Sallent

Arran de la Revolució Industrial la geografia Sallent era la idònia per a la construcció de fàbriques tèxtils. D’aquesta manera es va començar per la fàbrica de Cal Ramon, l’origen de la qual es remunta ni més ni menys que a 1806. A més, la vila sallentina seria pionera a l’estat espanyol en la instal·lació d’un teler mecànic a la fàbrica Cal Torres, fundada el 1814. Més tard es van fundar altres fàbriques, arribant a la xifra d’onze el 1860. Entre totes hi havia feina per a unes 1.200 persones. El 1905, es va fundar la fàbrica Sala (coneguda a partir dels anys 60 com la de “les Culleres” degut a la seva activitat de fabricació de coberteria). L’existència d’aquestes fàbriques, com és lògic, va produir una proletarització del poble, que va anar atraient famílies que abandonaven el camp a altres comarques catalanes per a guanyar-se la vida, treballant de sol a sol a les fàbriques.

Les primeres notícies de conflictes laborals a Sallent es remunten a 1850, una època molt primerenca on els conflictes obrers es van reproduir per tota la comarca de l’Alt Llobregat. En pocs anys les societats obreres de Sallent van aconseguir alguna rellevància, ja que eo 1855 van enviar una petició al general Espartero, qui governava Espanya en aquesta època. Més tard, el 1868, aquelles incipients societats van participar al congrés que va convocar la Direcció Central de Societats Obreres i d’aquesta manera van entrar en contacte amb aquell moviment obrer que en aquests anys passava del republicanisme federal a l’internacionalisme i col·lectivisme de Mikhail Bakunin. Aquestes societats també van ingressar el 1870 a Les Tres Classes del Vapor, la gran federació obrera del tèxtil.

El primer contacte amb la Internacional ens és relatat molt escaridament. “ Manresa y sus cercanías se trabaja a veces hasta 18 horas… En Sallent ha mejorado algo la situación, merced a la constancia de la Asociación”.¹  A finals de 1873 els conflictes laborals agreujarien la difícil situació política que vivia tot el país. Sallent va viure una vaga general que va arribar a tenir un seguiment d’unes 1.000 persones, cosa que constituïa gairebé tota població treballadora d’en aquells dies. No obstant això, com existien partides carlines a la zona, i aquestes es dedicaven a amenaçar les societats obreres, la vaga va fracassar. Els carlins van arribar a atacar violentament l’obrerisme organitzat a diversos punts com Sallent o Manresa.

Deixant enrere l’anomenat Sexenni Democràtic, el moviment obrer i el llibertari van haver de ser refundats de nou. El responsable per a això va ser l’aragonès José López Montenegro. Nascut a Saragossa, Montenegro, era militar de l’exèrcit el 1868. Va desertar per a unir-se al Cantó de Cartagena durant la Revolució Cantonalista i a partir de llavors va connectar amb el corrent llibertari. Entre 1884 i 1886 el trobem a Sabadell al costat de Teresa Claramunt – de qui era parella per aquells dies – al capdavant del diari anarcocomunista Los Desheredados. Més tard es va traslladar a Sallent.

Una vegada a la població del Llobregat, López Montenegro va exercir de mestre, i consegüentment va fundar el Centre d’Ensenyament Laic i va ser impulsor d’una “biblioteca popular” (popular era sinònim de pública en aquells moments). També era maçó i estava fermament connectat amb els moviments republicà, anarquista i obrer del moment. Amb tot això, durant la complicadíssima vaga que va sacsejar l’Alt Llobregat de 1890 – o, millor dit, onada de vagues – va participar al comitè de vaga de la localitat. Més tard va ser delegat per Sallent a un congrés obrer a Madrid que va intentar – infructuosament – fundar una organització successora de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).

A la seva faceta de militant anarquista se sap que el 1891 hi havia un grup a Sallent anomenat La Vida, molt probablement animat per López Montenegro.² Va realitzar diverses conferències sobre la religió i el novembre de 1891 va ser orador d’una altra a Manresa sobre els Màrtirs de Chicago al costat d’Errico Malatesta i Pedro Esteve, que estaven realitzant una gira de conferències per tot el país. El 1896 va ser detingut i condemnat en el Procés de Montjuïc i quan va sortir en llibertat va emigrar a l’Argentina. En tornar d’Amèrica va viure a Barcelona i va morir en la misèria més absoluta.

Tornant a Sallent, el 1893 es va realitzar un gran míting del Primer de Maig, ja que a Manresa estava prohibit. L’organitzava la societat de rabassaires i la societat obrera local, on tenien pes els militants anarquistes. No obstant això, el Procés de Montjuïc desbarataria aquesta aliança entre proletariat industrial, pagesos i anarquistes. Anys més tard, el moviment aconseguiria reposar-se del cop repressiu i en 1899 volem a trobar representants de Sallent en la constitució de la Federació de l’Art Fabril i Tèxtil. Al grup anarquista La Vida el va succeir en la dècada de 1900 el grup Germinal d’Estudis Socials.

No obstant això, no tornem a tenir moltes notícies d’aquesta població fins a l’època de 1918-19. Fins llavors a penes hi ha unes poques referències a la premsa anarquista com La Tramuntana, Tierra y Libertad o Solidaridad Obrera. El republicanisme tenia més seguidors que l’anarquisme en aquestes dues primeres dècades del segle XX. I connectant amb aquest, precisament en el si d’una família molt republicana va néixer el llibertari sallentí més universal, Joan Puig Elias. Puig Elias va ser mestre i fundador de diverses escoles racionalistes que seguien el model pedagògic de Ferrer i Guàrdia. Va arribar a la Guerra Civil com a pedagog reconegut i això li va portar a encapçalar el Consell de l’Escola Nova Unificada, que va ser la primera vegada que hi va haver un sistema educatiu públic (i en català) a Catalunya. No obstant això, la seva militància polític-social no es va desenvolupar al seu poble natal, que va abandonar de jove, si no a Barcelona.

Al Congrés de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de desembre de 1919, va assistir el Sindicat d’Oficis Varis de Sallent, amb 1.500 afiliats. Es tracta d’una xifra extraordinària tenint en compte que la població rondava les 4.500 persones. El Sindicat s’havia fundat aproximadament un any abans, i el seu secretari era Luis Nanot Guillerón.

Però és que en aquell any les lluites obreres havien estat duríssimes a tot Catalunya. Les vagues se succeïen – com la de La Canadenca – i els lock-outs patronals també. Tal era així que es van obrir menjadors populars: “En Sallent, con la solidaridad que recibíamos establecíamos cocinas donde al mediodía y por las noches los huelguistas podían venir a buscar la comida que querían”.³ De fet, abans del congrés de la CNT es va produir un d’aquests lock-outs que va afectar la comarca.

