Pont de Vilomara i Rocafort

Aquest municipi, s’anomenava oficialment Rocafort i Vilomara des de 1917 fins el 1982. Originàriament, procedia de Rocafort, nucli d’origen medieval, principalment dedicat a l’agricultura. El pont de Vilumara o Vilomara també era d’origen medieval, però es no va construir un nucli poblacional en aquest lloc fins a la instal·lació de les fàbriques tèxtils sobre el riu Llobregat, al segle XIX. A finals d’aquell segle es van construir les fàbriques Jover i la Regordosa.

En 1902 va explotar una caldera de vapor de la primera d’aquestes fàbriques matant unes 30 o 40 persones, principalment dones i nens, segons la mà d’obra que empraven. Tal va ser la catàstrofe que es va organitzar una expedició d’ajuda des de Manresa per a gestionar la gran quantitat de persones ferides. Els edificis van quedar destrossats, provocant una crisi econòmica a la localitat. A partir de llavors, l’industrial Mariano Regordosa es va fer càrrec de totes dues fàbriques. El 1926 l’empresa manresana Indústries i Magatzems Jorba passaria a gestionar la fàbrica de filats, però dos anys després un altre accident va cremar la fàbrica. Aleshores, els propietaris Torres-Regordosa i l’arrendatari Jorba van finançar la reconstrucció de la fàbrica. Al seu apogeu va arribar a comptar amb 150 treballadors. Als anys 60 l’empresa va ser venuda definitivament a la Indústria Jorba.

Però tornant a l’època que ens interessa, la fàbrica va estar tancada fins el 1931 i la producció es va traslladar a la fàbrica Borràs de Sant Joan de Vilatorrada. A aquestes grans empreses caldria afegir Manufactures Quera, creada el 1920, i que donava treball a 100 persones.¹

Amb totes aquestes vicissituds, ens podem imaginar que el moviment obrer organitzat que hi pogués haver a Vilomara no va gaudir d’estabilitat organitzativa. Tenim notícies de sindicats a Vilomara des de 1872, quan existien 130 persones federades a Les tres Classes del Vapor, sindicat afiliat a la Unió Manufacturera, que al seu torn era la federació del tèxtil de la Federació de la Regió Espanyola, FRE. Durant la dècada següent la societat obrera local va seguir vinculada Les Tres Classes del Vapor, i aquesta organització va ser la que participaria a la vaga de 1890, que va paralitzar la fàbrica Regordosa.

El Pont de Vilomara apareix citat fins a 73 vegades al setmanari anarquista Tierra y Liberdad entre els anys 1905 i 1923. I en el període de 1918-23 va existir un grup anarquista a cavall entre Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet i Pont de Vilomara. El grup es deia Luz de Tres Pueblos. Després del Primer de Maig de 1923 la CNT local – o millor dit, el Sindicat Únic de Treballadors, adherit a la CNT – va intentar realitzar un míting sindical, però va ser prohibit per les autoritats.

A nivell associatiu, hi va existir una entitat republicana, creada el 1915, el Cercle Bloc Liberal, al local del qual es reunia el republicanisme de tota mena i també el sector anarquista. No obstant això, després del cop d’estat de Primo de Rivera, aquesta entitat es va reconvertir en Unió Patriòtica. Però malgrat ser una entitat col·laboracionista amb el règim monàrquic i militar, hi contenia a dins republicans. El 1930, a iniciativa d’aquest sector es va crear l’Ateneu Obrer.²

Aquest ateneu va ser l’entitat clau durant tant durant la transició cap a la República com durant tot el període posterior fins a la guerra, ja que en ell es van organitzar els militants més destacats de l’esquerra local. Per exemple, d’entre ells va sortir la candidatura d’Esquerra Republicana de les municipals de 1931.³ A partir d’aquestes eleccions, es va nomenar com a alcalde a Albert Fontanet Pladellorens, de l’Ateneu, que a més va comptar amb altres dos regidors, Pere Brunet Valls i Antoni Closas Playá.

