Sant Fruitós de Bages – Riudor de Bages

Sant Fruitós de Bages fou una població principalment agrícola fins a finals del segle XIX. En aquells anys es van instal·lar les fàbriques tèxtils del Pont Vell (anomenada després Can Vives), o la de Sant Benet (dependent de Navarcles, encara que situada dins del municipi de Sant Fruitós). També es va establir, al començament del segle XX, una fàbrica dependent de la potent indústria Bertrand i Serra, amb presència a diversos municipis del territori. Podem considerar que aquesta va ser l’època en la qual va aparèixer en escena, a Sant Fruitós, aquest nou actor social que va ser el moviment obrer. Al setmanari anarquista La Tramuntana hi ha alguns articles sobre aquest municipi. Per tant, veiem que l’obrerisme s’anava ideologitzant.

Així i tot, l’entitat que va vehicular tota la vida política d’esquerres va ser la Cooperativa Agrícola, també coneguda com L’Agrícola. Va ser fundada el 1893, sota una orientació de sindicat agrícola barrejada amb una cooperativa de consum per a les persones associades i els treballadors del camp que feien ús dels seus serveis. Al seu local social hi havia amb un cafè i un saló de ball.

La Cooperativa va tenir gran impacte a la vida política local durant la Segona República. A les eleccions del 12 d’abril de 1931 ni més ni menys que quatre socis de L’Agrícola anaven a la Candidatura de l’Esquerra (que aviat formaria part d’Esquerra Republicana, si bé encara no s’havia adherit): l’alcalde Isidre Biosca Carol, el primer tinent d’alcalde, Enric Galobart Figueras, el segon, Ricard Mensa Solé i el síndic, Joan Vila Fernández.¹ El nou alcalde, Biosca, es va dedicar a millorar el subministrament d’aigua potable.

El 1934 la Cooperativa va adquirir un edifici situat a la Carretera de Vic, 30, que és l’emplaçament actual. Aquest local era més gran i disposava d’un cafè amb terrassa, una sala de ball, un teatre-cinema on es projectaven pel·lícules i una ràdio. Cap a 1933 tenia 60 socis. El 1936 va adquirir un forn de pa, que es va instal·lar en els seus locals.

Però tornem enrere, a 1931. En aquells moments existia una gran efervescència social a tot arreu i Sant Fruitós no va ser menys. El 31 de maig es va celebrar un míting obrer en el qual va fer la seva aparició la CNT. En aquella ocasió van parlar Joan Figueras i Pedro Cano pel Comitè Intercomarcal Manresa-Berga, Badia, Amaro i Griñó per diversos sindicats de Sant Vicenç de Castellet i Robert Pérez per Sabadell. Van fer el mateix míting a la veïna Navarcles.

Aquest va ser el començament de l’activitat d’un irregular Sindicat Únic de Treballadors de Sant Fruitós. D’aquest sindicat existeixen molt poques ressenyes. Això sí, al juliol de 1931, en un article escrit per Pedro Biendicho, s’indica que el SUT obria la seva seu a casa del militant sobrenomenat Primo Marzo, a la Carretera de Vic, 95.² Desconeixem qui s’amagava després d’aquest nom, que va signar diversos articles a Solidaridad Obrera i El Trabajo.

Pedro Biendicho també va escriure a finals d’any un parell d’articles criticant l’impacte de la religió entre les dones del poble i les del Pont de Cabrianes (on hi havia una fàbrica tèxtil), en el qual les instava a organitzar-se al sindicat per a poder superar així el “endarreriment històric” en el qual s’hi trobaven, respecte als homes.³ Finalment, a un altre article va criticar que molts afiliats no sabien en quin sindicat estaven i no s’ho prenien en sèrio. No obstant això, acabava el seu relat indicant que la joventut sí que estava donant mostres de maduresa.⁴ Biendicho va marxar mesos després a Balsareny, on va desenvolupar la seva militància. Fins i tot va ser alcalde d’aquell poble durant la guerra.

No obstant això, tenim una pista del desenvolupament polític d’aquesta joventut de la qual feia referència Biendicho, gràcies a que en un número de Tierra y Libertad – any i mig després – es donava fe de la creació d’un grup anarquista de Sant Fruitós, anomenat Germinal.⁵

Tenim una pista de l’activitat cultural que solien exercir els anarquistes a altres poblacions, en llegir la comunicació feta a l’Ajuntament per a dur a terme la conferència titulada “La influència del llibre en la humanitat”. La conferència tindria lloc a l’agost de 1933, al Casino Familiar Republicà.⁶ I la comunicava Jaume Obradors, de qui el 1936 tindrem referències dins de la CNT.