En 1924, es va inaugurar el ferrocarril Manresa-Berga-Guardiola que passava per Sallent, ajudant a dinamitzar econòmicament el poble. Més tard es van iniciar els treballs necessaris per a posar en marxa la mina de potassa. Als anys 1930 l’explotació minera va transformar radicalment la vida de la població. La mina va atreure una onada migratòria procedent del sud-est peninsular (Múrcia, Almeria, Granada o Albacete) i del nord (Astúries, Galícia, Lleó i fins a Portugal), cosa que va fer augmentar fortament la població fins prop de 5.500 habitants en 1930. El 1936 es rondaven els 7.000 habitants.

La Segona República

La primera vaga ressenyable d’en aquells dies va tenir lloc el 12 de desembre de 1930. Es tractava d’una vaga revolucionària contra el règim monàrquic d’Alfons XII i va ser la que va donar peu als successos de Jaca, on s’havia aixecat un batalló de l’exèrcit. Aquella vaga va durar tres dies a Sallent.

La implantació de la República va obrir tot tipus d’expectatives. I els obrers en organitzar-se, aspiraven a més. En aquell any de 1931 Sallent – a diferència d’altres poblacions de la comarca – no existien grups anarquistes estables. El moviment obrer estava unificat dins el Sindicat Únic d’Oficis Varis adherit a la CNT. Tinguem en compte que el moviment obrer en aquells dies era plural. Els republicans tenien molta presència als sindicats i ho intentaven capitalitzar. Durant tot el període republicà ERC i el Partit Federal considerarien la CNT com el seu sindicat, convivint internament amb els sectors anarquistes i sindicalistes. Per exemple, a Sallent els republicans publicaven un setmanari anomenat L’Opinió Sallentina, en el qual també hi havia petites notes referents al Sindicat Únic, difonent les seves conferències o les seves assemblees. En un número fins i tot es va fer una apologia de l’anarquisme.⁴

Però amb la República la convivència va estar lluny de ser tranquil·la. El 1931, mentre es produïen diverses vagues mineres a Súria i a Cardona i una important vaga del tèxtil en tota la comarca, a Sallent es va desenvolupar un conflicte al ram de la construcció de va derivar en una vaga de 14 setmanes. Pel que sembla fins i tot l’alcalde republicà, Rafael Bonals Colldeforns, va donar suport a aquesta vaga. Entre aquesta vaga, la crisi del ram del tèxtil i la irrupció de la mineria s’estava forjant un descontentament social molt important.

En aquells moments de malestar popular – a finals de desembre de 1931 – van arribar de gira de propaganda uns representants del Comitè Regional de Catalunya a realitzar un míting. Eren Arturo Parera, Vicente Pérez “Combina” i Buenaventura Durruti. Sembla ser que els seus discursos van ser molt incendiaris i van predisposar el poble per al que vindria en les següents setmanes.

La revolta de gener de 1932

La vaga revolucionària va començar a Fígols, comarca del Berguedà, el 20 de gener de 1932. Aviat es va estendre a altres poblacions com Berga, Cardona, Gironella, Súria, Puig-reig, Balsareny o Sallent. En general es va paralitzar tota la comarca i en diversos llocs els obrers van controlar la situació. Un d’ells va ser Sallent.

En aquests moments algú va proposar com a sant i senya “Sallent será a la revolución social lo que Jaca ha sido para la revolución democrática”, i sembla que va tenir ganxo.⁵ Els vaguistes van aixecar les vies del tren i van resistir fins que van arribar 16 camions de l’Exèrcit i van prendre el poble a baioneta calada.

Els revolucionaris havien implantat el comunisme llibertari durant dos dies. Malgrat la proclama on amenaçaven a qui no estigués d’acord amb el programa revolucionari, no hi va haver actes violents de cap mena. Fins i tot es va respectar l’Ajuntament per petició expressa del mateix alcalde, que havia anat a parlamentar amb els insurrectes. Cal dir que aquests tenien molt poques armes. Havien aconseguit algunes carrabines i escopetes del somatén i dels vigilants de la mina. En canvi, hi tenien dinamita i alguns rudimentaris explosius fets amb pots de conserves.

Arran d’aquesta insurrecció hi va haver desenes de detinguts.⁶ D’ells finalment nou serien deportats en el vaixell de vapor Buenos Aires.⁷ La situació dels deportats sempre va ser d’extrema penúria i van ser tractats a tots els ports com a criminals, tot i que alguns ni tan sols havien participat en els fets. Van compartir càstig amb diversos militants anarquistes coneguts com a Durruti, Francisco Ascaso, Bru Lladó o Tomás Cano Ruiz.

A causa de les penoses condicions que van patir els deportats va morir per malaltia Antoni Solé Falcó, de Sallent. Havia estat membre de la junta del sindicat. Va ser enterrat a Las Palmas de Gran Canaria gràcies a contribució econòmica de la Federació Obrera d’aquella ciutat (adherida a la UGT). En arribar aquesta notícia a Sallent va esclatar una vaga espontània a la mina i a la fàbrica de Malpás, que era on treballava en Solé.

No obstant això, el sector del tèxtil no va voler sumar-s’hi, a aquesta, cosa que marcaria un punt d’inflexió. A l’Alt Llobregat la CNT es va dividir el 1932-1933 entre els anomenats Sindicats d’Oposició i els sindicats seguidors de la línia anarquista revolucionària. A Sallent, el tèxtil, la construcció i la metal·lúrgia van passar a l’oposició, mentre que la mineria i els transports es van quedar a CNT.

Després de la insurrecció, la comarca vivia una situació de psicosi. La guàrdia civil patrullava pertot arreu i de tant en tant es trobaven amagatalls amb explosius. Això creava una alarma social avivada per la premsa. Però es tractava d’explosius abandonats pels revolucionaris. En aquest context, el 30 de maig es va realitzar una batuda a Sallent contra un domicili en el qual es trobava el Comitè Pro-Presos comarcal.⁸ Els detinguts van ser alliberats als dos dies.

La insurrecció de gener de 1933

La situació social era explosiva. La periodista Irene Polo va realitzar un reportatge sobre Sallent per al diari barceloní La Rambla.⁹ A les seves pàgines relatava que en 1931 van arribar uns 200 obrers “de fora” que van ser allotjats a unes antigues quadres de la fàbrica Torres i altres darrere de la biblioteca municipal. No obstant això, als últims mesos de 1932 van arribar altres 600 obrers amb les seves famílies. Algunes es van reallotjar entre les cases de Sallent, llogant habitacions en habitatges massificats. Però altres van tenir pitjor sort i van habitar a infrahabitatges. En total existien unes 2.000 persones en condicions infrahumanes de les quals només 800 tenien feina.

El 8 de gener va tenir lloc una altra temptativa de proclamar el comunisme llibertari a Sallent. Si bé el 1932 el moviment revolucionari havia estat més o menys espontani – encara que hi havia caldo de cultiu de sobres – el 1933 el moviment insurreccional va partir de l’organització local de la Federació Anarquista Ibèrica, la FAI.

