Joaquim Fornells i Parera (1898 – 1953)

Joaquim Fornells, personatge controvertit, va tenir la seva màxima importància política durant 1938, en ser escollit com a successor de l’alcalde de Manresa, el cenetista Josep Corbella i Suñé al capdavant del Consell Municipal de la ciutat. Va exercir en el càrrec des de l’1 de juny de 1938 fins el 22 de desembre. I va ser succeït pel ferroviari, també cenetista, Emilià Martínez Espinosa.

Fornells és un d’aquests personatges que exemplifiquen els canvis que pateix la mentalitat de les persones en èpoques turbulentes. Per això mateix, va tenir una participació poc clara durant la Guerra Civil, aparentment fent-li costat a un bàndol mentre donava suport subtilment als seus contraris… o potser anava a l’inrevés? En definitiva aquest article biogràfic pretén llançar llum sobre el seu comportament per a ajudar a comprendre millor la seva figura i actuació política.

Revolucionari

Fill de Josep Fornells i Emília Parera Ibáñez, va néixer a Manresa el 1898. Va tenir dues germanes, la Cecília i la Carme, i un germà, l’Esteve. La família vivia en un pis de la cèntrica plaça manresana de Sant Domènec, fins que el pare va morir i alguns fills es van emancipar i es van traslladar a un altre lloc de la ciutat.

No es tenen detalls sobre el Fornells fins als anys 30. El primer que coneixem d’ell serà sobre la seva participació en la vaga de la Telefònica, el juliol de 1931, una vegada proclamada la Segona República. Des de feia alguns anys Joaquim Fornells exercia funcions d’administratiu per a la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya. Recordem que la Telefónica va ser fundada a l’abril de 1924 i en aquests temps suposava l’arribada de la tecnologia més avançada.

Com s’ha dit, el 1931 va tenir lloc una vaga en aquesta empresa. Va ser convocada a nivell de tot l’estat per la CNT i la UGT. Els successos més greus van tenir lloc a Sevilla i els pobles de voltant que es van saldar amb ni més ni menys que 30 morts i 200 ferits per les forces de l’ordre. Les forces policials i l’exèrcit van utilitzar l’artilleria contra els vaguistes al més pur estil colonial.

A Manresa aquesta vaga, iniciada el dia 6 de juliol, va tenir una importància extraordinària. Per a fer front a la convocatòria, el Governador Civil va enviar 8 parelles de la Guàrdia Civil, que van vigilar la central de telèfons davant els sabotatges que ja estaven succeint per tota la ciutat. Tal va ser la quantitat d’actes de sabotatge, que pel 24 de juliol es comptabilitzaven 1.300 circuits tallats. Això suposava al voltant de la meitat de tots els que hi havia a Manresa. A més, la vaga de telèfons va coincidir amb altres vagues parcials en altres empreses i vagues sectorials, i el dia 13 es va proclamar una vaga general a nivell de tota la ciutat. Per a aquesta ocasió s’havia format un grup d’acció anarquista, amb militants de la FAI i de la CNT. El grup es va dedicar a volar els pals telefònics i els elèctrics per a deixar sense subministrament la ciutat i per a deixar-la incomunicada.¹

Si l’anterior tenia lloc a nivell clandestí, a nivell públic la Federació Local de la CNT va presentar una queixa formal davant l’Ajuntament protestant perquè dues parelles de guàrdies civils estaven patrullant, fusell en mà, a l’entrada de la Telefónica. La Confederació va convocar una manifestació de protesta per la presència de la “Benemèrita” a Manresa, ja que entenia que aquesta institució armada hauria de ser dissolta. A més, van enviar delegats a parlar amb Francesc Macià i Carles Esplà, coneguts líders republicans de Catalunya, que els van prometre “reconduir la situació”.² No obstant això, la situació social escalava, i el Govern Civil va enviar l’exèrcit a fer-li costat a la Guàrdia Civil. Aquesta vaga coincidia amb una altra que tenia lloc en la mina de Cardona en aquests mateixos dies, on es va enviar al general Batet al capdavant d’una companyia de l’exèrcit per a reconduir la situació. Com veiem, la comarca estava ben escalfada durant aquell juliol de 1931, i va ser un preludi del que passaria al gener de l’any següent.