El successor de l’alcalde Isidre Biosca va ser el també soci de L’Agrícola, Ángel Tañá Sanfeliu que va prendre possessió en 1933. A les eleccions municipals de gener de 1934, de nou va triomfar la candidatura d’esquerres, de fet, aconseguint una victòria aclaparadora, ocupant totes les conselleries.

El poble es va veure lliure de les revoltes obreres de 1932 i 1933. Donada l’absència de cotitzacions del SUT de Sant Fruitós és probable que aquest depengués dels sindicats de Manresa. I, atès que a Manresa va existir un conflicte intern en els sindicats, aquest afectaria negativament el desenvolupament sindical a Sant Fruitós.

Segons el recopilatori d’Andy Durgan d’organismes locals afins al Bloc Obrer i Camperol, el 1933 hi havia un grup d’aquesta organització política en Sant Fruitós. Desconeixem els noms, encara que posteriorment, en la guerra es coneixeran alguns representants del POUM com Lluís Mensa i Francesc Cortés Pascual.

Caldria esperar fins al maig de 1936 per a tornar a tenir notícies de la CNT local, i seria per a donar compte d’un míting de “afirmació sindical” realitzat per Fortet, Joaquín Pérez Rubio i Constantino Baches.⁷

ERC disposava d’un Ateneu Republicà en la junta del qual figuraven Simon Alsina Subirana, Ricard Mensa Soler, Pere Pungrau Vila, Josep Farré Galobart i Plàcid Grandia Calvés[8]. L’alcalde de 1936 va tornar a ser Ángel Tañá, el mandat del qual va durar alguns mesos durant la guerra. Recordem que després d’Octubre de 1934 tots els ajuntaments van ser posats sota jurisdicció militar, delegant el poder en gestores municipals, i nomenant per a això a persones destacades de dretes. Aquesta situació es va normalitzar en 1935 amb la reinstauració dels consells municipals tal com estava estipulat per la llei, però controlats per la dreta fins a les eleccions de febrer de 1936.

La guerra civil

D’aquesta manera arribem als dies de la guerra. A Sant Fruitós els esdeveniments polítics que van colpejar tota la societat es van seguir des de la ràdio de la Cooperativa. D’aquesta manera es va generar un més que caldejat estat d’ànim col·lectiu. Aquest mateix dia es van aixecar barricades a les entrades del poble i es van patrullar els carrers amb les poques armes disponibles.

El dia 20 es va registrar la casa de les Dominiques a la recerca d’armes. No obstant això, als dies posteriors l’ambient anticlerical predominant va propiciar l’assalt a l’Església i la casa rectoral cremant els objectes religiosos en plena via pública. Aquesta mateixa operació es va repetir dies després registrant diversos domicilis i recollint tots els objectes religiosos que van ser acumulats en una plaça i cremats a una gran foguera.

Als pocs dies d’iniciada la guerra es va formar el Comitè Revolucionari Antifeixista. La Causa General indica que van ser membres: José Font Mas (CNT), Lluís Mensa Sallent (UGT), Víctor Coca Aguilar (UGT), Joan Barceló Alba (ERC), Hilari Moreno Villar (Unió de Rabassaires), Salvador Maronas Torres (ERC), Francesc Fábregas Fábregas (CNT). La Causa General les acusa de tota mena de coses, a aquestes persones – culpant-les dels actes de tot el poble – i tres d’elles van ser executades sumàriament al Camp de la Bota, Joan Barceló, Hilari Moreno i Francesc Fábregas.

Se’ls acusava de la mort de Juan Galcerán Vidal, contramestre del tèxtil, que havia estat fiscal del jutjat de Navarcles. El 24 d’agost van trobar el seu cadàver a la carretera de Calders. També de Sebastián Singla Arnau, trobat assassinat el 10 de setembre. Així i tot, la Causa General calcula, ni més ni menys, que van ser 48 els cadàvers abandonats en el territori d’aquest municipi, que van ser atribuïts a altres comitès.

