El context dels anys 30

Abans de tot, volem resumir els punts clau necessaris per a comprendre els anys 30. Van ser uns anys que alguns autors defineixen com “la guerra civil europea”. Des de la nostra perspectiva ens pot costar comprendre el grau de violència política que existia en tota Europa. Les revolucions polítiques (i no només les socialistes) estaven a l’ordre del dia, així, era habitual trobar-ne articles de premsa de totes les ideologies. És lògic que aquella situació afectés d’alguna forma la manera de pensar o d’actuar de les persones corrents.

La Primera Guerra Mundial i la Revolució russa van suposar una gran ruptura a Europa en molts aspectes. En primer lloc, la gran mortaldat d’alguna manera va servir per que el valor de la vida humana perdés consideració. La gran massacre de soldats i les mortíferes conseqüències de la guerra (fams, la pandèmia de la grip, el tifus, entre d’altres) van suposar un gran ‘xoc’ per a aquella generació. El seu món havia canviat per complet.  En segon lloc, Rússia era un símbol. Significava que la revolució proletària era possible. La Revolució socialista internacional va fracassar i, no obstant això, la possibilitat que hagués triomfat en un sol lloc, com Rússia, implicava que valia la pena intentar-ho. Aquesta idea travessava a foc a les esquerres i les donava inspiració. Per això aquell període està ple d’insurreccions, vagues, motins o rebel·lions que tractaven de portar el descontentament d’una societat que patia greus penúries materials cap a una revolució social completa. A més, als anys 30 es va produir el reconeixement diplomàtic de la Unió Soviètica i, amb això, la constatació per a la comunitat internacional que, encara que no els hi agradés, haurien de conviure amb el comunisme soviètic. Això, però, no evitava que Rússia deixés de ser el país més odiat i temut per la burgesia. Per tal d’evitar la revolució les elits o l’Església farien el que calgués.

El següent factor a tenir en compte era la crisi capitalista. Els anys 1920 es van tancar amb el ‘crack’ de la borsa de Nova York. I durant els primers de la dècada següent aquesta crisi va colpejar Europa occidental amb especial cruesa. En el cas espanyol, la crisi va començar a sentir-se durant la dictadura militar de Primo de Rivera, que va donar peu a una important crisi del sistema polític espanyol que desembocaria en la República del 14 d’abril. D’alguna manera aquest procés es pot considerar com l’enfonsament de la credibilitat dels “governs d’ordre” i de la Monarquia i l’entrada en escena de les masses, com veurem, l’embranzida de les quals en el període de 1919-1923 havia portat el país a una gran tensió revolucionària. Si aleshores no es va arribar a la revolució va ser perquè les organitzacions no estaven madures per a fer-la i per la gran violència que van desplegar les elits, no dubtant a recórrer a mètodes paramilitars, contractant bandes de pistolers. Però, tornant a l’època de la proclamació de la República, aquestes masses la veien com una espècie de revenja, de justícia universal, que per una vegada els afavoria.

Com s’ha dit, la crisi estava canviant les societats. En el cas alemany va ser aprofitada pel nacional-socialisme. Però en altres llocs l’agitació polític-social vi de la mà de l’esquerra comunista, socialista o anarcosindicalista. L’ascens d’Hitler al poder a Alemanya va provocar una radicalització de les posicions polítiques a tot arreu i Espanya no va ser una excepció. Per a una part del socialisme – el del PSOE i la UGT – la democràcia liberal va perdre el seu atractiu. Aquests sectors obrers es van radicalitzar, apostant obertament per la revolució. Fins i tot les bases republicanes es van radicalitzar.

Finalment, és essencial entendre’l, les dretes europees van apostar obertament per règims autoritaris com els d’Itàlia o Alemanya. L’Europa dels anys 1930 estava dominada per dictadures militars, governs d’excepció i monarquies autoritàries que governaven a cop de decret i que havien desplaçat el parlamentarisme. S’hi apreciava molt la labor dels “grans homes” que podien liderar amb èxit el destí de la nació. No va ser solament un fenomen germànic o ibèric, sinó que Alemanya o Espanya van ser un cas més d’una democràcia reformista i liberal enderrocada pels cops militars (com ara Itàlia, Portugal, Hongria, Polònia, Txecoslovàquia, etc.).

Les dretes espanyoles, tradicionalment monàrquiques, mai van estar satisfetes amb la República. En contemplar la radicalització del poble espanyol el 1934 van entendre que l’única manera de frenar la revolució era mitjançant la força. La República ja no servia. Era necessari sotmetre a aquest poble que li havia perdut la por a l’autoritat i no reconeixia el seu lloc en la societat. Així que partir de 1935 els complots per a destruir el règim republicà foren abundants, encara que estigués governant la dreta en aquests mateixos moments. El veritable projecte de país alternatiu per la dreta, era el de l’Església catòlica, representada políticament per la CEDA.¹ No es tractava d’un moviment feixista, sinó reaccionari.

