarriles Catalanes. Cómo se procedió a la incautación. Solidaridad Obrera, 04/09/1936 p.5 ↩︎
  67. Acta de Incautación. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 167, 2, 17 ↩︎
  68. Acta de l’Assemblea General d’Empleats d’oficines i magatzems de les empreses Pirelli i associades.  CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 1087, 5, 1 ↩︎
  69. Carta a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 1937. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 167, 2, 12. ↩︎
  70. Carta a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 1937. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 167, 2, 12. Signada per José Martínez Carreño i Ángel Sánchez López, de JJ.LL. ↩︎
  71. Carta a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 1937. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 167, 2, 12-24. Signada per Vicente Basullas i Zurita Cervelló. ↩︎
  72. Carta a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 1937. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 167, 2, 10-12. ↩︎
  73. Carta a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 1937. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 167, 2, 12-13. Signat por Josep Moncunill i Jaume Picassó. ↩︎
  74. El text complet del Decret: DOGC, 28/10/1936 ↩︎
  75. ARCH00293.40D.2, Fondo CNT (España). Archivo de Ámsterdam ↩︎
  76. Entrevista al suplement Idees, 20/09/1984. p. 21. online: https://www.memoria.cat/wp-content/uploads/2020/02/Rafael-Corvinos-entrevista-regio7-20-setembre-1984.pdf ↩︎
  77. El CENU i l’educació en temps de guerra
    <http://www.memoria.cat/mestres/content/el-cenu-i-l%E2%80%99educaci%C3%B3-en-temps-de-guerra> ↩︎
  78. BONVEHÍ i CASTANYER, Jordi. L’escola manresana durant la guerra civil.
    <http://historiesmanresanes.blogspot.com.es> ↩︎
  79. BONVEHÍ, Jordi. Biografia de Manuel Ruíz Cintas,
    <http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2012_01_01_archive.html> ↩︎
  80. Modesto Cubas. Informe sobre la 138 Brigada. 7A.4. Fondo CNT (España). IISH ↩︎
  81. Bonvehí, Jordi (2009). Un passeig pels carrers manresans. Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2009/06/un-passeig-pels-carrers-manresans.html ↩︎
  82. Els Consellers Municipals eren:
    Josep Corbella, Felipe Daniel Cuevas, Carmel Muro, Enric Grau Calafell, Manuel González, Antoni Camps Vives, Antoni Vidal, Josep Casasayas Rebordosa i Emilià Martínez Espinosa, per la CNT;
    Rafael Corvinos Barraca, Joan Dueso Fernández, Marcel Augés Farré, Salvador Grau Santamaria, Antoni Casas Fusté i Josep Flor de Lis Geniqué, pel PSUC;
    Gumersind Sanmartí Prat, Josep Martí Farreras, Ramon Sanz Ibars, Josep Brunet Clarí, Ramon Serra Savall, Lluís Guitart Sallés, Josep Terme Ferrer, Francesc Tàpies Casanovas i Lluís Vila Galobart, per ERC;
    Isidre Casajuana Simonet, Jaume Armengol Miserachs i Carles Costa Cadevall, pel POUM;
    Ramon Morelló Almoiner, Josan Espinalt Berenger i Sebastià Farrés Bosch, per l’ACR;
    Josep Pla Prat, Mateu Espinalt Bajona i Josep Soler Cabanes, per UR.
    CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Lligall , 188, 3, 46 ↩︎
  83. Corbella havia estat secretari de la Confederació Regional del Treball de Catalunya el 1933. El 1937 va ser nomenat membre de la Comissió Assessora Política del Moviment Llibertari (CNT, FAI i JJ.LL.), com a responsable d’economia. (Vegeu la seva biografia en aquest web) ↩︎
  84. El Dia, 28/02/1938, p. 1 ↩︎
  85. Alcalde, Josep Corbella (CNT); conseller primer, Ramon Sanz (ERC), conseller segon, Marcel Augés (PSUC), conseller tercer, Josep Soler Cabanes (UR) i conseller quart, Joan Espinalt Berenguer (ACR). Consellers delegats: Josep M. Álvarez Miquel (CNT), Antoni Camps Vives (CNT), Miquel Arpa Cura (ERC) i Joan Lladó (PSUC).
    Relació de consellers:
    CNT: Guillem Codina Selva, Jeroni Puig Font, Manuel González Serrano, Josep García Narváez, Andreu Nardi Viñas i Emilià Martínez Espinosa.
