Navàs – Castelladral

En els anys 1930 aquest municipi tenia al voltant de 3.000 habitants. El seu nucli principal era un poble de nova construcció, dedicat a la producció tèxtil, que aprofitava la força del riu Llobregat. D’aquesta manera el municipi va anar pivotant des del nucli tradicional de Castelladral, eminentment rural, cap a Navàs, un barri de caràcter industrial. De fet, això mateix es deixa entreveure a través del propi nom oficial del municipi, que passa de denominar-se Castelladral a Navàs el 1936. Mantindrà el nom durant tota la Guerra Civil. No obstant això, el 1939 el franquisme tornarà a reprendre el nom de Castelladral fins als anys 60, que és quan torna a variar a l’actual, Navàs.

Fins el segle XX el municipi es componia de diversos nuclis de tipus rural: Castelladral, El Mujal, Sant Cugat del Racó i Sant Salvador de Torroella. Com tants pobles de la comarca, la plaga de filoxera de finals del segle XIX va arruïnar a centenars de persones, que van haver de buscar-se la vida en la indústria. A partir d’aleshores, la zona rural es va despoblant en benefici de la part fabril. Així que van sorgir dos nuclis de població a partir de les noves fàbriques: Navàs i Palá de Torroella. D’una banda, a Torroella, situat al riu Cardener, es van fundar dues fàbriques tèxtils: la de Palá de Torroella i la de Valls de Torroella, separades per només un quilòmetre. A Navàs, al riu Llobregat, es va fundar Filatures Forcada, la fàbrica més important del poble. A mitjan anys 20 la fàbrica tenia uns 12.000 fusos, ocupant al voltant de 250 treballadors i treballadores. El 1922 es va fundar l’anomenada Fàbrica Nova. També hi va haver una fàbrica de llançadores de telers. Finalment, cal destacar una fàbrica de maons. Es pot apreciar una important proletarització del municipi, especialment durant els anys 20.

A nivell polític i social cal definir els dos ‘bàndols’ que van sorgir al poble. Es tracta del bàndol dels propietaris i el dels republicans. El primer es vehiculava a través del Ateneu de Navàs i el Sindicat Agrícola. En canvi, el segon sector es va organitzar a través de la Cooperativa Obrera Germanor, fundada el 1913. D’aquesta cooperativa va anar sorgint un republicanisme que posava en qüestió tot el sistema polític de l’anomenada Restauració espanyola (1874-1923). Fruit d’aquest clima, el 1919 es va fundar el Centre Nacionalista Republicà de caràcter catalanista, però amb influències del republicanisme federal que era molt típic de la zona. Al Congrés Obrer del Teatre de La Comèdia de Madrid, desembre de 1919, va assistir una delegació del Sindicat d’Oficis Varis de Castelladral que representava a 400 treballadors.¹ No obstant això, aquest sindicat es va desinflar en els mesos següents a causa de la crisi iniciada ja la tardor de 1919.

El Centre Nacionalista, per part seva, es va instal·lar al principi en el Cafè Llobregat, però el 1923 va poder construir un edifici propi i va instal·lar-hi una escola de caràcter racionalista. El 1923, serà un any clau, ja que la pròpia cooperativa també va canviar de composició. En aquells moments passaria a dir-se Cooperativa Obrera La Fraternitat, nom legalitzat el 1930. Però el més important per a la classe treballadora va ser la creació del Sindicat Únic de Treballadors, al local de la cooperativa. Als estatuts d’aquesta nova entitat sindical també figurava la necessitat de crear una escola racionalista pels fills i filles de la classe treballadora. Veiem una confluència d’interessos entre sindicalistes i republicans.

I així va arribar l’anarquisme al poble.

No estaríem desencaminats si suposéssim que als anys de 1910 alguns militants obrers del poble van tenir relació amb l’obrerisme anarquista dels voltants. Seria molt rar que no hi hagués connexions personals. Però amb caràcter general, a Navàs, l’anarquisme va arribar la dècada següent de la mà del mestre racionalista Juan Teruel Munuera i de la seva companya Emilia Martínez Munuera.

Juan Teruel va néixer a La Unió (Múrcia) el 1894. Es va relacionar amb els cercles anarquistes del Madrid de principis de segle i va conèixer a Mauro Bajatierra i a Antonio Lozano Esteve, entre d’altres. El 1917 es va traslladar a Barcelona on va freqüentar els grups d’autodefensa obrera fins a la seva detenció l’any següent. En 1923 va arribar a Navàs per a fer-se càrrec de l’escola racionalista, acompanyat per la seva companya. És probable que existís una recomanació de Joan Puig Elias, mestre racionalista a Barcelona, però natural de la propera Sallent. En aquests anys de la dècada de 1920 també van existir escoles racionalistes a Sallent, Balsareny o Gironella, tots pobles banyats pel riu Llobregat. Juan Teruel va començar fent classes pels fills dels cooperativistes i Emilia Martínez per a les nenes. Un dels mestres de l’escola va ser Joan Call, que als anys 1930 va ser company de Palmira Viladomiu, filla del conegut militant Josep Viladomiu Vinyoles, traslladant-se a Gironella a portar l’escola racionalista d’aquell poble.

Aquest ambient subversiu enmig d’una Dictadura, com la de Primo de Rivera, va acabar cridant l’atenció de les autoritats. El juliol de 1927 la policia va realitzar una batuda a Navàs, registrant la cooperativa i l’escola, i efectuant diverses detencions de militants del Centre Nacionalista i del Sindicat Únic. Va ser una batuda contra tota l’oposició al règim. L’escola va ser clausurada i Teruel i la seva companya van haver d’abandonar el poble. El 1930 totes aquestes entitats van tornar a obrir les seves portes i Teruel va tornar a exercir de mestre a Navàs fins a 1934, quan va ser acusat dels fets del 6 d’Octubre, i va haver d’abandonar novament la població.² Però no ens avancem.

