Súria

Document de la UGT de Suria explicant els Fets de Maig al poble. 1937. Arxius en línia. ANC

Súria és una població d’aspecte medieval enclavada a la vall del riu Cardener.¹ Després de la crisi de la filoxera, de finals del segle XIX, la seva economia es va orientar definitivament cap a la indústria. Per a llavors, al poble s’havien assentat diverses fàbriques cotoneres com la fàbrica Cal Jover, de 1872, en direcció a Cardona, la fàbrica Vella, i la Nova Abadal, totes dues pegades a la població o la fàbrica Giró, al barri meridional conegut com a Fusteret. A aquestes fàbriques se li podria afegir les de Palà i la colònia Antius, del veí municipi de Callús on anaven a peu no poques treballadores i treballadors de la localitat.²

El proletariat local va participar a la vaga de 1890 i també van tenir conflictes obrers el 1899. No obstant això, aquestes fàbriques haurien de patir un duríssim revés el 1907 a causa d’una riuada que va destrossar tot el teixit industrial de les ribes del Cardener. La fàbrica de cal Beltran va haver de tancar i la població va ser declarada zona catastròfica. Per a la classe treballadora això va ser un desastre i bastantes famílies van haver d’emigrar.

L’Ajuntament va buscar ingressos a tota costa, i va reintroduir els “burots” medievals. Eren unes casetes duaneres que controlaven el comerç dels mercats. Això va generar un creixent malestar en la població que va esclatar el 9 de febrer de 1909. En aquella ocasió dos guardes, molt joves, van tenir una discussió amb un altre jove, de 21 anys d’edat. La discussió va pujar de to i un dels guardes va disparar la seva arma contra el jove ocasionant-li ferides mortals. Això va provocar greus incidents a Súria i va haver de venir la força pública des de Manresa.

Per a juliol d’aquell any, en el context de la vaga general, coneguda com la Setmana Tràgica, la població obrera va deixar de treballar. Veient l’exaltat clima regnant al poble, les monges del convent van abandonar la vila.

Aquest proletariat, va ser el que va organitzar el sindicat el 16 de juliol de 1912. Va rebre el nom de Sindicat Obrer de Súria i la seva seu era al carrer Sant Jaume, 28 2a. Encara tenia característiques més pròpies d’una societat obrera, així com un enfocament més cultural. I en aquest mateix any es va descobrir la potassa a Súria, el primer lloc de tot Espanya. Així que la història de la CNT local corre bastant en paral·lel a la de la mina, que va entrar en explotació amb l’arribada de l’empresa Solvay el 1918. En aquells anys, Súria apareix ressenyada unes onze vegades en el setmanari anarquista Tierra y Libertad, sempre relacionada amb conflictes laborals o socials.

Cap al 1916 treballadors de diverses fàbriques van crear un economat. En poc temps va prendre el nom de La Unió Surienca. Va aconseguir un permís de l’Ajuntament per a construir el seu establiment, on es va traslladar el 1922. En 1930 va canviar el seu nom a Cooperativa Obrera La Unió.

Aquest mateix any, 1916, es va produir una important vaga a la fàbrica d’Ignasi Abadal, parant les seves 500 treballadores i treballadors. El 1919, l’Associació ja s’havia reconvertit en el Sindicat Únic de Treballadors de Súria, que va participar a la primera vaga minera de la qual es té notícia. Aquest conflicte va tenir lloc durant la vaga de La Canadenca.³ El Sindicat va assistir al Congrés del Teatre de la Comèdia de la CNT i per aleshores donava la xifra de 300 afiliats. El sindicat havia participat en el moviment vaguístic de la tardor anterior i havia patit la represàlia del lock-out patronal, que va tancar les fàbriques tèxtils.

El 1923 es va publicar una notícia sobre el sindicat a El Trabajo, estava signada per Josep Corbella Suñé, futur militant de renom, relacionat amb Manresa als anys 1930. Durant aquell any després del cop d’estat de Primo de Rivera es van prohibir els sindicats, quedant clausurada la CNT. No obstant això, el règim va voler provar el mètode corporatiu italià. A Catalunya va utilitzar els Sindicats Lliures, entitat reaccionària que havia jugat un paper important al pistolerisme d’anys anteriors. No obstant això, ara en la dictadura s’havia reconvertit en un sindicat. A Súria gran part de l’afiliació del Sindicat Únic, especialment al tèxtil, va passar al Sindicat Lliure, tal vegada per sentir la necessitat d’una organització, tal vegada per coaccions.⁴

Aquests anys són els de la posada en marxa de la mina per part de l’empresa internacional Solvay i, per això, de la construcció de noves cases per als treballadors i altres edificis o del ferrocarril. Això va atreure nombrosa mà d’obra que es va integrar a la vida associativa del poble.

Amb la dictadura, el 1924 la junta del Sindicat va ser detinguda i internada a la presó de Manresa. Per tant, l’activitat va canviar de rumb. Es van produir reunions de grups anarquistes a Manresa i Terrassa per a formar una organització anarquista. En aquells moments existia un grup anarquista de Súria format per Josep Corbella, Manuel Pino, Enrique Flores, Torrens, Josep Farriols i altres. Eren tots miners joves. Aquest grup es reunia al mateix local en el qual els altres miners feien vida, el cafè Cal Quim, al carrer Àngel Guimerà, 44. No hi havia un sindicat sinó una espècie de comitè de relacions que vinculava gent afiliada al Sindicat Lliure, a miners i a gent sense organitzar sindicalment.

No obstant això, iniciatives com aquesta no van ser necessàries, ja que el règim es va esfondrar pràcticament sol. Així i tot, l’agitació obrera en va ser un factor. El desembre de 1929 es va iniciar una vaga minera anomenada la “vaga de les nou setmanes” per a reduir la jornada laboral, deixar de treballar els diumenges, augmentar el salari i poder menjar a l’aire lliure.⁵ Les condicions a les mines d’aquells anys eren penoses i van donar peu a vagues molt dures. No obstant això, aquesta vaga va fracassar.⁶ La situació era tan dura, que els miners no es van rendir i un any després, a l’hivern de 1930-31, van repetir la vaga. Malgrat això, una altra vegada la vaga va ser derrotada. Va haver d’arribar la República per a què els miners reprenguessin el conflicte, a finals de maig, i així aconseguissin les seves reivindicacions. Podem veure l’actitud tancada en banda de l’administració de la mina.

Per aleshores ja existia de nou la CNT, a partir del Sindicat Únic Miner, que va ser creat el mes de novembre de 1930.⁷ A la mina existia un comitè paritari entre el director de la mina Norbert Fonthier i uns sindicalistes. L’acabat de constituir SUM va demanar cautela als miners i va recordar que la part que signava en nom dels sindicats eren del Sindicat Lliure. Més tard, el SUM es va negar a afiliar als qui havien tingut càrrecs de responsabilitat al Lliure.

La República

Les eleccions del 12 d’abril van ser la punta per al règim monàrquic obsolet. L’endemà passat es va proclamar la República. A Súria els republicans van prendre ràpidament el control de la situació amb el suport d’unes classes populars exultants. Es va nomenar alcalde a Jaume Ribera Reguant que dirigia una candidatura que aviat s’uní a ERC. El 19 va sortir una gran concurrència a festejar la República i la societat coral i l’orquestra van interpretar La Marsellesa pels carrers.