    PSUC: Marcel·lí Font Brunet, Valentí Llavall, Domingo Mínguez, Joaquim Puig, Just Sunyé i Benet Oriols.
    ERC: Gumersind Sanmartí, Francesc Tapias Casanoves, Josep Brunet Clarí, Ramon Serra Savall, Jacint Fainé Bach, Andreu Alsina Farriols i Lluís Guitart Sallé.
    UR: Joan Serra Piqué i Josep Giralt Torruella.
    ACR: Ramon Morelló Almoiner i Benet Ferrer. Fuente, El Dia, 28/10/1937. ↩︎
  86. Montserrat Planas Garbí. Dones Manresanes. Guerra civil i repressió. Memòria.cat ↩︎
  87. Numèricament serien uns 70 de la USC i uns 20 del PCC. Podem suposar que el PSUC va néixer amb un centenar de militants. ↩︎
  88. Pedro Flores descriu el PCC com un grup d’adolescents fanàtics de l’URSS, que s’organitzaven entorn de Juan Dueso Fernández, que era el més gran de tots. No sembla que les forces d’esquerra es prenguessin de debò aquesta organització, com en canvi si passava a Súria i Sallent. Altres militants comunistes rellevants van ser Josep Rucosa Vila i Jeroni Sáez Martínez. ↩︎
  89. Parcerissas, Conxita. El 8 de març de 1937. Dones manresanes: guerra civil i repressió. Memòria.cat ↩︎
  90. El Dia, 27/10/1937, p. 1 i 2. ↩︎
  91. El Pla de Bages, 31/05/1937, p. 2 ↩︎
  92. Llistat: Juan Artero, Roberto Bigliani Boco, Justo Bueno Pérez, Pío Coletas Robira, Antonio Céspedes Asencio, Silvestre Egea Fernández, Andreu Froment Froment, José Giménez Herrero, Francesc Massip Valls, Salvador Mellado Fernández, Antonio Ordaz Lázaro, Jaume Orriols Cases, Josep Queral Miró, Santiago Queralt Brusi, Caricio Romero Corrador, Manuel Sidoncha Gómez, Doménech Vaca González i Richard Winger.
    GUILLAMON, Agustín. Bueno, Justo (1907-1944). ↩︎
  93. Per a l’evasió es va preparar una xarxa. Pedro Flores en la seva correspondència indica que el responsable va ser Josep Barber. ↩︎
  94. Justo Bueno era del grup que suposadament havia matat els germans Badia el 29 d’abril de 1936. ↩︎
  95. Juan Aro, Jaume Felip, José Fernández, Jesús Figuerola i José Valcárcel. ↩︎
  96. El Dia, 28/10/1937, p.1 ↩︎
  97. UGT, 02/09/1937, p.1 ↩︎
  98. Els seus noms estan recollits a http://www1.memoria.cat/morts/ ↩︎
  99. El Dia, 30/05/1938, p. 3 ↩︎
  100. Aloy Bosch, Joaquim i Gasol Pujol, Pere. Els bombardeigs franquistes a Manresa  (1938-1939). Memòria.cat. http://www1.memoria.cat/bombardeigs/els-refugis-la-protecci%C3%B3-contra-els-bombardeigs-la-tasca-de-la-junta-de-defensa-de-la-poblaci%C3%B ↩︎
  101. Es pot veure aquesta llista en Aloy Bosch, Joaquim i Pons Casasayas, Joan Albert (2012). Cens de manresans privats de llibertat. Memòria.cat http://www1.memoria.cat/censpresos/ ↩︎
  102. Dades de Centre d’Estudis Ramona Berni (2020). El Cost Humà de la Guerra Civil per la CNT de Manresa. https://manresa.cnt.cat/el-cost-huma-de-la-guerra-civil-espanyola-per-la-cnt-de-manresa/ ↩︎
  103. La relació completa de todos se puede ver en Gasol Pujol, Pere (2008). Els morts al Camp de la Bota (1939-1953). http://www1.memoria.cat/repressions/els-morts-al-camp-de-la-bota-193 ↩︎
  104. Els seus noms i biografies es poden trobar en Aloy, Joaquim i Pons, Jordi (2017). Manresans deportats als camps nazis. Memòria.cat https://www.memoria.cat/deportats/ ↩︎
  105. Aquest relat es pot llegir a Gómez G., Miguel (2018). Teixint la historia en roig i negre. Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs. ↩︎