El resultat d’aquesta vaga va ser molt positiu per als interessos de la CNT manresana que va afiliar gairebé tota la plantilla de la Telefónica. El seu delegat seria Leonci Sanllehí Fusté, que a partir de llavors sempre serà molt pròxim – o potser fins i tot es va afegir – a la FAI. Sanllehí va tenir càrrecs a la Federació Local cenetista al llarg dels anys 30.

Tornant a la biografia que ens ocupa, en Fornells va ser expulsat de la companyia per la seva “actitud levantisca” durant aquesta vaga, aconseguint reingressar temps després amb “gran objecció dels seus superiors”.³ No obstant això, la seva dedicació al treball, una vegada readmès, degué ser satisfactòria, ja que a primers de 1936 fou nomenat cap responsable de la Telefónica a Manresa.

En Fornells, en la seva declaració en ser detingut després de la guerra, es descrivia a si mateix com una persona que vivia al marge de la política, sense estar afiliat a cap partit ni sindicat, i que fins i tot simpatitzava amb les dretes. Aquest tipus de declaracions han de ser preses amb molta cautela, ja que aquella Guàrdia Civil de la postguerra, era molt procliu a treure confessions sota tortura o amenaces i, a més, tothom volia justificar-se davant el nou règim franquista.

En iniciar-se la Guerra Civil en Fornells va romandre en el seu lloc de cap de la central telefònica. Tenia sota el seu control totes les delegacions i controls existents als pobles de la comarca i tothom seguia les seves ordres rigorosament. Als 15 dies va rebre l’ordre de posar-s’hi a la disposició del comitè de control de districte, que estava format per membres del Front Popular i dels sindicats.

L’1 d’agost es va afiliar a la UGT, seguint la consigna que tothom hauria d’estar afiliat a algun sindicat. Amb ell es va afiliar la majoria de la plantilla a la central socialista. Es diu que en iniciar-se la guerra en Fornells “va demostrar gran simpatia amb els rojos”. No obstant això, també hi ha altres versions que diuen que en aquesta primera època de la guerra encara no es va significar gaire, ja que no estava a favor dels assassinats que realitzaven els comitès.

Sigui com sigui, en Fornells va obrir un despatx particular a una habitació de l’Hotel Mundial, situat en el primer tram del Passeig Pere III, tot just davant l’edifici de la Telefónica de Manresa. Diversos testimonis confirmen que a aquest hi havia un telèfon sense registrar, amb el número 2345. Aquest número no figurava en el fitxer de la central. El seu domicili real, on vivia amb la seva dona, era el carrer Circumval·lació 68.

Al seu despatx privat rebia visites freqüents de militants destacats de la CNT i la FAI. Aquestes reunions s’allargaven fins a altes hores de la nit. No coneixem quin tipus de converses mantenien, però tot indica que Fornells va estar col·laborant amb la CNT. Això es dedueix a partir de les persones que ho visitaven, segons les declaracions dels testimonis en el seu judici de la postguerra:

• Joan Figueras, antic col·laborador manresà de Joan García Oliver, va ser capturat juntament amb el de Reus després de l’atemptat contra els sindicalistes del Sindicat Lliure ocorregut a Manresa el 1923. Figueras sempre va ser militant faísta;
• Antoni Camps Vives “el Esquilat”, president del Sindicat de la Pell de la CNT, en els començaments de la guerra va ser el delegat de seguretat del Comitè Revolucionari de Manresa. A causa del seu càrrec, tenia a les seves ordres les patrulles milicianes de vigilància de la rereguarda;
• Leonci Sanllehí, esmentat anteriorment com el contacte de la CNT-FAI en la Telefónica. Per això mateix, és molt lògic que conegués molt bé a en Fornells;
• Miquel Casanovas, un altre militant revolucionari. En els començaments de la guerra va participar a les patrulles de control i el 1938 va ser nomenat cap de la Guàrdia Municipal.⁴

Va haver-hi uns altres, encara que no ens han arribat els noms.