Aquesta connivència no va estar exempta de polèmica, ja que dos anys més tard, a una assemblea de l’Ateneu, un soci anomenat Anselm Orpina va treure a col·lació que, segons els estatuts de l’entitat, aquesta no podia participar en política. I, com hem vist, hi havia dos membres de l’Ateneu ocupant càrrecs municipals, que a més havien assistit a un acte d’homenatge a Lluís Companys a Barcelona. Pere Brunet va respondre que es van presentar a la candidatura electoral a títol personal, i un altre soci anomenat Josep Fitó, va justificar que el viatge a Barcelona li ho havien pagat de la seva butxaca. En aquesta mateixa assemblea l’Ateneu es va subscriure al periòdic Sindicalismo, portaveu dels Sindicats d’Oposició.⁴

Com veiem, aquesta entitat, que reunia individus polititzats, s’alineava amb Esquerra Republicana i amb els Sindicats d’Oposició de la CNT. A la premsa llibertària hi ha algunes referències de Vilomara. El gener de 1932 es va celebrar un míting amb Estanislau Sanfeliu, Benet Oriols i Marian Prat d’oradors. Els tres eren pesos pesants de les tesis trentistas de Manresa.⁵ Alguns mesos més tard hi hagué una conferència d’en Magriñá a la localitat.⁶ Quant a la vida orgànica, no tenim més notícia de la participació del SUT en comicis de la CNT que el Ple Regional de març de 1933, on el Sindicat Únic hi va enviar un delegat que representava 250 afiliats.

No es té constància de conflictes laborals, encara que no vol dir que no n’hi hagués. Ja hem vist que la producció de la fàbrica es va reprendre el 1931. No obstant això, el conflicte rabassaire sí que va ser més visible.

El 1934 es van celebrar eleccions municipals, que van ser guanyades clarament per la Candidatura d’Esquerres per 394 vots a 217.⁷ El nou alcalde va ser Francesc Orpina Noguera, d’ERC, sent acompanyat en el càrrec per Pere Brunet Valls, Nònit Puig Vila, Antoni Puigdellívol Batista, Domènec Gallart Torras i pels membres de la Lliga Antoni Soler Galés i Martí Torras Prat, que estaven en minoria.⁸

Ens podem fixar en alguns components d’aquest Consell Municipal ja que certament van tenir la seva influència a posteriori. En primer lloc, Orpina i Brunet eren membres de l’Ateneu. Tots dos ja van tenir càrrecs municipals i després de la guerra van ser afusellats pel franquisme. En segon lloc, Nònit Puig, va ser un dels militants més coneguts del moviment rabassaire. El 1935 va escriure un llibre anomenat “Què és la Unió de Rabassaires?” on explicava l’origen i la realitat d’aquell moviment. Estava prologat per Lluís Companys i incloïa un article d’Ángel Pestaña. Durant els primers compassos de la guerra va ser cap d’Investigació i Vigilància del Comitè Revolucionari de Manresa.⁹ Per tant, es tracta d’un dels personatges més temuts i odiats per les dretes, ja que va estar darrere – o com a mínim al cas – de nombrosos assassinats de tota la comarca. En tercer lloc, Antoni Puigdellívol – que havia estat sotssecretari de l’Ateneu.¹⁰ Vegem perquè.

El 14 de març de 1934 es va constituir al municipi l’Aliança Obrera, que era el pacte entre les organitzacions de l’esquerra obrerista per a frenar el feixisme. En aquesta Aliança, a Vilomara van participar el SUT de la CNT (representat per Antoni Puigdellívol i Francesc Casas), el Bloc Obrer i Camperol (representat pel mateix Puigdellívol), les joventuts comunistes del BOC (Antoni Ariro, Jaume Closas i Martí Sellarés) i Unió de Rabassaires (representada per Josep Subirana).¹¹

Ja podem veure que Puigdellívol era membre del BOC i a més estava a la junta del SUT. Havia participat a la Candidatura d’Esquerres i, en aquells moments, també era regidor de l’Ajuntament. Segons l’estudi de Durgan, el BOC existia en Vilomara des de 1931. El 1935 s’havien demanat 5 carnets, la qual cosa sembla molt pocs, però tinguem en compte que aquell any tota l’esquerra vivia en la clandestinitat. El que ens pot interessar és que el SUT del Pont de Vilomara i Rocafort va participar al Congrés d’Unitat Sindical al maig de 1936, comptant amb 111 afiliats. És el congrés que va donar origen la Federació Obrera d’Unitat Sindical, afí al POUM.¹² És a dir, que en algun moment entre 1933 i 1934 el SUT va passar de la influència del treintisme a la del BOC.¹³

El 6 d’Octubre de 1934 l’Ajuntament es va reunir en sessió extraordinària i es va adherir a la “l’Estat Català de la República Federal” proclamada per Companys. No obstant això, l’endemà la Comandància Militar de Manresa va anul·lar aquesta ordre. A més, els militars van dissoldre el consistori nomenant una Junta Gestora formada per Josep Brunet Playà, Joan Plans Prat i Antoni Quer Picó.¹⁴ Entre la seva obra de govern va estar l’anul·lació de la compra d’uns terrenys per part de la Cooperativa Popular Vilomarenca (creada el 1932) i que eren propietat de Martí Torras. Torras va ser regidor de la Lliga Regionalista en 1934-1936.