Els republicans d’aquell moment eren molt pròxims a la CNT, que consideraven una central obrera afí. Els seus quadres obrers estaven afiliats a la central anarcosindicalista i compartien alguns espais comuns com l’Ateneu Obrer de Súria o la Cooperativa La Unió.⁸ A l’Ateneu es va obrir una escola regentada per Josep Teixidó Ortiz.⁹ Els republicans van fer alguns mítings i conferències de cara a les eleccions de juny de 1931. És interessant notar que a Súria els republicans van demanar obertament l’aprovació de “lleis socials d’acord amb les peticions de la CNT”.¹⁰

Quant a l’organització anarcosindicalista, al maig va formar una junta amb Miguel Bejarano Crespo de president; Manuel Lozano, vicepresident; Luis Sáez García, secretari; Rafael Ontañón, sotssecretari; Juan Pérez Sánchez, tresorer; José Quintana Sáez, comptador; i Antonio Martínez Varón, Eleuterio Badia i Modest Nieto, de vocals.¹¹ El sindicat aviat va organitzar dos mítings, un per a Súria i un altre per a Palà de Torroella.

El 15 de maig va tenir lloc, com s’ha dit abans, una nova vaga minera. A pesar que va ser pacífica la premsa de fora de la localitat va exagerar tremendament els fets i va fer passar aquesta vaga com si hagués tingut lloc una insurrecció. Es va dir que van arribar dos autobusos amb 25 guàrdies d’assalt que van ser desarmats pels miners i que gràcies a això van guanyar els seus objectius.¹² Tanmateix, la premsa local afirmava en primera pàgina que la vaga havia estat un exemple de civisme.¹³ De fet, referint-se al conflicte de Súria, Lluís Companys – en aquells dies Governador Civil de Barcelona – va arribar a declarar que “els patrons de la comarca de Manresa sempre s’han comportat de manera deslleial”.¹⁴ Era cert que els patrons del tèxtil no respectaven els acords de les bases de treball pactats amb els sindicats, i això va ser causa de conflictes constants durant els primers anys de la República.

Francament, la vaga no va ser ni una insurrecció ni va ser una vaga pacífica. L’alcalde Ribera va estar a punt de dimitir davant la pressió dels miners, que van arribar a amenaçar a alguns regidors amb incendiar-los la casa.

El Sindicat Únic Miner de Súria va participar en el Congrés de Madrid, de juny de 1931. Va delegar en José Alberola com el seu representant, i per aleshores donava la xifra de 400 afiliats. Alberola militava a Manresa i mantenia una postura bastant radical dins de la CNT. Era partidari d’una revolució immediata.

A l’estiu l’agitació minera va passar a Cardona. Mentrestant el SUM es dedicava a organitzar mítings d’afirmació sindical com el de Pellicer i Josep Xena, al juliol o la conferència de Jaume Ribas sobre les finalitats de la CNT, o la de Josep Corbella sobre sindicalisme i cooperativisme. El Sindicat va celebrar un gran míting al cinema Sorisa a primers de gener de 1932, en el preludi de la Revolta de l’Alt Llobregat. En aquest esdeveniment van participar Manuel Pérez, Rosario Dolcet, Llibertat Ródenas, Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Jaume Ribas i Josep Corbella. Va ser un gran acte de masses i es mastegava un ambient de conflicte.¹⁵

El novembre el Sindicat va patir la mort en accident del seu president, Fermín Godesart. Va caure al riu de manera accidental.¹⁶ El SUM també va publicar una nota en la Soli dient que al poble hi havia una infinitat d’aturats i que ja no vingués més gent buscant ocupació, ja que no n’hi havia. A Súria i altres poblacions hi havia grups d’obrers que es presentaven a treballar a unes certes empreses sense estar contractats exigint després cobrar pel seu treball, cosa que evidentment podia provocar conflictes d’ordre públic. Amb un context social bastant encès, el 1931, el sindicat havia crescut molt, comptant amb 1.000 afiliats per a gener de 1932.¹⁷ Llavors va esclatar la revolta.

La insurrecció de 1932

Els pobles miners es van sumar en bloc a la vaga general insurreccional iniciada a Fígols. A Súria a la nit del dia 20, en qüestió de poques hores van desarmar el somatén i als vigilants de la mina, van prendre el polvorí de la mina i es van dirigir a l’Ajuntament i el van ocupar penjant la bandera roig-i-negra al balcó del consistori. Des d’aquest balcó van proclamar el comunisme llibertari. Altres grups van anar a les fàbriques a impedir que el dia 21 poguessin iniciar el treball.

Aquell matí, els revolucionaris es van reunir a l’Ajuntament amb l’alcalde Jaume Ribera, diversos regidors i el secretari municipal, Ramon Vers.

Els revolucionaris van cremar els arxius de la propietat i van crear una milícia armada amb els fusells i escopetes que havien aconseguit reunir. El Comitè Revolucionari va prohibir l’alcohol i el joc, i es van assegurar que no hi hagués cap acte de pillatge. De fet, es van trobar que la caixa de l’Ajuntament tenia 4.000 pessetes i es van negar a tocar-la. Aquell mateix matí van assaltar l’armeria i van aconseguir altres 25 armes més. A la tarda es van reunir a la Casa de la Vila, amb molts homes armats, on van escoltar per ràdio que el Govern havia enviat tropes a la comarca. Llavors es van decidir a organitzar una milícia, que va ser convocada mitjançant un pregó en el qual s’instava els homes del poble a presentar-se a l’Ajuntament.

La revolució a la comarca va durar tres dies escassos i Súria va caure just després de Manresa, el 22 de gener. Sens dubte era impossible resistir a l’Exèrcit i la Guàrdia d’Assalt i quan van arribar els primers cinc camions als afores del poble els revolucionaris es van rendir. Els van dir que només es lliurarien davant els soldats de l’exèrcit, que en aquells dies eren reclutes de lleva i els anarcosindicalistes els consideraven com a “fills del poble”. El comandant Humberto Gil li va dir a Guzmán Val que tragués la bandera rojinegra de l’Ajuntament i reposés la de la República i que lliuressin les armes.¹⁸ Així doncs, Val, president del Comitè, els va lliurar als soldats unes 30 armes llargues i unes 200 pistoles, així com gran quantitat de dinamita i va assumir totes les responsabilitats de la revolta. El dia 23 es va reprendre el treball a les fàbriques i a la mina.

En aquests mateixos moments un grup havia anat a Cardona a avisar als seus companys revolucionaris. Hi va haver moltes detencions, com ara Climent Girona Prades (o Parets), José Galindo Ferrer, Guzmán Val Guallart (o Ramón Val segons algunes cròniques), Rufino Cantos Palacios i Manuel Cangas. Aquests cinc van ser deportats en el vapor Buenos Aires. Però finalment, els presos governatius del poble van ser Antonio Senet Esquerre, Fernando López Parra, Julio García Sánchez, Antonio Meca Sánchez, Francisco Ibars Bardají, Juan García Martínez, Bartolomé Hernández Sáez, José Quintana Sáez, Manuel del Cant Palacio, Belarmino Castany, Manuel Lozano Prieto i Juan Manuel Aparicio que van estar en la presó Model de Barcelona fins al 31 de març.¹⁹

Encara que es no va disparar ni un sol tret, es diu que hi hagué un incident en fer baixar als passatgers d’un autobús de la línia Manresa-Solsona. En aquest fet els revolucionaris van agafar dues monges que viatjaven a l’autobús i les van obligar a agenollar-se, simulant la seva execució. Després els van obligar les monges a llevar-se les peces d’ús religiós entre burles. La seva humiliació va espantar als altres viatgers i, més tard seria presentat com una mostra de barbàrie que desqualificava la revolució.²⁰

Per al Sindicat va ser un desastre, ja que el seu local va quedar clausurat i el suport als presos es va convertir en la prioritat. Hi hauria diversos acomiadaments a la mina i no es va poder fer res per ells. La companyia minera Solvay s’aprofitava de la situació d’il·legalitat del SUM per a retallar drets i escollir els miners més dòcils. També hi hauria desnonaments de famílies relacionades amb els vaguistes i van haver d’abandonar la població. Quan van tornar de la deportació o de la presó, els dirigents de la revolta, l’empresa minera es va negar a readmetre’ls. El Comitè pro-presos Manresa-Berga els donava unes 60 pessetes setmanals com a subsidi familiar dels presos. En cas de no tenir família, n’eren 45.²¹

Així que l’activitat llibertària va derivar en cultural i associativa. Per a aquest fi es va obrir un Ateneu de Divulgació Social al carrer Guimerà, 9. Des d’allí va començar a funcionar un grup de joventuts que es va donar a conèixer a l’estiu de 1932.²² Van prendre el nom d’Unió Lliure. Aquesta agrupació va organitzar diverses excursions o “jiras llibertàries”, com la d’Antius d’aquell estiu. Les “jiras” eren grans concentracions de persones que es reunien en el camp a escoltar conferències i a compartir un dia festiu. Un altre aspecte va ser la promoció de l’educació racionalista. Al setembre va haver-hi 39 detinguts a Terrassa perquè les autoritats es van pensar que preparaven una insurrecció. En realitat, estaven creant una escola racionalista. Entre els detinguts estaven Guzmán Val i Josep Farriols de Súria.