Així doncs,¹⁰ a les 10 de la nit els revolucionaris van disparar sobre un guàrdia que estava patrullant els carrers, cosa li va provocar la mort,¹¹ i després van incendiar la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Sant Bernat, 20. L’incendi no va ser important pel fet que els mateixos guàrdies i alguns veïns el van poder apagar de seguida. Aquella nit es van sentir trets i explosius per tota la vila. Però la Guàrdia Civil volia venjança. A les 2 de la matinada els guàrdies van encerclar el local de la CNT del carrer Clos i va començar un tiroteig de pel·lícula que va durar una mitja hora. Allà mateix van ser crivellats a trets – en el moment de rendir-se – Francesc Codina Casas, de 20 anys, natural del veí poble de Balsareny, i Andrés Martínez García, de 18 anys i natural d’Almeria. També van resultar ferits altres cinc militants (dos d’ells van ser José Yepes, ferit de bala al braç quan onejava la bandera blanca, i José Raya Pérez) i, per l’altre bàndol, quatre guàrdies i un agutzil van resultar ferits també.

En el consegüent registre del local de la CNT es van trobar unes cent bombes, d’aquelles que es fabricaven artesanalment amb llaunes de conserva. Això va ser més que suficient per a clausurar el local durant mesos. En els dies posteriors es va produir una nodrida manifestació contra “els forasters” que, segons ells, s’havien fet els “amos del poble” i amenaçaven la convivència cívica.

Els ferits van ser traslladats a Manresa, i allà va morir per les ferides i el ja esmentat Andrés Martínez García. Els miners de Sallent van anar massivament al cementiri de Manresa portant una corona de flors. La Guàrdia Civil no els va permetre l’entrada en el recinte. Després els guàrdies es van dedicar a dissoldre tots els grups que es van ajuntar a xerrar al Passeig i a la Muralla de la capital del Bages, obligant-los a circular.¹²

A Sallent el moviment llibertari va arrelar en gran manera i va organitzar cinc grups anarquistes. O, més ben dit, els obrers i miners sallentinos van crear quatre grups anarquistes entre 1931 i 1934 que van ingressar a la FAI, com s’informava en el periòdic Tierra y Libertad. Es deien Germinal, La Peña Invencible, Aurora Naciente i Árbol Libertario, que van conformar entre tots una federació local de grups anarquistes. El 1935 es va formar el grup Los Vengadores, amb sallentinos que van haver de marxar-se a viure Manresa per causa de la repressió. A la comarca del Bages hi havia 3 federacions de grups: Cardona, Manresa i Sallent. Entre aquestes federacions i els altres grups anarquistes de la comarcal, sumaven uns 22 grups, dels quals 19 estaven formalment adscrits a la FAI.

Aquests grups de Sallent devien de sumar entre 30 i 40 militants. Gairebé amb total seguretat formaven part de les juntes dels sindicats, del Comitè de Defensa i del Comitè Pro-Presos (totes dues entitats de caràcter comarcal, però amb un pes determinant de Sallent). Però a més tenien una intensa vida cultural i social. Per exemple, el 1934 la federació local de grups va organitzar una “jira llibertària” (és a dir, una excursió), a la font de Lladó de Puig-reig (juntament amb els grups d’aquest poble). Van aconseguir ajuntar entre 400 i 500 persones.

A més, existia una agrupació de Joventuts Llibertàries que organitzava entre 30 i 50 joves de tots dos sexes. En aquest cas estem parlant de persones molt joves amb un alt grau de politització.¹³ S’havien criat a la calor de les lluites socials i el seu idealisme era proverbial. A moltes entrevistes a les persones grans que van conviure amb aquesta mena de militants anarquistes de l’entorn juvenil, es pot concloure que seguien un model de vida ètica. Les persones entrevistades sovint es neguen a reconèixer-se a si mateixes com a anarquistes perquè el model que van veure en aquelles persones de les Joventuts Llibertàries, el seu idealisme, el seu compromís, la seva passió per la cultura o la seva ètica en la vida, eren inigualables.

És a dir, que hi havia un moviment llibertari organitzat, en general per militants sallentinos, que tenien interès per les idees. No obstant això, la insurrecció de gener els va deixar exhausts. El desembre de 1933, la vaga insurreccional no va tenir repercussió al municipi.

Les vagues del període

Però el resultat de les insurreccions no va desorganitzar el moviment anarquista. La situació social era tan greu que els obrers estaven disposats a prosseguir amb les seves reivindicacions. El març de 1933, és a dir, a solament dos mesos de la insurrecció de gener, 180 miners es van tancar en la mina a 340 metres sota terra. Durant el conflicte van esclatar tres artefactes explosius. Els detinguts arran d’aquests artefactes van iniciar una vaga de fam a la presó de Manresa que va agitar encara més la complicada situació.

Podem comprovar a més com la repressió no li va passar massa factura al sindicalisme sallentí. Al Ple Regional de la CNT de març de 1933 es comptabilitzaven uns 1.000 afiliats en aquesta població. És a dir, que el moment de major crisi interna de la CNT, Sallent igualava en afiliats a Manresa, que era la capital de la comarca.

El març de 1934 l’empresa Potasses Ibèriques, SA (és a dir, la mina) es queixava de la baixa productivitat. Així que van suprimir les primes que compensaven els magres salaris. Com a conseqüència va esclatar una vaga. Aquesta vegada l’empresa tenia preparada una resposta i va contractar esquirols a Galícia. No els van dir que entraven a treballar a una empresa en vaga. Res més entrar al poble van ser rebuts a pedrades i dos d’ells van resultar ferits per un explosiu. Per aquest motiu es va detenir a unes 25 persones, entre elles a Diego Navarro i al seu cosí José Pérez Navarro. En el seu interrogatori, sota tortura, va participar en Miquel Badia, en aquells dies secretari d’Ordre Públic de Barcelona i enemic acèrrim dels anarquistes.

En aquells turbulents mesos d’abril i maig, també estava tenint lloc la vaga general de Saragossa. Els obrers de Sallent s’havien adherit a la campanya organitzada per Solidaridad Obrera, el diari Confederal, i volien acollir als fills dels vaguistes aragonesos. No obstant això, la situació sallentina era tan complicada que les pròpies famílies aragoneses van reclamar als seus fills de tornada tement per ells. De fet, el 5 de maig (dos dies abans d’arribar els nens), una manifestació d’aturats havia apedregat a la Guàrdia Civil, que va respondre a trets.

Però els treballadors van guanyar la vaga i van recuperar la prima. L’empresa no es va resignar i un mes després va suspendre la prima comunitària. I al seu torn, això desencadenà una altra vaga en ser acomiadat un altre treballador per protestar sobre aquest assumpte. La vaga va empitjorar la situació i l’empresa va respondre amb un lock-out. Tothom es va quedar sense feina i a poc a poc l’empresa va anar readmetent obrers dòcils, i reforçant la seva plantilla amb esquirols. En aquell moment els vaguistes van assassinar a dos d’ells. La tensió era tal que el poble va quedar ocupat per la Guàrdia Civil i el somatén. Josep Dencàs, conseller d’Interior de la Generalitat declararia que “la FAI presenta batalla i nosaltres l’acceptem”.