Com a apunt curiós, mirem l’informe policial, que ens fa una descripció de la vida associativa del poble: “en el referido pueblo, bien sea por política local o por intereses creados, existen dos bandos, uno partidario del Centro y otro contrario a ése, creyéndose ambos representantes del orden social”. Com es veu, parla del bàndol de la cooperativa i del bàndol de l’Ateneu.

L’informe fa notar la tensió que es palpava en l’ambient de Navàs i estableix que el detonant va ser l’enterrament civil de Ramón Riba Tresserra. Riba havia estat un dels fundadors del Sindicat Únic i membre de la Cooperativa Germanor. Ramón Riba havia intentat fundar en 1922 un Sindicat de l’Art Fabril i Annexos, però el Governador Civil no ho va autoritzar. Així que l’any següent els sindicalistes van apostar pel Sindicat Únic. De Riba diu l’informe:

“…cuyos restos la directiva intentó fueran inhumados civilmente lo cual no pudieron conseguir debido a que el Ramón había cumplido durante su última enfermedad con los deberes de un católico, pero si bien el entierro se efectuó católicamente causó la sensación de ser civil ya que los asistentes al mismo, tanto de la localidad como de las comarcas de Manresa y Berga, muchos de ellos conocidos por sus ideas avanzadas y en número de unos 300 no entraron en la Iglesia ni llevaron a efecto acto alguno (…) llegando al extremo de llevar a la cabeza de la manifestación un triángulo con lo que trataban de demostrar que era una manifestación ateo-anárquica”. Entonces habla del Centro Nacionalista: “el repetido Centro desde su fundación ha sido un foco de sindicalismo y anarquismo y punto de enlace de elementos de las Comarcas del Llobregat y del Pla de Bages”.³

Als registres domiciliaris als dirigents del Centre van trobar premsa anarquista com ara Tiempos Nuevos. L’informe policial atribuïa a Juan Teruel l’haver disseminat la “llavor anarquista” al poble. En aquella època, al torn de dia, l’escola feia classes per a 30 nens i 12 nenes i ja eren mixtes. Al torn nocturn hi havia altres 12 nens i 3 o 4 nenes.

El tancament de l’escola racionalista s’atribuïa a l’arribada del nou rector del poble, Josep Morta Soler, un home de profundes conviccions reaccionàries. Retinguem aquest nom.

El juny de 1930 es va sol·licitar la reobertura del Centre Nacionalista Republicà. La legalització va comptar amb l’oposició de l’Ajuntament. Així i tot, el Centre va cedir els seus locals a la cooperativa, que llavors va prendre definitivament el nom de Cooperativa Obrera La Fraternitat i aviat va reobrir l’escola. Amb l’arribada de la República tant els militants de la cooperativa com els del Centre es van adherir a Esquerra Republicana de Catalunya.

La República

Amb l’esquerra il·legalitzada als anys 20, tota la vida política es vehiculava a través d’Unión Patriótica, el partit únic de la dictadura de Primo de Rivera. És en aquest partit on té lloc un fet curiós. El secretari local del partit era Josep Maria Ballús, metge del poble. Durant el canvi de règim, a l’abril de 1931, es va passar al republicanisme. Recordem que a finals de la dècada anterior la policia informava de la presència de “simpatitzants de la cooperativa” en el consistori.

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van ser guanyades per una candidatura única, feta de propietaris agrícoles i alguns candidats afins a l’ateneu, però també de la cooperativa. No obstant això, Ballús va denunciar el resultat al Governador Civil i les eleccions van ser impugnades. Es van haver de repetir el 31 de maig, guanyant-se Ballús l’antipatia eterna de les dretes. Així i tot, l’Ateneu de Navàs va intentar evitar aquesta impugnació apel·lant al mateix Francesc Macià, parlant de si mateixos com a “republicans convençuts”.

Les esquerres van conformar la Coalició d’Esquerres i Ballús era qui l’encapçalava. I va vèncer. Ballús va ser alcalde durant uns pocs dies fins que va dimitir per a donar pas al seu company de coalició, Pere Prat Bernardich, que en aquell temps estava en la junta del Sindicat Únic de Treballadors de la CNT. En definitiva, a Navàs, l’alcaldia entre 1931 i 1933 va ser ocupada per un militant de la CNT, encara que sota les sigles de Coalició d’Esquerres (ERC).

Als pocs dies, el 18 de juny, es van presentar al poble quatre individus armats que deien ser policies. Deien venir a “posar-hi ordre” davant el clima de tensions que havia suposat l’arribada de la República a Navàs. Així se li van presentar a l’alcalde Ballús (que encara estava en el càrrec). No obstant això, no eren policies. El poble ho va saber d’alguna manera i es van concentrar nombroses persones per a exigir que els expulsessin de Navàs. L’alcalde va cridar al Govern Civil de Manresa i aquests van enviar un grup de guàrdies que van detenir als quatre pistolers. Després es va saber que havien estat contractats al Convent del Sagrat Cor de Maria de Barcelona. Havien arribat al poble acompanyats pel rector de Puig-reig (un poble veí), i es va saber que havien estat armats pel germà del rector de Navàs, anomenat Eduard Morta. En aquest clima van tenir lloc les eleccions a les Corts Constituents del 28 de juny de 1931, guanyades àmpliament per les esquerres. Mentrestant l’Ateneu de Navàs es va adherir a la Lliga Regionalista.