A finals d’any el SUM es queixava que seguia clausurat i que en la mina s’estaven aprofitant d’això. Així i tot, van organitzar un míting al cinema Sorisa, amb Jaume Ribas i P. Robert, denunciant les traves de l’Ajuntament. I és que, a partir de gener de 1932, els republicans de Súria havien trencat amb l’anarcosindicalisme i es van allunyar de la CNT. El 1932 havia començat a funcionar una cèl·lula comunista dins de la CNT. Van intentar prendre la Junta del sindicat, però els anarquistes els van tancar el pas. Però parlarem del comunisme local més endavant.

El 8 de gener de 1933 hi hagué una insurrecció anarquista en tota Espanya. A Súria no es va sentir. Però segons sembla, també es donarien persecucions contra els anarquistes, ja que s’informava que el grup Los Sin Fronteras, que venia dels anys 20, havia estat substituït pel grup Nuevos Luchadores per causa de les persecucions.²³ Durant aquell any es van anunciar a Tierra y Libertad, a més dels esmentats, els grups anarquistes Sol Ácrata, Los Eternos Luchadoes, a més del ja esmentat Unió Lliure. A aquests podríem afegir La Venganza de Mi Choza, que al costat d’Eternos Luchadores van presentar la seva adhesió al míting d’abstenció electoral de Barcelona de l’11 de novembre de 1933.²⁴ Eren tots grups de la FAI, que podem intuir com una organització molt potent.

En 1933 el SUM va seguir amb el seu local clausurat, encara que n’utilitzés uns altres per a reunir-se. Al març van participar al Ple Regional, aportant solament 250 afiliats. Malgrat la feblesa en la qual s’hi trobava, en aquesta època va aconseguir organitzar una vaga a la mina. L’any anterior també havien participat al Ple Regional de Sabadell, però en aquella ocasió no van comunicar la seva xifra d’afiliació a causa dels problemes que patia el Sindicat.

Van continuar organitzant jiras i mítings, com el de Dionisio Eroles i Cristóbal Albadatrecu del 19 d’octubre de 1933, per l’amnistia dels presos socials. Aquests dos militants estaven implicats en el Comitè Revolucionari que va dur a terme la insurrecció del 8 de desembre d’aquell any, que en la localitat tampoc va tenir la menor repercussió.

A finals d’aquest any es van entrevistar amb el Governador Civil, el manresà Joan Selves i Carner, per a intentar reobrir el local, però els va indicar que era l’Ajuntament qui l’estava impedint. I al mateix temps el SUM advertia que l’amo de la mina volia organitzar un “sindicat autònom”.  

L’any 1934, la CNT seguia amb els seus locals tancats. No només això, sinó que els locals de la CNT li van ser llogats al Centre Catalanista, enfrontant encara més tots dos moviments. Malgrat tot, van organitzar nous mítings i jiras, com la del Primer de Maig de 1934, en la qual van parlar Santiago Fuentes i A. Gilabert.

En aquell any hi va haver un mort en accident laboral a la mina i es va proclamar una vaga immediata. Eren els mateixos dies, juliol, en els quals s’estava desenvolupant un intens conflicte a les mines de Sallent. Als pocs dies van ser detinguts dos anarquistes, Ginés González i Bernabé García, en possessió de dinamita. Aquest últim va ser deportat del poble.

En el preludi de la Revolució d’Octubre també els anarquistes del Bages s’estaven preparant. Existia un Comitè de Defensa comarcal que s’encarregava de reunir dinamita, que extreien clandestinament de Súria, i l’ocultaven a diversos amagatalls a Manresa.

El 1934 van fer la seva aparició les Joventuts Llibertàries de Súria. Era la mateixa agrupació Unió Lliure que s’havia integrat plenament a les Joventuts. Al Ple Regional de Juventuts Llibertàries de Catalunya, celebrat a Les Planes, el 1935, l’agrupació assegurava tenir 50 membres. Entre els seus components estaven Josep Casquell Galera, Francisco Hernández Martínez, Juan Rubio, Castro Nieto, Juan Resina o Manuel Cazorla Zamora.²⁵

Octubre

A les eleccions municipals de gener de 1934 va arrasar l’esquerra local. Segons El Pla de Bages el resultat va ser de 403 vots per a les dretes contra 1.002 per a l’esquerra. La candidatura estava liderada per l’agrupació d’ERC, encara que tenia el suport dels socialistes locals i dels Rabassaires.

La Revolució del 6 d’Octubre va estar organitzada per un Comitè Revolucionari conformat pel Sindicat Autònom, el PCC, ERC, l’Agrupació Socialista de Súria i Unió de Rabassaires. A nivell laboral el Sindicat Autònom va proclamar la vaga i aquesta va ser boicotejada per la CNT, que va ordenar anar a treballar, encara que quedant a l’expectativa. I a nivell polític el Comitè va proclamar la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament. A més, van repartir algunes armes entre militants obrers socialistes i escamots d’ERC i Estat Català i van realitzar algunes detencions de reaccionaris.

Segons les memòries de Ramon Vers, secretari municipal, s’havien reunit davant de l’Ajuntament unes 200 persones, en la seva majoria de parla castellana. Molts se solien reunir al Bar Català, com els miners qualificats de can Solvay. Bastants procedien del nord d’Espanya i estaven afiliats al PCC o a l’Agrupació Socialista.²⁶

Més tard, aquesta gent armada va baixar en cotxes fins a Barcelona, però van tornar a casa quan es van assabentar de la rendició de la Generalitat.²⁷ El dia 7 va arribar l’exèrcit i va dissoldre els grups revolucionaris, encara que la vaga va continuar fins al dia 10.

En aquesta ocasió hi hauria diversos detinguts entre els quals es trobava l’alcalde, Florenci Claret Casadesús, Esteve Castaño Suárez (PSOE), Antoni Guilà Giró (ERC), Arturo Alonso Gutiérrez, Rufino Cantos Palacios, Manuel Espinosa, Armant Fanjul Forniella, José García Urpís, Pedro Herrero Ramon, Fernando Planas Vilella, Jaume Roderga Sitges i Urbano Sánchez Montero.²⁸ Per descomptat, Octubre va posar en relleu la potent organització local que havien aconseguit construir els comunistes del Partit Comunista de Catalunya i els socialistes de la USC.

Després d’Octubre va caldre continuar afrontar les dificultats pròpies de la il·legalitat. Els anarquistes entenien imprescindible organitzar el sindicat. En aquest sentit, van aprofitar el temps creant un Comitè de Relacions Mineres, amb els sindicats de Sallent, Cardona, Balsareny i uns pobles de Lleida. En aquells temps els capatassos de la mina maltractaven als obrers de manera quotidiana. A l’octubre de 1935 el sindicat va denunciar els cops que es van emportar un tal Gómez (desconeixem el seu nom), i Francisco Moles, el corresponsal de Solidaridad Obrera a Súria.