Resulta evident que al despatx de Fornells s’intercanviaven converses típiques d’un servei d’intel·ligència i que podien utilitzar aquest telèfon que no estava registrat per a parlar amb els seus serveis equivalents de Barcelona o, pot ser, amb altres agents, comitès o patrulles. Camps era el cap de les patrulles de control de Manresa i els altres nomenats eren personatges d’un cert renom llibertari. Per tant, tot indica que en Fornells es va convertir en l’home de confiança de la FAI manresana, ja que les comunicacions són un aspecte clau.

A finals d’any, ja es descrivia a Fornells com una persona “muy roja” que elogiava al règim imperant a Rússia dient que anava al capdavant de totes les altres nacions. Com veiem, el contrast amb la seva auto-definició com a “dretà” és abismal. Va ser nomenat sotscap del comitè de districte de la Telefónica, una vegada reorganitzada l’empresa i posada sota control dels treballadors.

En ser registrat el domicili d’Evaristo Datzira, treballador de la Telefònica, sospitós d’activitats contra la República, aquest va ser conduït a la seu del Comitè en qualitat d’investigat. El comitè tenia la seva seu en el Casino, en el Passeig Pere III. Al costat de la Telefónica o de l’Hotel Mundial. En Fornells va anar a visitar-lo potser per a evitar mals majors, aprofitant les seves relacions. Parlant de diversos temes, en Datzira es va assabentar de la detenció de l’industrial Joan Jorba, propietari de diversos grans magatzems que acabaven de ser col·lectivitzats.

El gener de 1937 Joaquim Fornells es va passar a la CNT portant-se amb ell bona part de la plantilla. A causa d’això, la UGT va tenir problemes organitzatius i mai li ho perdonarien. Acusava a Fornells de fer-li la vida impossible als seus afiliats. Fonts de la UGT deien haver estat pensant en ell per a càrrecs a la Federació Local i aquesta traïció va descol·locar el sindicat. El van acusar de coaccionar als seus companys perquè canviessin de sindicat. Diversos testimoniatges de postguerra ho van negar (els qui s’havien canviat de sindicat) i altres ho van corroborar (els qui havien continuat a la UGT).

Arran dels Fets de Maig de 1937, la Telefónica de Manresa va ser controlada per la Guàrdia d’Assalt i va passar a dependre de la Generalitat, que a partir d’aleshores va controlar les comunicacions. Malgrat aquest canvi, Fornells va mantenir el lloc.

Alcalde de Manresa

El 31 de maig de 1938, l’alcalde Josep Corbella Suñé va presentar la seva dimissió. Havia de partir cap al front perquè la seva quinta havia estat mobilitzada. El dia 1 es va convocar a en Fornells a l’edifici de la CNT. Corbella sempre havia estat militant de la FAI, i durant la vaga de 1931 era membre d’aquest grup d’acció anarquista que tant es va destacar en els sabotatges. El 1936, Corbella fou representant de la CNT al Consell Municipal, escollit com a alcalde-president per la majoria dels consellers. A la reunió en Corbella li va oferir el càrrec a en Fornells però aquest últim va rebutjar l’oferta. L’endemà va rebre la trucada del Secretari General de la Regional Catalana de la CNT, Joan J. Domènech, qui va insistir que es fes càrrec de l’alcaldia. En aquest moment hi va acceptar. En Datzira en les seves declaracions indica que el nom de Fornells li va ser suggerit a Corbella per un militant de la FAI anomenat Torrents.

Però el nomenament de Fornells com a alcalde no va ser del gust de totes les forces d’esquerra. El PSUC-UGT va retirar el seu representant de la comissió de govern argumentant que els càrrecs de responsabilitat havien d’exercir-los persones amb un historial revolucionari, cosa de la qual li mancava a en Fornells.⁵

Després de la guerra, en Fornells, li va assegurar als seus interrogadors policials que havia acceptat l’alcaldia per observar en l’ambient “un rumor a derrota”, per esperit de conservació i per a “lliurar a les persones honrades de les hordes rojas”. Segons els informes de l’Ajuntament i de la Guàrdia Civil de postguerra durant el seu càrrec no es van realitzar “excessos”, excepte alguns registres ordenats per les autoritats militars de la plaça. En aquests casos, el propi Fornells afegia, que era la pròpia CNT la que ordenava solapadament aquests registres. I aquí és on entra en escena el doble joc.

