Sant Joan de Vilatorrada – Vilatorrada del Cardener

El municipi de Sant Joan de Vilatorrada està lligat amb el moviment obrer des del segle XIX després de la instal·lació de la fàbrica Gallifa, de caràcter tèxtil. La població també compta amb el nucli de Sant Martí de Torroella, situat una mica més amunt seguint el riu Cardener. Es tracta d’un municipi que des de la revolució industrial depenia molt de Manresa, ja que es troba molt a prop i es pot anar a peu. En concret, després de la instal·lació de la fàbrica “dels barrets”, primer, i més tard, de la Pirelli i la Lemmerz, molts treballadors de Sant Joan de Vilatorrada anaven cada dia a treballar a Manresa.

El 1890 Sant Joan de Vilatorrada apareix vinculada a un important conflicte laboral. Es va donar en el marc de les diverses vagues parcials i generals, impulsades per Les Tres Classes del Vapor, en el marc de les protestes per la jornada de les 8 hores. Malgrat tot, al Bages no s’estava protestant per aconseguir les 8 hores, sinó simplement per millorar la situació a nivell econòmic. Les vagues es van anar retroalimentant les unes amb les altres, desembocant en una vaga general el 20 de juliol, i això va provocar la resposta patronal que va procedir a un lock-out, condemnant a tota la plantilla a la pobresa. A Sant Joan de Vilatorrada es va convocar una manifestació a la qual van assistir unes 400 persones que treballaven a Cal Gallifa. El representant del sindicat era Ignasi Perramon Mir (republicà federal i sindicalista de Manresa), que va parlamentar amb l’alcalde i el director de la fàbrica. El director es va mostrar dialogant, però l’alcalde (un familiar dels industrials Gallifa) es va tancar en banda i va ordenar al somatén que apuntés amb les seves armes a la multitud. Es va lliurar una baralla, que segons les fonts degué ser tota una batalla campal, que va acabar amb bastantes persones ferides. El sereno de la fàbrica va efectuar trets amb la seva arma i hi va ferir al treballador Josep Pereta. L’any següent van ser jutjats pel delicte de coaccions Perramon, Pereta i un altre treballador. El somatén i el sereno van ser condecorats.¹

A partir d’aquesta violenta entrada en escena, Sant Joan de Vilatorrada desapareix de les cròniques del moviment obrer fins al 1919. En aquella ocasió, apareix esmentada entre les poblacions afectades pel lock-out que va imposar la patronal catalana a la tardor després d’una nova onada de vagues. La CNT s’havia constituït com un bastió del moviment obrer, havia aconseguit imposar la jornada de les 8 hores a tot Espanya i era hora de combatre-la. Al Bages, la CNT va organitzar seccions a gairebé totes les fàbriques tèxtils, i Sant Joan no va ser una excepció perquè hi havia una secció representada al Congrés del Teatre de la Comèdia Madrid, celebrat el desembre de 1919.

Després d’aquesta nova guspira, perdem la pista de l’obrerisme de Sant Joan de Vilatorrada fins al 1931, quan per fi tenim dades d’afiliació a la CNT. En concret, són dades del Ple Regional de Barcelona, d’agost de 1931, moment al qual el Sindicat Únic de Treballadors de Sant Joan de Vilatorrada tenia 376 afiliats. Per al Ple Regional de Sabadell, març de 1932, aquesta xifra havia caigut fins els 90 afiliats. El SUT va aconseguir remuntar aquesta caiguda i, just un any després, al Ple Regional de Barcelona de març de 1933, hi tenia 150 afiliats.