En aquells mesos, a Navàs, va començar a tenir rellevància la CNT. A l’agost de 1931 el Sindicat Únic comptava amb 1.000 afiliats. Van ser representats en el Ple Regional de Barcelona per Graner.⁴ Era l’entitat més gran de la població. A nivell intern sempre va ser un sindicat afí a les tesis de la FAI i contrari a les dels Sindicats d’Oposició, treintistas, més moderats. Malgrat això, això no treu perquè tinguessin bones relacions tant amb ERC com amb la recent creada Unió de Rabassaires.

Malgrat tot seria atrevit dir que tota la CNT de Navàs era anarcosindicalista o anarquista. Queda clar que existia un component cenetista afí a ERC (i alhora els militants d’aquesta organització estaven afiliats a la CNT), de tal forma que entre les bases fins i tot podria arribar a ser numèricament majoritària aquesta tendència política. Per això el treintisme no va tenir la possibilitat de fer-se amb el Sindicat Únic, com sí que va tenir lloc als pobles veïns. De totes maneres, la crisi que va patir la CNT a Catalunya també va passar factura a Navàs, atès que al Ple Regional d’abril de 1932 comptava amb 350 obrers representats i al Ple Regional de l’any següent en tenia 400. El representant de Navàs a tots dos comicis va ser Joan Sarri Rovira.

Aquí puc arriscar-me amb una hipòtesi: l’entorn social d’ERC a Navàs estava molt influït per un republicanisme de base federal, catalanista en certa manera, però seguidor del vell imaginari federalista. El seu component obrer veia natural estar a la CNT, que era l’organització que havien construït en aquell poble des de 1919. No volien participar en una aventura poc clara, com era l’escissió treintista de 1932-33, que provocava nombrosos problemes interns a molts sindicats de la comarca de l’Alt Llobregat, a la qual hi pertanyia Navàs. Alhora, el sector anarquista (vinculat a la FAI) no es preocupava de les qüestions polítiques dedicant-se per la qüestió cultural i el sindicat. Així es pot explicar el fet que des de la CNT de Navàs mai s’esmentés la contradicció de tenir un alcalde afiliat a la Confederació, mentre que això va ser motiu de gran discòrdia a Castellbell i el Vilar, Monistrol de Montserrat o Gironella, llocs on alguns polítics d’esquerra havien militat – o militaven – a la CNT.

A la pràctica es tractava d’una aliança entre tots dos sectors (ERC i FAI), que va impedir la proliferació d’un treintisme que per lògica hauria d’haver arrelat entre els sectors de la CNT de Navàs que simpatitzaven amb ERC. El nexe d’unió era sens dubte la Cooperativa. La situació de Navàs contrasta amb la d’altres pobles de l’Alt Llobregat, com ara Callús, Castellbell i el Vilar, Gironella o el Pont de Vilomara i Rocafort, on existien bases cenetistas de tendència republicana que van passar als Sindicats d’Oposició de la CNT.

En el capítol d’organitzacions llibertàries, sabem que una delegació de Navàs va participar en la creació de la Federació Intercomarcal de Grups Anarquistes de l’Alt Llobregat i el Cardener.⁵ Al poble existien els grups Nueva Aurora i el Bandera Negra.⁶ Al mateix temps, hi havia una Agrupació Lliurepensadora Ferrer i Guàrdia, que a la fi de 1931 va realitzar un acte a favor del laïcisme.⁷ Ja hem vist que a aquest poble es barrejava el republicanisme i l’anarquisme, mancant més informació, aquesta entitat podria ser un nou pont entre totes dues tendències. En aquest acte públic van prendre part Jaime Ribas i Manuel Pérez, coneguts propagandistes de la CNT, així com Joaquín Casablanca e Ysart Buls. A l’octubre de 1933, s’informa a Solidaritat Obrera de la intenció d’obrir un ateneu propi al carrer Mariano Anglada.⁸ El fet que la CNT romangués afí a la tendència oficial no implica que no existissin militants relacionats amb els Sindicats d’Oposició, com va ser el cas de Josep Ratera i Josep Besora, que enviaven cotitzacions per al setmanari Sindicalismo de Barcelona o El Trabajo de Manresa.⁹

Els fets revolucionaris de gener de 1932 no van tenir repercussió a Navàs. Així i tot, molts patrons van aprofitar la derrota de la revolta per a rebaixar els salaris i acomiadar uns certs sindicalistes molestos.

En canvi, l’any següent, el 8 de gener de 1933, va tornar a haver-hi una insurrecció de caràcter anarquista. Aquesta vegada a penes va tenir repercussió a la comarca, excepte a Sallent. A Navàs un grup de revolucionaris van atacar a trets a la parella de la Guàrdia Civil que patrullava el poble, fent-la fugir. Aviat van volar alguns pals de la llum per a tallar el corrent elèctric del poble i van atacar l’Ajuntament amb bombes casolanes. Els regidors d’ERC, acompanyats del somatén, es van atrinxerar dins intentant defensar l’edifici amb les seves armes. De resultes d’aquests fets van ser detingudes vuit persones, de les quals només coneixem el nom de Pascual Sensada, de 19 anys. Als registres posteriors els guàrdies van trobar bombes i cartutxos de dinamita.