El setembre de 1938 un grup de guàrdies d’assalt venien des de Barcelona per a emportar-se el tresor artístic que es guardava a l’edifici de la Cova de Sant Ignasi de Loiola. Col·laborant amb el porter, Pedro Pérez, va intervenir personalment perquè no s’emportessin res de l’edifici. És evident que aquesta actuació va parlar molt a favor seu després de la guerra, però no va ser l’única.

Sota el seu mandat, Fornells avisava a particulars dels registres abans que tinguessin lloc. D’aquesta manera, aquestes persones podien posar fora de perill les seves pertinences i no se les requisaven. Normalment eren màquines d’escriure, ràdios o mobles, encara que hi ha un parell de casos d’edificis. També va aconseguir restituir en el seu lloc al Dr. Bosch en el dispensari municipal. Aquest doctor havia estat destituït per no ser “afecte al règim” republicà. En Fornells també va evitar el tancament del Montepío i Casal Artesà, que era una entitat en la qual es reunien porta tancada persones de dretes. Va evitar la confiscació del teatre Gran Kursaal per part de la Conselleria d’Economia. Encara que això es podria llegir també com un suport als treballadors, que no volien que els confisquessin el teatre col·lectivitzat. Hi hagué almenys dos casos d’intercessió de l’alcalde per a aconseguir la llibertat de persones detingudes, persones de dretes. Un altre cas va ser la confiscació municipal del Sanatori Sant Josep per a evitar que ho fes l’exèrcit. Mitjançant aquesta confiscació es va aconseguir mantenir el personal religiós que gestionava el centre.

El seu pas per l’alcaldia no va ser polèmic, ja que no es van executar decisions de rellevància. Va presidir nou sessions del Ple Municipal i vint-i-vuit de la comissió de govern municipal. La majoria de les disposicions van ser de caràcter administratiu. Potser l’única disposició mínimament significativa va ser l’aprovació de la proposta del conseller municipal d’economia, feta pel ja esmentat Antoni Camps, per a canviar-li el nom a la Carretera de Vic pel d’Avinguda Buenaventura Durruti.

Detall de la signatura de Fornells. Comunicacions amb l’Ajuntament (1938). ACBG.

Podem veure que existien sospites sobre les autèntiques intencions de Fornells i que aquest, aprofitant el seu càrrec, va posar fora de perill els interessos i la integritat d’unes certes persones de dretes. Costa creure que la CNT-FAI nomenés com a alcalde a un contrarevolucionari sense investigar el seu historial. Estem parlant d’una CNT-FAI, que comptava amb un servei d’intel·ligència propi a Manresa, i seria dubtós que en Fornells els hagués enganyat. Entre altres coses, perquè el seu secretari durant la seva alcaldia va ser Josep Viladomiu Vinyoles, conegut militant de la FAI de Gironella.

La caiguda de Fornells

Cap a finals d’octubre de 1938, el conseller d’ERC, Gumersind Sanmartí, va demanar 15 dies de permís per a traslladar-se a Perpinyà per a procedir al pagament d’una compra municipal concertada i efectuada en els primers mesos de la guerra. Per a això va reclamar 3.000 francs de la Casa Subirats a nom de l’Ajuntament. Aprofitant aquest viatge, en Fornells va decidir demanar també un permís de descans i acompanyar a en Sanmartí a França. El viatge va tenir lloc a primers de desembre.

Segons les seves declaracions de postguerra, tenia un objectiu personal secret: pretenia anar a Perpinyà a entrevistar-se amb el seu nebot, Ferran Ferrer Rocafull, que era funcionari de l’estat a la zona Nacional. Pretenia posar-se a la disposició de les autoritats nacionals, fent-les coneixedores del seu càrrec. Com hem dit, aquestes declaracions de postguerra davant la Guàrdia Civil han de ser agafades amb pinces.

