Santa Maria d’Oló – Oló de Bages

Igual que altres poblacions de la comarca, Santa Maria d’Oló era una població agrícola, dedicada al conreu del cereal i de la vinya. Des del segle XVI les tasques del camp es combinaven amb l’elaboració de la llana en un preludi de la industrialització. Després de la crisi provocada per la filoxera gran part dels pagesos va haver de marxar a les ciutats o als pobles veïns a buscar treball en la indústria.

El 1920 es va instal·lar la fàbrica de teixits Manufactures Borràs, propietat de l’industrial Joaquim Borràs, que tenia una altra fàbrica a Castellbell i el Vilar. Es va instal·lar als edificis d’una fàbrica anterior anomenada “del Pastor”, que tenia una xemeneia i una caldera de vapor. El 1924 va obrir la segona fàbrica, que va ser anomenada Algodonera Española (Cotonera Espanyola), de Miguel López Antolí. Aquest industrial i la seva família es van convertir en l’autèntic poder del municipi i el controlava gairebé com si es tractés d’una colònia industrial, amb els seus aspectes positius i amb els negatius. En total, al poble hi havia unes 200 o 300 obreres i obrers a les fàbriques.

L’arribada de la República a penes va variar aquesta relació de poder.¹ L’alcalde va ser Pere Teixidó Felius i va durar fins a la guerra. Era d’una candidatura dretana i estava secundat pels propietaris. Així i tot, havia aparegut un grup republicà que el 1931 va entrar com a minoria a l’Ajuntament.

El convuls any de 1934 no va modificar aquesta situació de tranquil·litat social, ja que no va haver-hi rebel·lió de cap mena. Les eleccions municipals van ser guanyades fàcilment per la dreta i al poble no hi havia gairebé implantació d’altres forces. Així i tot, després dels Fets d’Octubre sí que hi hagué alguna detenció com la del fundador dels escamots del poble, Josep Maria Colomer Vila.² No obstant això, el consistori no va ser dissolt per ordre militar i va continuar celebrant plens de manera normal, i fins i tot escrivint les actes municipals en català, a diferència d’altres municipis.

Les eleccions de 1936 tampoc van suposar canvis en la configuració política i Teixidó va continuar presidint el consistori.³ Del clima que es respirava al poble, de 1.172 habitants segons el cens, dona compte un corresponsal de la Soli, Josep Gros (militant destacat dels Sindicats d’Oposició de Manresa), que va estar treballant a Santa Maria d’Oló a la primavera de 1936. Deia que era un poble en el qual tothom parlava en veu baixa i amb por de ser vists amb forasters. Informava d’un robatori de diners del qual li van acusar a ell i a un altre treballador que s’allotjava a la Fonda Portí. Van ser interrogats inquisitorialmente pel secretari municipal, que tergiversava contínuament les paraules dels acusats. Encara que el secretari no va poder demostrar res, els va fer acomiadar de la fàbrica i van ser expulsats del poble, custodiats per la Guàrdia Civil. Gros exigia una reparació del seu honor.⁴

Amb aquest estat de coses arribem al període de la guerra. A nivell municipal, l’alcalde va haver de dimitir, així com tots els membres de la candidatura de dretes. Així doncs, el 27 de juliol, va prendre possessió del consistori tot el bloc d’esquerres que s’havia presentat a les eleccions passades: Maurici Camprubí Fornells, Josep Jubany Camprubí, Joan Oliveres Verdaguer, Josep Sors Solà,⁵ Lluís Valeri Valeri, Joan Noguerola Cantacorps, Joan Verdaguer Ferrer.⁶

També es va constituir un Comitè Revolucionari, que estava format per: Josep M. Colomer, president; Josep Jubany Camprubí (president del Sindicat Agrícola), Lluís Puigneró Iglesias, Maurici Camprubí, Ventura Casanovas Rosell (mort en batalla), Feliu Noguerola Santaeulalia, Víctor Pregonas Berengueras, Joan Verdaguer Ferrer, Francisco Santamaria Casas, Salvador Crespiera Quintana, Carmelo Chacó Palau, Pio Rodoreda Jubany, Emilio Roca Soldevila, Joan Montsech Vila, Pedro Casanova Rosell, Esteve Farell Trulls, Francesc Ramisa Roca, Valentí Oliveras Figueras, Jaume Lladó Vila. Aquests noms són esmentats per la Causa General. Com hi ha massa noms per a un comitè, s’estaria barrejant els components de diversos comitès successius en el temps, o bé es barrejava el comitè amb les patrulles milicianes de la rereguarda. En tot cas, s’observa una composició multipartidista amb membres de CNT, ERC, POUM i PSUC i Unió de Rabassaires. Segons declaracions al judici sumaríssim contra Josep Montsec Vila, patruller de la UGT, el comitè estava format per Feliu Noguerola, Pio Rodoreda, Víctor Pregonas, Carmelo Chacó i l’alcalde Camprubí.⁷

