Artés

La vila d’Artés té una terra idònia per a conrear cereals i vinyes, que va ser la seva activitat econòmica tradicional fins el segle XIX. Amb la industrialització es van instal·lar diverses fàbriques i tallers, com ara la fàbrica de Cal Berenguer, inaugurada a la fi del segle XIX, i la dels germans Aguilar (Ca l’Aguilà) i la fàbrica Ccal Sitges (o Fàbrica Nova), en els anys de la dècada de 1920.

El preludi dels anys 1930 el va marcar l’anomenat “Avalot dels Burots”, del 2 de gener de 1917. Aquesta revolta contra el caciquisme de la família Berenguer, que tenia el control del poble, va tenir èxit i va generar un nou ambient entre la població. La resultant Associació Obrera d’Artés es va erigir en sindicat únic, encara que els treballadors van preferir crear una fàbrica cooperativa per a fer-li la competència a Cal Berenguer. Aquest és l’origen de la Fàbrica Nova. No obstant això, la fàbrica aviat va tenir problemes econòmics i va acabar venuda a la societat de l’industrial manresà Jaume Sitges, d’aquí el nom que va rebre després. Avui dia aquest edifici conté la biblioteca municipal, el conservatori de música i una gran sala d’actes. 

Arribats a la Segona República en 1931, el vent general de canvi social també va arribar a Artés. Per als obrers, la República implicava majors llibertats polítiques i civils i, sobretot, major justícia social. A tot arreu es van organitzar sindicats i Artés no va ser l’excepció. A la premsa obrera comarcal, El Trabajo, es recull el primer míting de la CNT en la localitat¹. L’acte va tenir lloc el 18 de juliol i a partir d’aquell moment va començar a funcionar una junta provisional del sindicat.

Un mes després, el 19 d’agost, es va intentar realitzar un altre míting de “afirmació sindical” però l’alcalde no el va autoritzar, provocant un intercanvi de correspondència entre el sindicat i l’Ajuntament.²

El Sindicat Únic de Treballadors de la CNT, o SUT d’Artés, va organitzar una secció rabassaire, que el 13 de setembre va realitzar un míting a la Plaça Nova, dirigit a aquest sector de la pagesia cridant-los a organitzar-se. Alertaven als parcers i pagesos contra el Sindicat Catòlic Agrari. En aquest míting, que sí que es va poder dur a terme, van participar Llorenç Griñó, pel Comitè Intercomarcal, Amorós, pels rabassaires de Sant Vicenç de Castellet, un mestre de l’escola d’aquest mateix poble i un altre militant de la CNT de qui no es va donar el nom, que va parlar sobre “la necessitat d’instruir-se”.³ Sembla que l’Ajuntament va informar d’aquest acte al Governador Civil Anguera de Sojo, sempre pendent de les activitats de la CNT a tot Catalunya. 

A Artés, a diferència d’altres poblacions del Bages, va vèncer a les eleccions de 1931 una llista de dretes. L’alcalde d’aquells primers anys de la República va ser Josep Roca Dalmau. El nou consistori va reconèixer la “República Federal Catalana” i es va adherir al nou Govern de la Generalitat, encapçalat per Francesc Macià. De seguida el sector republicà d’Artés va constituir el Centre Republicà d’Esquerra, que va comptar amb prop de 200 socis. Cal dir que el republicanisme d’aquesta vila procedia en part del lerrouxisme, un moviment que havia tingut presència a la població. No obstant això, la radicalització del moment va aconseguir arrossegar cap a l’esquerra a bona part d’aquell sector, dirigits per Jaume Lladó Clarí. De seguida el Centre Republicà es va adherir a ERC i d’allà van sortir la majoria dels obrers militants de la localitat.

L’assumpte més urgent que tenia entre mans l’Ajuntament era el de l’aigua potable, que de fet va ser un dels motius de la revolta de 1917. El proveïment d’aigua era molt deficient, amb canonades en mal estat que calia reparar. El consistori va manar venir de Barcelona a un investigador d’aigües subterrànies. Aquest problema no es va resoldre fins a la guerra civil, malgrat explotar nous aqüífers o comprar bombes per a portar l’aigua des d’ells.

Tornant a la qüestió social, a Artés no va tenir repercussió la Revolta de l’Alt Llobregat, de gener de 1932. No obstant això, a la premsa d’àmbit estatal, com La Llibertad, apareixia que al poble s’havia hissat la bandera negra des de l’Ajuntament. Aquesta afirmació mai ha estat confirmada per persones del poble que van viure en els anys 1930, i cal posar en dubte la seva veracitat.⁴

La veritat és que la CNT no va tenir massa força a Artés durant la Segona República. No consta que participessin als plens i plenàries regionals ni comarcals. Probablement la seva influència es limitava a les fàbriques i alguns rabassaires. En aquest sentit, l’única vaga ressenyable del període va ser la dels contramestres del tèxtil, de 1934. En aquesta ocasió l’alcalde va demanar reforços policials a Manresa tement que la situació es descontrolés pels piquets.⁵ Però la vaga no estava convocada per la CNT sinó pel sindicat corporatiu dels contramestres, anomenat El Ràdium. Durant la guerra aquest sindicat va ingressar a la CNT, però en aquells dies actuava de manera independent.