Després dels Fets d’Octubre de 1934 hi hagué diverses detencions de membres d’ERC i de l’Aliança Obrera, com en Nònit Puig Vila. A mitjan 1935 encara quedava pres en la presó de Manresa Isidre Riera Vila (UR).¹⁵

L’Ajuntament va tornar a canviar de mans després de les eleccions guanyades pel Front Popular, ja que al poble van guanyar les esquerres per 405 a 250 vots.¹⁶ Al maig la secció local d’ERC va participar al Congrés que va celebrar a Barcelona el Partit. Pel municipi van assistir Pere Brunet i Josep Subirana representant 15 afiliats.¹⁷ Francesc Orpina va tornar a ocupar l’alcaldia, càrrec que compaginava amb la Junta de l’Ateneu.¹⁸

El poble tenia 1.233 habitants, segons el cens de 1936. Havia guanyat només un centenar de persones des de 1930.

La guerra

Quan va esclatar la guerra l’Ajuntament va destituir els consellers de dretes, Martí Torras i Antoni Soler. Es va formar un Comitè Revolucionari Antifeixista, del qual no coneixem la seva composició. A Rocafort es va crear un altre comitè, del qual només coneixem el nom del seu president – segons la Causa General – que era Vicenç Puig Vila (que pels seus cognoms bé podria haver estat un germà de Nònit Puig).

Al Pont de Vilomara, el dia 24 una multitud va entrar a l’Església parroquial i van cremar les imatges i altres objectes religiosos davant de l’edifici. Més endavant van ser registrades dues cases de dretans locals, Can Serra i la casa del metge. La Causa General va acusar d’aquests successos a José Subirana, Juan Pérez, José Piferrer, Jaime Closas, Antoni Puigdellívol i Miquel Ortí. Es podria intuir que eren membres del Comitè, ja que la Causa General franquista perseguia especialment aquestes persones i també caldria afegir que tots ells eren membres destacats de les seves organitzacions. Subirana i Closas eren d’ERC-UR, Pérez i Piferrer del PSUC i Puigdellívol i Ortí del POUM.

Però al llarg de les setmanes, dels registres es va passar als ajustos de comptes. El dia 3 de setembre, a la carretera de Manresa, van aparèixer els cadàvers de Josep Brunet Playà, Martí Torras Prat i Esteve Ponsa Ambrós. Els dos primers havien estat membres de l’Ajuntament de 1935 i, el tercer, jutge municipal d’aquell mateix període i propietari de terres enemistat amb els rabassaires. Les motivacions polítiques resulten evidents. D’aquest crim van acusar a Valentí Trullàs Roca de Talamanca, àlies “trenca urnes”, i també a Nònit Puig.

El dia 8 d’octubre va aparèixer el cos assassinat de Francisco Giménez Sillero, peó caminer d’Aguilar de Segarra, es diu que per enemistat amb un polític local.

Dins de les anècdotes de la memòria oral – que sol estar determinada per aquell estat de por en el qual vivien les persones de dreta, i després distorsionada pel pas dels anys – es conta que un dia va venir un autobús per a buscar a tots els 17 membres de la Lliga, i que gràcies a l’alcalde Orpina, els milicians es van anar amb les mans buides.¹⁹

Una altra anècdota indica que Nònit Puig va salvar al rector de Rocafort, Josep Prat Rosell, conegut seu des de la infància. Aquest va poder abandonar el poble i refugiar-se a Barcelona. No obstant això, no va tenir sort ja que va ser reconegut, detingut i executat a Montcada i Reixac el desembre de 1936.²⁰

Passant a obres constructives, l’Ajuntament aviat va donar autorització a la Cooperativa Popular per a construir l’edifici que volia fer al terreny de Martí Torras, reabocant la decisió de l’anterior consistori de 1935. El POUM i les seves joventuts van liderar les propostes de canvi dels noms dels carrers.