El comunisme soviètic a Súria

La primera incursió de militants comunistes al poble, el 1931, va ser un rotund fracàs, atès que els obrers gairebé van linxar a F. Trilla per “provocador i divisionista”, si és que fem cas del relat que va fer el militant anarquista Fernando Trigo (antic militant sindical de la Pirelli de Manresa que es va traslladar a Súria el 1931). A les eleccions del 28 de juny de 1931 es va presentar el Bloc Obrer i Camperol, aconseguint 22 vots, contra 737 d’ERC i diversos centenars de les altres candidatures.²⁹ No obstant això, el BOC no va acabar d’arrelar. Qui sí ho aconseguiria un any més tard va ser el Partit Comunista de Catalunya, PCC.

Per als comunistes, que entre 1930 i 1932 estaven intentant controlar alguns sindicats de la CNT, les mines eren prioritàries. Així que van enviar diversos militants per a crear organitzacions locals comunistes. La primera que va tenir èxit a tot l’Alt Llobregat va ser la de Súria. Ho va aconseguir gràcies a que a les mines treballaven alguns miners procedents d’Astúries, Galícia o Cantàbria, per als quals el socialisme o el comunisme no eren desconeguts. A finals de 1932, el corresponsal de la Soli denunciava que els comunistes intentaven fer-se amb el control del sindicat per a adherir-lo a la “Unitat Sindical”,³⁰ que era el projecte sindical dels comunistes del PCC. Per a organitzar el cop de timó havia passat pel poble el comunista Ramon Casanellas, per cert, vell conegut de la Confederació.³¹

Els anarquistes els van desafiar a una “polèmica”, és a dir, a un debat obert. Però els comunistes no van acceptar el duel. Per part seva, es van dedicar a organitzar un Sindicat Obrer de la Mina que li va fer la competència a la CNT. Els atacs des de Solidaridad Obrera van ser molt durs i constants. La CNT es negava a cedir terreny. La tensió va créixer. Fins i tot va haver-hi baralles, ja que la CNT denunciava que un dels seus membres havia rebut una pallissa. No queda clar si aquest sindicat miner era el mateix que el Sindicat Autònom. Probablement aquest altre seria un sindicat més afí als socialistes.

El 1933 va arribar al poble el militant comunista Manuel Trueba Mirones, d’origen càntabre. Després d’haver contribuït a organitzar el Partit i alguns sindicats al port de Barcelona, el 1931 va marxar a la Unió Soviètica. Al seu retorn de Rússia un dels primers encàrrecs va ser introduir el Partit a Súria. Gràcies a la seva labor, el Sindicat Obrer de la Mina va organitzar una vaga en la mina l’1 de novembre de 1933 i l’endemà passat va derivar en una vaga general en tota la localitat.³² La vaga va durar tres setmanes. En aquells dies s’estava desenvolupant la campanya electoral de les eleccions legislatives del 19 de novembre. L’impacte de la vaga va ser tal que es van suspendre els mítings i els actes polítics.

Al Congrés del PCC de juny de 1934, Trueba repassava la trajectòria del Partit en la localitat. En primer lloc, deia que Súria era el radi comunista més important amb diferència de la comarca. A mitjan 1933 eren 17 militants³³ i ara, un any més tard, ja n’eren 50. Havien aconseguit arrelar en la mina, gràcies al Sindicat Autònom. Es deia que els seus militants havien impedit amb pedres la representació d’una obra teatral reaccionària, anomenada El Divino Impaciente.³⁴ Va afegir que havia estat un error no presentar-se a les eleccions municipals de gener de 1934, guanyades per ERC. A la seva intervenció Antonio Sesé, un dels principals líders del Partit, encarregat dels sindicats (de la UGT), va afegir que havia estat un encert del Comitè Central enviar a Trueba a Súria.

La intervenció de Trueba va ser acompanyada d’altres dues de la localitat. La primera va ser d’un tal Ribas, dient que procedia de l’Agrupació Socialista local, i que havien de formar part de la CGTU i no viure al marge d’ella.³⁵ L’altra va ser Julia Iglesias, que indicava el difícil que era ser una dona militant als pobles, donada la doble opressió del patró i de les feines de casa.³⁶

Al juliol van arribar Hilario Arlándiz i Francisco Galán a fer un míting a Súria. La CNT contraprogramà el seu acte amb un propi per a evitar que obrers de la seva influència anessin a l’altre acte. Després de la Revolució d’Octubre, en vistes que ERC no reaccionava, el PCC va intentar acostar-se a la CNT. Li va proposar organitzar un comitè pro-presos conjunt, cosa que van rebutjar els anarcosindicalistes. El jove llibertari Josep Casquell va estar a punt de ser expulsat de CNT per haver rebut ajuda del Socors Roig a la presó. A la tardor de 1935 els comunistes van enviar una delegació a la Unió Soviètica, per a preparar als seus militants.

Un altre partit d’esquerres que va tenir també presència a Súria va ser el socialista. En realitat, es tractava de la USC. Després del seu congrés de fusió amb el PSOE, a l’abril de 1933, va guanyar presència a la localitat, amb unes dues dotzenes de militants. A diferència d’altres agrupacions d’altres localitats, a Súria, quan es va trencar l’aliança dels dos partits socialistes per ordres de Madrid, gairebé tota l’Agrupació de la USC es va reintegrar al PSOE.

Tots dos grups es van fusionar després de l’inici de la guerra. Com es pot veure, el comunisme prenia rellevància en el municipi.

El Front Popular

La campanya de les eleccions de febrer es va centrar en la repressió contra Octubre. A l’ésser un poble miner l’exemple asturià va tenir molt d’impacte en la societat. El 21 de gener va tenir lloc un míting republicà, amb la participació dels diputats d’ERC Serra i Húnter, Francesc Senyal i Josep Antoni Trabal que van omplir el cinema Sòrisa amb 1.200 persones, segons la premsa.³⁷ Al poble de nou l’esquerra va dominar la situació, gairebé multiplicant per tres els resultats de la dreta (1.269 vots a 459).

L’Ajuntament va ser restaurat tal com era abans d’Octubre i de nou va tornar a ser alcalde Florenci Claret Casadesús. A més, componien el consistori, Ambrós Claret Reguant, Isidre Torrabadella Padullers i Ermengol Guilà Badia, per ERC; Josep Clariana Simats i Domènec Ribera Baylinia, pels Rabassaires; Bernardo Fernández Fernández i José González Atienza, pel PSOE; i Cassimir Giró Danti, Robert Quinquer Jover, Joan Camps Antúnez i Mateu Castellà Camprubí, per la Lliga Catalana. La Lliga, que era la força de l’oposició, es va negar a acceptar la nova correlació. Així que Camps va dimitir, el seu substitut mai va ocupar el càrrec, i en Giró i en Castellà van demanar una llicència de tres mesos fins a la guerra.³⁸ 

En aquests moments a Súria hi havia censats 4.692 habitants. I els republicans demostraven molta vitalitat. En el seu Congrés de maig d’Esquerra Republicana, el cercle republicà de Súria va reportar 109 socis. Els seus representants van ser Salvador Marbà i Jeroni Quintana.³⁹

Però també la CNT es va veure alleujada per l’ambient d’obrtura regnant. Al gener havien participat en un Ple Regional, enviant a Manuel Pino i a José Cano representant el Sindicat Únic Miner. Van tornar a tenir el seu local obert al març de 1936. No van perdre el temps i en aquests mateixos dies van organitzar un míting amb la presència de María Duran, Francisco Carreño i Buenaventura Durruti.⁴⁰ Per al mes de maig van organitzar una nova excussió a la font de Antius, cosa que semblava una tradició dels anarquistes locals. Al Congrés de Saragossa el sindicat, adherit a la CNT, comptava amb 275 afiliats. Així que tornava a comptar amb un suport significatiu.