De manera que el dia 27 d’agost es va publicar un bàndol en el qual es donaven 3 dies perquè tots els acomiadats abandonessin el poble. Era el pacte de la fam. Cap empresari els tornaria a donar treball i s’havien d’anar. Molts van ser a Manresa on precisament van contribuir a la reestructuració de la CNT a la capital del Bages.¹⁴

Mentrestant, a l’empresa poc li va durar l’alegria. El 1936 els esquirols gallecs es van afiliar a la CNT. A més, la companyia va perdre el judici per acomiadament improcedent i es va veure obligada a readmetre als acomiadats. No sabia què fer amb ells.

Octubre i el Bienni Negre

Arribem a la Revolució d’Octubre de 1934. Com ens podem figurar, el moviment llibertari sallentí es trobava al límit. Al poble qui va prendre la iniciativa revolucionària va ser l’Ajuntament i el sector catalanista, identificat amb el Centre Republicà d’Esquerra (ERC) i Estat Català. Per cert, com al llarg de 1934 hi va haver tants acomiadaments a la mina que els encarregats es van afanyar a contractar tot tipus de treballadors i amb això un grup d’obrers afins a Estat Català va entrar a treballar a l’estiu. Això va disgustar als cenetistes, que els van titllar d’esquirols. La situació sempre va ser tibant entre les dues organitzacions. En canvi, no ho era tant amb ERC ja que compartien la Cooperativa Obrera Germanor, el gran centre associatiu, cultural i comercial del poble.

El 6 d’Octubre de 1934, res més conèixer-se l’aixecament a Barcelona es va proclamar la República Catalana. L’Aliança Obrera immediatament va estendre la vaga general per tot el poble. A la mina va hi hagué un petit enfrontament per a arrabassar-los les armes als vigilants i pels carrers del poble va patrullar un escamot de revolucionaris. L’endemà va baixar a Manresa un nodrit grup armat amb la intenció de combatre. Aquests revolucionaris pertanyien a ERC, Estat Català i també a la petita cèl·lula comunista del PCC ja que tenia presència a la mina.¹⁵

No obstant això, la proclamació de l’estat de guerra i l’arribada de les tropes de l’exèrcit van dissuadir a les autoritats en rebel·lia i els revolucionaris es van rendir o es van amagar. El dia 9 es va reprendre el treball en la mina i el 10 a les fàbriques tèxtils. Hi va haver un bon nombre de detencions, començant pel mateix alcalde, Magí Oriol Torredenflot, i tots els regidors d’ERC.¹⁶

No obstant això, el nou poder reaccionari que havia pres el control del poble va decidir escarmentar també als anarquistes que quedaven a la mina. De manera que 400 miners van ser acomiadats sense mirar si havien participat o no en la revolta. Per a la direcció de la mina tots eren igual de revoltosos.

L’any 1935 va ser relativament tranquil. Es va aprofitar el temps per a reposar-se dels cops de l’any anterior i per a reprendre l’activitat organitzativa, encara que de manera clandestina. Per això podem veure militants de Sallent als Plens comarcals i regionals de les Joventuts Llibertàries i de la CNT. Fins i tot van poder consolidar el seu ateneu, anomenat Centre de Cultura Floreal. El SUM va enviar dos representants al Ple Regional de gener de 1936, Josep Solsona i Francisco García.  

D’aquesta manera arribem a les eleccions de febrer de 1936. A Sallent el Front d’Esquerres va obtenir una victòria molt folgada, 1.855 vots a 1.049, i va recuperar el consistori.

Quan els sindicats van poder funcionar amb normalitat es va poder reconstruir l’important Sindicat Únic Miner. En el Congrés de Zaragoza Sallent estarà representada per aquest sindicat que va donar compte de 721 afiliats. Si bé, és obvi que havia perdut força, la CNT encara tenia molt de suport al poble. Tinguem en compte que per al moment del congrés només portaven dos mesos amb activitat legal i encara no s’havien pogut reconstruir la resta de rams.

Una de les principals decisions del Congrés de maig de 1936 va ser la readmissió dels Sindicats d’Oposició. Com hem dit abans, a Sallent el Fabril i Tèxtil tenia aquesta tendència. Al juny el sindicat va votar en assemblea general reintegrar-se en la CNT i aquesta entrada també va animar als altres, com el sindicat del Metall o el de Construcció.

En aquells mesos de maig a juliol de 1936, Sallent va ser un punt d’obligat pas per a les gires de mítings que cada cap de setmana agitaven la vida política espanyola i catalana. Pel municipi van passar Federica Montseny, Francisco Ascaso o Antonio Ortiz. Era obvi que l’Organització comptava amb la foguejada militància de l’Alt Llobregat, ja que un grup de miners participaria en els combats del 19 de juliol a Barcelona.

Per part seva, els republicans també comptaven amb una certa força. Segons les seves dades d’afiliació tenien unes 300 persones associades al maig. Van ser representats en el congrés d’ERC per Alexandre Alabart Sancho i per Josep Prat Canudas, que era el president del partit a Sallent. Cal indicar que, d’aquestes 300 persones d’ERC, 130 pertanyien a l’entitat Ateneu Sallentí d’Unió Republicana, el president de la qual era Pere Andorrà Playà.¹⁷ De seguida veurem quin paper va jugar.  

Els comunistes també van tenir el seu moment d’auge. En 1935 Rafael Bonals Bonet es va anar a la Unió Soviètica per a formar-se. El PCC després de 1934 va aconseguir assentar una estructura amb presència entre els miners. I al costat dels militants de la USC van aconseguir configurar una UGT, fundada el 8 de març. Abans de la guerra la central sindical socialista va arribar a comptar amb prop de 500 afiliats i a tenir una presència significativa en la mina.

Guerra i Revolució

La derrota de l’aixecament militar del 19 de juliol va portar Catalunya a una catarsi revolucionària. Sallent no va ser menys. Quan es va constatar que la Guàrdia Civil del poble romania fidel a la República i que el mateix ocorria amb el Batalló de Metralladores núm. 4 de Manresa, ja no calia témer gran cosa. La Guàrdia Civil va ser enviada a Manresa i els comitès van recuperar sis pistoles de la caserna i totes les armes del somatén i dels vigilants de la mina. Uns dies després van arribar uns fusells de Barcelona.