És d’aquesta època de la qual tenim més referències. Normalment són articles apareguts en El Trabajo de Manresa. El 6 de maig, tenim un relat sobre el lock-out de la fàbrica de sabons d’Antonio López. En aquest article el sindicat informa que tot s’havia originat quatre mesos abans, quan la crisi va provocar una reducció de comandes. Aquesta reducció els va ser repercutida als treballadors que van acceptar repartir la feina. No obstant això, aquest pacte va ser trencat per l’empresari, ja que es va saltar la borsa de treball per a contractar un treballador submís, deixant al carrer un company del sindicat. Així doncs, el SUT va respondre amb una vaga de 24 hores, que al seu torn va provocar el lock-out patronal, acomiadant l’empresari tota la plantilla. Els treballadors es van negar a cobrar el salari d’aquella setmana i en López va dipositar els diners a casa de l’alcalde, Sala. A aquest alcalde no se li va ocórrer una altra cosa que esbroncar als obrers dient que “no volia aturats al poble” en lloc de buscar una solució. L’alcalde va procedir a pagar de la nòmina als treballadors i l’empresari va contractar esquirols.² Més tard el SUT es va adonar que el seu representant a la fàbrica, Juan Iglesias, àlies el Camaré, els havia enganyat, i havia servit d’informador per al patró.³ Aquí podem constatar una important derrota del sindicat en tots els aspectes.

Al poc temps, el SUT es queixava de la irregularitat de les cotitzacions al Sindicat. Constatava que els treballadors tenien por d’acostar-se al local. Així i tot, el SUT recordava que, de cara a l’estiu, estava aprovada per llei la introducció d’una setmana de vacances, cosa vista per primera vegada a Espanya el 1932. Per contra, els sindicats es van negar a fer vacances intrasetmanals durant la Festa Major i van demanar treballar.⁴

De nou El Trabajo ens informava de la situació social a Sant Joan, a l’octubre, quan a causa de la crisi, l’amo d’una fàbrica tèxtil va donar “festa” de quatre o cinc setmanes a unes 100 obreres. El SUT avisava als sindicats de Manresa que, d’aquestes treballadores, unes 70 no havien volgut saber res del sindicat, i que per tant no les hi ajudés.⁵ Aquesta és una característica del sindicalisme de principis del segle XX. Els sindicats no només controlen la borsa de treball, sinó que també jugaven la carta de la coacció i l’ostracisme cap als qui el boicotejaven. Són freqüents les vagues contra la contractació d’esquirols, o també notes com aquesta, fent valer el poder sindical.

El 31 de desembre, el SUT publicava una nova nota a El Trabajo. Aquesta vegada es tractava d’una petició als seus afiliats per a cotitzar, a causa de la proximitat del Ple Regional de Sindicats del Tèxtil. En concret, instaven els treballadors de la fàbrica “del mig” perquè anessin a cotitzar. En aquesta nota ens indiquen l’adreça del local sindical, al carrer del Rio, 36. També recordaven la necessitat d’anar a les assemblees.

Això ens indica que existia poca participació a les qüestions del sindicat. I això que l’Organització va poder realitzar una conferència d’afirmació sindical, el 17 de novembre, en la qual van parlar José Roigé, Miguel Beltrán i Joaquin Cortés. Aquest tipus de conferències solien comptar amb un ple absolut, no obstant això, el més probable és que també hi anessin treballadors d’altres municipis pròxims.

Però Vilatorrada també era un poble agrícola. La població masculina relacionada amb el camp era nombrosa. I, com a altres llocs de la zona, la dedicació majoritària eren les vinyes i les hortes. Així que la qüestió rabassaire estava molt viva en el municipi. Els rabassaires es van mostrar especialment combatius el 1934 i van ser l’ànima darrere dels Fets d’Octubre. Pel que sembla, un nodrit grup del poble se’n va anar a Manresa en manifestació per a sumar-se a la possible insurrecció de la capital. Així que en controlar la situació els militars, almenys 16 persones van ser detingudes i van passar per la presó de Manresa. ⁶

Coneixem alguns noms dels processaments: Miquel Arqués Heredia, Antoni Baraldés Closes, Lluís Botifoll Vila, Francesc Brunet Comallonga (alcalde), Domènec Iglesias Prat, Ramon Pla Massana, Ramon Prat Colilles, Josep Prat Soler, Valentí Prat Soler, Pere Sagristà Prat, Agustí Soler Foses, Miquel Soler Puig i Josep Vilalta Farré.⁷ En aquesta llista podem veure ja alguns militants que el 1936 estarien vinculats amb Unió de Rabassaires, Esquerra Republicana i el PSUC. Alguns van ser afusellats després de la guerra.

