Calders, com a poble principalment agrícola i ramader, va tenir al segle XIX gran quantitat de vinyes, no obstant això, la filoxera va acabar amb la major part d’aquella activitat. Així que la seva activitat va derivar en la producció de farratge, en la cria de bestiar o en molins de farina. Més tard es va instal·lar una indústria gens menyspreable de teixits de cotó que va arribar a comptar amb quatre fàbriques, si bé, eren petites.
A nivell administratiu, Calders va estar unida amb Monistrol de Calders fins a 1934, moment en el qual es va desagregar aquest municipi. Per a 1936, segons certifica el cens, Calders comptava amb 838 habitants.
A nivell polític, el poble va estar dirigit durant tot el període republicà per la dreta local. Després de la proclamació de la República, el nou consistori local – nomenat el 16 d’abril de 1931 – va estar presidit per l’alcalde Sebastià Illa Gros, el primer tinent del qual d’alcalde, Ernest Santasmans Giró, serà qui ho succeís en el càrrec després de les eleccions municipals de 1934. La dreta sempre va vèncer amb facilitat a Calders. Prova d’això, van ser les eleccions de febrer de 1936, en les quals el Front d’Ordre va guanyar còmodament per 467 vots a 190, de la llista del Front d’Esquerres, nom que rebia el Front Popular a Catalunya.
Per a mostra del conservadorisme habitual als pobles petits, cal dir que durant la Revolució d’Octubre de 1934, l’Ajuntament va rebutjar unir-se a la proclamació republicana de Lluís Companys. Quan es va dissoldre l’Ajuntament, per directrius militars, el 22 d’octubre es va crear una comissió gestora que va estar encapçalada pel mateix alcalde Santasmans. Ell seria qui arribés com a alcalde al 19 de Juliol de 1936.
Quant a la vida social del poble, bé poc podem dir. No obstant això, hem d’esmentar l’existència d’un Sindicat Agrícola, presidit per Valentí Casajuana, que representava “l’esquerra” d’aquell municipi. De la resta de sindicats o entitats esquerranes no hi ha cap esment, exceptuant una queixa a Solidaridad Obrera, publicada a l’agost de 1932. En ella s’explicava que l’Ajuntament es va negar a pagar-los el salari a uns treballadors de Sallent que estaven construint la carretera a Moià. Els treballadors van rebre insults xenòfobs – per no ser catalans – per part d’algun membre de la corporació municipal i aquestes mateixes persones van instigar als ciutadans a fer-los fora del poble per la força – i sense cobrar.1
No obstant això, aquesta situació tan nociva per a les esquerres, va canviar de la nit al dia en produir-se el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Als pocs dies es va constituir un Comitè Revolucionari Antifeixista. La Causa General indica que els seus membres van patrullar la localitat i van efectuar detencions. Pel que sembla, l’origen de bastants components del Comitè estava entre els treballadors de la carretera, que vivien repartits entre la caseta dels peons caminers, algunes cases del poble o a casetes de vinya. És a dir, que sorgien de l’escalafó més baix de la societat.
En tot cas, aquest comitè estava format per Josep Pla Llidó (CNT), president, natural de Artano (Castelló) i maquinista de professió, Pedro Reche, secretari, José García Martínez, natural de Somontín (Almeria) i guarda d’una propietat, Juan Montoya González (CNT), natural un poble de Múrcia, a més d’Eladio Martínez, Leocadio Sánchez i Francisco Martínez, l’origen del qual s’ignora. Com veiem, en línies generals eren persones forasteres, alguns casats amb dones del poble (com Pla Llidó i García Martínez) i en general treballadors de la carretera. A més dels anteriors, van participar Amadeu Roma Creus, Lluís Roca Matamala i Joan Sors Solà (CNT) que eren rabassaires. Celebraven les seves reunions a l’Ajuntament i era allí on portaven als qui detenien. Van requisar dos cotxes i van realitzar controls en les carreteres.2
Com dèiem, el 29 de juliol es va celebrar una sessió municipal en la qual es va donar compliment al Decret de la Generalitat que destituïa dels seus càrrecs municipals a totes les persones que no fossin membres del Front Popular. Així que l’alcalde i els regidors van presentar la seva dimissió. En el seu lloc, va prendre possessió tota la junta directiva del Sindicat Agrícola. Durant diverses setmanes va estar presidint el Consell Municipal Sebastià Soldevila Vilaró, a qui després els franquistes van acusar d’haver sigut membre del comitè.
Quant als assassinats d’aquella època, el 22 de juliol, a la carretera d’Argentona a Mataró, van ser assassinats tres rectors del poble que la Causa General indica que eren membres de Comunió Tradicionalista (carlistes): Jaume Tornamira Guixé, Marià Gros Serra i Josep Feu Ayats. S’indicava que el Comitè de Calders els havia detingut i havia fet que els matés un comitè de la zona de Cabrera de Mar.
Altres executats segons les dades de la Causa General, presumiblement pels revolucionaris, en el dia 8 d’agost, van ser l’anterior alcalde, Ernest Santasmans i Francesc Arau Arcarons, anterior secretari municipal, que havia estat membre d’Unió Patriòtica durant la dictadura de Primo de Rivera. També van ser detinguts i portats a l’Ajuntament pel Comitè. L’endemà els van traslladar a Barcelona, però van ser morts en el terme de Monistrol de Montserrat. Un altre assassinat va tenir lloc a Barcelona, el de Fructuós Picanyol Solà, de qui s’ignoren els responsables de la seva mort. A més, en els límits del municipi van aparèixer diversos cadàvers, atribuïts a l’acció dels comitès veïns, ja que eren ciutadans d’aquells pobles, com ara l’Eduard Berenguer d’Artés.