De seguida es va reorganitzar l’Ajuntament eliminant de la seva composició als regidors de dretes. Alhora es van organitzar diversos comitès. El primer, el Comitè de Defensa Comarcal, format per militants de la CNT-FAI. La Causa General ofereix els noms de Ginés Navarro Muñoz, Josep Solsona Carré i Josep Riera Fábregas, com a membres d’aquest comitè a Sallent. Els tres eren miners i destacats militants llibertaris i confederals. Aquest comitè es va encarregar d’impulsar un Comitè de Milícies Antifeixistes, de caràcter comarcal (el dubte està en si el primer comitè va derivar en l’altre o van ser el mateix), per a eliminar qualsevol conat de revolta feixista. Recordem que a la regió de l’Alt Llobregat el carlisme tenia un fort pes sociològic i que havien intentat revoltar-se a Gironella.

Com a acció pràctica d’aquest comitè destacava la presa de l’empresa d’autobusos Manresa – Berga – Guardiola, la seu de la qual estava situada a la primera ciutat, així com la confiscació dels tallers d’Oxigen i Construccions Metàl·liques del Llobregat a Sallent. L’empresa va ser reconvertida en una fàbrica d’armes i va arribar a tenir uns 400 obrers i obreres treballant a ple rendiment. En una visita a finals de 1936 del futur president de la Generalitat, Josep Tarradellas, declararia que “no semblen obrers que treballin per una semanada, sinó uns artífexs que treballen amb devoció idealista i disciplina de soldats”.¹⁸

Existiria un tercer comitè, el Comitè Revolucionari Antifeixista, que era un comitè que unia les diferents forces polítiques i sindicals del municipi. El formaven Jaume Mas i Rafael Bonals per la UGT, José Molina pel PCC (abans de convertir-se en el PSUC), Vicenç Planella pel POUM, Pere Andorrà per ERC i Joan Butchacas, Isidre Flotats Caus, Josep Solsona i Ginés Navarro per CNT. Aquest comitè s’encarregaria, en primer lloc, de la seguretat. Les seves funcions immediates passaven per controlar el territori: aixecar barricades, tenir control de qui entrava o sortia del poble, requisar totes les armes de la zona o expedir permisos d’armes, entre altres funcions. Finalment, hi havia un Comitè del Front Popular, que operava des de l’Ajuntament.¹⁹

Les patrulles de Sallent van tenir molt mala fama entre les dretes i aviat es generà una llegenda negra entorn d’elles. Amb tot, és cert que van efectuar execucions de civils. Només el mes de juliol van resultar mortes de manera violenta nou persones. Entre elles, hi havia quatre missioners claretians i dos membres de la Lliga Regionalista, segons la Causa General.

També va ser executat l’excenetista Juan Alcón, antic membre destacat de la FAI i represaliat el 1932. La raó va ser que durant les vagues de 1934 va ser confident de la direcció de la mina i per culpa seva diversos companys van ser acomiadats. El 16 d’agost van ser executats sis membres de la Lliga Regionalista sallentina a Castellbell i el Vilar. Entre ells estava l’alcalde que havia governat després d’Octubre de 1934.

En total hi hagueren 23 persones del poble que van morir violentament (20 per obra dels milicians). ²⁰Les seves accions no només es van limitar a Sallent, sinó que també es van realitzar incursions a altres pobles com Avinyó (on van anar a buscar un altre monjo claretià), Castellbell i el Vilar, Sant Fruitós de Bages i la Pobla de Lillet. Cap a l’agost el Comitè Revolucionari va derivar en una entitat civil que realitzava més aviat projectes econòmics i socials per al poble.

Totes les forces antifeixistes es van fer amb nous locals a costa dels de les dretes i de l’Església. La UGT va ocupar el convent i escoles confessionals. La CNT es va dividir per sindicats. Així que el Fabril i Tèxtil i el ram del Metall (que hem vist abans que eren sindicats treintistes) van instal·lar la seva seu a les Escoles Confessionals dels missioners del Sagrat Cor; el de la Construcció a l’Església i el Sindicat Únic Miner a la casa parroquial del carrer Clos, 4; les Joventuts Llibertàries i la FAI a la casa de la societat del bisbat de Vic. Altres organitzacions també van prendre altres edificis.

Com a curiositat, el 2017 es va produir el descobriment de 7,6 tones de dinamita i 450 magranes de tipus “FAI”, amagades des de la guerra en un fals envà a la casa parroquial. Unes obres en l’edifici van deixar al descobert les armes, que van ser ràpidament confiscades per la unitat antiterrorista dels Mossos d’Esquadra.²¹

Els treballadors es van fer càrrec de la majoria de les empreses. Algunes dominant-les completament com, l’abans nomenada, Construccions Metàl·liques o la mina, que es va reconstituir en Potasses Ibèriques Empresa Col·lectivitzada, la foneria Metales y Plateria Ribera. A més, es van formar les cooperatives de lampistas i electricistes d’una banda i la de paletes per l’altre, les dues adherides a la CNT.

Altres empreses, en canvi, van ser gestionades per un comitè de control obrer, encara que nominalment seguien vinculades als antics propietaris. Aquest va ser el cas de Tèxtil Cotonera, SA., Tallers Morral, la casa Riera, Emilio Cortés, Camprubí de construcció, Mata i Pons, Solervicenç, Berenguer, i altres més. Durant les primeres setmanes totes les nòmines portaven els segells del Comitè Revolucionari Antifeixista i algunes empreses van pagar transitòriament els salaris a través del Comitè. Per tant, el Comitè havia de recaptar un impost de guerra per a això.

Així doncs, el Comitè no va dubtar a imposar multar als qui consideraven persones faccioses o contràries al nou estat de les coses per a finançar l’esforç de guerra. Eren multes petites, però que es repetien en el temps. Després de la caiguda de Catalunya sota el control franquista aquesta pràctica va ser un dels arguments per a processar als detinguts.

I a la vegada torn l’Ajuntament també es va sumar al procés socialitzador. El mes d’agost va municipalitzar la companyia de la llum i les dues d’aigües del poble: La Sallentina i Aigües de Cabrianas, SA. També es van iniciar obres per a donar treball als obrers en atur. També la Cooperativa Germanor va ampliar el seu personal i, per part seva, alguns agricultors van ocupar terres que els seus antics propietaris havien fugit del poble.

A nivell de Catalunya, a l’agost de 1936, la CNT va decidir acabar amb el Comitè Central de Milícies Antifeixista. Això va acabar decidint la seva entrada en el Govern de la Generalitat que es va produir a finals de setembre. Una de les primeres mesures que va prendre la nova autoritat va ser la d’acabar amb els comitès locals. A Sallent això va fer que es constituís un Consell Municipal que va entrar en vigor a l’octubre.

El Consell el formava 6 membres d’ERC, 6 de la UGT, 6 de la CNT i 4 dels Rabassaires. Els quatre de la CNT eren Josep Solsona Carré, Domingo Xixons Ravetllat, Emeterio Robert Gandilló i Lluís Manubens Rodellas. El consell municipal estava presidit per Pere Andorrà, d’ERC, que tenia bones relacions amb els llibertaris. A efectes pràctics aquests controlaven les conselleries més importants (Seguretat, Proveïments i Economia).²²

El nou consistori va emprendre noves obres públiques per a donar treball als aturats. Per exemple, endrerrocar les esglésies que havien estat incendiades al juliol o ampliant les escoles. També va iniciar la municipalització de l’habitatge. En canvi, no va poder desenvolupar altres projectes que tenia, com la construcció d’una petita presa en Cabrianes per a fabricar electricitat.