A nivell polític el Centre Republicà d’Esquerra (CRE) combatia l’alcaldia mitjançant el laïcisme, en denunciar la participació de representants públics en actes religiosos i la impugnava de totes les formes possibles.⁶ Els problemes entre la dreta i l’esquerra van arribar a les mans a les eleccions de novembre de 1932, amb diversos atacs als mítings del partit contrari. Les simpaties cap al CRE sorgien de l’ambient de conflictivitat regnant al camp.

D’aquesta manera, el gener de 1934 la seva candidatura va guanyar les eleccions municipals per 587 a 524 vots. De fet, CRE/ERC va guanyar totes les eleccions celebrades des de juny de 1931. El nou alcalde el seu cap de llista va ser Ramon Pladevall Vilaseca. Havia estat parcer de Josep Roca Dalmau qui, per cert, era una de les persones més riques del poble i era el màxim contribuent de la propietat rústica.

En aquell any, també va fer la seva aparició el Bloc Obrer i Camperol (BOC). A Artés aquesta organització va començar el seu recorregut gràcies a un grup de nou militants.⁷ Malgrat la seva mida tan reduïda van tenir alguna influència dins la CNT, molt probablement a les fàbriques tèxtils de Cal Berenguer i Ca l’Aguilar. Entre els detinguts d’Octubre de 1934 figuren alguns dels seus militants, encara que potser no tots ells formaven part del partit en aquest moment. Encara que no hi hagi notícies de cap presència de l’Aliança Obrera a Artés, és molt probable que les organitzacions obreres estiguessin en relació amb els rabassaires i el Centre d’Esquerra per a preparar la insurrecció.

En tot cas, al maig de 1936, el Sindicat d’Oficis Varis d’Artés va enviar la seva adhesió al Congrés de la Federació Obrera d’Unitat Sindical (FOUS) – que era un projecte del POUM (partit successor del BOC). És a dir, que aquest grup de militants comunistes van aconseguir orientar la CNT cap a la FOUS.

Els Fets d’Octubre de 1934

La deriva d’ERC cap a la proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal –és a dir, la mateixa fórmula que havien utilitzat el 1931– té a veure amb els atacs cap a la sobirania catalana del Govern republicà conservador del President Samper. A Catalunya es va veure com un atac a l’orgull propi que el Tribunal de Garanties anul·lés lleis de la Generalitat. En aquest context d’alta violència verbal, les crides a desobeir eren ben rebudes.

En aquest procés de radicalització de la postura d’ERC i de la Generalitat, liderades totes dues per la figura de Lluís Companys, es considerava que l’entrada en el Govern de ministres de la CEDA significaria noves retallades de la sobirania catalana. D’aquesta manera es va buscar la fórmula del cop de força perquè els alts càrrecs de l’Estat impedissin aquest nou govern. Els plans de la Generalitat anaven en paral·lel a una volàtil situació en el camp català, que exigia el compliment de la Llei de Contractes de Conreu i que es negava a pagar els seus arrendaments als propietaris promovent una desobediència civil a gran escala. Per descomptat, al mateix temps, es desenvolupaven els plans de l’Aliança Obrera,⁸ que pretenia generar una insurrecció proletària. Tots aquests factors, que a vegades s’entremesclaven, van sortir a la llum el 6 d’octubre, en el que va ser coneguda com la Revolució d’Octubre. A la comarca hi va haver uns 500 detinguts, dels quals finalment van ser processats 203 (97 de Manresa i 106 de la resta de la comarca).⁹ Generalment les detencions es van produir fruit de denúncies de persones de dretes contra rabassaires i esquerranes.

A Artés el conflicte va estar liderat pel catalanisme. El mateix 6 d’octubre va arribar un grup de cinc o sis militants d’Estat Català. Es van dirigir a l’Ajuntament i més tard, juntament amb altres persones, van procedir a tancar els comerços imposant la vaga. L’Ajuntament va fer un pregó anunciant la República catalana i es van armar alguns individus del poble, que van patrullar els carrers, cuidant-se de mantenir controlada la casa-caserna de la Guàrdia Civil. Però a la nit van arribar les notícies de la derrota de la Revolució a Barcelona i els revolucionaris es van retirar.