A Espanya el feixisme va arrelar a partir de la guerra i venia de la mà dels militars, més que del falangisme. Abans del conflicte existia era una dreta amb diversos sectors (monàrquics, catòlics, carlistes o falangistes) units pel seu rebuig frontal al liberalisme polític, a l’acció política de les masses, a la lluita de classes o a les reivindicacions nacionals perifèriques. És difícil entendre la Guerra Civil sense tenir en compte tot això.

El punt de ruptura, que va desencadenar els fets, va ser la Revolució d’Octubre. A partir de llavors tant les dretes com les esquerres van estar preparant el terreny per als futurs enfrontaments. Per a la dreta, la Revolució era la constatació del fracàs de la República, que era necessari abolir per a contenir a les masses, que amenaçaven amb desbordar-se. Per a les esquerres, Octubre va ser entès des d’una mescla d’epopeia i victimisme. D’una banda, s’havia demostrat que era possible derrotar militarment a l’exèrcit (Astúries), i per l’altre s’havia posat de manifest la naturalesa repressiva i autoritària de l’oligarquia que controlava realment el país. El triomf electoral de les esquerres al febrer de 1936 va retornar el poder polític al bàndol republicà, la qual cosa va ser considerat per la dreta poc menys que com una declaració de guerra. Per tant, totes les forces es van anar preparant per a un xoc inevitable.

La particularitat a Catalunya era la Confederació Nacional del Treball, CNT. Creada en 1910 a partir de societats obreres preexistents, la CNT va aconseguir convertir-se en 1918-19 en el sindicat únic del proletariat, almenys pel que toca a Catalunya. A partir de llavors la burgesia es va centrar en liquidar aquesta organització. Per a això va organitzar bandes de pistolers que van assassinar no pocs líders sindicals. No obstant això, contra tot pronòstic, la CNT va sobreviure retornant cop a cop acabant amb algunes d’aquestes bandes de manera expeditiva. Per a 1923 tornava a estar en plena forma. És aleshores quan el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’estat, que va ser acceptat pel Rei Alfons XIII. Cert és que els motius del cop van ser molt diversos, però sens dubte l’existència d’un proletariat organitzat per anarquistes revolucionaris era un d’ells.

Perquè malgrat tot, la CNT va aconseguir sobreviure a la dictadura. El moviment anarquista i sindicalista va sortir reforçat de la dictadura i va contribuir a la seva caiguda en bona part. Malgrat propiciar la instauració de la Segona República, la CNT va iniciar una activa campanya d’agitació social i d’organització sindical. Va aconseguir organitzar en pocs mesos prop d’1 milió de treballadors en tota Espanya (comptaven amb una mica més de 500.000 per al seu congrés de juny, però això només va ser el principi).

El fracàs de la República va venir donat per la crisi econòmica, per la incapacitat republicana de controlar les seves pròpies forces de seguretat – que odiaven al poble –, pels diversos complots de les dretes contra l’estat republicà, per la guerra declarada des de l’Església a la República, per la divisió política, per les reivindicacions territorials i per l’efervescència del moviment obrer. D’alguna manera, la República es va veure superada per problemes estructurals que es retroalimentaven els uns amb els altres. Davant la incapacitat republicana per a resoldre’ls, el moviment obrer simbolitzava la resposta del poble davant la dreta.

Finalment, caldrà explicar que la CNT, a l’estiu de 1931, es presentava com la gran organització del proletariat. Però just en aquest moment, es va dividir entre els qui defensaven que calia iniciar un procés revolucionari immediatament – emulant a la Rússia de 1917 – i els qui pretenien construir una organització més sòlida capaç de realitzar-la més endavant. Aquest va ser l’inici del conflicte intern, respectivament, entre la Federació Anarquista Ibèrica, FAI², i els treintistas (signants del Manifest dels Trenta³).

Ja sigui degut al caràcter dels principals militants, o als seus contactes amb altres sindicats catalans, el cas és que a la comarca del Bages va predominar el corrent treintista. Això va ocórrer paradoxalment a causa de la Revolta de l’Alt Llobregat, ocorreguda al gener de 1932. Aquesta insurrecció va tenir el seu epicentre a Fígols (en l’actual comarca del Berguedà), però de seguida es va estendre per tota la zona, incloent-hi diverses poblacions del Bages. Els anarquistes revolucionaris es van llançar a proclamar el comunisme llibertari, però van ser derrotats per les forces de l’ordre en qüestió de pocs dies. Aquesta insurrecció va provocar una ruptura entre radicals i moderats, ja que aquests últims van acusar els primers d’atreure la repressió sobretot el moviment obrer per obra i gràcia d’una aventura condemnada al fracàs per endavant. Aquesta situació es va aguditzar amb els mesos, amb durs enfrontaments interns entre faístes i treintistes pel control dels comitès i les juntes dels sindicats de la CNT.