El comitè de Sant Fruitós va realitzar nombrosos registres de domicilis de persones de dretes, va requisar les ràdios i alguns vehicles. També va imposar multes – “impostos de guerra” – en cas que aquestes persones de dretes fossin propietàries. Aquests ingressos, a més de per a sufragar la guerra, van ser invertits, per exemple, a la biblioteca pública – en obres – cosa que va ser encaridament agraïda per l’Ajuntament.

Un altre aspecte de la guerra en la rereguarda, va ser la confiscació d’edificis. La recentment creada UGT i el PSUC van ocupar el Centre Republicà Radical, que era el local de reunió de simpatitzants de la Lliga Regionalista i de la CEDA. El local tenia una cafè, una sala de ball i un teatre-cinema.⁸ Els líders del PSUC eren Ángel Gironella Roca i Ramon Gascon Buj.⁹ Unió de Rabassaires va expropiar el Centre Catòlic, segons l’exposat pel seu president Àngel Vendrell Sanfeliu, el 1937.¹⁰ La CNT es va fer amb cal Carrió, un edifici propietat de Maria Casajuana, a la carretera de Vic, 35. Jaume Obradors Grífols i Antoni Noguera, president i secretari respectivament del Sindicat d’Oficis Varis de la CNT, relataven que l’espòs de Casajuana havia estat un reaccionari que va destacar per la seva tírria contra el moviment obrer.¹¹

Les grans fàbriques també van ser col·lectivitzades, com la fàbrica Sant Benet o la Bòvila Vives de Rajoles i Teules. El 1937 es va crear la Cooperativa de Fusters, situada a la carretera de Vic, 27. Agrupava diversos tallers com el d’Isidre Quius o el d’Antoni Vidal. També es va crear la Unió de Paletes i Peons, agrupant el ram de la construcció en una sola entitat.

Fins aleshores el Consell Municipal dirigit pel republicà Ángel Tañá va ser merament de gestió, limitant-se a donar lectura dels decrets de la Generalitatm a pagar factures i buscar mitjans de cobrament de nous arbitris i impostos. En tres mesos de guerra no va haver-hi una sola directiva de caràcter polític que emanés dels plens municipals.

Així es va arribar al 22 d’octubre de 1936, quan es constituí el Consell Municipal, que substituïa a l’ajuntament previ. En aquest cas es va compondre per Enric Bolós Maronda (PSUC), Jaume Figueras Noguera (ERC), Joan Verdaguer Sanfeliu (ERC), Joan Gascon Buj (PSUC), Lluis Descals Rafart (UR), Josep Prat Serra (ERC), Jaume Obradors Grifols (CNT), Juan Casado Belmonte (CNT), Antoni Puig Costa (CNT), Lluís Mensa Sallent (POUM). Va obtenir l’alcaldia Enric Bolós. Es dedueix que va haver-hi un transvasament de militants d’ERC cap al PSUC, ja que Joan Verdaguer era un dirigent de la UGT.¹²

Com a altres poblacions pròximes, la UGT va experimentar un desenvolupament explosiu, passant de la inexistència a organitzar-hi tres sindicats. No obstant això, el seu desenvolupament va ser relativament lent. Encara que existia una UGT creada al començament de la guerra com una estructura minúscula, el primer sindicat creat formalment va ser el d’Oficis Varis, l’1 de novembre de 1936. Era un sindicat petit, de 50 afiliats al setembre de 1937, dirigit per Joan Verdager i Magí Quius Reguant. El 26 de gener, es va crear el del Fabril i Tèxtil, amb 371 afiliats, amb Ángel Gironella Roca de president. És interessant aquest nom perquè sembla ser germà de Marcel·lí Gironella Roca, que en aquells dies era alcalde de la veïna Navarcles, també del PSUC. Finalment, a partir d’Oficis Varis es va formar el Sindicat d’Edificació i Construcció, el 10 de març de 1937. Solament eren 15 afiliats, que era el mínim per a crear un sindicat de ram. A mitjan 1937, la UGT totalitzava uns 461 afiliats.