Pel que sembla un dels detinguts pels successos va declarar que l’alcalde tenia coneixement del que havia de passar. Per això, l’alcalde Prat va protestar davant el sergent de la Guàrdia Civil davant tals declaracions.¹⁰

La següent sessió de l’Ajuntament va ser tempestuosa. ERC es va dividir en dues parts, acusant una d’aquestes parts a l’alcalde d’haver-se inhibit en els fets, perquè en realitat li feia costat als insurrectes. L’alcalde Pere Prat Bernardich, es va defensar dient que no va anar a defensar l’edifici consistorial perquè no disposava de cap arma. El cas és que el seu argument no va convèncer a ningú i va haver de dimitir. El seu càrrec el va ocupar Joan Escudé Niubó, també d’ERC, però d’un sector més moderat. La ruptura dins d’ERC va romandre en el temps. Posteriorment Escudé serà un dels fundadors del PSUC, el 1937.

Entre els conflictes latents al poble, d’aquesta primera part de l’època republicana, de nou ens trobem amb un conflicte que implicava el rector. Es tractava de la gestió del cementiri. L’Ajuntament pretenia aplicar la legalitat constitucional, que implantava el laïcisme, i per això va assumir el control del cementiri. L’Ajuntament va municipalitzar els cementiris de Navàs i el de Palá de Torroella. A això s’oposava l’Església, encapçalada pel rector Josep Morta, que es va negar a lliurar-les les claus a les autoritats municipals.

Un altre conflicte, que ajuda a veure quin caràcter tenia el consistori de Navàs sota l’alcaldia de Prat Bernardich, és el conflicte del consistori amb la Guàrdia Civil. El 1932 van arribar quatre parelles de la Guàrdia Civil i un superior al poble. Se suposava que el consistori, per llei, s’havia d’encarregar de la seva manutenció i allotjament. A l’abril l’Ajuntament es va queixar al Governador Civil, Anguera de Sojo, que no podia fer-se càrrec d’aquestes despeses, atès que s’estava centrant en l’assistència social i combatre l’atur forçós. A més, al·legava que la unitat de la Guàrdia Civil havia arribat al poble a requeriment de persones alienes al consistori. Amb això es van desentendre de la seva manutenció. Això va provocar que la Guàrdia Civil aprofités qualsevol motiu per a fer-se notar. Per exemple, al desembre de 1933 van dur a terme un registre de la Cooperativa, provocant les queixes del llavors exalcalde Prat Bernardich.

A més d’aquests guàrdies existia al poble un somatén, controlat per elements reaccionaris. El 1934 l’Ajuntament va situar-hi al capdavant membres d’ERC per a revertir aquesta situació.

El bienni negre

La crisi en el partit que governava el poble aviat es va fer palès en 1933. El novembre, a les eleccions generals, van triomfar les dretes. Va ser la primera vegada que les dones podien votar i això el van poder aprofitar en alguns casos les dretes, donada la major influència de l’Església en la població femenina. O això es deia llavors, ja que tampoc va quedar tan clar aquest factor. En tot cas, la derrota electoral era indicativa d’una crisi interna.

Des de l’ascens d’Hitler al poder, al gener de 1933, existia un corrent important dins del moviment socialista partidària de trencar amb els republicans i orientar-se cap a la lluita de classes. Aquesta tesi va acabar amb el pacte republicà-socialista i tots dos sectors van concórrer a les eleccions separats. És comprensible que aquesta va ser una raó de pes per a la seva derrota electoral. L’altre gran factor va ser la campanya abstencionista desenvolupada per la CNT-FAI per a les eleccions de novembre, probablement la campanya abstencionista més important de la història. Denunciaven la futilitat d’un govern suposadament d’esquerres incapaç de resoldre els problemes centrals del país, i que a més havia omplert les presons de treballadors.

Tornant a Navàs, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, va triomfar la coalició de dretes anomenada Ordre i Administració. Les esquerres anaven en la coalició Fraternitat Cultural Republicana. El nou alcalde va ser Ramón Serra Camps. Aquest Ajuntament es va dedicar a demolir la credibilitat de l’anterior consistori acusant el exalcalde Escudé de “falta de moralitat administrativa”. A partir de llavors hi va haver un augment de la pressió policial sobre la població.

En poc temps la tensió va tornar a créixer al poble, i en ocasió de la Festa Major, la Cooperativa va repartir fulls volants demanant el boicot de les festes. L’Ajuntament va destituir el seu secretari, Sixte Rebordosa, pertanyent a Estat Català, que havia estat un dels impulsors d’aquest boicot.

Sigui com sigui, la situació a tot Espanya era altament explosiva. La Revolució del 6 d’Octubre de 1934 va tenir impacte en nombroses localitats, entre elles a Navàs. Aquell dia el consistori estava reunit per a tractar l’expulsió de Rebordosa a qui estaven acusant de dirigir un “moviment revolucionari” contra l’Ajuntament. Aquest ple es va produir a la mateixa hora de la proclamació del “Estat Català” per part del president de la Generalitat, Lluís Companys.

Aleshores els revolucionaris – una vegada enterats de la situació de Barcelona – van prendre l’Ajuntament, van hissar la bandera catalana i van constituir un comitè revolucionari, encapçalat per militants d’ERC i de la Cooperativa. El president va ser Ramón Sala Besa (el líder de la minoria d’esquerres a l’Ajuntament) i el secretari Casimiro Ambrós (president de la cooperativa). A continuació, van permetre que els regidors de dretes marxessin a les seves cases, encara que van quedar exposats a les ires de la multitud que s’hi combregava a les portes del consistori. Els regidors van haver de sortir acompanyats per membres del Comitè Revolucionari per a evitar mals majors.