A finals de 1935, un tal P. F. Martínez, va publicar una nota en la Soli demanant la reactivació del sindicat. Instava als “militants que esteu retirats de la lluita quotidiana” a reincorporar-se a les tasques sindicals i a la joventut a crear grups de cultura i una secció de Joventuts Llibertàries.⁸

Les eleccions del 16 de febrer van ser guanyades pel Front d’Esquerres. L’alcaldia perduda a l’octubre de 1934 es va restituir, i així va tornar al seu lloc Francesc Brunet Comallonga. És en aquesta època quan va entrar en funcionament la Cooperativa del poble. Després de les eleccions les esquerres van dominar la situació política. Segons la Causa General, se li van exigir unes quantitats monetàries a Francesc Torrabadella Duarri com a compensació per als empresonats després dels Fets d’Octubre. També indica que l’únic sindicat que existia al poble era Unió de Rabassaires, que estava dirigit per Domènec Iglesias Prat, Francesc Brunet Comallonga, Rossend Catllà Vendrell, Domènec Torras Portella i Josep Vilalta Ferrer.

Després de l’alçament militar, els disturbis i els saquejos es van apoderar de la comarca. De fet, la primera església que va cremar aquells dies va ser la de Sant Joan de Vilatorrada, cremada la nit del 19 al 20 de juliol, segons relata Pedro Flores Martínez. La resta d’esglésies i capelles del poble van ser cremades en dies posteriors.

A nivell polític, l’Ajuntament va destituir els consellers de dretes, format íntegrament per persones afectes al Front Popular. Així mateix, es va conformar un Comitè Revolucionari Antifeixista, format per Josep Roca Ballaró (president, ERC), Antoni Baraldés Closa (PSUC), Agustí Soler Fosas (ERC), Ferran Torres Estrada (UR), Pedro Moraleda Rodríguez (CNT), Manuel Díaz Pérez (CNT), Ramon Bonet Muixí, Joan Iglesias Torres (CNT), Gabriel Toldrà Calvet (PSUC) i Genís Pessarrodona Daurà (CNT).⁹

No es coneix l’afiliació política o sindical d’alguns components, però tot indica que es tractava d’un comitè plural, format per Rabassaires, ERC, CNT i PSUC-UGT, que van ser les forces dominants d’aquells anys de la guerra. Entre les seves primeres accions va estar la requisa del local de l’equip de futbol UE Sant Joan, al carrer Major, per a ús del Comitè.  

Respecte als assassinats d’aquells dies, la Causa General constata quatre, ocorreguts a l’agost: Isidre Vilalta Guilella, Antoni Aloy Costa (jutge municipal), Pere Torras Morera i Jaume Rovira Fábrega; altres quatre al setembre: Àngel Giralt Esquius, Juli Roma Gras, Albert Bacardit Salvadó i Ramon Oliva Fitó; i un altre més a l’octubre, Francesc Biosca Junyent.

D’aquestes execucions van ser acusats Antoni Mas, Pablo Oliva, Josep Roca, Esteban Cervantes, Manuel Díaz, Ramon Companys, Genís Pessarrodona, Francisco Díaz, Josep Pla Massana, Agustí Soler, Carles Mindó, Miquel Arqués, Juan Iglesias i Paulí Nadal. En cada cas, eren diferents els acusats. La majoria d’ells pertanyien a la CNT o a Unió de Rabassaires.