Cap el mes d’agost, van començar les confiscacions i expropiacions de propietats de personalitats dretanes. Per exemple, les terres de la comunitat religiosa o les de Joan Arola i Joan Puigsubirà, que havien abandonat el poble. Es va constituir una col·lectivitat amb aquelles terres i amb unes altres, com ara el bosc El Canadell, Rubió de l’Alzina, Serramalera, Bellasch, Partagas, Domènec, etc. En total eren més de 800 hectàrees de boscos, vinyes i oliveras, la qual cosa la convertia en la col·lectivitat més gran de la comarca.3
A més d’aquestes terres, el Sindicat Agrícola va confiscar un edifici. La recentment creada CNT, el cafè de la plaça, que tenia un teatre-cinema, i l’Ajuntament va requisar altres locals que va destinar a escoles i més tard unes altres per als refugiats.4
El 14 d’octubre es va constituir el nou Consell Municipal, format per Rossend Galobart Nonell, Josep Bou Capellas i Josep Vila Rosell, de la UGT; Amadeu Roma, Juan Montoya González i Josep Pla Llidó, de la CNT; Valentí Casajuana Creus, Sebastià Soldevila Vilaró i Emili Soler Corominas, d’ERC; i Joan Padró, representant a Unió de Rabassaires. Es va triar a Valentí Casajuana com a nou alcalde. la CNT va presidir les conselleries de Defensa, Treball i Economia, que eren les més rellevants5
Quant a la vida municipal, la majoria de les reunions del Consell Municipal van ser molt tècniques tractant sobre pagaments i arbitris, refugiats, junta agrària, junta de defensa passiva i poc més. Entre aquestes qüestions va estar la recollida d’armes o una multa de 1.000 pessetes que es va emportar el veí Francesc Pincanyol per no pagar els impostos que se li reclamaven.
Quant als relleus en el consistori, el PSUC (que va prendre el relleu de la UGT als mesos de constituït el Consell Municipal) va haver de canviar a Rossend Galobart per no portar tres anys empadronat al poble, tal com demanava la llei d’octubre de 1937. El mateix li va ocórrer a Josep Pla, de la CNT. El PSUC poc més tard va donar entrada a Joan Ponsa Saura, Josep Carné Montal i Pere Sellarés Altimiras, mentre que la CNT a Pio Canadell Russinyol i Josep Jo Tarrés. Els rabassaires també van rellevar al seu representant, entrant Josep Galobart Oliveras. ERC també va tenir canvis, com l’entrada de Salvador Valldaura Surinyach. Aquest va ser alcalde accidental durant algun temps de 1937, i Emili Soler (tots dos d’ERC) ho va ser a la fi de la guerra.
Al poble en els últims temps es va constatar que no es tenien reserves de farina, i els proveïments van ser el problema principal. La Causa General informava que l’alcalde Emili Soler Corominas havia guardat uns 20 o 25 sacs de farina i en entrar les tropes Nacionals els hi va lliurar a les noves autoritats.
Valentí Casajuana va acompanyar una expedició de persones de dretes fins a la frontera, que pretenien passar al bàndol Nacional. Mentre que Salvador Valldaura Surinyach va guardar a la seva casa diversos objectes religiosos de les esglésies i parròquies. Els franquistes van determinar que l’actuació d’aquest Ajuntament durant el transcurs de la guerra va ser “més bona que dolenta” i els va exonerar dels delictes dels quals els acusava.
Quant als sindicats, solament coneixem dades de la UGT, amb Juan Sallàs i Leonor Casajuana com a president i secretària, respectivament. Es va constituir l’1 d’agost de 1936, i es va instal·lar en un edifici de la carretera de Manresa número 18. En 1937 comptava amb 150 afiliats. Altres militants destacats del sindicat ugetista eren Josep Bou Capellas, Francisco Valderiola o Aurora Vidal Freixa.
Però hem vist que realment el control del poble oscil·lava entre els rabassaires i la CNT. No obstant això, manquem de dades concretes de cap dels dos sindicats. Cal dir que gairebé tota l’esquerra del poble havia militat en el Sindicat Agrícola (que durant la guerra va convertir-se en la secció local d’Unió de Rabassaires). Així que probablement existia una doble militància de persones que estiguessin en UR i la CNT o en UR i la UGT. El que sí és clar és que ERC es componia gairebé completament de rabassaires. També queda clara, la major rellevància de la CNT davant la UGT, cosa que potser va poder haver-se traduït en una major afiliació, encara que això és merament deductiu.
Durant la guerra hi va haver quatre joves del poble morts en accions militars. Un d’ells va ser Sebastián Reche Sánchez, caigut en el front d’Osca. Després de l’entrada de les forces franquista, hi va haver catorze judicis sumaríssims amb implicats del poble. I dos d’ells, Josep Pla Llidó i Joan Sors Solá – tots dos de la CNT – van ser executats per la seva implicació en els successos de començaments de la guerra.
- Els treballadors eren Ginés Berlanga, José Carreras, Ángel López, José Ruiz, Antonio Gutiérrez, Juan Sáez, José López i Eduardo Muñoz. Solidaridad Obrera, 13/08/1932 ↩︎
- Causa General, Calders. ↩︎
- Incautaciones. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 167, 1, 55 ↩︎
- Incautaciones. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 167, 1, 53 ↩︎
- Actes de l’Ajuntament, 14/10/1936. Arxiu Municipal de Calders ↩︎