No obstant això, aquest viatge mai arribaria a França. Al cotxe de’n Fornells i en Sanmartí també hi viatjava Josep Viladomiu, que portava 3 ½ kg de safrà per a vendre’ls. En aquells dies el safrà era un bé molt preuat i s’hi feia contraban guanyant milers de francs en cada operació. Ignorem per a què volia els diners en Viladomiu, però la seva biografia és la d’un militant recte, així que hauria de ser una operació ideada per l’Organització.

Elements del PSUC de Manresa van alertar als carrabiners de La Jonquera i els tres van ser detinguts. Van passar a la disposició del Delegat d’Hisenda a Girona, i van ser sotmesos a maltractaments durant tres dies. Els comunistes van intentar que el grup fos enviat a presó, però la Delegació d’Hisenda no va voler problemes i els va retornar a Manresa imposant-los, això sí, una considerable multa administrativa.

Res més arribar a Manresa, ja corria la notícia. Tant La Vanguardia com el periòdic comarcal del PSUC “UGT” ja l’havien publicat. El grup municipal del PSUC-UGT va demanar la celebració d’un ple municipal urgent per aquest motiu. Per part seva, el conseller Sanmartí va sortir relativament indemne de tot aquest assumpte – va poder demostrar d’on va sortir els diners que portava – i es va reincorporar momentàniament a la vida municipal.

Nota de La Vanguardia, 07/12/1938, reproduïda l’endemà també a UGT (diari dels Sindicats de la UGT del Bages) i a Solidaridad Obrera.

Per tant en Fornells es va veure totalment deslegitimat i el 22 de desembre va presentar la seva dimissió al Consell Municipal. ERC va canviar tots els seus consellers, mentre que la CNT només va rellevar a en Fornells per Emilià Martínez Espinosa. Al dia següent el mateix Martínez Espinosa, – aquest cop sí – de provada confiança revolucionària per a tots els partits i sindicats del Consell, va ser escollit alcalde-president del Consell Municipal de Manresa.

Tots aquests canvis es van produir en un moment de xoc per a Manresa, ja que el dia 21 de desembre havia estat bombardejada per l’Aviació Nacional, provocant la mort de 12 persones i ferint-ne 65 més. La situació era prou complicada com per perdre el temps en batalles polítiques, i les diferents organitzacions van deixar correr l’assumpte.

En Fornells es va reintegrar al seu lloc de treball a la Telefònica. Però el 22 de gener va ser cridat a files i va ser desplaçat al front. Sense la més mínima preparació militar, va ser enviat com a soldat ras a la Primera Agrupació de Metralladores, que defensava Berga. La unitat es va anar retirant constantment fins a la frontera francesa.

Després de creuar-la, va ser ingressat al camp de concentració de Saint Cyprièn (Sant Cebrià), on va estar aproximadament un mes. Vista la desastrosa situació dels camps francesos, va tornar a Espanya, entrant per Irun. Allà va ser enviat al camp de presoners de Sant Sebastià i, uns dies després, al camp de concentració del Patronat de Bilbao, situat a Deusto. Mentre estava internat en aquest lloc, va rebre la visita de la seva esposa, que va portar avals del Sanatori Sant Josep, de diversos comerciants i del nou Ajuntament franquista.

Va ser posat en llibertat el 8 de maig i va tornar a Manresa. No obstant això, el dia 13 va ser detingut una altra vegada i aquesta vegada va ser jutjat pel consell de guerra permanent. Malgrat rebre bastantes declaracions a favor seu, el 23 de juliol va rebre una condemna de quinze anys de presó temporal per “Auxili a la Rebel·lió”.