Quant als assassinats ocorreguts en el municipi, es va acusar d’haver-los comès als comitès de Sallent i de Torelló. El primer mort, Silvestre Prat Torredeflot, va aparèixer assassinat el 10 d’agost al cementiri de Sant Fruitós. Com s’ha dit, es va acusar el comitè de Sallent, però segons la Causa General, van tenir la responsabilitat civil subsidiària de Maurici Camprubí i Josep M. Colomer. El segon, Àngel Altimiras Casadesús, mort el 5 de setembre a dos o tres quilòmetres del poble. En aquest cas es va acusar el comitè de Torelló, però es va dir que va ser lliurat per Josep Jubany Camprubí. A més, van aparèixer altres quatre cadàvers al poble, dels quals van ser acusats altres comitès de poblacions veïnes.

En el capítol de la violència anticlerical, no va ocórrer gens de greu fins al setembre, quan els mobles, i objectes sagrats de l’Església i de les altres capelles i ermites de la localitat van ser cremats davant dels mateixos edificis. La Causa General indica que va ser profanat el cementiri, traient les restes humanes a la llum, tirant-los desordenadament, fins que van ser recollits i tornats a enterrar per ordre de l’Ajuntament. No obstant això, no hi hagué cap qüestió anticlerical: es tractava de les obres de prolongació d’un carrer que implicaven desmuntar el cementiri antic. Durant les obres, els obrers van treure a la llum les restes de diversos cossos i no els van tractar amb el respecte o la cura esperats, amuntegant-los sense cura. Això va provocar moltes crítiques i queixes a l’Ajuntament. Aquest record va arribar a la postguerra en forma de denúncia contra l’alcalde republicà davant la Guàrdia Civil.⁸

En aquells dies s’hi feren mítings d’exaltació. El nou alcalde, Maurici Camprubí fins i tot liderava el procés revolucionari a nivell institucional, per exemple, demanant ell mateix la municipalització de les aigües potables o el trasllat de l’Ajuntament a la casa rectoral.

Seguint amb les confiscacions, cada organització va ocupar el seu edifici. El POUM una casa de Pere Riera, la CNT, una de Marius Altimiras, els Rabassaires, de Joan Altimiras, i la UGT, el Centre Catalanista Republicà, de la carretera.⁹ L’Associació Pro-Infància Obrera amb seu a Manresa, es va fer amb les finques Rocabruna i Rocafort, i allà va poder albergar nens orfes per causa de la guerra. De les fàbriques no ens han arribat notícies, encara que cal assumir que van quedar sota control obrer.

El nou Consell Municipal, sorgit el 17 d’octubre, es componia de Maurici Camprubí Fornells, Joan Oliveras Verdaguer i Joan Verdaguer Ferrer, representants d’ERC; Víctor Pregonas Barengueras i Carmel Chacó Palau, del PSUC; Pere Casanovas Rosell, dels Rabassaires; Pius Rodoreda Jubany, del POUM; i Feliu Noguerola Santaulalia, Ventura Casanovas Rosell i Francesc Roca Ramira, de la CNT. Va ser escollit de nou com a alcalde Maurici Camprubí. Quan es van constituir les comissions, a la CNT li va tocar gestionar la de Defensa, Foment i Obres Públiques.

Que la iniciativa la continuava portant l’alcalde Camprubí, es pot comprovar per qüestions com la del nom del poble: va ser iniciativa seva retallar-ho a Oló. També va ser proposta seva expropiar les finques dels propietaris fugits.¹⁰

Tret d’això, als plens solament es parlava d’obres públiques i pagaments i cobraments. També d’uns 30 refugiats que van arribar en aquell hivern.