Per si aquesta divisió fos poc problema, també es van expulsar tots els sindicats que dirigien militants del Bloc Obrer i Camperol, BOC,⁴. I, d’altra banda, a partir de les clausures de sindicats per ordre del Govern Civil, van aconseguir arrelar alguns sindicats dirigits pels socialistes i els comunistes del Partit Comunista de Catalunya, PCC. En definitiva, el que havia sigut un moviment unitari el 1931, per 1934 s’havia fragmentat en quatre espais polítics diferents: el de la CNT del sector oficial (o faísta), el de la CNT d’Oposició (o treintista), el dels sectors comunistes i socialistes (inclosa la UGT), i el dels sindicats afins al BOC.

A nivell sindical, posant-ho en números, el 1931 la CNT a les comarques del Bages i Berguedà comptava amb uns 20.000 afiliats. Com la CNT es va dividir, va patir una pèrdua constant de suports i, cap a l’estiu de 1936, el sector CNT-FAI tenia formalment només uns 4.200 afiliats – organitzats en la federació intercomarcal – i el sector de CNT-Oposició uns 7.500. La UGT havia crescut en aquells dies fins als 1.000 afiliats a Manresa i un altre miler per a la comarca. I els sindicats afins al BOC/POUM també comptaven amb un altre miler d’afiliats. Com veiem, entre tots sumaven uns 14.000 afiliats, cosa que no arribava al nivell de 1931.

A més d’aquests sindicats, existia la Unió de Rabassaires,⁵ creada per treballadors del camp. El 1932 comptava amb unes 3.000 persones afiliades al Bages. Els rabassaires van patir una greu crisi després de la Revolució d’Octubre, però es van reorganitzar en 1936 més radicalitzats si cap.

Quant a partits i moviments polítics, abans de la guerra qui tenia major força era Esquerra Republicana de Catalunya, ERC. Per al congrés que aquesta força va realitzar al maig – i del qual afortunadament tenim dades – els diferents grups locals corresponents al Bages, sumen entre tots 2.130 persones, encara que el seu espai polític afí seria bastant major.

El moviment llibertari, d’altra banda, es repartia entre ateneus, grups d’afinitat de la FAI i agrupacions de les Joventuts Llibertàries. A l’Alt Llobregat hi havia 18-19 grups de la FAI, la qual cosa suposava entre 150 i 200 militants. Les Joventuts comptarien amb al voltant de 500 militants cap a l’estiu de 1936. És a dir que l’anarquisme organitzat tindria al voltant de 700 persones a la comarca. Finalment, tant el POUM com el seu rival socialista, la Unió Socialista de Catalunya, USC, no tenien més d’un centenar de militants cadascuna.⁶

---

1. Sigles de la Confederación de las Derechas Españolas. Era una coalició de partits liderada per José María Gil Robles.
   ↩︎
2. Organització creada a València el 1927. Era una federació de grups d’afinitat. En contra de la seva mala fama, en el seu si hi havia diversos corrents, des de pacifistes fins a revolucionaris partidaris de la via de les armes. Veure Christie, S. (2011). Nosotros los anarquistas: Un estudio de la Federación Anarquista Ibèrica (FAI). Universitat de València i Gómez Casas, Juan (2002). Historia de la FAI. Fundación Anselmo Lorenzo. I Vadillo Muñoz, Julián (2020). Historia de la FAI. El anarquismo organizado. La Catarata ↩︎
3. Document que va aparèixer a l’agost de 1931, signat per trenta personalitats rellevants de la CNT, com Ángel Pestaña, Joan Peiró, Juan López, Sebastián Clarà, etc. Al gener de 1933 aquest sector va constituir la Federació Sindicalista Llibertària que va donar estructura orgànica al seu moviment i al juny van crear la Federació Regional de Sindicats d’Oposició. Per aprofundir més sobre aquesta tendència, Vega, Eulàlia. (1980). El trentisme a Catalunya. Divergències ideològiques en la CNT (1930-1933). Curial. Barcelona.
   ↩︎

4. El BOC sorgeix a partir de la Federació Catalano-Balear del Partit Comunista, que es va separar en bloc del Partit Comunista d’Espanya per dissensions amb ell. El BOC es va fundar el 1931 i el 1932 va intentar fer un salt a tot l’estat, mitjançant la Federació Comunista Ibérica, projecte que va fracassar. El seu líder va ser Joaquim Maurín. D’altra banda, existia un partit minoritari, dirigit per Andreu Nin, anomenat Esquerra Comunista d’Espanya. Tots dos grups es van unir el 1935 formant el Partit Obrer d’Unificació Marxista, POUM.

   ↩︎
5. Unió de Rabassaires va ser creada en 1922 per pagesos vinculats al sector vitivinícola que treballaven sotmesos a contractes de cultiu que no els donava accés a la propietat de la terra. Per a 1932 comptaven amb 21.542 afiliats a tot Catalunya, passant a ser presidit pel socialista Josep Calvet Mora. ↩︎
6. Dades de Gómez G. Miguel. Teixint la historia en Roig i Negre. pp. 242-250 y 262-266. ↩︎