Fonollosa

Aquest poble de la comarca del Bages va viure els anys de la República relativament sense sobresalts. Es tractava d’un municipi format per tres nuclis principals de població: Camps, Fals i Fonollosa. Cadascun d’ells tenia una identitat pròpia bastant marcada, encara que en ser-hi a prop, s’interrelacionaven bastant.

Quant a la política fins a la guerra, solament existia un partit de dretes i un altre d’esquerres, afectes a la Lliga Regionalista i a Esquerra Republicana, respectivament. A nivell associatiu, a més de germanors i confraries, només existien sindicats agrícoles, ja que el camp era el sector econòmic predominant. Els propietaris s’agrupaven en el Institut Català de Sant Isidre, vinculat a la Lliga. Mentre que els rabassaires tenien sindicats propis. En concret, el març de 1934 havia esclatat un conflicte a la veïna Aguilar de Segarra que va aplegar uns 300 rabassaires. Es van dirigir a la casa de l’amo armats de pals i garrots. Pel que sembla l’origen de tot era l’acomiadament del masover Josep Boladeras per no voler votar a la Lliga a les eleccions. El jutge municipal, addicte a la causa de les dretes, li va donar la raó a la propietària. Així que els rabassaires d’Aguilar van demanar suport als seus companys dels municipis veïns, que van acudir en massa.¹

El gener de 1934 va guanyar les eleccions municipals una coalició d’esquerres per 258 vots contra 205. Aquesta victòria es devia, sobretot, a la victòria de les esquerres a Fals, amb pagesos que tenien major consciència de classe. Es va proclamar Valentí Ibáñez Llobet com a nou alcalde. Després dels fets d’Octubre de 1934,² l’Ajuntament va ser dissolt i es va nomenar a Josep Grau Iglesias com a substitut.

Després de la repressió d’Octubre hi hagué diversos actes de sabotatge, com a incendis contra els interessos dels propietaris. Al mateix temps, va cremar el local d’un destacat esquerrà, Joan Garriga Mercadal, propietari del cafè del Calet. L’incendi va ser atribuït als partidaris de les dretes. L’endemà es va conèixer que havia mort per cremades un home conegut com “Jepet”, ja que la roba se li havia impregnat amb gasolina. Després d’aquest fet luctuós va ser detingut el mateix Joan Garriga provocant tota classe de rumors.

El febrer de 1936, en les eleccions generals, a Fonollosa va tornar a triomfar una candidatura d’esquerres per 258 contra 196 vots.³ A l’abril de 1936 es va fer el cens i es van comptabilitzar 1.007 habitants.

Com a curiositat els sindicats pagesos es van dir Sindicat Agrícola Carlos Marx de Fonollosa, Sindicat Agrícola de Fals i Sindicat Agrícola de Treballadors de la Terra de Camps. Tots ells es van agrupar sota el paraigua d’Unió de Rabassaires de Fonollosa.

En començar la guerra es van crear comitès als tres nuclis de població. Tots ells estaven conformats per militants d’ERC i dels sindicats agrícoles ja que no hi havia altres organitzacions. Al juliol i agost van cremar les capelles i esglésies del municipi. S’acusaria els comitès. Es coneixen els noms d’alguns components a través de la Causa General: Joan Garriga Albercadal, Andreu Claret Casadesús,⁴ Joan Pujol Jubert, Vicenç Fábregas Puigdellívol i Josep Bascompte Prat. El president era Josep Torras Puigdellívol. Encara que hem de prendre’ns sempre amb precaució la Causa General.

El motiu és que la Guàrdia Civil i els alcaldes del primer franquisme pretenien incriminar al màxim de ciutadans. Després de concloure la guerra el franquisme pensava que els “rojos” havien comès massacres a tots els pobles, així que volien conèixer el nombre exacte de morts i els seus responsables. Les autoritats franquistes pensaven que trobarien molts més assassinats dels que realment hi va haver.

En tot cas, l’Ajuntament de Fonollosa es va instal·lar a la casa rectoral. També es va habilitar el cafè del dretà Marià Serarols, en el centre de la plaça, com a centre de detenció que utilitzaven els antifeixistes: el PSUC i la UGT a la planta baixa i la CNT al primer pis. Esquerra Republicana i Unió de Rabassaires tenien com a seu el cafè Claret. A Fals, aquestes organitzacions van requisar el local del dretà Marcel·lí Grau Biosca i el comitè es va instal·lar a la seu del Sindicat Agrícola. De Camps no hi ha informació. Andreu Claret va passar a ser secretari municipal de l’Ajuntament i els seus enemics l’acusarien de ser l’instigador de tots els excessos ocorreguts al poble.