Les milícies

La guerra fou una obsessió per als revolucionaris. De fet, tota l’economia s’orientava a fer front a les exigències del conflicte bèl·lic. Els miners, que havien deixat de treballar, es van preparar per a la guerra. A l’agost van fer assemblees per a preparar una columna i el 4 de setembre va sortir la primera milícia de Sallent. Aquesta es va unir a la columna que va partir de Manresa el dia 7. Es diria Columna Terra i Llibertat. Al principi aquesta unitat va ser coneguda sota el nom de Roig i Negre, per això hi ha equivocacions. Quan van arribar a Barcelona es van adonar que ja existia una altra columna amb el mateix nom i li ho van canviar.

La Columna va ser enviada a Madrid com un reforç que li oferia la Generalitat al Govern de Largo Caballero i va arribar a la capital els dies 10-11 de setembre. A partir d’aquí la unitat va viure un llarg periple que la va portar des del front de la Serra de Gredos a Toledo a la Serra d’Albarrasí a Conca. Va romandre en els fronts del centre fins a març de 1937, quan va tornar a Catalunya per a militaritzar-se.

La milícia de Sallent conformava la tercera centúria de la columna. El seu delegat era Joan Butchacas Vilaseca, i va tenir responsabilitats en el comitè de guerra de la columna, així com Jaume Crusellas Genescà, també del poble. Ti tenia amb entre 120 i 135 milicians. Amb el pas de la guerra aquesta xifra va anar minvant a causa de les baixes i malalties del front.

No obstant això, aquesta no va ser l’única unitat on es van allistar els milicians. Per exemple, hi hagué 18 militants en la columna Aguilons, set en Ascaso, cinc en Durruti, etc. La CNT va organitzar entre 160 i 180 milicians (només tenim recollides tres dones entre ells). Per part seva, la UGT sallentina va enviar vuit milicians al capdavant, a la Columna Del Barrio, i els catalanistes 16 a la columna Macià-Companys.²³

Amb la militarització molts quints del poble van ser reclutats i enviats a les noves unitats militars que s’anaven formant. La CNT sallentina va voler participar en l’Escola Popular de Guerra, que estava formant oficials per a l’exèrcit. Cap a gener o febrer de 1937 la CNT (i tots els partits en general) enviava joves que en alguns casos havien passat per les milícies per a rebre formació militar reglada i poder utilitzar-los després per a la guerra.

La vida al poble

Quant a la vida en la rereguarda republicana, moltes de les diferències de criteri entre sectors de la població durant la Guerra Civil es dirimien en les noves institucions, encara que també es traduïa en l’ambient del carrer.

En primer lloc, cal comentar que a causa del decret de sindicalización obligatòria les centrals sindicals es van expandir extraordinàriament. La CNT sallentina va augmentar la seva força aconseguint més de 2.500 afiliats, mentre que la UGT va irrompre amb potència arribant a prop del miler d’afiliats. Com a moltes altres poblacions a la UGT van ingressar aquells treballadors que no tenien un altre remei que afiliar-se a algun sindicat, i que fins aquell moment o bé havien sigut apolítics o bé simpatitzaven amb les dretes. Aquesta seria la situació del sindicat del comerç ADCI, per exemple. En altres casos es tractava de velles picabaralles personals amb els anarquistes, com podrien ser la d’aquells miners i treballadores i treballadors del ram del tèxtil que es van afiliar a la UGT. A més, el PSUC va barrar-li el pas al POUM, copant la Junta de la UGT.

Entre les disputes entre les forces partidàries de la revolució i les seves contràries destacaria la qüestió dels proveïments i aprovisionaments. A Sallent la CNT controlava la conselleria de Proveïments. A la tardor de 1936 havia fundat una Cooperativa Confederal que utilitzaven les famílies associades. Però la Confederació volia la socialització de tot el comerç. Així que el 23 d’abril de 1937 es va convocar una assemblea general per a debatre sobre la col·lectivització de les botigues i comerços de la localitat. A un document de la UGT es relata aquest esdeveniment, i es descriu que van assistir unes 1.500 persones i que van aprovar per unanimitat socialitzar el comerç. Per tant, la CNT va voler portar al Consell Municipal aquesta decisió popular.²⁴

La socialització va ser paralitzada al consell fins que es posicionessin totes les organitzacions. Es va debatre el 2 de maig, just a l’inici dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i aquest episodi sallentí es podria situar en aquell mateix context. La UGT i els Rabassaires es van oposar a la socialització. Els primers perquè no ho veien necessari (encara que cal remarcar la composició sociològica del seu sindicat de comerç, totalment contrari a qualsevol col·lectivització dels negocis particulars), mentre que els rabassaires van respondre que no era d’interès per als pagesos, ja que tenien altres formes de comercialitzar els seus productes. ERC es va abstenir, argumentant que només aprovaria allò que la Generalitat considerés legal i que no tenien clar si aquesta proposta ho era. I el POUM també es va abstenir. A Sallent el POUM va jugar un rol molt secundari en tot moment i es dedueix que mai va disposar de quadres ben preparats.

A la sessió del 4 de maig es va donar compte del resultat de les assemblees de les diferents organitzacions que traslladaven la negativa. Per consegüent, els consellers delegats de CNT que gestionaven els proveïments van presentar la seva dimissió. La UGT es va negar a acceptar la conselleria i va proposar una comissió conjunta amb ERC i els Rabassaires per a gestionar d’ara endavant els proveïments. El POUM, per part seva, es tornà a abstenir de participar en la comissió.

El resultat de tot aquest batibull va ser que la CNT va impulsar la seva Cooperativa Confederal, que va acabar sent com un gran centre comercial amb preus rebaixats per a la seva afiliació. En efecte, van rebaixar els preus per a fer-li la competència als comerços que havien bloquejat la socialització.

Així estaven les coses al maig, que d’altra banda va resultar tranquil al poble a nivell d’ordre públic. La CNT dominava la centraleta de telèfons i l’estació de tren, de manera que no va haver-hi atacs. Els militants comunistes de la UGT s’havien preparat per a defensar els seus locals. Així i tot, en el llarg informe abans esmentat reconeixien que no podien haver resistit gaire atès que els anarquistes disposaven d’armes de guerra. La nit del 17 al 18 de maig uns militants de l’Agrupació dels Amics de Durruti estaven amagant unes caixes d’explosius. Pel que sembla, un obús va caure a terra i va explotar, quedant un company mort i quedant ferit un altre, que va perdre una cama i una mà. No obstant això, no ha estat possible recuperar aquests noms.