Per part seva, al gener els comunistes van afegir el seu sindicat autònom a la UGT. Aquesta decisió va ser del grat dels socialistes locals que també van anar confluint en aquella nova UGT. A tota Espanya els comunistes van decidir unir la CGTU a la UGT, escenificant una unitat obrera a gran escala. Tornant a Súria, el 4 d’abril, dins de la UGT es va crear, a més, el Sindicat del Fabril i Tèxtil. De seguida la UGT va passar a renovar els seus contactes en Palà i Valls de Torroella establint grups sindicals a les seves fàbriques que formarien sindicats de la UGT ja començada la guerra.

En aquells temps hi havia problemes a les fàbriques tèxtils. La crisi del sector havia paralitzat algunes. També la mineria seguia amb els seus conflictes particulars i el 26 d’abril 150 miners van anar a la vaga. La guerra s’acostava i els tres sectors, llibertaris, comunistes i republicans s’estaven reorganitzant.

La guerra civil

El 19 de juliol tot el que podia escoltava la ràdio. Ateneus, cafès i sindicats estaven plens a vessar de gent nerviosa i atemorida. No obstant això, les notícies optimistes que van arribar des de Barcelona, a partir de la tarda, van omplir el poble d’un ambient eufòric. Els miners van prendre la iniciativa i aquella mateixa nit van detenir al director, Norbert Fonthier, i a l’enginyer de l’explotació, Doroteo Sánchez Cano i els van tancar. Al matí següent el Comitè Obrer de la mina va acordar amb el director el tancament de l’empresa fins que passessin aquells dies d’inestabilitat. No obstant això, el 23 de juliol es va rebre l’orde des de la Generalitat d’alliberar a en Fonthier, ciutadà belga. Els consolats francès i belga havien pressionat perquè els seus conciutadans poguessin abandonar Espanya si així ho desitjaven. Segons en Fonthier algú degué pagar perquè l’alliberessin. En tot cas, el 31 va partir amb vaixell cap a França. En canvi, Sánchez Cano no va tenir aquesta sort. Als pocs dies el van conduir a Barcelona i va resultar executat a Pedralbes.

Durant aquells dies el Comitè Revolucionari Antifeixista era l’amo del poble. Estava format per militants de la CNT, la UGT, ERC i Rabassaires. És bastant probable que es formés a partir del comitè obrer de la mina, creat el mateix dia 19.

Segons la Causa General el comitè estava format per Josep Planell Claret (UGT-PSUC), Bartolomé Hernández Sáez (CNT), Teodoro Román Sánchez (UGT), Josep Silera Campmajó (Rabassaire), Bernardo Fernández Montes (UGT), Francisco Galindo Milà (CNT), Agustín Rodríguez (UGT) i més tard es va afegir Josep Farriols Santamaria (CNT). No obstant això, també es comenta l’existència d’un altre Comitè de Milícies Antifeixistes format per Francisco Galindo Milà, Bartolomé Hernández Sáez per la CNT; Ignasi Subirana Freixa i Andreu Claret Casadesús per ERC; i José González Atienza i Teodoro Román Sánchez, per UGT. Aquest comitè degué ser el primer de tots i va ser presidit per Claret fins que va haver de ser hospitalitzat per malaltia.⁴¹ La veritat és que en una data tan primerenca com el dia 19, l’Ajuntament va convocar el Comitè per què es fes càrrec de la seguretat. Però en fer-ho, a partir d’aquest moment el poder efectiu de la vila va passar a les mans del Comitè.

Podríem afegir que en aquest cas dir CNT també seria dir FAI, ja que, amb tota certesa, aquests militants que representaven formalment a la Confederació estaven també a l’organització específica.

De seguida les patrulles milicianes van erigir quatre barricades a les entrades del poble, van controlar l’estació i es van disposar a detenir ciutadans que s’identificava amb el cop d’estat, encara que no haguessin pres part en els fets. Es va utilitzar l’Ajuntament com a presó. Una de les patrulles més conegudes va ser la de Fusteret, integrada entre 15 i 18 milicians.⁴² Si això passava en aquest barri, podem assumir que el nombre de patrullers en tota la població era realment considerable, probablement format per entre 60 i 80 milicians.

En pocs dies, el dia 23, van començar a produir-se assassinats. El primer va ser el de Pio Macià Ribera, que havia estat conseller municipal el 1922 i, més tard, el 1935. Havia fundat la primera Caixa d’Estalvis de la localitat i cap a la guerra presidia la reaccionària Societat de Pares de Família de Súria. Va ser mort perquè el dia que els milicians van anar a registrar el seu domicili a la recerca d’armes, algú va disparar i un dels patrullers va caure ferit. De sobte es va generalitzar un tiroteig entre els propis milicians, mentre Macià es va tancar a la seva casa. Els milicians pensaven que el culpable del tumult era ell i el van matar aquella mateixa nit.

El 31, tres religiosos, Ramon Farrés Tort, Lluís Pla Rosell i Josep Lladó Ramonet. A l’agost, Ramon Roca Costa, director d’una fàbrica tèxtil, i Manuel Montero Rodríguez, facultatiu de mines. Encara que la matança més gran va tenir lloc el 4 d’octubre, a Pedralbes (Barcelona), en ser executades allí quatre persones.⁴³ Però el Comitè també va ser acusat d’unes certes accions a altres poblacions com ara crema d’esglésies i capelles del territori.

A mitjan octubre, el llibre d’actes del Comitè informava de la detenció de diversos individus facciosos “que no pierden la esperanza de que Cristo Rey volverá a reinar en España, haciendo el exterminio de todos los antipatriotas españoles”. Deien que aquestes persones difonien rumors falsos i notícies alarmistes per a soscavar la moral de rereguarda. Se suposava que tenien algun armament amagat de l’antiga milícia de 1935, Acció Ciutadana. Tot indica que l’acusació va exagerar molt la perillositat d’aquests individus. En tots els casos els detinguts van ser lliurats als Tribunals Populars. Més endavant veurem un cas especial d’un detingut en aquesta època, el d’Alfonso Bransuela.

A continuació, les organitzacions sindicals van confiscar diferents locals de persones desafectes amb el Govern republicà. La primera va ser la CNT, que va confiscar el Xalet de les Mines, en la carretera de Manresa núm. 2. La UGT va expropiar el Centre Catòlic, registrat a nom de Martí Sanglàs (carrer Macià).⁴⁴ El PSUC també es va instal·lar allà mateix. El Comitè Revolucionari Antifeixista es va instal·lar a la casa del metge Domènec Quinquer i al Convent de les Dominiques, que va confiscar el dia 23 de juliol. Els republicans van romandre en el Cercle Republicà, del carrer González Solesio, 2. Més tard, la CNT va confiscar la casa rectoral i els locals de la Lliga, situats al carrer Francesc Macià, números 52 i 9, respectivament.

El següent pas va ser col·lectivitzar les empreses. El primer van ser els transports, tant el ferrocarril com els autobusos. Més tard els va tocar el torn a les fàbriques tèxtils com a Cal Jover (formalment anomenada Filatures Labor S.A.) o Cal Bertran (o la fàbrica de filatures Bertrán S.A.). També els cinemes es van col·lectivitzar al setembre.⁴⁵ A més, la CNT va impulsar una petita col·lectivitat de terres anomenada El Porvenir. Solament tindria dues dotzenes de membres i és probable que els seus components no fossin pagesos sinó obrers a l’atur.