Tot indica que la UGT de Sant Fruitós va ser creada per militants que es van fer del PSUC abans que de la UGT. És a dir, que l’existència de la UGT era més qüestió política que laboral. Així i tot, va aconseguir bastant èxit, ja que organitzava prop de la meitat de la població obrera local. A més de l’esmentat Gironella, ens podem fixar en Víctor Coca. Treballava a les mines de Sallent, on des de 1934 existia un nucli comunista del PCC. Apareix nomenat en la Causa General de Santpedor com a acompanyant o inductor d’alguns actes violents, com si fos resident d’aquella població. De seguida en sabrem més d’ell. Un altre militant comunista que treballava en la mina va ser Eduard Bolós, electricista. Els seus cognoms coincideixen amb els de l’alcalde del PSUC. Podem veure un indici que la cèl·lula comunista de Sant Fruitós podia haver tingut el seu origen en el PCC de les mines de Sallent.¹³  

L’altre gran sindicat era la CNT. el 1937 tenia 270 afiliats. Entre els seus militants figuraven Josep Quintana Obradors, Josep Soler Pons, Esteve Riera Casandáliga, Josep Font Mas, Francesc Fábregas Freixa, Just Moreno Villar o Josep Obradors Grífols (que possiblement procedia de Sallent). La CNT de Sant Fruitós va participar al Congrés Regional de setembre de 1936, però no va oferir xifra d’afiliats. Tenia una secció de pagesos, que van enviar els delegats Josep Montalá i Josep Galobart al Ple Regional de gener de 1938.¹⁴ A més, el moviment llibertari local comptava amb el grup Germinal, abans esmentat, i una agrupació de Joventuts Llibertàries.

Els llibertaris controlaven conselleries clau com a Economia o Treball, i també van controlar la conselleria de Defensa i, per tant, l’aportació de milicians cap als fronts. A finals de 1936 es comptabilitzaven 5 milicians de Sant Fruitós que havien anat a la Columna Terra i Llibertat: Josep González, Francesc Masas, Valentí Guix Estefanell, Jaume Altimiras i Nemesi Montalà.¹⁵ Més tard van ingressar a aquesta columna Antoni Puig Costa i Francesc Aguilera Segura.

Un altre milicià de la població va ser Víctor Coca Aguilar, que va partir cap a Osca amb la Primera Centúria Roja el 31 de setembre. Aquesta centúria va ser un reforç del Batalló de Metralladores nº4, que havia partit de Manresa el 2 d’agost. La centúria va ser renomenada com a 4a Companyia d’aquell batalló de Manresa.

Des de la conselleria de treball es van impulsar diverses obres públiques, com les voreres, les escoles o nous horts. Tot això estava destinat a acabar amb l’atur forçós de la localitat. A més, al març de 1937 es va impulsar el projecte de municipalització de l’habitatge, cosa que pretenia també pal·liar l’atur.

El poble va ser canviat de nom a Riudor de Bages, com el seu riu, a fi de secularitzar-ho. Al novembre es van fer alguns canvis de noms de carrers, i va ser quan en el ple municipal va sorgir la proposta de canviar el nom. Llavors es va fer un concurs de noms del qual es van triar tres. I l’11 de desembre es va fer una assemblea popular a l’Ateneu Republicà per a prendre la decisió, triant-se Riudor de Bages. El nom va ser rubricat en el següent ple municipal.¹⁶ Aquest és el nom que apareix en el paper moneda d’ús local que va emetre l’Ajuntament mesos després.

Des de febrer de 1937, com a mínim, hi ha constància de la preocupació per ajudar als civils que fugien de les batalles de Madrid. Per aquest motiu es va constituir la conselleria d’assistència social. Les preocupacions més apressants van ser la d’allotjar als nombrosos refugiats que van arribar al poble. D’ells se’n va fer càrrec la Cooperativa, encara que pagava la manutenció l’Ajuntament. Es quedaven a dormir a el monestir de Sant Benet. A mitjan 1937 L’Agrícola va obrir una Cooperativa de Forners amb el seu propi forn de pa. També es va fusionar amb el Sindicat Agrícola.

Al juliol de 1937 també es va constituir la Junta Agrícola de la localitat. Estava presidida per l’alcalde i formada per un representant de Unió de Rabassaires, Joan Massana Casajoana; el Sindicat Agrícola (i la Cooperativa), Àngel Tañà Sanfeliu; l’Ajuntament, Lluís Descals Rafart; i per Ramon Borralleras Tarté, com a vocal.

A l’octubre 1937, el Consell Municipal va canviar de composició atès que hi havia consellers que hi portaven mesos sense aparèixer i que alguns dels que solien anar-hi acabaven de ser cridats a files. A més, el POUM va ser dissolt després dels Fets de Maig de 1937 i el seu lloc estava vacant. No obstant això, Lluís Mensa (POUM) mai va aparèixer pels plens – segons s’albira a les actes – malgrat ser conseller de proveïments.