Després de la derrota del moviment insurreccional, 28 persones van ser detingudes: Ramon Pladevall Vilaseca (alcalde, ERC), Secundí Altarriba Vidal i Salvador Call Homs (els tres regidors d’ERC), Ferran Frago Canadell (CNT, BOC), Jaume Artigas Puigneró (UR), Francesc Baró Castelló (ERC), Daniel Jordá Casadesús (BOC), Secundí Va pintar Cortina (ERC), Víctor Pintó Vidal (BOC), Ramon Planes Vendrell, Josep Puig Vilalta, Josep Ruaix Illa (BOC), Josep Rovira Surinyach (ERC), Domènec Vallribera Castells (ERC) i Ramon Vidal Rocasalbas (UR).¹⁰

L’arribada dels militars va suposar la dissolució de l’Ajuntament i la creació d’una Comissió Gestora que va dirigir el municipi d’ara endavant. Al capdavant estava l’alcalde de 1931, Josep Roca Dalmau. Al maig de 1935 es va normalitzar la situació i es va constituir un Consell Municipal amb nou regidors de dretes.

A més, la nova correlació de forces jugava a favor dels propietaris i en contra dels aparèixer-vos. En alguns casos se’ls va obligar a cedir tota la collita o a pagar el seu preu en metàl·lic i posteriorment es van denunciar abusos també físics.¹¹

Aquesta situació fomentava els ressentiments i un ànim de revenja. A les eleccions de febrer la llista del Front d’Esquerra va vèncer per 663 a 562 vots. En un estat de gran agitació els rabassaires van exigir el repartiment immediat de terres.

El nou alcalde tornava a ser Ramon Pladevall, ja reposat legalment i exonerat de les seves acusacions de 1934. En 1936, ERC era la formació política més gran del poble, comptant amb 106 socis al corrent de pagament per al Congrés de Terrassa. El seu president era Secundí Pintó i el secretari Pere Casaldàliga. Els seus representants en el Congrés van ser Jaume Viader Alemany i Amadeu Bosch Pons. Per a completar el resum polític, cap a la primavera de 1936 ja existien alguns militants comunistes del PCC, com ara José Martínez Cruz, miner de la potassa a Sallent, encara que en aquells dies estava afiliat a la CNT.

La Guerra Civil

La guerra va posar potes enlaire les relacions socials del món rural català. La nova correlació de forces, revolucionària, beneficiava als rabassaires, pendents d’un repartiment de terres. L’Ajuntament, dirigit per Pladevall, va permetre la creació d’un Comitè Revolucionari Anfifascista.

El Comitè estava format per diversos militants de les diferents forces d’esquerres i sindicals de la població. El primer que va fer va ser apoderar-se de les vint-i-una escopetes de caça de l’armeria. I el segon, visitar els domicilis de diversos dretans demanant-los les seves armes. Com cap d’ells en tenia, els van detenir portant-los al cementiri i van realitzar un simulacre d’afusellament. Aquesta intimidació pretenia que tots els altres dretans col·laboressin amb el Comitè.

Hi va haver quatre comitès diferents. El de setembre, que apareix a la Causa General, estava presidit per José Martínez Cruz (del PSUC). Els altres membres n’eren: Francesc Capdevila Vilanova (CNT), Felip Aguilar Prat (POUM), Adjutori Raurell Lladó (CNT), Climent Santacreu Tort (CNT), Antoni Gironella Domènec (POUM), Ramon Frago Canadell (POUM), Antoni Corominas Berenguer (UR), Josep Faura Crusellas (ERC), Josep Ponsa Grau (ERC), Lluís Agramunt Serra (ERC) i Joan Pujolreu Prat (PSUC).

Davant la incertesa de la situació, algunes persones de dreta van abandonar el poble. El 1937 es publicaria una llista de 14 persones desaparegudes des del començament del conflicte. Entre elles es trobava l’exalcalde Roca Dalmau, així com empresaris i terratinents. El mes d’agost hi va haver assalts a les esglésies i capelles del municipi, que va portar com a resultat la destrucció de les imatges religioses i l’arxiu parroquial. També hi va haver saquejos a les propietats d’aquestes persones que havien fugit del poble, a les quals es considerava faccioses.

El Comitè va confiscar la finca can Crusellas i l’Ajuntament es va intal·lar a l’edifici de les escoles. El jardí de Can Crusellas va passar a ser utilitat pública com a parc i, la casa, com a museu. El Comitè va ocupar el Casino Artesenc, seu de la Lliga Regionalista. D’altra banda, els sindicats de la Unió General de Treballadors, la UGT va expropiar Can Gili, propietat de Montserrat Gili, que havia fugit a l’estranger. També s’hi va instal·lar el PSUC. La UGT també es va quedar amb la casa de Joan Vila, carrer Ample, 6. Per part seva, la CNT va confiscar una propietat del religiós Felip Solà, anomenada Torre de’n Felipet. Els camps annexos a la torre van ser dedicats a una granja experimental.