En aquest sentit, hi va haver diverses confiscacions de terres, dutes a terme pels sindicats agrícoles. Per exemple, les propietats rústiques de Josep Casas Torrentó i Josep Grau Iglesias, així com els boscos d’Antoni Valls Soldevila i de l’esmentat Josep Grau. Aquest Antoni Valls va morir el 1938 a les mans de la policia republicana.

Durant 1936 i 1937 van resultar assassinats Joan Subirana Casas, Lluís Subirana Viladons (fill de l’anterior), Tomàs Oller Pla i altres tres persones més que no eren del poble, però els cossos dels quals van aparèixer en el municipi. Els tres nomenats eren membres de la CEDA. Joan Subirana havia estat alcalde durant 1934 i Tomás Oller de regidor. Dels primers dos assassinats (pare i fill) van ser acusats l’alcalde de 1936, Valentí Ibáñez, Josep i Joan Font Bacardit de Fals. Però sobretot les culpes es dirigien al comitè de Sant Joan de Vilatorrada: els germans Joaquín, Manuel i Francisco Díez Pérez i també Antoni Piñol i Joan Guitart de la Colònia Cortés de Callús.

De l’assassinat de Tomás Oller van ser acusats Valentí Ibáñez, Josep Font Bacardit i Vicenç Font Bacardit, Francisco Ibars, tots de Fonollosa i, acusats de ser-hi presents, però no els executors. També foren acusats els membres del Comitè de Sant Joan de Vilatorrada: Genís Pessarrodona Daurà, Manuel Díez Pérez i els seus germans, així com Antoni Piñol i un tal Pensoinar (tots dos de Callús).⁵ Com ens podem imaginar en tots dos casos és molt difícil determinar qui va ser la mà executora ja que es tractava d’un grup considerable, que presumiblement era bastant major.⁶

En l’ordre polític, el 19 d’octubre es va constituir el Consell Municipal. Estava format per Valentí Ibáñez Llobet (ERC), Josep Torras Puigdellívol (ERC), Francesc Junyent Biosca (ERC); Josep Debant Terull (UR), Joan Espinalt Sala (UR), Joan Pujol Jubert (CNT), Agustí Armengol Mestre (CNT), Isidre Riera Grau (CNT), Avel·lí Jubert Roses (UGT), Rossend Bonvehí Llovet (UGT). Josep Font Bacardit (UR). Va ser nomenat alcalde Valentí Ibáñez, que ja portava un temps exercint el càrrec, i el nou conseller de defensa, seria en Joan Pujol, de CNT.⁷

Cal afegir-ne que la Causa General situa a Valentí Ibáñez com a membre de la CNT, de manera que tindria una doble militància ERC-CNT. I es pot intuir que la CNT local va passar de no existir el 19 de juliol a un cert predomini polític a finals d’any. Les dobles militàncies d’uns certs militants (per exemple, la Causa General també hi afegeix a Andreu Claret⁸) ens permeten deduir que aquest recent cenetisme provenia dels rabassaires i d’ERC. D’haver-hi una mica d’afiliació abans de la guerra, a la CNT, aquesta hauria hagut de militar a Sant Joan de Vilatorrada o a Manresa.

No obstant això, aquest domini de la situació per part de la CNT no va quedar exempt de contestació. El febrer de 1937 va tenir lloc un conflicte polític i social que va provocar gran tensió al municipi. A Fonollosa hi havia moltes persones de dretes que no tenien gran simpatia per la causa de la República. Passava el mateix a tot arreu, però a altres llocs no van gosar demostrar-ho fins al final de la guerra, o el demostraven amb desercions, fugides a França i al bàndol Nacional o refugiant-se en boscos i muntanyes, d’emboscats. El cas que ens ocupa es va iniciar el 27 de gener, quan l’alcalde i el conseller de Defensa – recordem, tots dos eren alhora membres de la CNT i d’ERC – van denunciar al metge Joan Maria Vilarmau com a “enemic del règim”.

Quan algú rebia una denúncia d’aquest tipus, normalment era molt mal presagi, donada la violència dels mesos anteriors. I, per descomptat, aquestes persones recorrien a qualsevol contacte per tal d’evitar un destí fatal.