Les mines havien quedat sota el control del comitè de la mina. El 12 de novembre es va celebrar una assemblea general, que va nomenar un consell d’empresa,⁴⁶ en línia amb el que es disposa pel Decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat. El comitè es va renovar el 4 de gener de 1938.⁴⁷ El 1938 comptava amb poc més de 500 treballadors.⁴⁸ També es va crear un comitè d’enllaç CNT-UGT per a tota la indústria química.⁴⁹ I és que en la localitat es va instal·lar una fàbrica de material de guerra, anomenada “F10”, un nom en clau. Era una fàbrica de brom per a fer gasos i retardants d’explosius. A més, es va instal·lar un laboratori de química orgànica. És a dir, que si ja Súria era una potència de la indústria química, ho va ser encara més amb la guerra.

L’altra manifestació de la revolució eren les milícies. Totes les entitats van poder organitzar les seves, encara que anaven barrejades i no és fàcil determinar a quina organització pertanyien. Per exemple, ERC comptava amb 16 milicians.⁵⁰ Nou d’ells en la Primera Centúria Roja de Manresa. No obstant això, com estaven afiliats a la UGT els comunistes els comptabilitzaven com a propis. Joventuts Llibertàries tenia set milicians, un a la Terra i Llibertat i la resta en les columnes d’Aragó.⁵¹

El PSUC i la UGT van organitzar diversos grups de milícies destinades a Aragó. Una dotzena de voluntaris va sortir el dia 27 de juliol cap a Tardienta, allistats en la Columna Del Barrio. Per als joves de Súria la Columna Del Barrio era molt atraient, ja que el seu comissari polític no era un altre que Manuel Trueba, que hem vist abans.

Els llibertaris de la CNT es van unir a les columnes Ascaso, Durruti i Terra i Llibertat, especialment a les dues últimes, a les quals van aportar una dotzena de milicians a cadascuna. El mateix 24 de juliol va anar a Barcelona un grup de 25 joves llibertaris que partiria cap al Front d’Aragó. 

A l’octubre de 1938 l’empresa minera informava que a més dels 511 treballadors que tenia físicament en aquest moment, tenia altres 70 en l’Exèrcit Popular. És a dir, que l’aportació minera va ser molt rellevant.

El 15 d’octubre es va constituir el Consell Municipal, en dissoldre’s el Comitè Antifeixista. Va quedar de la manera següent: Florenci Claret Casadesús (ERC), Josep Planell Claret (PSUC), Ramon Cirera Claret (ERC), Pedro Hernández Sáez (CNT), Bartolomé Hernández Sáez (CNT), Jerónimo Quintana Comes (ERC), Teodoro Román Sánchez (PSUC), Josep Farriols Santamaria (CNT), Francisco Silera Campmajó (UR – Sindicat Agrícola), Bernardo Fernández Montes (PSUC), Josep Clariana Simats⁵² (UR – Sindicat Agrícola). Florenci Claret va ser nomenat alcalde i la CNT va ocupar les conselleries de Defensa, Proveïments i Sanitat i Assistència Social.

La CNT va rebutjar el secretari municipal, Ramon Vers, que va haver de dimitir, ja que la UGT també estava d’acord. En aquests mesos la relacions entre les forces antifeixistes van ser molt cordials i solien donar suport a les iniciatives dels altres.

Respecte a la força numèrica de les organitzacions, per fortuna coneixem algunes dades. En primer lloc, ERC comptava amb 118 socis, la qual cosa la equiparava a l’altre gran partit del moment, el PSUC, que tenia 113 membres a la localitat.⁵³

Els llibertaris és més difícil de comptabilitzar-los. Però podem intentar-ho. Coneixem l’afiliació d’Unió Lliure, les joventuts, que es xifrava en 75.⁵⁴ A més, hem d’afegir els tres o quatre grups de la FAI que existien, que serien altres 30 o 40 persones. Per tant, estem davant una xifra molt similar a la d’ERC i el PSUC. Amb tot, cada partit també tenia les seves joventuts i el Socors Roig Internacional, en el cas dels comunistes, o Dones Lliures⁵⁵ i Solidaritat Internacional Antifeixista en el cas dels llibertaris. Aquests fins i tot van crear una escola racionalista, l’escola Durruti, adherida a la Federació Regional d’Escoles Racionalistes. Així que podem veure que cada espai polític (comunista, llibertari o republicà) organitzava una part significativa de la vila.

Els sindicats eren les organitzacions més grans de la població. Destacava la UGT, amb el seu sindicat Fabril i Tèxtil que, per al tercer trimestre de 1937, deia tenir 1.050 afiliats. No obstant això, per al Congrés de la UGT catalana de setembre de 1937 aquesta xifra va caure de cop a la meitat, a 506. El seu sindicat d’Indústries Químiques (sumant la mina i les fàbriques de guerra) comptava amb 398 afiliats. Finalment, a Oficis Varis tenien 125 afiliats en el tercer trimestre i 160 al setembre. En total la UGT comptaria amb més de 1.500 afiliats a l’estiu de 1937. Per motius desconeguts, aquest número va caure a un miler el setembre, segons les seves xifres oficials. Entre els seus militants, podem destacar a Joan Soldevila Pujol, Ramón Lázaro, Joaquim Torra, Manuel Cano Canela, o els consellers municipals del PSUC.

La CNT per la seva part tenia majoria a la mina, però era minoritària en la resta dels rams i oficis del poble. El 1937 comptava amb 750 afiliats, segons les seves xifres oficials, 400 d’ells treballadors de la mina. Aquesta quantitat no va variar el 1938. La CNT de Súria va enviar delegacions als diferents plens, plenàries i congressos que va celebrar la CNT de Catalunya i va estar molt vinculada a la vida orgànica de la Confederació. Entre els seus militants destacarem a Antonio Martínez Gómez, Miguel Hernández Martínez, Gabriel Martínez Gómez, Juan Fuentes Torres, Juan Cano Fuentes, Manuel Pino i José Requena, entre d’altres que ja hem esmentat abans.

Els Fets de Maig de 1937 no van tenir repercussió a la població minera, a diferència de Cardona. No obstant això, la UGT i el PSUC locals van organitzar una reunió amb la resta de partits, a la qual no van convocar a la CNT i la FAI, i van signar un document de suport incondicional al Govern de la Generalitat. Tenien por que el que estava ocorrent a Cardona arribés a Súria. La UGT local havia contactat amb la de Cardona, però els van considerar molt poc de fiar perquè estaven fent costat a la CNT de Cardona en aquests moments. En una carta al Comitè Central del PSUC explicaven tot això. A més, informaven que solament tenien 16 pistoles i que la CNT acabava de rebre un grup d’uns 30 milicians que venien del front de Roses perfectament armats. Els comunistes de Súria avisaven que no volien “cometre un suïcidi” atacant als cenetistes.⁵⁶

El 17 de juliol va tenir lloc un assassinat al poble: Alfonso Bransuela Planell. A l’inici de la guerra s’havia amagat per por als comitès. Estava relacionat amb aquell grup reccionari que existia al poble i que, segons el Comitè, volia realitzar activitats contra la República. En Bransuela no era simpatitzant del feixisme, sinó membre de la Federació de Joves Cristians.

Quan va passar l’onada de violència de l’estiu, va ser detingut i portat a la presó de Manresa. Des d’allà va ser enviat a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu per a ser enviat al front. No obstant això, va ser considerat desafecte i les autoritats republicanes el van enviar de nou al seu poble. En arribar a Súria es va comportar, segons els seus enemics, de manera arrogant i provocadora, provocant les ires de les persones presents, que el van intentar linxar. D’aquesta manera va ser detingut i enviat una altra vegada a la presó de Manresa, a fi que el cas no passés a majors. En aquella matinada, el portaven en un cotxe i en un altre anaven diversos consellers municipals i l’alcalde. En arribar al lloc conegut com a Cal Neus, esperaven a aquesta comitiva uns nou homes encaputxats, amb armes de foc. Van fer baixar del cotxe a en Branzuela i el van matar allà mateix.