Els pagesos també van ocupar finques. L’Arxiu Municipal ofereix informació de les següents expropiacions: Serrat de Casanovas, El Colom, Ca Vila, Mas Bertran, Mes Canet, Sant Hilari, Horts del Delisau, El Pujol, Torre del Casimiro, Maia o Malla, Els vinyes d’en Farreres, Vilarmau, Casanovas i Rials, i Riusec. Aquestes propietats van ser explotades en grup i gestionades primer pel Sindicat Agrícola i, a partir de 1937, per la Junta Agrícola d’Artés.¹²

No obstant això, no hi va haver cap col·lectivitat de terres a Artés. Els camps i vinyes van seguir parcel·lats, sense intenció d’establir un pla de conjunt. En 1938 la Junta Municipal Agrària controlava la majoria de les terres del poble.¹³

Durant algunes setmanes el poble semblava haver-se salvat de la violència revolucionària. El Comitè no havia entrat en l’espiral d’assassinats i ajusticiaments que esquitxava tot el territori malgrat algunes amenaces i registres.¹⁴ No obstant això, això va canviar de cop la nit del 7 al 8 de setembre. Aquella tarda es va detenir dotze individus que van ser conduïts a la carretera del Bruc, a les afores de San Salvador de Guardiola sent executats allà mateix. Pel que sembla, van acudir unes 60 persones d’Artés a presenciar aquesta execució, per la qual cosa es podria interpretar com una espècie d’acte de justícia popular. La Causa General, de totes maneres, acusava el Comitè de les detencions, encara que no dels assassinats.¹⁵ La majoria d’aquests executats tenien a veure amb l’Ajuntament de 1935, a l’haver-hi cinc exconcejales i un fiscal municipal. A més, d’aquesta massacre, una altra persona veïna d’Artés va ser executada en Oló,¹⁶ així com l’odiat Eduardo Berenguer a Calders,¹⁷ i diversos religiosos nascuts a Artés en diferents pobles.

Canviant de tema, l’Ajuntament també va dur a terme iniciatives econòmiques i socials pròpies. La més destacable la municipalització del reg i de l’empresa de l’aigua potable. També va reconvertir el Col·legi de les Carmelites en una escola pública. L’edifici va haver d’acollir a 600 escolars, que rebien classes de solament cinc mestres.¹⁸

El dia 26 d’octubre es va crear el nou Consell Municipal. Després de votació interna el consistori va quedar presidit per Ramon Pladevall (ERC). El segon alcalde va ser Josep Salabernarda Vila (CNT) i Simó Frago Canadell (PSUC), tercer. La resta dels consellers n’eren Lluís Bou Creus (ERC), Joan Soldevila Vilaseca (ERC), Sebastià Vilanova Clara (CNT), Joan Tragant Sellarés (CNT), Antoni Ventayol Creus (PSUC), Felip Aguilar Prat (POUM) i Joan Castells Aguilar (Sindicat Agrícola Rabassaires).

L’anècdota va ser que l’endemà va arribar al poble un militant de la CNT de Sallent, va entrar a l’Ajuntament i va destruir l’acta de constitució queixant-se que amb els ajuntaments s’estava renunciant a la revolució. Tots els grups, incloent-hi la CNT, van condemnar el fet. D’altra banda, el POUM no estava d’acord amb els nomenaments. Al·legava que tenia molta major implantació a Artés que el PSUC i volien més conselleries. Però la llei era la llei, així que la resta de grups no li ho van concedir.

La primera crisi va tenir lloc a la primera sessió, en aprovar-se una proposta de Ramon Frago per la qual se’ls prohibia el duel a les famílies dels executats al setembre. Això va ser massa per a l’alcalde Pladevall i va presentar la seva dimissió. També va dimitir Soldevila, del mateix partit. No obstant això, Lluís Bou, del mateix partit, va romandre a la conselleria i va ser escollit alcalde.

El POUM va patir la crisi política de la rereguarda republicana. Al desembre el conseller de la Generalitat, Andreu Nin, va ser apartat del Govern per pressions del PSUC i dels assessors soviètics. I, després dels Fets de Maig de 1937 (ampliarem aquests relats en el capítol de Cardona), el Partit també va ser apartat dels ajuntaments. A Artés, Ramon Frago Canadell, representant del POUM, va dimitir al juny. El 4 de juliol va arribar una expedició de Guàrdies d’Assalt de Manresa i van clausurar el local del Partit. En el següent ple el PSUC, amb tota la tranquil·litat, va demanar que el seu local passés a les mans de la UGT, tal com havia demanat aquest sindicat.

Al poble, l’origen d’aquesta rivalitat ve de l’estiu de 1936. Ja vam veure que el POUM controlava el sindicat que abans havia estat la CNT. El 2 d’agost es va convertir en la UGT.¹⁹ Més tard, al setembre, la UGT va crear el sindicat del ram tèxtil, comptant amb una presència aclaparadora a Manufactures Berenguer,²⁰ la major fàbrica del poble. A continuació, el PSUC va passar a disputar-li les juntes dels sindicats al POUM i, amb el temps, el va aconseguir. Les xifres que van oferir aquests sindicats en 1937, tan inflades, fan probable que el sindicat tèxtil estigués contemplat dins d’Oficis Varis, encara que es presentaven dues xifres per separat (850 afiliats a Oficis Varis i 650 al tèxtil). Si se sumen les xifres ens dona un total d’afiliació superior al 50% de la població total, cosa sens dubte equivocada.