Així que el 8 d’octubre van ser nomenats nous consellers Víctor Coca Aguilar (PSUC), Antoni Puig Costa (CNT), Josep Subirana Galobart (ERC), Antoni Trilla Rosich (PSUC), Francesc Fábregas Fábregas (CNT), Josep Arissa Mir (ERC), Josep Soler Pons (CNT), Ramon Borralleras Tarté (ERC) i Miquel Riera Sanmartí (UR). Víctor Coca va ser nomenat alcalde-president.

A la següent sessió municipal va tenir lloc un xoc entre Fábregas de la CNT i la resta de consellers dels altres partits. La causa va ser que pretenien allotjar els refugiats a una finca anomenada Claret que era propietat d’un ciutadà nord-americà. L’Ajuntament va decidir no tocar aquesta finca per a evitar-se problemes. No obstant això, la CNT sostenia el criteri que es podia utilitzar la casa del guarda, que no estava subjecta a aquests interessos.

Sembla ser que el to del debat va ser bastant agressiu, ja que a l’acta de la següent sessió, hi consta la queixa de Víctor Coca que, en entrar a treballar en les mines de Sallent, el seu lloc de treball, va ser víctima d’un “atemptat” – segons les seves paraules – en ser-li llançat un objecte contundent per part d’un miner cenetista. Acusava al conseller Fábregas d’haver animat la polèmica quan va deixar anar una frase difamadora en el ple anterior. Diversos consellers del seu mateix partit i d’ERC van coincidir amb l’opinió de l’alcalde, però els consellers cenetistes van negar que Fábregas hagués expressat tal frase, que desconeixem. Llavors el ple li va preguntar al secretari – tomador d’actes – de l’Ajuntament, que també va negar haver-la escoltat. Cap dels bàndols va quedar satisfet.

La Cooperativa va sofrir un gran desenvolupament, arribant a 205 socis al gener de 1937. S’havien unit la majoria de militants d’ERC i del PSUC. Van arribar a tenir tanta força que al gener de 1938 en pujar el preu de la carn de porc va haver-hi queixes, que fins i tot van arribar al Consell Municipal. Responent a aquestes queixes la Cooperativa va suspendre la matança del porc d’aquell any fins que el Consell cedís. Aleshores, la seva postura va ser recolzada en els plens per ERC i UR quedant en contra el PSUC i la CNT. En aquell moment era president de la Cooperativa l’alcalde de 1931, Isidre Biosca.

I aquest conflicte va provocar la dimissió en bloc de tots els consellers de la CNT el 12 de març. A la següent sessió l’alcalde Víctor Coca va traspassar l’alcaldia al segon tinent d’alcalde “per motius de treball”. Un altre conseller comunista va dimitir per motius de salut. Així que a partir de març van desaparèixer els grups municipals del PSUC i de la CNT, quedant-se solament els d’ERC i UR. El nou alcalde va ser Miquel Riera Sanmartí. L’última sessió de l’ajuntament va ser la del 4 d’octubre de 1938 i aquest va haver de ser assumit per un alcalde-gestor o comissari municipal enviat per la Generalitat anomenat Daniel Forns.

Amb el transcurs de la guerra les qüestions militars serien la principal preocupació del poble. Es van organitzar festivals i les notícies de morts en el front eren rebudes amb sentides mostres de duel i amb grans homenatges. Aquest va ser el cas de Joan Tanyà Sanfeliu, un jove membre de la Cooperativa, caigut a la Batalla de l’Ebre. Al voltant de 16 joves van morir durant la guerra.

El franquisme va restaurar les propietats confiscades durant la guerra. Va dissoldre totes les entitats d’esquerra, com els sindicats o la Cooperativa, que va passar a ser Servei Local de l’Auxili Social de la Falange. Unes 53 persones van ser jutjades sumarísimamente. D’elles, Joan Barceló Alba, Francesc Cortés Pascual (POUM-UGT), Hilario Moreno Villar, Constantí Pons Caus i Antoni Rafart Corominas van ser executats. En canvi, Tomàs Benítez Navarro i Salvador Maronas Torres, que havien estat condemnats a mort, van salvar la vida gràcies a un indult.

El 1940 el poble tenia censades 1.674 persones. Segons el cens, la població descendia en uns 300 habitants respecte de 1936. A més de les persones que van morir, molts havien anat a l’exili, i altres famílies van abandonar la població en ser assenyalades com a “rojos peligrosos”.