No obstant això, entre la gentada algú va nomenar el capellà. Immediatament es van inflamar els ànims. A continuació, algú va portar uns bidons de petroli de la Cooperativa. Amb ells es va cremar l’Església. Un dels assaltants va quedar atrapat dins de l’església. Això en lloc de fer recapacitar a la gent el que va fer va ser exaltar encara més els ànims contra el rector Josep Morta. Així que van anar a buscar al capellà al seu domicili. Quan va ser envoltat per la multitud estava acompanyat pel jutge de pau del poble, Pere Codina Bernardich, qui va declarar en el judici que en aquells moments li va passar una bala entre les cames. Però una altra de les bales va impactar sobre el rector, ferint-lo de mort. Així doncs, es va tractar més d’un linxament espontani que no d’un assassinat premeditat. El component anticlerical de les revoltes catalanes era una constant. Però és que a més l’odi d’una part del poble contra el rector venia des de lluny, com ja hem vist. I no sols això, sinó que trobaven motius contínuament: pocs dies abans, el capellà li havia insistit a la família d’industrials Vidal, que tenien la fàbrica Cal Vidal a Puig-reig, que fessin una selecció de treballadors segons les seves idees religioses, acomiadant als no creients. I anys abans havia fet la mateixa petició a la família Forcada.

Com ens podem imaginar, la repressió d’aquests fets en els dies següents va ser brutal. El poble va ser ocupat per la força pública i 45 persones van ser detingudes. El rector va ser convertit en un màrtir de les dretes i de l’església catòlica. Altres 11 persones van ser acomiadades de la fàbrica Filatures Forcada. Entre els detinguts figuraven membres d’ERC i Unió de Rabassaires (Manel Alsina Parera, Pere Codina Bernardich, Pedro Casals, Francesc Obradors, Sixte Rebordosa o Ramon Sala Blesa, entre altres), de la cooperativa (Casimiro Ambrós Esquius i Juan Teruel Munuera, entre altres) i de la CNT (Miquel Obradors Mas, Josep Ribera Camprubí, Joan Sarri Rovira i Pascual Sensada Perramon).¹¹ A dos detinguts se’ls va aplicar una pena de desterrament. En aquell moment diversos membres destacats de les forces d’esquerra van abandonar el poble. Ni tan sols van tornar després de l’amnistia de febrer de 1936, si no que van esperar a juliol per por de les represàlies.

A partir de llavors l’Ajuntament va quedar sota el control de les dretes. En el cas de Navàs, la victòria del Front Popular en 1936 no va significar el retorn de les forces d’esquerra a l’Ajuntament. La seva reincorporació al consistori va tenir lloc el 12 de juliol de 1936, és a dir una setmana abans de la guerra. En aquell ple s’acusava la dreta d’haver exclòs nombrosos veïns del cens electoral per haver participat en els successos de 1934.

Pel que fa a la CNT, també li va costar reconstruir-se. Es va començar a reunir el març de 1936, i va formar una comissió de reconstrucció, formada per Ramon Molgosa, Josep Capdevila i Gabriel Cardona. El Sindicat Únic va reobrir el seu local en la Carretera de Berga, núm. 7. Van participar en el Congrés de Saragossa, cotitzant solament per 140 membres, la qual cosa indica la crisi que patia aquest sindicat. El 4 de juny van realitzar un míting en el Cafè Mercantil, el local d’ERC, on es van centrar en la reconstrucció del Sindicat i en qüestions del ram tèxtil. El 27 de juny es pot considerar que el sindicat ja estava plenament reconstruït, ja que van fer un míting d’afirmació sindical al local de la Cooperativa La Fraternitat.

La població estava sotmesa a un enorme atur obrer. Les fàbriques del tèxtil, a més, havien reduït la setmana laboral a solament quatre dies. 

A més de la CNT, en aquells mesos també va fer actes el Sindicat de Contramestres El Ràdium, que durant la guerra va ingressar en la CNT. També es va mostrar activa per primera vegada la UGT. Però ho va fer a la colònia de Palá de Torroella, la fàbrica de la qual, per la seva proximitat amb Súria, va quedar sota la influència de la UGT, que va fer mítings a l’abril de 1936. En aquesta colònia la CNT no va arribar a organitzar-se fins ja començada la guerra.

La guerra civil

Com a tants altres pobles els dies que van seguir el cop d’estat militar van ser de gran incertesa. A nivell municipal es va aplicar ràpidament, en sessió del 26 de juliol, el decret de la Generalitat pel qual s’expulsava de l’Ajuntament a tots els regidors no afectes al Front Popular. Això implicava que el consistori quedava en mans de l’esquerra, que recordem que provenia de la candidatura de les municipals de 1934, Fraternitat Republicana. El consistori, doncs, va ser ampliat amb nous membres d’ERC i els Rabassaires i el nou alcalde va tornar a ser Ramón Sala Besa, que acabava de retornar del seu “exili” a Barcelona, on s’havia traslladat ser perseguit arran dels fets de 1934.

Al mateix temps es va constituir el Comitè Revolucionari Antifeixista, que va dominar la CNT. En el comitè també hi havia membres d’ERC i Rabassaires. El primer que va fer aquest comitè va ser controlar els punts estratègics del poble (les fàbriques, el ferrocarril i les carreteres) i recuperar totes les armes que poguessin trobar. Això implicava desarmar el somatén i registrar els domicilis de les persones vinculades amb la dreta. En aquest sentit el dia 22 va tenir lloc un intens tiroteig en la Colònia Vidal. El comitè pensava que hi havia elements de dretes amagats, però segons la Causa General va ser un tiroteig entre els mateixos milicians que estaven disparant des de diferents direccions. El clima de nerviosisme els va ajudar a caure en l’error.