Per part seva, la força de la CNT era de 341 afiliats, atenent les seves estadístiques, augmentant fins a 412 el 1938. A més, coneixem altres dades, com que la seva secció de pagesos de la Confederació va ser representada per Gabino Malpica en el Ple Regional de Pagesos. La secció comptava amb 100 afiliats en 1937 i 118 en 1938. D’aquesta manera podem calibrar la força que havia aconseguit aquest sindicat al camp artesenc. Aquest panorama es completava amb una agrupació de les Joventuts Llibertàries i un grup de la FAI. 

Tenim alguns noms d’aquesta organització sindical, així com el dels seus presidents: Francisco Ruano Adame (1936), Josep Salabarnarda Vila (1937) i Simó Carrió Farell (1938). Altres noms vinculats amb el sindicat van ser Enric Treveria, Climent Santacreu Tort, Joan Tragant, Sebastià Vilanova Clarà, Victor Roqueta Comellas, Adjutori Raurell, Modest Planas, Jaume Galobardes, Crescenci Malpica, Salvador Creus, Agustí Artigas, entre altres. La seva força estava sobretot entre la fàbrica de Ca l’Aguilà, el camp i també entre els obrers de la construcció. Geogràficament tenien una certa presència al carrer Raval.

No es coneix una vinculació prèvia amb l’anarquisme en aquest poble i, no obstant això, segons les acusacions dels sumaris de postguerra Agustí Artigas i la seva companya Dolors Carrió Farrell eren naturistes, per la qual cosa podríem intuir la presència d’algunes famílies d’idees llibertàries en els anys 30.

També cal esmentar l’entorn del POUM format pels set germans Frago Canadell, els germans González Penas, Víctor Pintó, Antoni Gironella, Josep Ruaix, entre altres. Era un partit revolucionari que en el seu míting del 19 de setembre de 1936 deia que “el poble armat és la garantia de la llibertat”.²¹ No havien passat ni deu dies de les execucions dels dotze artesenses. La veritat és que aquelles execucions és possible que fossin algun tipus de represàlia perquè havien mort al front de Mallorca un gran nombre de milicians del POUM (com també veurem a Monistrol de Montserrat), dos d’ells d’Artés.

Entre el POUM i la CNT van impulsar diverses mesures municipals revolucionàries. Com totes les mesures havien de ser aprovades per tot l’Ajuntament, a vegades eren bastant rebaixades per l’oposició de les altres forces polítiques. Un d’aquests casos, va ser la municipalització de l’habitatge. Era una mesura que estaven duent a terme molts municipis de Catalunya. El POUM ho va proposar en el Ple Municipal del 10 de desembre de 1936. No obstant això, no es va dur a terme a causa de l’oposició d’ERC i d’Unió de Rabassaires per no existir cap disposició de la Generalitat en aquest sentit. A l’abril el bloqueig es va aixecar, perquè ja hi havia mesures de la Generalitat, i es va crear una Junta d’Habitatge format per tots els partits i sindicats, la Cooperativa del Ram de la Fusta i la Cooperativa de Paletes. De fet, l’Ajuntament cobrava els lloguers de tot el poble per a garantir-se una entrada de diners. Al juny, la Generalitat va decidir controlar aquestes iniciatives municipals, creant la seva pròpia llei de municipalitzacions d’habitatges i més tard, al juliol, es va dissoldre la Junta d’Habitatge.

La col·lectivització de les grans empreses va ser obra dels sindicats. Les fàbriques del poble com Aguilà, Berenguer o Jaume Sitges, les tres, van quedar sota el control dels sindicats. La resta dels tallers tèxtils van ser regits per comitès de control. Altres oficis es van agrupar en entitats cooperatives de caràcter gremial. Aquest seria el cas de la Cooperativa d’Obrers Fusters, la Cooperativa del Guix, la Cooperativa de la Construcció, la Cooperativa d’Obrers Electricistes i la Cooperativa de Transport. Aquestes entitats normalment ocupaven els locals i tallers de les empreses més grans del ram, encara que utilitzaven els altres tallers. L’excepció va ser la Cooperativa de Transport, que va convertir l’església de Santa Maria en un gran garatge.

Respecte al consum i distribució, la Cooperativa La Reguladora (fundada en 1917) era una comissió dins del Sindicat Agrícola Rabassaire, però a la guerra actuava de manera independent. El problema dels proveïments va ser central per a la vida artesenca. No hi havia bastants productes per a proveir al poble i sovint escassejaven materials tan essencials com el sabó. Per a afrontar aquesta situació, l’Ajuntament va proposar una nova cooperativa general, a mode de gran supermercat, però no es va acabar de materialitzar per la negativa dels sindicats UGT i CNT. Aquests, en coalició amb el Sindicat Agrícola i la Cooperativa La Reguladora, havien impulsat una “comissió de cooperativitzacions”, que va donar lloc a algunes de les cooperatives abans esmentades i també a l’Agrupació de Petits Comerciants CNT-UGT, que agrupava el sector del comerç al detall. En aquest sentit Artés va ser més avançat que altres municipis.