Els membres del Consell Municipal van seguir directament a Manresa a denunciar els fets i a posar-se a disposició de les autoritats. Així que van ser processats i absolts.⁵⁷ D’aquesta manera, durant algunes setmanes d’agost i setembre, el Consell Municipal de Súria va haver de ser substituït gairebé per complet de manera provisional.  L’alcalde accidental va ser Jeroni Quintana d’ERC, encara que Antonio Martínez, de la CNT, també apareix com a alcalde accidental. A l’octubre es va tornar a constituir un Consell Municipal amb el suport de tots els grups i de nou Florenci Claret va ser reescollit alcalde pels altres regidors. Va aguantar fins als últims mesos de la guerra, en els quals va ser substituït pel seu company de partit Salvador Marbà i Mayol.

Un altre assassinat amb una història poc clara darrere va ser el de Josep Clariana Simats, mort el 7 de juny de 1938. Presumiblement es tracta d’una mort relacionada amb les disputes polítiques entre les esquerres. Clariana havia estat conseller municipal pels Rabassaires. De la seva mort es culpava a la FAI.⁵⁸ Potser va ser una venjança contra el seu germà Florenci Clariana per haver matat aquest a un militant cenetista?⁵⁹ Per tant, entra en la mesura del possible que es tractés d’un ajust de comptes. Tanmateix, això no s’ha pogut aclarir ja que mai es van conèixer els autors. 

Al llarg de la guerra van morir al voltant de 112 persones de Súria. D’elles, 58 homes als fronts de guerra. Era una xifra molt alta, segons el nivell de població de Súria.⁶⁰ Després de la guerra unes 160 persones van rebre judicis sumaríssims. Sumant altres tipus de judicis, un total de 73 persones van ser empresonades. D’elles tretze van ser executades: Andrés Fernández Moreno (CNT), Francisco Galindo Milán (CNT), Antonio Gonzálvez Gonzálvez (CNT), José González Atienza (UGT-PSUC), Francisco Guzmán Zoilo (CNT), Emilio Montfort Safont (UGT), Alonso Palma Ávila (UGT), Enrique Pérez Martín (CNT), Sebastián Pérez Martínez (UGT), Valentín Serra Fàbrega (ERC), Ramon Torrens Solé, Prudencio Torres Muntanyà (UGT, ERC) i Isidro Vilaseca Alsina (UGT).

Al febrer de 1939, poc després de la “Liberación” un grup de detinguts van ser traslladats a Manresa. No obstant això, a mitjanit, van ser pujats a un camió, que va prendre la carretera de Can Maçana, en direcció al Bruc. Els van fer baixar, van caminar per un bosc i allà mateix van executar vuit d’ells.⁶¹ Un altre es va fer el mort (o es va desmaiar) i a l’estona va poder escapar. Va ser qui va relatar el succeït. D’altra banda, i sense relació amb aquests fets, caldria afegir que Juan Godoy (CNT) es va suïcidar a la presó de Súria l’endemà de confessar – sota tortura – haver assassinat al facultatiu de mines Manuel Montero.

Seguint la retirada republicana, des de Súria va partir una gran caravana cap a la frontera francesa que no va voler rendir-se al bàndol Nacional. 14 persones de Súria van tenir la desgràcia de ser detingudes pels nazis i enviats als camps d’extermini, com ara Mauthausen. Aquest va ser el cas dels germans Francisco i Manuel Cazorla Zamora, d’Almeria veïns de la colònia Santa María de Súria – tots dos militants de les Joventuts Llibertàries – que van morir en Mauthausen juntament amb altres 8 persones del poble.⁶²

En 1939 Norbert Fonthier va tornar a fer-se càrrec de la mina. En 1940 va ser posat al capdavant de la companyia Solvay a Espanya. Joan Folch Argerich, carlista, seria anomenat l’alcalde del primer ajuntament. Malgrat els seus antecedents familiars, que es remunten a l’última guerra carlista, durant la guerra havia estat a la secció d’espectacles de la CNT.

Quant a la resistència contra la dictadura, als anys 40 hi hauria en Suria una cèl·lula comunista al poble. El 14 d’abril de 1946 van col·locar una bandera republicana a l’església per a commemorar la República. No obstant això, les autoritats no van deixar impune aquesta provocació i van detenir a unes 7 persones.

No va tornar a haver-hi cap organització d’esquerres al poble fins als anys 60, encara que va hi hagué vaga el 1951. El 1962 també hi hauria una vaga minera, que va ser l’inici d’una nova època per a l’esquerra del poble, amb l’acció de les Comissions Obreres i d’un renovat PSUC.