Conclusions

Riudor de Bages, o Sant Fruitós, havia estat un poble agrícola. Amb l’arribada de les fàbriques va sofrir un procés gradual de proletarització. Així i tot, el veritable motor polític de la població va ser la Cooperativa L’Agrícola, que va orientar el municipi cap al republicanisme que dominaria el període de la Segona República.

Les entitats obreres mai van tenir força fins a la Guerra Civil, moment en el qual van aparèixer amb especial força primer la CNT i després la UGT. Tots dos sindicats es van repartir el poder amb la Cooperativa, que podríem assumir que també agrupava l’espai polític d’ERC i el sindical dels Rabassaires.

En el cas de la CNT, aquesta central es va crear el 1931, però quasi no va tenir desenvolupament. En el seu entorn es van generar alguns col·lectius com el grup anarquista Germinal, però, comptat i debatut, no va passar de ser un moviment secundari.

La UGT es va formar a finals de 1936, veient-se molt afavorida amb l’aportació de l’afiliació de les fàbriques tèxtils, segurament ben treballades propagandísticament per militants comunistes de Navarcles. S’intueix una gran dependència dels militants del PSUC donada la personalitat de Víctor Coca (miner a Sallent, on existia un nucli actiu del PCC des de 1934, del qual segurament n’era membre) i d’Àngel Gironella (presumiblement, germà de l’alcalde de Navarcles, destacat membre del PSUC, ja que comparteixen cognoms i militàncies). En aquest cas, a diferència d’altres pobles, no és que la Junta de la UGT passés a conformar el PSUC local, si no que serien els militants del PSUC – i pot ser que polititzats fora del poble – qui van organitzar la UGT. No sembla que el POUM tingués força real com per a haver contribuït de manera decisiva a crear la UGT, encara que ajudés a fer-lo.

Els problemes entre Víctor Coca (PSUC) i Francesc Fábregas (CNT) semblen haver-se circumscrit a l’àmbit personal més que a qüestions polítiques. En canvi, s’intueix una diferència profunda el 1938 entre la CNT i el bloc format per la Cooperativa, el Sindicat Agrícola, Unió de Rabassaires i ERC. No hem pogut aconseguir millor comprensió de les diferències. Quan van dimitir els consellers de la CNT es van encarregar de deixar clar que no hi havia qüestions personals de cap classe i que ho feien pel tema del preu de la carn. No obstant això, segurament existien altres qüestions de fons que no coneixem.

1. Diversos Autors (1995). Cent anys de la Cooperativa “La Agrícola” de St. Fruitós de Bages, 1893-1993. Institut per la Promoció i la formació de Cooperatives. Generalitat de Catalunya. p. 59 ↩︎
2. El Trabajo, 04/07/1931, p. 4 ↩︎
3. El Trabajo, 17/10/1931, p.4 ↩︎
4. El Trabajo, 21/11/1931, p.4 ↩︎
5. Tierra y Libertad, 31/03/1933. ↩︎
6. 1931-1934. Comunicacions amb l’Ajuntament. Arxiu Municipal de Sant Fruitós de Bages ↩︎
7. Solidaridad Obrera, 28/05/1936 ↩︎
8. Causa General, Sant Fruitós de Bages. ↩︎
9. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 167, 3, 88 ↩︎
10. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 167, 3, 89 ↩︎
11. Altres militants d’UR van ser Joaquim Castany Bartrons, Francesc Torrents Muntaner, Fructuós Sanfeliu Cortina, Josep Horts Rodellas, Vicenç Borralleras Tarté o Hilari Moreno Villar (executat). ↩︎
12. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 167, 3, 84 ↩︎
13. La Causa General estableix com a dirigents de la UGT a Magí Mas Padró, Juan Gascón Buj, Ramon Gascón Buj, Pedro Alsina Tañá, Ramon Galobart Picañol (mort en combat), Luis Mensa Sallent, Victor Coca Aguilar, Francesc Cortés Pasqual (executat). ↩︎
14. CDMH, Salamanca, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 920,1, 132 ↩︎
15. 1936. Comunicacions amb l’Ajuntament. Arxiu Municipal de Sant Fruitós de Bages. ↩︎
16. Actas municipales de noviembre y diciembre de 1936. Arxiu Municipal de Sant Fruitós de Bages. ↩︎