De tota manera, l’Ajuntament era molt intervencionista quant al comerç i obligava a tots els comerciants a declarar tot el gènere que portaven al poble. Com seria la situació que, a la fi de la guerra, un poble tradicionalment productor de raïm com Artés, va prohibir la venda de raïm a fora del poble. Durant tota la guerra hi va haver nombroses denúncies a comerciants o intermediaris per alterar els preus o disminuir la qualitat dels seus productes.

Quant a les milícies, el poble d’Artés no va organitzar milícies pròpies. Qui volia participar a la guerra contra el feixisme s’enrolava a les columnes que sortien de Manresa. Aquest va ser el cas de Ferran Bernabeu, Ricard Rodríguez i Josep Roura de la CNT – allistats a la Columna Terra i Llibertat – o de Daniel Jordà Casadesús i Víctor Pintó Vidal, del POUM, morts a l’agost de 1936 a la fallida Operació de Mallorca. Altres milicians van ser Antoni Gironella, Àngel González i Lluís Frago Canadell de les columnes del POUM. El Comitè va ser l’encarregat de mobilitzar les primeres cinquenes i enviar-les a Barcelona. Més endavant, amb la militarització van sortir els quintos del poble cap als diferents fronts de guerra. Segons les llistes del Memorial Democràtic uns 27 soldats del poble d’Artés van morir o van desaparèixer en els fronts²² i segons altres fonts aquesta xifra s’eleva a 55.

Finalment,²³ relatarem el conflicte d’interessos entre el PSUC i la CNT que es va desenvolupar durant la segona meitat de la guerra. Com hem vist, totes dues organitzacions havien guanyat bastant força a partir de 1937. Les circumstàncies de la política catalana les condemnava a viure en tensió mútua. Així, el març de 1937 el president de la Generalitat Josep Tarradellas va decretar la dissolució de les patrulles de rereguarda. Els municipis també perdien les competències en matèria de seguretat. Aquesta mesura perjudicava la CNT i al POUM, que predominaven entre les milícies de rereguarda. En poques setmanes les milícies locals van ser substituïdes per la Guàrdia d’Assalt, la Guàrdia Nacional Republicana (el nou nom de l’antiga Guàrdia Civil) o els Carrabiners.

El 7 de juliol de 1937 la CNT proposa com a conseller a Climent Santacreu (que es feia dir als documents “FAIcreu”). Però la seva proposta va ser rebutjada perquè no estava empadronat al poble abans de la guerra. Santacreu va proferir insults contra el Consell, amenaçant als seus oponents. A l’octubre de 1937, la CNT d’Artés comptava amb els consellers Víctor Roqueta, Sebastià Creus i Modest Planas. Però aleshores, Roqueta va ser impugnat pel PSUC, ja que apareixia en les actes de l’Ajuntament com a conseller suplent de 1928. És a dir, que malgrat haver estat membre del Centre Republicà d’Esquerra en 1931, apareixia també vinculat al partit únic de la Dictadura de Primo de Rivera. Aquesta situació quedava expressament prohibida per la nova llei de la Generalitat d’octubre de 1937. Així que la CNT va haver de nomenar un altre conseller, en aquest cas, Agustí Artigas Puigneró.

El conseller Modest Planas va ocupar el càrrec de conseller d’Assistència Social, per la qual es va haver de fer càrrec de la situació dels refugiats. Només prendre possessió de la seva conselleria va esclatar un escàndol a la casa dels refugiats quan va sortir a la llum que les cuineres no respectaven les normes higièniques més elementals, així que van ser acomiadades. El mateix conseller va passar a fer de cuiner.

El maig de 1938 la CNT va haver d’abandonar el seu local, ja que l’Exèrcit havia decidit que el necessitaven per a allotjar uns 150 aviadors del camp d’aviació de Santpedor/Sallent. Malgrat les protestes, el sindicat va haver de buscar-se un altre edifici.

Al setembre de 1938, la CNT va substituir als consellers Modest Planas i Agustí Artigas per Crescenci Malpica i Pere Trullàs. La Confederació no va oferir informació sobre la causa d’aquesta pèrdua de confiança i només indicava que eren qüestions internes. Però, de nou, l’Ajuntament va rebutjar a Crescenci Malpica, ja que aquest havia estat membre de les dretes durant el Bienni Negre de 1934-1935.

La CNT no estava conforme perquè confiaven plenament en Malpica i els seus fills eren coneguts militants de la CNT. Amb tot, setmanes després van haver de cedir, ja que no volien comptar amb un conseller menys a causa d’un bloqueig absurd, i van nomenar a Simó Carrió, president del sindicat. I de nou l’Ajuntament tampoc el va acceptar, perquè uns dies abans havia enviat un comunicat injuriós contra el consistori, signat per ell, a nom de la CNT-AIT. La CNT va haver de cedir i va retirar formalment aquesta nota. Carrió va ser acceptat el 24 de desembre de 1938. Com podem notar, van passar tres mesos de tires i afluixes per qüestions merament institucionals, que en realitat no afectaven la vida del poble.