En canvi, aquest mateix dia 22, en la carretera cap a Viver i Serrateix, va tenir lloc un tiroteig amb 6 tradicionalistes (carlistes) que fugien del poble i volien saltar-se un control. En aquest cas, un milicià va resultar ferit. Per tant, es demostra que en aquells dies tots dos bàndols estaven armats. A la Causa General de la veïna Gironella, s’explica com els tradicionalistes s’havien reunit armats amb la intenció de fer-se amb el poble, però davant el fracàs de la revolta militar a Barcelona, van descartar aquesta possibilitat i van fugir. És lògic que hi hagués petits grups similars en altres poblacions pròximes, no gaire ben preparats ni armats, però predisposats a actuar en cas que haguessin guanyat els seus la batalla de Barcelona.

A continuació, va esclatar l’onada anticlerical que va recórrer Espanya. Totes les esglésies del municipi van ser assaltades per la munió. Segons els sumaris militars, el mateix dia 19 de juliol van cremar les esglésies de les colònies industrials de la Ametlla de Merola,¹² Cal Vidal, Cal Pons, la colònia Manent i també la de Navàs. Amb la destrucció de l’església també es van cremar els arxius parroquials. El dia 21 es va produir una segona onada de crema d’esglésies, aquesta vegada provocada pels milicians de Súria, que van cremar les esglésies i ermites de la zona rural del municipi, començant per les de la seva pròpia zona rural i arribant a Castelladral. Dies més tard van volar amb dinamita les campanes de l’església de Castelladral per a fondre-les per fer-hi bales. El mateix dia 23 es van cremar les esglésies de la colònia Palá de Torroella, suposadament també per milicians de Súria. No obstant això, a Palá la situació no va arribar als nivells de violència de Navàs, pel que sembla per influència de Joan Peramiquel Sivila, líder de la UGT local. El dia 25 els milicians de Navàs van realitzar una expedició contra Viver i Serrateix, cremant les seves esglésies i executant un mestre de dretes. Als judicis de la postguerra es parlava que hi van anar una cinquantena de milicians armats muntats en un camió i dos cotxes. Els milicians consideraven que les expedicions d’aquest tipus eren una acció de guerra. 

Però el que va quedar instal·lat en la memòria popular van ser els 23 assassinats de la guerra.¹³ Navàs va patir una proporció d’assassinats per habitant del doble que la mitjana de Catalunya. En aquest cas, i a diferència d’altres llocs, va ser executat només un religiós, i la majoria dels assassinats van tenir a veure amb les fàbriques del tèxtil. Malgrat això a la Causa General també apareixen entre les víctimes un metge, un propietari rural, un mestre i un constructor. La gran majoria eren membres de la CEDA o tradicionalistes.

El fet més greu va ser la saca de la presó de Manresa de sis presos. El dia 15 de setembre van ser recollits de la presó per milicians de Navàs i van aparèixer morts l’endemà a la carretera entre Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Per aquesta causa, després de la guerra, es va executar a una persona al Camp de la Bota. Un altre acte d’execució massiva va tenir lloc el 13 de febrer de 1937. Aquest dia van aparèixer assassinats a Montcada i Reixac els quatre fills homes de l’amo de Filatures Forcada.

També es van establir impostos de guerra sobre els propietaris i les persones de dretes. Això va ser comú a tota la zona republicana. L’esforç de guerra es pagava també amb el que es requisava als partidaris de l’enemic i els rics.

A més, les diferents entitats antifeixistes del poble es van confiscar els edificis més rellevants de la població. Així doncs, la CNT es va instal·lar al convent del patronat de San José que es van encarregar de reformar. A Palá es va ocupar la Torre de l’amo, anomenat Joan Palá Claret. La seva luxosa casa va ser la seu del Comitè i del Socors Roig Internacional. A Palá també es va confiscar una botiga del reaccionari Ignacio Servet, quedant a partir d’aleshores com a seu de la Cooperativa Obrera El Clavell. Per part seva, el grup Amor y Progreso, de les Joventuts Llibertàries de Palà, va ocupar la casa del capellà.

Totes les fàbriques van ser col·lectivitzades, com a Filatures Forcada i la Fàbrica Nova. En ambdues els directors es van quedar treballant en l’empresa com a escriventes. També es van col·lectivitzar les fàbriques Indústries Palá, la fàbrica rajolera, la fàbrica de la colònia de la Ametlla de Merola, la fàbrica Castellet, la colònia Soldevila, el Ram de la Construcció, el dels sastres o les feines agrícoles. També es van col·lectivitzar els boscos, va ser van ser cedits per al seu tala al Sindicat Agrícola. I també es va desenvolupar una petita col·lectivitat agrícola.¹⁴ Gràcies a ella van augmentar les hectàrees de regadiu, amb el que es tractava de pal·liar la falta d’aliments bàsics. Tots els camions i cotxes van ser utilitzats per les col·lectivitats i per l’Ajuntament. Finalment, caldria esmentar que totes les ràdios de les persones de dretes van ser confiscades quedant com a dipòsit a l’Ajuntament. No volien que la gent de dretes tingués ràdios, així que les hi van cedir a persones avalades pels partits republicans i els sindicats. La Cooperativa La Fraternitat va augmentar el seu personal i la seva influència i, a més, va aparèixer una altra cooperativa a Palá, com ja vam veure abans. Com veiem, en unes poques setmanes es va produir un canvi de model econòmic i social molt notable.