Així doncs, després d’efectuar la denúncia, va arribar la Guàrdia d’Assalt al municipi, a buscar al metge al seu domicili. Però quan van arribar a la casa allà hi havia tres consellers, un del PSUC, un altre d’ERC i un altre d’Unió de Rabassaires. Els tres van defensar al metge i exigien el seu alliberament immediat, però les seves protestes van ser vanes i els guàrdies se’l van emportar detingut a Barcelona.

Uns dies després el metge va tornar a Fonollosa. Així que quan es van assabentar els consellers que li havien acusat, van anar a interrogar-lo. Però aquesta vegada hi van anar amb l’instructor militar de la població, acompanyats de dos milicians. Vilarmau els va presentar un document de la Conselleria d’Ordre Públic que contenia un aval de conducta estès per un conseller de Fonollosa. Malgrat tot, se’l van emportar detingut a dependències municipals. Pel camí el metge i els qui l’envoltaven van organitzar un escàndol que va reunir molta més gent. Aquesta vegada la protesta va augmentar de to i a més de la llibertat del metge s’exigia el desarmament dels milicians. Per a evitar mals majors, van decidir alliberar el detingut, però ja era inútil. La multitud va anar a l’Ajuntament amb els ànims exaltats. Els va sortir al seu pas el secretari de l’Ajuntament, Claret, que amb to aspre els va recordar als presents que amb aquesta actitud s’estaven aixecant contra la legalitat revolucionària.

Poc després l’alcalde i els consellers de la CNT van marxar a Manresa, per a consultar amb la Delegació Comarcal de Seguretat. Quan van arribar-hi, també es trobaven els consellers favorables al metge. Després d’una llarga discussió, la Delegació Comarcal va decidir tornar a detenir a Vilarmau. Així que aquesta vegada, es va reunir un grup de milicians de la CNT de Manresa i un altre grup de Guàrdies d’Assalt i tots van anar al poble. Al document està escrit que van desarmar als grups que protestaven a Fonollosa, per la qual cosa hem de prendre’ns tot aquest succés com un motí en potència contra els revolucionaris. Durant uns dies es va quedar un grup de la Guàrdia d’Assalt per a evitar possibles altercats. Més tard el metge va ser substituït pel ciutadà Enric Planell Morros fins que va arribar el metge Ramon Llatjós Planas de Manresa.⁹ Als pocs dies Vilarmau va abandonar el poble i es va passar als Nacionals aconseguint el grau de tinent mèdic.¹⁰

En el següent ple municipal es va votar per 5 vots contra 4 (i 2 abstencions), que el metge era un enemic del règim republicà. Mentre s’efectuava aquesta votació, davant de l’edifici es va concentrar un gran grup de dones per a protestar-hi. Al document se’n diu que eren “enemigues del règim”. Aquesta situació enllaça amb moltes altres manifestacions similars, de dones, a tot Catalunya en aquelles mateixes setmanes (per exemple, a Manresa hi va haver una), que començaven a les cues de les drogueries, forns de pa o mercats, així com altres manifestacions de tota mena (contra els refugiats, per exemple). A molts casos estaven organitzades directa o indirectament pel PSUC, que aprofitava el descontentament d’una guerra que s’eternitzava per a atacar els assoliments de la revolució. Habitualment es tractava de dones de dretes encoratjades per alguna militant. Cert és que en el cas de Fonollosa tot indica que el detonant va ser únicament aquesta detenció del metge.¹¹

El dia 6 de febrer, la UGT local alertava al seu comitè central de Barcelona que la situació era molt complicada i que, si tot seguia així, hi hauria altercats al poble.¹² Per a augmentar l’aposta, el dia 9 de votava canviar la composició del Consell Municipal. Unió de Rabassaires exigia tenir tres conselleries, una per cada nucli de població. Era la força predomina’t a nivell numèric, però legalment només li’n corresponia una. Així i tot, van seguir temps proposant consellers dels altres barris.