A Sant Joan de Vilatorrada es va donar el cas de Genís Pessarrodona, àlies el “Pipero”. Era el cap de les patrulles de Vilatorrada. Estava vinculat als successos de Fonollosa. Va morir al setembre en estranyes circumstàncies, el dia 11, en anar a buscar, al costat d’un grup de patrullers, al considerat facciós Josep Grau, propietari d’una casa anomenada Grauet de Fals. Pessarrodona va ser l’encarregat de trucar a la porta. Segons una versió, a l’ésser de nit, tornant cap al camí, va ser confós per Grau, a qui anaven a buscar, i el van matar els seus companys. Segons l’altra versió, en realitat els seus companys el van matar perquè ja estaven farts de la seva brutalitat i del vessament de sang – que de fet no va acabar després de la seva mort perquè va haver-hi un altre assassinat més a l’octubre. Se suposa que l’arma que va disparar va ser la de Pedro Moraleda, també de la CNT.¹⁰ El curiós del cas és que, malgrat aquesta suposada fama de sanguinari, l’enterrament de Pessarrodona va ser tot un esdeveniment al poble. Segons els diaris comarcals El Dia o El Pla de Bages hi van anar entre 300 i 500 persones, incloses les autoritats municipals. Va ser declarat “heroi antifeixista” i el seu cos va ser cobert per pètals de rosa i corones de flors. Després de la guerra se li van carregar convenientment tots els morts per a demostrar la innocència pròpia davant les noves autoritats franquistes. Fins i tot aquesta versió, la d’assassí sanguinari, va traspassar a la seva família que ho va passar molt malament durant el franquisme¹¹ i és el relat que s’ha assumit.¹²

A l’octubre de 1936 es va constituir el Consell Municipal que va quedar com segueix: Manuel Díaz Pérez, José Flores Flores i Carles Mindó, per la CNT; Antoni Baraldés Closa i Gabriel Toldrà Calvet, pel PSUC; Josep Vilalta Ferrer, Domènec Iglesias Prat i Agustí Soler Fosas, per ERC; i Francesc Brunet Comallonga (per UR). Agustí Soler va ser escollit alcalde i va exercir fins a la seva mobilització per l’Exèrcit Popular de la República, el 15 de maig de 1938. Llavors va ser substituït per Josep Vilalta, també d’ERC.

Quant a confiscacions, es van prendre els mobles de les cases de Les Torres, Casa Gran, Can Pla, Molinet, Can Canals Nou, Can Canals Vell, la Casa Rectoral de Juncadella i la de Sant Joan. La CNT es va traslladar el 25 de juliol a la casa rectoral i el convent religiós, emplaçada al carrer Major, 43. Així se ho comunicaven a la Generalitat el president i el secretari del Sindicat d’Oficis Varis de Vilatorrada del Cardener, Sebastián Espinal Badia i Antonio Mas, respectivament. Deien tenir el suport del Comitè Revolucionari.¹³

També es van prendre les terres de la finca de Les Torres i es va crear una col·lectivitat agrària, per part d’afiliats a la CNT. El sindicat va crear una secció de pagesos, amb solament 6 afiliats. Van enviar una delegació al Ple Regional de Camperols de gener de 1937 i de gener de 1938. La primera estava formada per Julio Cañas i Agustín Botifoll, i la segona per Manuel Díaz, Juan Clops i Lluís Casas Manquillas. Els dos primers eren president i secretari del sindicat de pagesos de la CNT.¹⁴

Les cases de Can Canals Nou i Vell van ser utilitzades per a acollir refugiats, que van anar arribant des de començaments de 1937. A més, es van utilitzar els boscos per a llenya. I per descomptat, es van col·lectivitzar totes les fàbriques del municipi. Al juny de 1937 es va modificar el nom del poble, passant a Vilatorrada del Cardener. A més, es va imprimir moneda local.

La UGT va aparèixer al poble el 14 de setembre de 1936. A mitjan 1937 tenia solament 51 afiliats, dels quals 37 eren cotitzants. Tenien el seu local al costat del de la CNT, al carrer Major, 45. La CNT rares vegades va aportar dades numèriques de la seva afiliació, però per al seu congrés de 1937 declarava 275 afiliats, dividits en 265 a Oficis Varis i 10 al Sindicat de Pagesos.

La CNT de Vilatorrada va intercedir perquè vingués al poble un metge, afiliat al Sindicat Únic de Sanitat de Barcelona. Es va signar un conveni entre aquest Sindicat i el Consell Municipal, a benefici del metge Bernardo Vanaclocha Calatayud.¹⁵

Respecte a la guerra, al poble es van organitzar milícies. A la Columna Terra i Llibertat es van enrolar Juan Cervantes Vicente, Ramon Companys Fitó i Pedro Flores Flores (no confondre amb Pedro Flores Martínez de Manresa i un altre Pedro Flores de Sallent). Més tard, ja militaritzada aquesta columna, es va incorporar Carles Mindó Expósito, que va arribar a comissari de la 153 Brigada Mixta.