El 14 octubre de 1936 es va constituir un nou Ajuntament, en dissoldre’s el comitè. En el mateix ple de constitució del nou Consell Municipal es va impugnar l’ajuntament, considerant-lo com una estructura caduca impròpia del moment revolucionari que es vivia. Així i tot, el Consell Municipal va quedar constituït per consellers d’ERC (Ramón Sala – alcalde, Joaquim Ginesta i Bartomeu Ponsroda), Rabassaires (Joan Mas) i de la CNT (Ramón Molgosa, Miquel Solà i Pere Prat).¹⁵ No existien altres partits al poble. Però atès que era obligatori incloure altres partits i sindicats (com la UGT) aquesta composició va donar peu a conflictes polítics. La UGT aviat va denunciar davant la Generalitat que no es donés entrada als dos consellers que els hi corresponia. L’Ajuntament, per part seva, va contestar que havia cregut que els consellers ugetistas de Palá no podien prendre possessió.

En aquells moments s’acabava de formar el PSUC a Palá de Torroella i encara no ho havia fet a Navàs. El partit es formaria definitivament cap el desembre de 1936 i, el 29 de gener de 1937, van aconseguir que l’Ajuntament acceptés els seus dos consellers. Es tractava de Joan Peramiquel Sivila i de Salvador Bonals Ferrer, tots dos de Palá de Torroella.

Fins a març de 1937, la CNT va dominar la conselleria de Defensa. La controlava Ramón Molgosa. Això li donava la potestat de triar qui podia tenir armes i qui no. Li donava la capacitat d’organitzar milícies per al front. Fins i tot podia requisar edificis. Aquesta situació va acabar el 10 de març.

Encara que hi va haver diversos canvis de composició de l’Ajuntament durant 1937, el més important va tenir lloc al febrer de 1938. L’alcalde Ramón Sala va haver d’abandonar el seu lloc en ser cridat a files. Va ser substituït per Vicenç Marsà del seu mateix partit.

Des del principi hi va haver molta hostilitat entre el PSUC i la CNT. A Palá, els comunistes, dominaven la situació, mentre que a Navàs se’ls feia el buit. De fet, en el mateix nucli de Navàs a penes tenien presència. El PSUC d’aquest lloc va ser fundat per Joan Escudé Niubó, que havia estat alcalde per ERC. Va trencar amb el seu partit per ser considerar que aquest era massa afí a la revolució i es va dedicar a posar en marxa el nou partit comunista. De seguida va ser detingut per una qüestió trivial, la qual cosa accentuava encara més les seves posicions antirevolucionàries. En sessió del 20 d’agost de 1937, la UGT-PSUC va triar a Escudé com a conseller a l’ajuntament i la CNT va protestar argumentant que Escudé havia obstaculitzat el procés revolucionari.

La CNT li acusava d’haver sigut membre d’Unió Patriòtica aels anys 20, d’arribar a l’alcaldia en 1933 de forma poc ètica, d’haver atacat verbalment a la CNT o al mestre Juan Teruel, de voler formar el Partit Radical després del 6 d’Octubre, i de no ser-hi vist enlloc el 19 de juliol. Sigui com sigui, la UGT havia aconseguit créixer a partir de tota la gent contrària a la revolució.

En resum, la UGT no comptava amb més de 300 afiliats, gairebé tots en Palà de Torroella, mentre que la CNT tenia uns 1.200 a l’octubre de 1936.¹⁶ El comici al qual havia assistit la CNT de Navàs, celebrat a Barcelona el 10 i l’11 d’octubre, tractava sobre l’educació i l’ensenyament a la nova societat revolucionària. A més, van assistir al ple grups anarquistes, ateneus i federacions de grups. Entre el llistat d’assistents figura el grup navassenc Rayo Libertario, amb vuit components. A més d’aquest grup de la FAI, a Navàs existia una agrupació de Joventuts Llibertàries, amb 104 components.¹⁷ No hi ha notícies de grups de Dones Lliures i es dedueix que el component femení s’organitzava dins de les Joventuts. Aquests números eren bastant superiors als que tenien ERC o el PSUC. Les joventuts tenien a Miquel Solà de secretari, Miquel Marsinyach, tresorer, Josep Corominas, comptador; Josep (il·legible) de bibliotecari, i Eduald Pujol, Pasqual Sensada, Joaquim Solà i Ramon Grau de vocals. L’agrupació va ser fundada el 14 de febrer de 1937.¹⁸

Pel que respecta a les milícies, des de Navàs es van organitzar petits grups que van ser enviats al front segons la seva preferència. El 1936 van sortir uns 27 voluntaris de la CNT, 12 d’ells per a la Columna Terra i Llibertat i 11 per a la columna Hijos del Pueblo (que s’integrava dins la Columna Durruti). En aquest llistat figuren dues dones, com a infermeres, Elvira Moliner Villalba i María Llorca Estruch, que es van marxar amb la columna Terra i Llibertat.

Més endavant, un total de 144 mossos del municipi van ser reclutats en sis lleves diferents. El total de morts en acció de guerra de Navàs va ser de 37, nou d’ells al bàndol franquista. La majoria va morir en 1938 entre el front d’Aragó i el front del Segre. Esmentarem els germans Antonio i Pedro Branzuela Conangla, tots dos de la CNT.

Final de la guerra

Els nuclis de població de Castelladral-Navàs va ser conquistat per les tropes Nacionals el 29 de gener, encara que tres dies abans havia caigut San Salvador de Torroella i les seves colònies obreres. En el registre civil del poble apareixen tres morts en aquells primers dies de l’ocupació. Entre ells estava Josep Maria Ballús, de qui parlem al començament de la Segona República. Sens dubte era un acte de represàlia. A continuació, es va constituir un ajuntament d’acord amb els postulats franquistes, es va crear la Falange, es van reconstruir les esglésies, es van depurar les administracions públiques i una infinitat de canvis més.

