En bona part la Revolució d’Octubre de 1934, a la comarca, va ser iniciativa d’un altre actor polític que fins llavors no havia tingut molta rellevància: els rabassaires. Aquests pagesos, de tendència moderada, s’havien anat radicalitzant amb els anys i aquell Octubre van estar al capdavant de nombroses revoltes locals, seguint les consignes de Lluís Companys i d’ERC, que de fet van proclamar “l’Estat Català dins la República Federal”. La derrota del seu moviment va ser seguida per una gran repressió que els va radicalitzar encara més i que va dividir tots els pobles en bàndols tancats. Aquí tenim l’origen de nombrosos actes de venjança que van tenir lloc en l’estiu de 1936. Els rabassaires van passar d’una moderació inicial en 1931 – que de fet va ser molt criticada per la CNT – a encapçalar les forces revolucionàries a no pocs pobles el 1936, passant no pocs militants rabassaires, a partir de llavors, a engrossir les files de les organitzacions revolucionàries. Com a moviment, durant la guerra es van oposar a la col·lectivització de la terra o l’abolició de la propietat privada, encara que no a les confiscacions i expropiacions a propietaris de partidaris del bàndol Nacional.
El catalanisme republicà, representat per ERC, va anar guanyant força des de 1930. En aquells dies es trobaven molt escorats a l’esquerra. Tenia un discurs interclassista i populista que atreia a les masses. Els seus quadres obrers pertanyien a la CNT i molt sovint aquesta consideraven la Confederació com el seu sindicat natural. Però la radicalització de la CNT al llarg de l’any 1931 va allunyar a aquell catalanisme dels sindicats. ERC va trencar amb la CNT a partir de la Revolta de l’Alt Llobregat, fins i tot saludant la labor de les forces armades per a reprimir la insurrecció.
Així doncs, en alguns casos, catalanistes i anarquistes, van passar a ser directament enemics i, en altres casos, el sector catalanista va fer costat a les posicions treintistas dins de la CNT. No van intentar crear la seva pròpia organització sindical,1 encara que podrien haver tingut alguna possibilitat entre les associacions de dependents afins, com el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i Indústria, CADCI.
Durant la guerra el paper d’ERC va ser ambigu. D’una banda, representaven políticament a la petita burgesia catalanista, i per l’altre, si revisem la seva composició social, resulta que la majoria de la seva militància era de classe obrera. Entenien 1936 com un procés revolucionari en clau de país i fins a un cert punt respectaven i donaven suport a les col·lectivitzacions. Els comitès d’empresa o de control podien incloure militants d’ERC que actuaven sota les sigles sindicals. No obstant això, amb el transcurs de la guerra els republicans van bloquejar els avanços cap al socialisme que estava duent a terme la societat catalana. En intentar paralitzar els progressos socials, van donar ales a la veritable força de la contrarevolució, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC. L’auge d’aquest partit comunista després dels Fets de Maig de 1937,2 va fer que el catalanisme perdés molt poder polític, encara que al Bages, això no es va traduir en pèrdua de poder municipal, ja que ERC va continuar ostentant la majoria d’alcaldies.
En el cas de la CNT, va viure una reestructuració en la primavera de 1936. Al Bages es van curar bastantes ferides i diferents sindicats treintistas van tornar a la CNT. Però qui va sortir més beneficiada, en aquells dies, va ser la petita UGT comarcal. A poc a poc els diferents sindicats comunistes es van anar unificant en aquesta central socialista. A més, durant els primers compassos de la guerra va rebre un extraordinari i inesperada aportació: el del gruix dels sindicats treintistas de Manresa que, en aquest cas, van seguir el camí dels sindicats de Sabadell.
A Manresa, els treintistas no tenien bona relació amb la resta de la CNT (sotmesa a la “dictadura la FAI”, segons deien). És clar que ja alguns d’ells tenien relació amb els socialistes de la Unió Socialista de Catalunya (que en començar la guerra es va unir al Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC3). El cas és que aquesta federació sindical, que era la major de Manresa, va votar per integrar-se en la UGT. A més, alguns dirigents treintistas es van passar al PSUC, mentre que uns altres van anar tornant a la CNT en veure a l’estalinisme en acció en 1937. També els sindicats afins al BOC i al Partit Obrer d’Unificació Marxista, POUM, van ingressar en la UGT. El resultat va ser una UGT que havia passat de ser testimonial a majoritària en qüestió de mesos.