El consell resultant va ser: Valentí Ibáñez Llobet (ERC), Josep Torras Puigdellívol (ERC), Joaquim Torras Puigdellívol (ERC); Josep Bonvehí Giralt (ERC). Vicenç Espinalt Sala (UR), Joan Tresserres Vila (UGT), Josep Ribalta Puigdellívol (UGT). Joan Pujol Jubert (CNT), Antoni Soler Pujol (CNT) i Isidre Riera Grau (CNT).¹³

Després dels fets de febrer, el poble ja no va simpatitzar gaire amb la causa republicana. Els boscos pròxims es van omplir a poc a poc de fugits que intentaven marxar-se a la comarca del Solsonés, autèntic formiguer d’emboscats. Tal era així que els nacionals coneixien aquesta comarca com la “Regió Blanca”. Al final de la guerra hi va haver alguns combats militars en el territori pròxim, quedant avui dia algunes fosses i trinxeres.¹⁴ Els últims acaldes republicans van ser Josep Ribalta i Josep Bonvehí. Durant la guerra es va millorar de forma palpable l’electrificació, la telefonia i les canalitzacions d’aigua.

En total hi hagué 33 persones que van passar pels presidis i camps de treball i van rebre judicis sumaríssims. Del poble van ser executats Joan Pelfort Tomasa i Joan Espinalt Sala. Finalment, cal afegir que Ramon Calmet Moncunill va morir a un camp de treball a Galícia.

Com a resum del període podem veure com aquella CNT de Fonollosa es va formar a partir de les persones partidàries de la revolució social que hi havia en el municipi. Però en cap cas volia dir que la majoria de la població tingués aquestes inclinacions. Més aviat era un poble conservador. Això va donar ales als partits contrarevolucionaris i van actuar de pantalla per a defensar aquesta part de la població. Tot cal dir-ho, la CNT no va aportar mai dades d’afiliació del municipi, la qual cosa pot donar a entendre el seu escàs número, mentre que la UGT reconeixia tenir només 21 afiliats.¹⁵

1. Quaderns de memòria histórica de Fonollosa, n. 47. p. 381-382 ↩︎
2. Pel que sembla, el 13 d’octubre es va reunir un gran grup de rabassaires tallant la carretera. Segons la Lliga, els rabassaires tenien una llista negra en la qual s’hi trobaven tots els noms dels regidors d’aquest partit, tots els propietaris, el clergat i algun particular. El Pla de Bages, 13/10/1934. En dies posteriors la premsa de dretes demostrava el seu alleujament per haver avortat aquest moviment a Fonollosa. ↩︎
3. Quaderns de memòria histórica de Fonollosa, n. 47. p. 378-379 ↩︎
4. És poc probable que Claret hagués participat en el Comitè de Fonollosa, ja que va encapçalar el de Súria durant uns dies, fins que va ser ingressat a l’hospital afligit de peritonitis. Claret estava casat amb una dona de Fonollosa. Tenia una fusteria en allà i una altra a Sallent. El seu germà Florenci era l’alcalde de Súria. ↩︎
5. Res més iniciar-se la guerra es va emboscar. En entrar els Nacionals va ser nomenat jutge de pau, encara que aviat discreparia amb ells i passaria a segon pla. ↩︎
6. Causa General, Fonollosa. ↩︎
7. CDMH, Salamanca Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, leg. 288, 3, pp. 23 a 27 ↩︎
8. En aquest cas ens sembla dubtós, encara que no impossible, ja que va viure a Sallent el 1934 i podria haver tingut contacte amb el sindicat d’aquella població. Indiquem que Claret va ser fundador d’ERC al poble. ↩︎
9. Quaderns de memòria històrica de Fonollosa, n.42. p. 350 ↩︎
10. Quaderns de memòria històrica de Fonollosa, n.47. p. 394 ↩︎
11. Disturbis a Fonollosa, 04/02/37 –CDMH, Salamanca, 308, 1,  pp.54 – 55 ↩︎
12. CDMH, Salamanca, 308, 1, p.56 ↩︎
13. CDMH, Salamanca, 288, 3, 32 ↩︎
14. Guerra Civil: refugiats, emboscats i metralladores.
    https://fonollosaturisme.cat/gent-histories-i-llegendes/memorial-democratic-republica-guerra-franquisme-i-democracia/guerra-civil/ ↩︎
15. Oficis Varis de Fonollosa, UGT. Paletes, 3; Ferrers, 2; forners, 2; barbers, 2; peons, 8; sastre, 1; transport, 2; cadiraire, 1. Indiquen que es va constituir el 27 d’octubre de 1936. Josep Ribalta i Guillem Dabant són el president i secretari respectius. Papers recuperats del franquisme que són a l’Arxiu Comarcal del Bages. ↩︎