Es calcula en uns 88 ciutadans de Navàs (encara que podrien ser més) els que van ser condemnats a treballar en els batallons de treball o van passar pels camps de concentració o els presidis franquistes sent jutjats sumarísimamente. 17 d’ells van ser jutjats i sotmesos a llargues condemnes. Uns deu presos van morir per les dures condicions de vida a les quals es van veure sotmesos. I finalment, cinc ciutadans de Navàs van ser executats en el Camp de la Bota: Miquel Camprubí Arderiu, Joan Castellana Planas, Miquel Solá Camprubí, Domingo Padró Valldaura i Vicenç Valls Manubens. Solament l’últim, Valls, pertanyia al PSUC i a Unió de Rabassaires, mentre que la resta eren tots de la CNT. En total la guerra li va costar al municipi 81 vides.

I per si no fos prou diversos ciutadans d’aquesta població van acabar en els camps d’extermini nazis, Antoni Barberà Pla (ERC), Esteve Flotats Caus (CNT), Josep Soler Torrens, Jaume Obradors Grífols, Miquel Obradors Mas (ERC, CNT) i l’exalcalde Ramon Sala Besa (ERC)

Conclusions

El cas de Navàs ens mostra un obrerisme molt mobilitzat i, en bona part, preparat per a la revolució social que va tenir lloc el 1936. Si bé, la població no es va implicar en els fets revolucionaris que van recórrer la comarca entre gener de 1932 i desembre de 1933, com altres pobles de la comarca, els fets d’Octubre de 1934 van marcar un punt d’inflexió. La dura repressió que va seguir a aquella revolta i la sensació de viure sota un règim opressiu en 1935 van ser els detonants per a una duríssima “repressió revolucionària” de l’estiu de 1936, molt més intensa que la d’altres poblacions de la zona.

D’altra banda, a Navàs es dona una confluència entre un republicanisme molt avançat i un sindicalisme revolucionari. De fet, podem constatar un cert transvasament de militants des del republicanisme cap a l’anarcosindicalisme. Les condicions estaven posades ja en els anys 20, però el catalitzador va ser la figura d’un mestre racionalista d’idees anarquistes. Podem destacar la importància de militants d’aquest tipus a moltes poblacions petites, que ajudaven a donar forma a una ideologia entre aquells obrers que buscaven idees noves. Un altre punt d’unió va ser la cooperativa obrera, autèntic espai de relació i de difusió de les noves idees. Tot això va influenciar al sector republicà més obrerista, que el va portar al sindicalisme revolucionari. Finalment, cal destacar que aquest republicanisme mai va veure amb mals ulls la revolució social. De fet, va treballar per ella.

1. Gabriel Sirvent, Pere (1981). Classe Obrera i Sindicats. (Tesis doctoral del autor). Universitat de Barcelona. p. 412. ↩︎
2. Teruel va morir el 1995 a Veneçuela. Abans, el 1989 va rebre una visita d’un exalumne seu anomenat Josep Obradors Camprubí, qui va promoure la recuperació de la memòria de Juan Teruel al poble. Avui dia l’antiga Cooperativa és l’Escola de Música i hi ha una placa de reconeixement a Teruel col·locada per l’Ajuntament en 2011. ↩︎
3. Tota esta declaració es recull a Algué Sala, Jordi et al. (2015). Silencis… op. Cit, p. 40-41 ↩︎
4. Solidaridad Obrera, 04/08/1931. p.2 ↩︎
5. Gómez Casas, Juan. Historia de la FAI, Fundación Anselmo Lorenzo, 2002. pág. 100. Cita un listado publicado en Tiempos Nuevos, núm. 88, del 16/06/1927, p. 3. ↩︎
6. Actas del Pleno Regional de 21 y 22 octubre 1933. Fuente IISH, Ámsterdam. Fondo FAI CP-24.2 ↩︎
7. Solidaridad Obrera, 15/11/1931. ↩︎
8. Signa la nota Gabriel Cardona. Solidaridad Obrera, 17/10/1933 ↩︎
9. Noms extrets de la premsa confederal relacionada amb la comarca del Bages. ↩︎
10. El Diluvio, 12/01/1933, p. 8
    ↩︎
11. Per veure la llista completa dels detinguts de 1934 veure, Algué Sala, Jordi et al. (2015). Silencis… op. Cit.: 112-115. ↩︎
12. En aquesta colònia la CNT va instal·lar el seu local sindical a la casa de les monges, que era l’escola de nenes i van crear una biblioteca popular a la plaça de l’Església. Una tònica similar se seguiria en gairebé totes les colònies. ↩︎
13. El llistat, amb les explicacions de cada cas, es troba a Algué Sala, Jordi et al. (2015). Silencis… op. Cit.: p. 138-141. ↩︎
14. Xifra declarada per al Ple Regional de Camperols de la CNT. CDMH-Salamanca – Político Social – Barcelona – 920, 1, 23. L’any següent hi declaraven 45 pagesos afiliats. ↩︎
15. Es tracta de Pere Prat Bernardich, qui fora alcalde de Navàs entre 1931-33. Ara era conseller representant a CNT. ↩︎
16. Assistents al congrés regional de Sindicats i grups anarquistes. Solidaritat Obrera, 10/10/1936, p. 10 ↩︎
17. Garangou, Sonia. Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939). Gregal, 2017. p. 339 Coneixem els noms d’alguns membres de la junta de les JJLL de Palà de Torroella: Lucio Gómez, Francisco Fernández i Josep Corretger ↩︎
18. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 140, 4, 3, 22 ↩︎