Malgrat tot, el dia 2 de maig, Pere Mollart Prades, afiliat a CNT, va ser recollit per uns milicians armats que conduïen un cotxe. Mai més es va tornar a saber res d’en Mollart i a la Causa General es pressuposa que va ser assassinat per aquells milicians. Aquest va ser l’únic cas de mort violenta a causa dels Fets de Maig al poble. Es desconeix l’autoria, però segons el context es presumeix que van ser els comunistes, que per alguna raó es volien parapetar al seu local. No obstant això, no s’han pogut recollir protestes per aquest assassinat per part de la Confederació.

Un grup d’uns 40 militants miners de Sallent es trobava a Barcelona just en aquells dies dels Fets de Maig. Estaven en plenes negociacions sobre les exportacions de potassa a l’estranger. I donada la seva ubicació, van combatre a les barricades de Barcelona.

Es pot veure que la CNT sempre va tenir la situació controlada al poble. Per exemple, a finals de setembre de 1937 hi hagué unes protestes de carrer que afectaven els pagesos, acusats d’acaparar i de boicotejar els proveïments del poble. Ells a la vegada acusaven “els forasters” de robar-los fruita i verdura de les hortes. El cas va arribar a majors quan Unió de Rabassaires i ERC van dimitir dels seus càrrecs del Consell Municipal, quedant aquest en mans de la CNT i del PSUC. El nou alcalde interí, durant algunes setmanes, va ser en Joan Butchacas, fins que els dimitits van acceptar reintegrar-s’hi, tornant Pere Andorrà al càrrec. El que no va poder reintegrar-se va ser el conseller del POUM, després de ser il·legalitzat aquest partit al juliol de 1937. Els seus militants es van implicar d’ara endavant a la CNT, mentre que aquells que eren membres de a la UGT van ser expulsats d’aquesta.

Un altre factor important era la mina. La mina, a nivell empresarial, estava presidida per Josep Solsona, destacat militant confederal. La seva col·lectivització no la va salvar d’una forta davallada de la producció, atès que gran part de la seva plantilla estava en el front i tampoc disposaven de molts mitjans per a reprendre el treball. El Govern de la República la va nacionalitzar i la va unir a les mines de Súria i Cardona com si fos la mateixa empresa. Així i tot, no va canviar gaire la manera de funcionar i la producció va caure fins i tot més. Era necessària una inversió que mai va arribar-hi.

Dels principals problemes que va haver de fer front el Consell Municipal va ser la gran quantitat de refugiats que van arribar a Sallent. Van ser acollits a diversos centres i també a les cases particulars. Altres qüestions que tenien rellevància tenien a veure amb la construcció dels refugis antiaeris, amb l’evacuació de les persones més compromeses al final i amb el desenllaç de la guerra.

Sense tenir números molt precisos es pot estimar en més d’una trentena les persones mortes als fronts de guerra. D’elles podem afirmar la filiació cenetista de 17, si fem cas de l’extraordinari treball de l’Associació Isaac Puente i el seu projecte Sang Anarquista.²⁵ Aquestes víctimes mortals dels combats de guerra es van repartir per totes les batalles en les quals van participar sallentins: Brunete, Belchite, Ebre, Peñarroya o la de Catalunya. Suposen el contingent de morts confederals més gran de la comarca de l’Alt Llobregat, per davant fins i tot de Manresa o de Berga.

Un altre balanç és el de la repressió. Les persones represaliades de Sallent van ser diversos centenars. D’elles hi va haver 125 judicis sumaríssims. I d’ells sis afusellaments: Ramon Fainé Camprubí (CNT), Manuel García Pérez (CNT), Eduard Sabartés Nadal (UR), Gil Solé Vidal (CNT), Ramon Vilardell Majoral (ERC, CNT) i Ginés Zamora Román (CNT). Josep Planas Calmet va ser condemnat a mort i amnistiat. A més, cal comentar que el cenetista Jaume Carballo va morir a la presó. Per si en no fos prou, Salvador Ventura Tor, Joan Poch Sardà i Jaume Escalé Puig – també de la CNT – van morir en el camp d’extermini de Mauthausen-Gusen durant la Segona Guerra Mundial.²⁶

Per contra, no pocs llibertaris sallentins – ja ho fossin de naixement o de veïnatge – van participar a la Resistència francesa i a la guerrilla antifranquista. Una mostra d’això va ser la col·laboració de Joan Puig Elías al Batalló Llibertat o de Casto Ballesta, que va arribar a dirigir tres grups llibertaris de guerrillers de la Resistència francesa. Mentre que militants com José Iglesias Paz o Antonio Moreno Alarcón (àlies “Cejablanca”) estarien implicats a la lluita guerrillera espanyola. Van ser jutjats en 1952 i en Moreno va ser condemnat a mort, encara que va veure la seva pena commutada a 30 anys de presó, mentre que cinc dels seus companys van ser executats.

De fet, la vila de Sallent va ser escollida per a realitzar un atemptat contra Franco el 1947, operació en la qual van participar uns 50 guerrillers sota la coordinació de Ramon Vila Capdevila. Per desgràcia, va ser descoberta abans d’hora i els seus components van haver d’ocultar-se. Pel que sembla un d’aquells guerrillers era Francisco Denís Díez (àlies “Catalá”), que va ser detingut dos anys més tard prop de Gironella. En ser traslladat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sallent, va ingerir una píndola de cianur que portava amagada, morint en la seva cel·la el 3 de juny de 1949.

Conclusions

L’època republicana va ser un moment de grans convulsions socials. Fruit de l’enfonsament d’un règim impopular, la democràcia republicana mai va aconseguir assentar-se al país, ja que les dretes no li van concedir ni un minut de tranquil·litat. D’altra banda, existia una situació d’emergència social que s’identificava amb el problema agrari i amb l’atur obrer a les ciutats i als pobles industrials. Cada nova fàbrica atreia centenars de famílies que buscaven treball a les seves portes, disposades a treballar per jornals de misèria. Els fabricants s’aprofitaven d’aquesta situació estructural i tenien una pèssima concepció de la classe obrera.

Sallent podria considerar-se un exemple d’això, atès que l’arribada en massa de milers de persones que arribaven amb el posat i que s’enfrontaven a unes condicions de vida que fregaven l’inhumà, va garantir un gran contingent laboral afectat per un gran malestar. Les idees revolucionàries van arrelar entre els sectors més oprimits, per tant.

Un altre factor a tenir en compte és que la CNT de Sallent a diferència d’altres municipis de l’Alt Llobregat, va aconseguir resistir la crisi que va suposar l’escissió treintista. Si bé durant alguns anys van perdre el potent sector del tèxtil, més endavant el van tornar a recuperar, amb Joan Butchacas al capdavant. Això no treu perquè, aprofitant la situació de desorganització, entrés en escena la UGT.