Seguint amb les actes municipals, el 14 de març de 1937 van dimitir els consellers de la CNT i els del PSUC. Per part de la CNT van entrar Emili Padrós Muntaner, Isidre Santamaria Feliu i Joan Crespiera Canamasas. I per part del PSUC, Joan Montsech Vilá i Miquel Casanovas Rosell. Aquest no va ser l’únic canvi de l’any, ja que al novembre el POUM va perdre la seva representació municipal i la va guanyar el PSUC, que va posar-hi a Emili Roca Soldevila.

Les actes municipals no donen gaire informació dels debats i no apareixen iniciatives dels consellers. Totes són propostes de l’alcalde, que fa l’efecte d’haver controlat políticament el municipi durant tota la guerra. A més de tot el vist anteriorment, fou l’alcalde qui va proposar introduir nous bitllets de banc per a ús local o qui va proposar utilitzar l’antic edifici de l’Ajuntament perquè s’instal·lessin les escoles públiques. Les actes del municipi es van perdre a partir d’agost de 1938.

Quant a afiliació sindical, la UGT comptava amb 121 afiliats al setembre de 1937 (130 en el tercer trimestre). La UGT s’havia fundat, formalment, el 31 de desembre de 1936, encara que existia un nucli des de la primavera. Entre els seus membres destacats estava la seva presidenta, Filomena Isanta Tristany, sent secretari Emili Roca Soldevila. Altres sindicalistes destacats van ser Carmel Chacó i Climent Isanta, que van ser president i secretari abans que els esmentats.¹¹

La CNT va ser major que la sindical socialista, ja que coneixem que només al camp tenia 112 afiliats, tal com van portar al Ple Regional de Camperols de maig de 1937. Entre els seus representants estava Josep Sala i Jaume Sió.¹²

Finalment, cal comentar la pèrdua d’uns quatre o cinc joves del poble en accions militars de l’Exèrcit Republicà. Després de la guerra va haver-hi vint judicis sumaríssims, resultant executats Maurici Camprubí Fornells (ERC), Salvador Crespiera Quintana, Feliu Noguerola Santaeulália (CNT), Lluís Puigneró Iglesias (ERC), Pio Rodoreda Jubany (POUM), Francesc Santamaria Casas i Josep Vilanova Vila. Això era un número exageradament elevat per a la relativament escassa violència viscuda en l’estiu de 1936.

1. L’últim alcalde de la dictadura primorriverista va ser l’Isidre Portabella Juvany, i el primer del període republicà, creiem que alcalde de transició, seria l’Isidre Casas Rodoreda, segons l’acta municipal del 16/04/1931. No obstant això, no existeixen més actes fins al setembre de 1931, que ja figura Pere Teixidó com alcalde definitiu. ↩︎
2. El Dia, 01/08/1935, p. 6. ↩︎
3. Els consellers des de febrer de 1936 van ser: Pere Sala Sentius, Joan Berengueras Sala, Joan Santamaria Ciuró, Josep Puigneró Iglesias, Joan Olbayá Pons, Isidre Portabella Juvany, Pau Ferrer Bach. Acta de l’Ajuntament, 26/01/1936 ↩︎
4. Solidaridad Obrera, 18/03/1936, p. 7 i 19/03/1936, p. 10 ↩︎
5. Fixem-nos en la coincidència de cognoms amb Joan Sors Solà, afusellat pels franquistes a Calders. ↩︎
6. Acta de l’Ajuntament, 27/07/1936 ↩︎
7. Declaración indagatoria del procesado. José Montsech Vila. AMTT de Barcelona. ↩︎
8. Arnaus Picañol, Albert. La repressió franquista al Moianès (1939-1945). Modilianum, Núm. 30. p. 65 ↩︎
9. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall. 168, 2, pp. 2-3 ↩︎
10. Eren les finques Riera, Armenteres, la Plana, Vilamorena, Plans, Soler, Garrigota, Solá de l’Esteve, i la finca Rocafort que comprenia Montcabré, La Sala i el Vaig moldre; i la finca Rocabruna, que comprenia L’Alou, Güell, La Vila i la Caseta. Acta Municipal del 02/12/1936.
    El 25 d’abril de 1937 es van anunciar més confiscacions de finques per no saber-se res dels propietaris de les finques Torruella, Vilagú, Sau, Casanova de Sau, Rodorera i Pinosa. ↩︎
11. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall. 168, 2, 3 ↩︎
12. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall. 920, 1, 740 ↩︎