A la fi de gener de 1939 les tropes nacionals van entrar a Artés instaurant el nou règim. Els dies abans de l’entrada dels nacionals, hi havia a Artés un comissari republicà que volia presentar resistència a ultrança contra l’exèrcit franquista caigués qui caigués. Davant la possibilitat de morir a la guerra, l’ajuntament va idear un pla per a desfer-se d’ell. Aquesta nit va convidar a sopar al comissari, emborratxant-lo de vi. Quan es va anar a dormir un grup d’homes el va desarmar i el va lligar portant-lo a un forn de guix. Allí segons els relats sembla el van matar amagant el cadàver en un torrent. L’endemà ningú es va presentar per a ser mobilitzat. Els guàrdies d’assalt sense saber què fer van marxar del poble.

No obstant això, en entrar les tropes franquistes hi va haver unes delacions i tres veïns van ser assassinats per causa d’elles. Altres consellers de l’última època van ser exonerats massa ràpidament per les noves autoritats. De fet, el mateix cap de la Falange, Juan Molina Díaz, havia passat pel PSUC.

En aquesta població 63 persones van ser jutjades sumarísimamente i cinc d’elles van ser condemnades a cadena perpètua. A més, set persones van ser executades: Felip Aguilar Prat (POUM), Francesc Capdevila Vilanova (CNT), Antoni Frago Canadell (POUM, UGT), Miquel Padrós Prat (POUM, UGT), Sebastià Vilanova Clarà (CNT), Jesús Sabater Garcia (POUM) i Josep Vilanova Vila (UR). Per part seva, Inocenci Galobardes Creus (CNT) i Manuel González Penas (POUM) també van ser condemnats a mort, però la seva pena va ser commutada per la de cadena perpètua.

Conclusions

Fins a la creació del BOC, el 1934, tota l’esquerra local va estar vinculada al Centre Republicà d’Esquerra (ERC). La CNT a dures penes va aconseguir consolidar un sindicat que, arran de l’existència del BOC, va ser redirigit cap a l’àmbit d’influència del POUM. Per això el treintisme no va arrelar a Artés ja que no va trobar militants que donessin suport a les seves estratègies.

Dins de la militància del BOC i el POUM caldria destacar a la família Frago Canadell. Eren sis germans i una germana: Antoni, Ferran, Joan, Lluís, Pilar, Ramon i Simó. La seva presència ja destaca des dels Fets d’Octubre amb la detenció de tres germans. Més tard es van convertir en dirigents de la UGT (en el cas de Joan, Lluís, Pilar i Ramon), encara que alguns van derivar cap al PSUC (Antoni i Simó). Van perdre dos membres en el front (Lluís i Ramon) i un altre va ser executat pels franquistes (Antoni). Aquesta família és un exemple de l’explosiva radicalització de la societat en els anys 1930.

El creixement de la UGT a l’estiu de 1936 es va veure compensat pel de la CNT, més tardà. Aquesta central ja era important a l’agost, però la seva màxima força es va veure a la fi de 1936. El seu nucli dirigent estava vinculat al camp, als contramestres del tèxtil i a la construcció. Entre els seus militants, curiosament, també es troben persones que procedien de la dreta política, encara que hem de suposar que radicalitzats per la situació. D’altra banda, la UGT es va edificar prenent com a base militants polititzats en el POUM i en el PSUC, normalment treballadors de les fàbriques. La majoria de la seva afiliació, en canvi, es considerava apolítica.

La clau política a Artés està en els Fets d’Octubre, que van generar una necessitat de revenja entre els rabassaires. Això es va poder veure a l’estiu de 1936. Alguns d’ells es radicalitzarien ingressant en el POUM, el PSUC o la CNT. No obstant això, tot aquest radicalisme no sembla que li fes ombra al partit més fort, ERC, que va mantenir bastant control de la situació durant tota la guerra malgrat la puixança dels revolucionaris.