El sindicat socialista es va beneficiar en gran manera del decret de la Generalitat que implantava la sindicació obligatòria a l’agost de 1936. Així doncs, va rebre una autèntica allau d’afiliacions de persones de dretes i apolítiques, que havien de buscar una entitat antifeixista que els admetés. Això no obsta que la CNT també rebés nombroses persones de dretes, no obstant això, queda bastant clar que la Confederació va afiliar generalment republicans o rabassaires.
I a partir de la UGT, va florir un PSUC enorme, que va atreure una enorme quantitat de militants polititzats molt recent i superficialment. La seva política era la d’oposar-se a la revolució, encara que aquesta tònica no se seguís a ulls clucs a tots els pobles. Mentre que el POUM va tenir el seu moment d’auge al començament de la guerra, implantant-se en diversos municipis i organitzant milícies, el PSUC es va assentar definitivament cap a 1937 guanyant una força determinant. El cansament institucional de la CNT – que abandonava les institucions per falta de forces, d’interès o perquè en alguns casos veien inútil participar en els municipis donada la creixent centralització institucional promoguda pels decrets governamentals – li va lliurar el control institucional de diversos municipis a la fi de la guerra.
El pas dels treintistas de Manresa a la UGT va afectar la resta de la comarca. Fins al moment, solament es tenia certesa d’un paral·lelisme amb Manresa o Sabadell a Puig-reig (Berguedà). A partir d’aquest estudi local es podrà constatar un impacte molt major. A més, podem concretar-ho al sector del tèxtil. A bastantes fàbriques hi va haver seccions que no es van reunificar amb la CNT si no que es van anar a la UGT. En l’anàlisi de dades del final de l’obra el veurem amb claredat.
Finalment, la CNT també va experimentar un auge important en començar la guerra. Es pot dir que en els primers compassos de la guerra es va sentir com a peix a l’aigua. Va controlar nombrosos comitès, va confiscar locals i propietats de persones de dretes, va organitzar milícies i va iniciar les primeres col·lectivitzacions industrials. Tenia tal estructura que, en 1937, al no aconseguir col·lectivitzar o cooperativizar el comerç en els municipis a causa del bloqueig dels republicans, va crear cooperatives pròpies que podien mantenir les necessitats de la seva afiliació.
A la fi de 1937, la CNT va realitzar una anàlisi de forces que situava la Catalunya central en bloc com a “seva”.4 És a dir, que, malgrat haver perdut la majoria sindical a llocs com Manresa, Sant Vicenç de Castellet o Súria, i a pesar que la UGT numèricament la superés en el còmput global de la comarca, no implicava que els confederals no es veiessin capaces de controlar5 el territori sencer. Comptaven amb la part de la població més activa. La més mobilitzada i polititzada. És a dir, la part de la població imprescindible per a qualsevol revolució.
- A Barcelona, el 1932, es va crear una central sindical catalanista de dretes anomenada Federació Obrera Catalana, FOC. Aquesta central va ingressar en la Confederació espanyola de Sindicats Lliures. En cap cas la hem de considerar afí a ERC. ↩︎
- Els Fets de Maig es van iniciar a Barcelona després de l’atac de la policia contra la Telefónica, dominada per la CNT. Això va desencadenar una batalla per tot Barcelona que va provocar centenars de morts. Políticament va determinar el retrocés de les posicions revolucionàries representades per la CNT i el POUM. A més, va suposar l’inici de la fi d’aquest partit, la pèrdua de l’autonomia de Catalunya, malgrat ser els Fets instigats parcialment pel catalanisme, i, a nivell estatal, la caiguda del Govern de Llarg Cavaller i l’inici del Govern de Negrín. En resum, va ser el símbol de la derrota de la Revolució. ↩︎
- El PSUC va ser creat el 23 de juliol de 1936 a partir de la fusió d’Unió Socialista de Catalunya, la federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari. El seu secretari general va ser Joan Comorera. ↩︎
- Informe del 2 de desembre de 1937. La CNT-FAI avaluava les forces amb les quals comptava i les forces dels seus oponents a Catalunya. Tota la setena regió (Anoia, Bages, Berguedà i Solsonès) era considerada com a «pròpia». El document es pot consultar a: Cornellà i Roca, Pere. Catalunya 1937. Dos informes. Revista de Girona. 1981. pp. 23-33
<http://www.revistadegirona.cat/recursos/1981/0094_023.pdf> ↩︎ - Controlar implica també un poder militar. La CNT tenia més militants armats que la resta de les forces. ↩︎