Segons les actes de l’Ajuntament, el 25 d’octubre de 1936 es va constituir el Consell Municipal que fusionava el comitè i el consistori. Estava format per Pere Brunet Valls, Josep Subirana Puig i Florenci Oliveras Flaqué, per ERC; i Enric Llobet Llobet, per UR. La resta de forces no van participar i van deixar vacants les seves places. Pere Brunet va ser nomenat alcalde i a més va assumir la conselleria de Defensa.

A la següent sessió s’indicava que la CNT no estava constituïda legalment i que per això no havia estat convidada. Així i tot, es va admetre a Xavier Lozano Falcó, Jaume Prunés Prunés i Joan Riera Arola com a representants d’aquesta organització. Per part del PSUC hi van entrar Carmel Serraseca Campins i Joan Pérez Berenguer, i per part del POUM, Miquel Ortí Casas.

Però a la següent sessió va tornar a haver-hi canvis, ja que Carmel Serraseca es va allistar a les milícies, i el seu lloc el va ocupar Marçal Santacreu Pasqual. A més, Josep Subirana i Enric Llobet van intercanviar llocs passant a representar cadascun a l’organització que havia representat l’altre, ja que n’eren tots dos militants de les dues.²¹

Podem observar que tant la CNT com el PSUC s’estaven constituint en aquells moments. L’anterior SUT havia ingressat a la UGT, que va ser el destí de gairebé tots els sindicats simpatitzants del POUM. Concretament, el 8 de setembre es va formar el Sindicat Fabril i Tèxtil de la UGT local, i el 27 de gener el d’Oficis Varis. Cap el setembre de 1937 tenien respectivament, 255 i 80 afiliats, sumant 335 en total. D’Oficis Varis figura Salvador Bonvehí i Leandre Gras com a president i secretari, respectivament. Tenien el seu local al carrer Salvador Seguí, 11.

Quant a la CNT, al gener de 1937 van demanar com a local la casa anomenada Can Serra, del carrer Ample, 24. Atenent al volum de població, la CNT podria haver tingut aproximadament 200 afiliats. No ens consten ni grups de la FAI ni de Joventuts Llibertàries. Qui va tenir grups afins seria el POUM, que potser va ocupar l’espai polític que podria haver ocupat l’anarquisme de la localitat. Aquest moviment tenia unes joventuts i una secció femenina, presidida per Carme Playá Picañol, segons la Causa General. 

El PSUC va anar guanyant força segons transcorria el temps. Es va instal·lar a un local del carrer Francesc Macià, 19. Unió de Rabassaires va expropiar un edifici al carrer Macià, 3, un celler i dues finques que va explotar en règim col·lectiu. A més, va existir un Sindicat Agrícola Cooperatiu a Rocafort, del qual no tenim cap més informació que el nom, malgrat ser l’entitat de la qual era membre en Nònit Puig.

A més de les fàbriques es va col·lectivitzar el transport, creant-se l’empresa Autotransport UGT, ja que va ser aquest sindicat qui el va impulsar. El POUM a més va proposar la col·lectivització del comerç, tanmateix, això no va ser aprovat perquè el seu representant no va anar al ple. La Causa General diu que Miquel Ortí venia de Barcelona, on havia militat a la UGT i al Moviment Socialista de Catalunya (potser es referien realment a la Unió Socialista de Catalunya, un dels partits que va constituir el PSUC el juliol de 1936). Va participar als registres d’agost de 1936 a cases de persones de dretes.

Al març de 1937 es va renovar el Consell Municipal quedant Pere Brunet, Florenci Oliveras i Enric Llobet com a representant d’ERC. Isidre Riera Vila, ho va ser de UR; Miquel Orti del POUM; Joan Pérez i Josep Pifarrer del PSUC; i Xavier Lozano, Jaume Prunés i Joan Riera, de la CNT. Brunet va tornar a ser escollit alcalde i també va assumir proveïments i economia. Com veiem assumia les carteres més importants.²²

Poc després es va formar la junta d’habitatge, que pretenia municipalitzar tot l’habitatge del municipi. Per part de la CNT va ser nomenat Josep Arnau Casas. Després dels Fets de Maig el POUM va ser dissolt i això es va notar a la UGT, atesa la influència d’aquest partit en ella. A l’agost el local del partit va ser clausurat, Ortí va traslladar la queixa al ple municipal. Però no hi havia res a fer. Miquel Ortí es va allistar de voluntari a l’Exèrcit Popular i ja no va tornar més al poble.