1. El Trabajo, 1/8/1931, pág. 2 ↩︎
2. Les cartes estaven signades per Antoni Corominas Berenguer, que deia representar al Comitè Intercomarcal de Manresa-Berga de CNT. El més probable és que fos el president del sindicat. Corominas va ser deportat a Mauthausen després de la guerra. Correspondència, 1931. Caixa 0138. Arxiu Municipal d’Artés. ↩︎
3. Correspondència, 1931. Caja 0138. Arxiu Municipal d’Artés. ↩︎
4. Entrevista amb l’Àngel Mas (historiador local que va entrevistar molta gent gran del poble sobre els anys de la República, la Guerra i la Postguerra). ↩︎
5. López Esteve, Manuel. Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya, UPF (tesi doctoral, 2012) p. 106-107. Citando a Bengoechea, S. Reacció en temps de canvis. La patronal catalana davant la República (1931-1936), SCEH, Barcelona, 2005, p. 136-137 i ADGGEC. Fons Antics. Gobierno Civil. Caixa 278. ↩︎
6. Entre els seus membres més destacats figurae Pere Galobardes, Joan Rovira, Francesc Capdevila, Josep Berenguer, Víctor Roqueta, Sebastià Creus i Josep Serra. ↩︎
7. Durgan, Andy. Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM. Laertes. Barcelona, 2015. p. 459 ↩︎
8. A cada població i regió hi havia organitzacions diferents dins l’Aliança. A Catalunya, en general, es tractava del BOC, la UGT, els rabassaires i els Sindicats d’Oposició de la CNT. ↩︎
9. Serra, Jaume (1988): p. 116 ↩︎
10. Llista elaborada per López Esteve, Manuel (2012). Els fets d’octubre …
    La resta n’eren: Felip Aguilar Prat (CNT, BOC), Jaume Bertran Morell (ERC, UR), Salvador Call Homs (UR), Antoni Coromins Berenguer (CNT, ERC), Antoni Frago Canadell (CNT, BOC), Ramon Frago Canadell (CNT, BOC), Manuel González Penas (BOC), Jaume Lladó Clarí (ERC), Joanquim Llavina Esteve, Víctor Malé Torres (ERC), Francesc Mayoral Botan, Joan Morral Vidal (ERC), Mario Pascual Canamasses, Apareguts al Sumario. Els noms van ser recollits per Àngel Mas Solergibert. ↩︎
11. Finques Expropiades i llista de beneficiaris. Carpeta Comunicacions de l’Ajuntament. 1937. Arxiu Municipal d’Artés. ↩︎
12. Actes de l’Ajuntament 31/7/37. Creada Junta Municipal Agrària: President Lluis Bou (Alcalde, ERC), Víctor Roqueta (CNT), Joan Call (Sindicat Agrícola) i Llucià Comellas (UGT). ↩︎
13. President Lluis Bou (Alcalde), Llucià Comelles (Unió de Rabassaires), Sebatià Creus (CNT), Anton Mayoral (UGT), Isidre Feliu (ERC), Salvador Call Homs (President de la Cooperativa La Reguladora) y Joan Call Homs (President del Sindicat Agrari). ↩︎
14. Una d’elles va ser un simulacre d’afusellament el 25 de juliol. Una altra l’11 d’agost, quan van ser detinguts set veïns d’Avinyó i quatre d’Artés, als quals se’ls va amenaçar amb executar-los. Van ser traslladats a Manresa i més tard a Barcelona on van estar presos uns mesos. ↩︎
15. Part dels executats d’Artés el 1939 i 1940 estaven acusats d’aquestes morts. També es va acusar al Comitè de Sant Vicenç de Castellet. ↩︎
16. Els 12 n’eran: Ramon Bou Canudas, Llorenç Grau Camprubí, Francesc Oliveras Berdajín, Josep Peiragosa Arnaus, Ramon Puig Oliveras, Valentí Rojas Moncunill, Valentí Sallent Alegre, Marcel·lí Sallent Moré, Carles Sebarroja Cuatrecases, Eduard Sobrevals Berenguer, Joan Soler Feixas i Joan Viñas Rius. ↩︎
17. Eduard Berenguer Sala era cosí dels directors de la societat Manufactures Berenguer, SA. Havia estat director durant els fets de 1917 i hi havia gent que se la hi tenia jurada. Va aparèixer assassinat el 10 d’agost de 1936 al terme municipal de Calders. ↩︎
18. Acta de l’Ajuntament, 22/05/1937. Arxiu Municipal d’Artés. ↩︎
19. Estadística per al III Congrés de les Organitzacions de la UGT a Catalunya, 2/10/1937. Arxiu Comarcal del Bages. Documents espoliats pel franquisme. Secció Estadística. Presidente, Víctor Pujol; Secretario, Ramon Frago. Constitució el 2/8/1936. Afiliats: 850, dels quals, cotitzen 800. ↩︎
20. Estadística per al III Congrés de les Organitzacions de la UGT a Catalunya, 27/10/1937. Arxiu Comarcal del Bages. Documents espoliats pel franquisme. Secció Estadística. Presidente, Víctor Pujol; secretaria, Amparo González. Constitución el 25/09/1936. Afiliats 650, dels quals, cotitzen 600. ↩︎
21. Artés. Míting-Homenatge. El Pla de Bages, 21/09/1936, p. 4 ↩︎
22. De ahora en adelante en todos los pueblos, para los datos de muertos en actos de guerra, se utilizará: Villarroya, Joan i Oliva, Jordi (coordinadores). El Cost Humà de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya. ↩︎
23. A partir d’ara tot el relat surt del llibre sobre Artés Temps de Discòrdia, fet per l’autor ↩︎