Va començar a complir la pena el 19 d’agost a la Presó Cel·lular de Barcelona i més tard a la Presó de Torrijos d’Alacant. El 29 de març de 1941, el consell de guerra li va commutar la condemna a sis anys i un dia, i va ser posat en llibertat condicional el 16 de juny d’aquell any, aplicant-se-li el desterrament. El 13 de maig de 1942 es va aixecar aquest desterrament en complir la meitat de la seva condemna.⁶ Acabada aquesta etapa de càstig, va tornar a la seva ciutat natal. En acabar aquest període, mai va reprendre cap tipus d’activitat política. Va morir a Manresa el 1953.⁷

Conclusions

En aquestes línies hem vist, primerament, que en Fornells no es va destacar especialment com a revolucionari, però els va donar suport. Més tard, quan va tenir el poder municipal, va ajudar tot el que va poder a diferents persones de dretes. Aquesta és l’ambigüitat que marca la biografia d’aquest alcalde poc conegut i menys reconegut de Manresa. Aquesta manca de reconeixement es deu al fet que, en haver estat implicat en un fosc assumpte de contraband i evasió de capitals, políticament ningú no va voler tenir res a veure amb ell. Tothom es va rentar les mans.

Continuant amb les llumes i les ombres i les preguntes per resoldre, Fornells sempre es va justificar dient que ni el safrà ni els francs no eren seus. Per tant, li van represaliar per una cosa que mai no va fer. No obstant això, l’assumpte de l’entrevista amb el seu nebot resulta xocant i ens fa obrir nous interrogants. Fins a quin punt era certa i pretenia servir d’informador dels Nacionals? Era possible que en Josep Viladomiu no sapigués res d’aquesta possible entrevista? I Fornells, segur que no sabia res del safrà? Pensant d’una forma més retorçada encara, no era tot això una trampa, orquestrada per la mateixa CNT, per treure-se’l de sobre? Perquè, com es va assabentar el PSUC d’aquest safrà per a denunciar-lo?

Finalment, hem de tenir en compte que, tot i que en Fornells pogués tenir alguna cosa a veure amb personalitats de dretes, això no el va salvar de complir presó i desterrament. És a dir, que les autoritats franquistes mai el van recompensar i el van tractar com un rojo més, malgrat els seus avals. Com veiem, hi ha material més que suficient per investigar.

FONTS

«Fornells i Parera, Joaquim» . Cens de Represaliats pel franquisme. Memòria.cat

«Fornells i Parera, Joaquim» . La República en un clic. Memòria.cat

«Fornells i Parera, Joaquim». Diccionari biogràfic dels Països Catalans.

Juicio Sumarísimo a Joaquín Fornells Parera. Archivo del Tribunal Militar Tercero de Barcelona.

Junta de Libertad Vigilada (1939). Arxiu Comarcal del Bages (ACBG).

Expedient Penitenciari de Joaquim Fornells i Parera. ANC1-236-120245-1. Arxiu Nacional de Catalunya

Comunicacions amb l’Ajuntament (1938). ACBG.

Papers Recuperats del Franquisme que són a l’Arxiu Comarcal del Bages. c. Telefónos, ACBG.

«Fornells i Parera, Joaquim». Base de datos. Family Search

La Vanguardia.

UGT. Diari de la Federació de Sindicats de la UGT del Bages

Solidaridad Obrera.

NOTES

1. Pedro Flores cita aquest grup tant en el seu llibre Las luchas Sociales en el Alto Llobregat y Cardoner, com en les seves Memòries. ↩︎
2. El Trabajo, 06/07/31, p.1 ↩︎
3. Declaració d’Evaristo Datzira, Sumari de Joaquín Fornells Parera, ATMT. La declaració de Datzira és la més informativa de totes, ja que aprofundeix en els aspectes polític-socials. ↩︎
4. Un cop passada l’època de les patrulles de milicians de rereguarda, la CNT va controlar políticament la Guàrdia Municipal manresana a través de Miquel Casanovas Brunet com a inspector cap i posteriorment com a cap de la guàrdia. ↩︎
5. UGT, 01/07/1938 ↩︎
6. Expedient Penitenciari. ANC1-236-120245-1. Arxiu Nacional de Catalunya ↩︎
7. Serra Carné, Jaume; Martínez de Sas, María Teresa (coord.); Pagès i Blanch, Pelai (coord.). «Fornells i Parera, Joaquim». A: Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. L’Abadia de Montserrat, 2000, p. 595-596. ↩︎