1. Per a corregir el relat d’aquest capítol m’han ajudat els historiadors Jordi Algué Sala i Amadeu Olives Santamaria als qui agraeixo la seva amabilitat. ↩︎
2. Per a conèixer el procés d’industrialització de Súria, podem ampliar amb Fàbrega Enfedaque, Albert; Font Vilardell, Ramon; Llobet Fornells, Esther (2013). Fàbriques de Riu. Ajuntament de Súria. I Fàbrega Enfedaque, Albert (2009), Cum Grano Salis. La sal i la potassa a Súria. 1185-1982. Ajuntament de Súria. ↩︎
3. Fàbrega Enfedaque, Albert (2009): 419 ↩︎
4. El primer míting del Sindicat Lliure a Súria va ser a l’agost de 1922. Fàbrega Enfedaque, Albert (2009): 420 ↩︎
5. Del Río Santos, Sonia (2002). Corporativismo y relaciones laborales en Cataluña (1928-1929). UAB. p. 41 ↩︎
6. Reguant, Josep (2000). Súria. Història en imatges (1894-1975). Angle Editorial. ↩︎
7. Un manifiesto a los mineros y trabajadores en general. Solidaridad Obrera, 31/10/1930 ↩︎
8. Per a més informació sobre la cooperativa consulteu La Unió de Cooperadors de Súria, cooperativa de consum, 1917-1992, Institut per la Promoció i la Formació de Cooperatives. Generalitat de Catalunya. 1992. ↩︎
9. Recollit a El Surienc, 23/05/1931 ↩︎
10. El Surienc, 27/06/1931 ↩︎
11. El Surienc, 09/05/1931, p.6 ↩︎
12. Flores, Pedro (1981): p. 229 ↩︎
13. Aquesta opinió sobre una vaga tranquil·la es pot recollir en El Surienc, 06/06/1931, p.1 també en La Vanguardia, 27/05/1931, p.6 i 29/05/1931, p.6. ↩︎
14. La Vanguardia, 27/05/1931, p.6 ↩︎
15. Solidaridad Obrera, 03/01/1932 ↩︎
16. Solidaridad Obrera, 27/11/1931 ↩︎
17. Solidaridad Obrera, 21/01/1932 ↩︎
18. Olives, Amadeu; Peramiquel, Josep; i Algué, Jordi. El Gener de 1932 Súria va ser protagonista d’una revolución frustrada. El Salí, febrer de 2007, pp. 14-25 ↩︎
19. Solidaridad Obrera, 02/03/1932 ↩︎
20. Olives, et al. Op. Cit. ↩︎
21. Olives et al. Op. Cit. ↩︎
22. Solidaridad Obrera, 22/05/1932 ↩︎
23. Solidaridad Obrera, 08/04/1933 ↩︎
24. Eternos Luchadores i Venganza de mi choza. Fons FAI. Archivo de Ámsterdam, IISH. ↩︎
25. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 140, carp. 1, doc 13 carp, 3, doc 44 ↩︎
26. Citat a López Esteve, Manuel (2012) Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental. UPF (tesina). p.254. Su información sale de: AHPCE. Documentos PCE, r. XII, ap. 157. Datos sobre la actividad del P. en diversas localidades de Cataluña i Memòries inèdites de Ramon Vers Closa (1841-1959), secretari municipal de Súria fins l’octubre de 1936. ↩︎
27. Ídem. ↩︎
28. Ídem. Anexos. ↩︎
29. Reguant, Josep (2000): p. 34 ↩︎
30. En aquest cas segurament Solidaritat Obrera s’ha de referir a la Confederació General del Treball Unificada, la CGTU, central obrera impulsada pel Partit Comunista d’Espanya. ↩︎
31. Havia estat un dels executors del president del Govern espanyol, Eduardo Dato, el 1921. Casanellas es va refugiar a l’URSS i es va fer comunista. Va ser un dels líders del Partit a Catalunya, fins a la seva mort per accident el 1933. ↩︎
32. El Sindicat va aconseguir el suport del Círcol Republicà d’Esquerra, el Cor La Llanterna, l’Associació d’Empleats dels Mines de Potassa, Unió de Rabassaires, el Centre d’Esports de Súria, la Cooperativa i Unió Socialista de Catalunya, que van signar un comunicat contra l’actitud de les autoritats de la mina. Fàbrega, Albert, 2009: 425. ↩︎
33. Serra, Jaume (1988): p. 105 ↩︎
34. El més probable és que fos obra d’una multitud de diferents ideologies d’esquerra. ↩︎
35. Sigles de Confederació General del Treball Unitària. Eren les mateixes sigles que tenia la central sindical comunista a França. A Espanya van tenir alguna força a Madrid, Euskadi i Andalusia. Es van fusionar amb la UGT en 1935, fruit del viratge de Stalin amb la seva política de suport al Front Popular. ↩︎
36. El resum del Congrés i les intervencions es poden llegir a Catalunya Roja, 07/06/1934, pp.2 i 3 ↩︎
37. El Dia, 21/01/1936, pp. 1 i 4 ↩︎
38. Olives, Amadeu, Peramiquel, Josep. Fa 70 anys del nefast 18 de juliol de 1936. El Salí, jul.-ago. 2006, pp. 22-36 ↩︎
39. En aquell moment el President era Andreu Claret i el secretari, Pere Aloy. ↩︎
40. Solidaridad Obrera, 10/03/1936 ↩︎
41. Fàbrega, Albert (2005). Mort a les Cunetes. Angle Editorial, Manresa. p. 145 ↩︎
42. Fàbrega, Albert (2005): p. 157 ↩︎
43. Es tractava de Cassimir Giró Danti, regidor el 1934 i el 1935 i jutge municipal; Miquel Pons Bandranas, dretà, encarregat de la mina; Enrique Clemente Ramos, dretà, i Doroteo Sánchez Cano (ja esmentat). Del seu assassinat van ser acusats els qui els van portar allí: Bartolomé Hernández, Teodoro Román, Bernardo Fernández i Ignasi Subirana. ↩︎
44. Fàbrega, Albert (2005): p. 150 ↩︎
45. Era el capellà de Súria fins a 1935. ↩︎
46. Van ser col·lectivitzats els cinemes Sòrisa i Ideal. Els responsables de la secció d’espectacles públics de la CNT eren Josep Coca Fernández i Ignasi Masanell Rodríguez. L’acta de la col·lectivització de Sòrisa és del 28/9/36. CDMH, Salamanca. Polític-Social – Barcelona, Generalitat – Lligall . 168, 2, 26. ↩︎
47. Director, Manuel Canga; subdirector, Antonio Martínez; secretario, Narcís Castells; subsecretario, Amadeu Casserras; vocales: Josep Rivera, Ignasi Subirana, Jaume Roqué, Ernest Barceló, Prudenci Ferrer y Pere Inglada. Fàbrega, Albert, 2009: 431 ↩︎
48. Octubre de 1938: 202 treballadors en el pou, 264 en l’exterior, 45 en oficines. Total 511. CDMH, Salamanca. Polític-Social – Barcelona, Generalitat – Lligall, 1421, 2, 139 ↩︎
49. Director, Josep González Atienza; subdirector, Francisco Galindo Milán; secretario, Bruno Huerga; subsecretario, Antonio Martínez; vocales: Joan Cánovas, Manuel Trabadelo, José García Morán, Salvador Serrat, Ernest Barceló y Bartolomé Hernández. Fàbrega, Albert, 2009: 431 ↩︎
50. Es pot veure la llista de noms en CDMH, Salamanca Polític-Social – Barcelona, Generalitat – Lligall , 820, 11, 10. A part dels milicians en la Primera Centúria Roja tenien un altre a la Columna Terra i Llibertat i un altre a la Del Barrio. Després tenien varis en fortificacions i artilleria antiaèria. ↩︎
51. Compañeros de las Juventudes Libertarias que están en el frente. ANC1-886-T-13710. Arxius en Línia. ANC. ↩︎
52. No confondre amb Florenci Clariana Simats, militant de la UGT-PSUC Manresa. És molt probable que fossin germans, atès que Florenci Clariana va néixer a Súria el 1900. Josep Clariana Simats era pagès, i era fill de Joan Clariana Ribera de la masia anomenada Siló. ↩︎
53. Martin Ramos, Josep Lluís. Historia del PSUC. Principales organizaciones locales (31-XII-1937). Estadísticas del PSUC. Archivo Histórico del Partido Comunista de España. ↩︎
54. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 1095, 17, 1. ↩︎
55. Existeix un llistat de 90 dones relacionades amb Dones Lliures i Joventuts Llibertàries de Súria. ↩︎
56. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 771, 1, 1 ↩︎
57. El relat pot llegir en La Humanitat, 07/08/1937, p. 2. Els processats eren Francesc Claret, alcalde; Francesc Silera Campmajó, conseller d’agricultura; Ramon Civera Claret, conseller de cultura; Agustí Rodríguez Fernández, conseller de treball, Josep Planells Claret, alcalde segon, Francesc Galindo Milà, conseller de Governació, i Antonio Meler Vaig moldre, guàrdia municipal. I el xofer, Antonio Gonzálvez. ↩︎
58. Fàbrega, Albert (2005): p. 93-94 ↩︎
59. Clariana Simats, Florenci. Memòria.cat
    https://www.memoria.cat/depurats/les-biografies-del-personal-separat/clariana-simats-florenci/ ↩︎
60. Podem destacar els dos morts el 27 de setembre de 1936 en els combats de Santa Olalla (Toledo) amb la Columna Terra i Llibertat. Eren José Marcos Astudillo i Francisco Roda López. ↩︎
61. Els executats a Can Maçana eren: Joan Badia Ibarz (CNT), Amadeu Casserres Gassó, Jaume Claret Sató (CNT), Lluís Fábrega Planas (ERC), Camil Pujol Playà (CNT), Maurici Sivila Alsina (CNT) i Juli Zegri Asens (ERC i CNT).  Josep Nin Porta (ERC) va ser donat per mort i es va poder salvar, destapant amb la seva declaració aquestes execucions. Fàbrega, Albert (2005): pàg. 39-47
    Claret, Pujol i Sivila eren de Valls de Torroella. Nin havia estat secretari del Ayuntamento de Pinós (Solsonès). A Zegri ja l’hem vist en aquest relat, mentre que Maurici Sivila va ser el delegat de la CNT a la fàbrica Manufatures Valls (de Torroella). ↩︎
62. Els altres morts en Mauthausen van ser Antonio Martínez López, Manuel Fernández López, Climent Girona Prades, José Martínez Rodríguez, Josep Masanell Torrebadella, Juan Navarro Pérez, Juan Pérez Sánchez i Germán Tudela García. La llista completa es pot consultar en https://www.suria.cat/stolpersteine/deportatssurie ↩︎