Al llarg de la guerra van morir diversos homes del poble. Es té notícies dels següents: Ramon Bernaus Torras, Isidre Colell Noguera, Francesc Cugat Adzara, Àngel Laporta Trallero, Antoni Pich Carner, Josep Pons Prat, Ramon Rovira Serch, Valentí Sala Carrió, Josep Sardans Torras, Delfí Solsona Pujol, Lluís Tomasa Prat, Antoni Vilà Ballonga i Joan Viladoms Grau.

Després de la guerra hi va haver un total de 71 persones jutjades sumàriament, que van passar per camps de concentració i batallons de treballadors. Al poble, s’hi va instal·lar un batalló de l’Exèrcit Nacional.

Respecte als executats pel franquisme, la llista es compon de Joaquín Díaz Pérez, Juan Iglesias Torres (CNT), Puríssim Llegua Ginés (CNT), Pedro Moraleda Rodríguez (CNT), Pablo Oliva Muntané, Josep Pla Massana, Josep Roca Ballaró (ERC) i Agustí Soler Fosas (ERC, UR). Aquest últim va ser l’alcalde fins a 1938. Al no haver consultat els documents militars o el sumari, no podem afirmar l’afiliació de diversos noms, però és molt probable que els que ens falta fossin cenetistes.

Després de la guerra, a més, van ser condemnats a mort i executats els germans Narcís i Lluís Iglesias Bosch, veïns de Manresa, per realitzar dos atracaments a l’ermita de Juncadella i un altre a El Pont de Vilomara. Havien actuat per pura desesperació davant la misèria que els va tocar viure després de ser desmobilitzats.

Com a resum del període, podem veure que el municipi va estar més o menys sempre sota la influència de la CNT, amb gran implantació a les fàbriques. Malgrat tot, la Confederació va patir una crisi cap a 1933, que es va allargar fins a la guerra. Mentrestant, es van organitzar els agricultors locals en el sindicat Unió de Rabassaires, que va prendre una certa força organitzativa que va mantenir durant la guerra. En el conflicte bèl·lic de 1936, va aparèixer la UGT, acompanyada sempre pel PSUC, organitzacions que no van tenir especial rellevància davant la nova puixança de la Confederació, que va dominar la situació en combinació amb els republicans.

1. Solanelles i Mollar, Toni. Sant Joan de Vilatorrada: Història en imatges. 1880-1979. Angle Editorial, 1999. ↩︎
2. El Trabajo, 6/5/1932, p. 4 ↩︎
3. El Trabajo, 23/7/1932, p. 4 ↩︎
4. El Trabajo, 28/5/1932, p. 4 ↩︎
5. El Trabajo, 29/10/1932 ↩︎
6. El Dia, 29/2/1936, p. 6 ↩︎
7. El Dia, 01/08/1935, p. 6. ↩︎
8. Solidaridad Obrera, 22/12/1935, p. 6 ↩︎
9. Solanelles, Toni (1999): p. 57 ↩︎
10. Solanelles, Toni (1999): p. 58 ↩︎
11. Bonvehí (2012). Històries d’una prostituta manresana. Històries Manresanes https://www.historiesmanresanes.cat/2012/09/histories-duna-prostituta-manresana.html ↩︎
12. Bacardit, Núria (2018). Sant Joan de Vilatorrada trenca els silencis de la Guerra Civil. CCMA.
    https://www.ccma.cat/324/sant-joan-de-vilatorrada-trenca-els-silencis-de-la-guerra-civil/noticia/2854900/ ↩︎
13. CDMH, Salamanca, Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 167, 3, pp. 100 a 103 ↩︎
14. CDMH, Salamanca, Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall, 920, 1, 44 y 118 ↩︎
15. CDMH, Salamanca, PS-Madrid, 494, 7, 1. ↩︎