El 19 de setembre es va produir una crisi important al Consell Municipal. Abans s’havien reunit amb els productors de blat per a intentar assegurar el subministrament de farina. Però l’acord no va arribar a bon port. Al ple del Consell es discutí i van presentar la seva dimissió tots els consellers d’ERC, del POUM i de la CNT.²³

Per aquesta raó, a partir d’aleshores l’Ajuntament va deixar de funcionar. En un principi el PSUC el va intentar controlar, afegint un conseller més, Lluís Roma Ripoll, sent l’alcalde a partir de llavors el comunista Joan Pifarré. No obstant això, segons les actes es nota que el Consell Municipal havia perdut tota la legitimitat. Moltes sessions no se celebraven i el Consell estava totalment paralitzat. Es pot deduir que el poder va quedar en mans de les organitzacions, cadascú amb la seva parcel·la d’influència. L’última sessió municipal és d’octubre de 1938, que és quan va arribar un comissari de la Generalitat a fer-se amb el control municipal.

Les preocupacions d’aleshores van ser l’acollida de refugiats, les lleves de soldades per a l’exèrcit i perseguir facciosos com, per exemple, la detenció del director de la fàbrica, a l’agost de 1937. Hi hagué sis joves del poble que van perir a diverses accions de guerra, gairebé tots en 1938.

Després de l’entrada de les tropes franquistes, es van prendre diverses represàlies. Hi hagué 51 persones que van ser jutjades sumarísimamente. I entre elles, Francesc Orpina Noguera i Pere Brunet Valls van ser afusellats al Camp de la Bota. Una altra víctima de postguerra que caldria esmentar, és Francesc Playà Tresserra, que va ser deportat a Mauthausen, encara que va ser alliberat en 1945.

Conclusions

De tot el que hem vist, podem resumir que les esquerres del poble venien de l’Ateneu Obrer. Era el seu espai de socialització. Gràcies a que s’han guardat les actes podem veure qui conformava l’Ateneu. Políticament, podem veure el predomini d’ERC, potser entesa com a hereva del vell federalisme. Aquest partit segurament tenia influència a la junta del SUT de la CNT i va orientar el sindicat cap al treintisme, amb qui sintonitzaven més tant els militants d’ERC com els del BOC.

Respecte a aquest partit, hem vist com va guanyar alguna força, i el 1934 va tenir el seu moment àlgid gràcies a l’Aliança Obrera. Va aconseguir el control del SUT i el 1936 el va arrossegar a la seva federació de sindicats afins del POUM. Més tard, ja durant la guerra, aquest sindicat va formar la UGT local. L’anarquisme pràcticament va estar desaparegut en tot aquest període, potser perquè el BOC i ERC haurien ocupat totalment el seu espai polític. Fins i tot els rabassaires fan l’efecte de trobar-se en posicions igualment radicals.

Durant la guerra va reaparèixer aquest anarquisme, però fa l’efecte que ho feia condicionat, ja que entre els representants que va tenir la CNT apareix algun nom de l’Ateneu (Josep Arnau) o de UR (Jaume Prunés).

L’altre partit que va sorgir durant la guerra, el PSUC, va tenir un fort desenvolupament. Després de la crisi de setembre de 1937 es va quedar amb el control del Consell Municipal. Però això no li va servir de res, ja que la institució va quedar buidada després de l’absència de la resta de forces. Aquí podem deduir que el poder real al poble va correspondre als republicans i, en una certa forma, al POUM. Ens queda el dubte de si ERC va arribar a controlar políticament la CNT i fins a quin punt el PSUC va poder fer-se amb la UGT o si aquesta va continuar afí a les tesis del POUM.

Hi ha un detall ressenyable en els números de la UGT, que va presentar al setembre de 1937. En aquella ocasió indicava que el seu sindicat tèxtil tenia 255 afiliats, però que en el tercer trimestre havia estat de 750 afiliats. La UGT reconeixia un brusc descens d’afiliats que perfectament podrien haver acabat a la CNT. Era aquesta la part afí al POUM? Era una errada? exageraven al tercer trimestre i després van ser més realistes? No ho sabem. No disposem ni de les actes ni de les xifres reals de la CNT, cosa que ens ajudaria a esclarir aquest aspecte.

1. Ballbé i Boada, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Centre d’Estudis del Bages. pp. 146-150 ↩︎
2. Ballbé i Boada, Miquel (1998): p. 154-155 ↩︎
3. La Junta de l’Ateneu, segons l’acta de l’1 de gener de 1932 era: president, Antonio Closas Playà; vicepresident, Isidro Casasayas Grau; secretari, Pedro Brunet Vall; sotssecretari, Antonio Puidellívol; tresorer, Esteban Serra Huguet; comptador, Juan Tomás Riera; administrador, Miguel Rosell Tomás; bibliotecari, Agustín Playá; vocals: Josep Casahuga (secció de cinema), Salvador Bonvehí (secció de ball) i Josep Fitó Torrents. Llibre d’Actes de l’Ateneu Obrer. Arxiu Municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. ↩︎
4. Acta del 12/02/1933, Libro de Actas del Ateneo Obrero. Arxiu Municipal de El Pont de Vilomara i Rocafort. ↩︎
5. El Trabajo, 14/01/1932, p. 4 ↩︎
6. Solidaridad Obrera, 06/07/1932, p. 6 ↩︎
7. El Dia, 15/01/1934, p. 3 ↩︎
8. Espinalt Sellarés, Montserrat (2019). “Els fets d’Octubre”. Vilomarencs a la guerra civil 1936-1939. Associació Memòria i Història de Manresa. https://www.memoria.cat/vilomarencs-guerracivil/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/els-fets-doctub ↩︎
9. El Pou de la gallina. Núm. 293, desembre 2013. pp. 29-30 ↩︎
10. L’1 de gener de 1934 es va constituir una nova Junta directiva de l’Ateneu, però en ella ja no hi constà en Puigdellívol. La composició va ser la següent: Antonio Closas Playá, president; Isidro Casasayas Grau, vicepresident; Pedro Casas Coll, secretari; Pedro Pla Camps, sotssecretari; Salvador Casas Flotats, tresorer; Juan Tomás Riera, comptador; Miguel Rosell Tomás, administrador; vocals: José Casahuga Escolá, Salvador Bonvehí Boada i José Fitó Torrens (conserge). Llibre d’Actes de l’Ateneu Obrer. Arxiu Municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. ↩︎
11. Sindicalismo, 28/03/1934, p. 4 ↩︎
12. Durgan, Andy (1996). Comunismo, revolución y movimiento en Cataluña (1920-1936). Los orígenes del POUM. Versión revisada (pdf) pp. 301 y 312 ↩︎
13. El SUT va participar en la Conferència Sindical de gener de 1933 celebrada a Manresa, que va ser el punt de sortida de la Federació de Sindicats d’Oposició. ↩︎
14. Espinalt Sellarés, Montserrat (2019). “Els fets d’Octubre”. Vilomarencs a la guerra civil, 1936-1939. Associació Memòria i Història de Manresa. https://www.memoria.cat/vilomarencs-guerracivil/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/els-fets-doctub ↩︎
15. El Dia, 01/08/1935, p. 6. ↩︎
16. El Dia, 17/02/1936, p. 4 ↩︎
17. Butlletí. III Congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya. Papers recuperats del franquisme que són a l’Arxiu Comarcal del Bages. carpeta Partits. ↩︎
18. Acta del 12/01/1936. Junta: Juan Puig Suñé, president; Isidro Casasayas, vicepresident; Pedro Casas, secretari, Pedro Pla, vicesecretari; Salvador Casas, tresorer; José Arnau Casas, contador; Simón Grandía, administrador; Francisco Orpina, bibliotecari; José Casahuga, José Farriols i José Fitó, vocals. Arxiu Municipal de El Pont de Vilomara i Rocafort. ↩︎
19. Espinalt Sellarés, Montserrat (2019). “La vida al poble 1936-39”. Vilomarencs a la Guerra Civil, 1936-1939. Associació Memòria i Història de Manresa. https://www.memoria.cat/vilomarencs-guerracivil ↩︎
20. Ballbé i Boada, Miquel (1998). Op. Cit. p. 158 ↩︎
21. Actes municipals del 25/10/36, 7/11/36 y 12/11/36. Arxiu Municipal de El Pont de Vilomara i Rocafort. ↩︎
22. Acta del 11/03/1937. Arxiu Municipal de El Pont de Vilomara i Rocafort. ↩︎
23. Acta del 19/09/1937. AMPVR ↩︎