Seguint els esdeveniments de la guerra, podem veure clar que la CNT va tenir el control de Sallent en tot moment. Malgrat això, en efecte, va tenir frecs amb una UGT que, no per això van posar en perill l’hegemonia anarcosindicalista.

També van existir enfrontaments amb el sector catalanista que conformaven ERC i Unió de Rabassaires. Però aquests xocs eren fruit de la complicada barreja de poblacions que es dividia entre catalans i “castellans” (andalusos, murcians, aragonesos o gallecs) al qual també caldria sumar el sempre complicat factor de l’acollida de refugiats. En definitiva, era un conflicte latent que va ser comú a altres poblacions del Bages com Cardona o Súria, també mineres. No obstant això, també a Sallent la CNT va saber eludir aquest problema.

Es poden constatar les relativament bones relacions amb el republicanisme català que van tenir els membres de les juntes i comitès de la CNT. Existia un enteniment no exempt de discrepàncies puntuals. Així, l’alcalde per ERC, Ramon Arnau, estava afiliat a la CNT durant la guerra. De fet, també es pot constatar el predomini dels cognoms catalans entre el cos dinamitzador de l’anarcosindicalisme sallentino. On predominaven els forans més rotundament era a la mina… i la mina va ser el factor que va propiciar la milícia de Sallent.

El pas del franquisme va destrossar tot aquest moviment revolucionari local. Els quadres llibertaris van acabar morts, presos o a l’exili. A la generació següent, ja en els anys 60, el seu buit va ser ocupat per una militància formada a l’escalfor dels nous temps. Llavors predominaria el PSUC i Comissions Obreres. La CNT no ressorgiria a Sallent fins el 1977.

1. Flores, Pedro (1981). Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardener: Contribución a la historia de Manresa y comarca, p. 110. ↩︎
2. Programa del grupo anarquista de Sallent, titulado La Vida, Pèsol Negre, 2002 ↩︎
3. Joan Butchacas Vilaseca, carta a Pedro Flores. Fondo Pedro Flores, carpeta XI. Arxiu Comarcal del Bages. ↩︎
4. Ver Gonfaus, Joan. Cultura. L’Opinió Sallentina, núm. 3, 14/08/1931.
   https://trencadis.diba.cat/Trencadis/imgview/trencadis/diba20201251442032F2/3?contentFlg=0 ↩︎
5. El Dia, 23-1-1932, p. 2. ↩︎
6. Detinguts: Antoni March, Antoni Bagés, Joan Meler, Antoni Llorens, Salvador Ventura, Domingo Martínez, Antoni Alias y Josep Cabaco. Serra, J. (1988): p. 56 ↩︎
7. Es tractava de Juan Jiménez Parra, Salvador Lozano Ruíz, Antonio Moreno Alarcón, Ginés Navarro Muñoz, Ramon Rivera Soler, Antonio Soler Falcó, Eduardo Soler Falcó, Pascual Torres Hernández y Domingo Xixons Revellart. Recollit a Giráldez, Jesús (2013). Creyeron que éramos rebaño […], p. 237-238. Jaume Serra (op. cit.) també afegeix Llàtzer Ayllon Mayor i Julián Campos Travé. ↩︎
8. Eren Juan Alcón, Benet Cano, Miquel Comellas, Jaume Escolar, Domingo Fitó, Salvador Manyalich i Josep Moradell ↩︎
9. La periodista Irene Polo i el conflicte miner de Sallent del 1933: <https://mnactec.cat/revista-eix/la-periodista-irene-polo-i-el-conflicte-miner-del-1933-a-sallent/> ↩︎
10. Aquesta versió es pot llegir en Coronada Pozuelo, La proclamació del comunisme llibertari a Sallent (1932). L’Esparver, n. 44, gen-feb 1983 pàg. 14-15. No obstant això, es confon d’any i d’insurrecció, ja que el relat dels fets encaixa en la del 8 de gener de 1933 i no amb la de 1932. ↩︎
11. Segons la versió de la Guàrdia Civil, el guàrdia de segona, Enrique Del Canto Lucas, va quedar malferit al terra i va ser rematat allà mateix amb cinc trets al cap. Altres quatre guàrdies van resultar ferits a causa dels tirotejos: els sergents Francisco Aviñó Adell i Arturo Colón Montfort, i els guàrdies Francisco García Sánchez i Pablo Escudero López. López Corral, Miguel; Hernández Alonso, Rafael. Libro de Honor. Fallecidos de la Guardia Civil en Acto de Servicio desde su fundación, en 1844. Fundación Guardia Civil, 2020. p. 85 ↩︎
12. El Pla de Bages, 10/09/1933 ↩︎
13. Pedro Flores a Las luchas sociales […], ens dóna alguns noms: Jaume Cruselles, Josep Dot, Cristóbal Ballesta, els germans Haro, José Iglesias, Ricardo Álvarez i José Pérez Navarro. ↩︎
14. Pedro Flores a Las luchas sociales […], cita els casos concrets de Manuel Ruíz, Yepes, els germans Malsand, Jesús García, Gabriel Piedra, els germans Alarcón, Girona, Lozano, entre d’altres. ↩︎
15. El PCC sallentí tenia 21 militants al seu congrés d’abril de 1933. Serra, Jaume (1988): p. 105 ↩︎
16. Entre els detinguts figuraven Pere Andorrà Playà (ERC), Ramon Arnau Guinó (ERC, El Ràdium), Félix Cañas López, Josep Casas Pitarque, Eudald Codina Cardona (ERC), Rafael Colldeforns Bernal, Josep Cots Cuenca, Joan Cuadrado García, Pere Dases Santaeulària, Joan Dachs Armengol (ERC), Joan Gonfaus Mas (ERC, CNT), Antonio Granados Fernández, José Molina Molina (PCC), Salvador Monts Castelló, Magí Oriol Torredenflot (ERC), Genís Ortíz González, Vicenç Planella Amigó, Leandre Pons Casas (ERC), Manuel Sáez Martínez (PCC) y Ramon Vilardell Mayor (ERC). El Dia, 01/08/1935, p. 6. ↩︎
17. CDMH, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo , 820, 14, 51 ↩︎
18. de Madariaga Fernández, Francisco Javier (2005), Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil. (tesina) p. 679. ↩︎
19. Segons la Causa General: Francisco Vázquez Ríos, presidente; Manuel Esponella Dachs (UGT-PSUC), Ramon Arnau (ERC), Josep Trenco Andreu (CNT), Josep Prat Canudas (ERC), Pere Andorrá (ERC) i un tal Tarrés (del que no es diu el nom. Podria ser l’Antoni Tarrés Mas o el Josep Tarrés Moselle, tots dos d’ERC). ↩︎
20. Àngel Vila Bonals, Francesc Martí Munt, Marcel·lí Sellarés Esquius, Marcel·lí Mur Blanch, Joan Marcet Soler, Jaume Payàs Fargas, Marià Benífar Alsinellas, Josep Mas Soldevila, Pere Saldoni Roca, Valentí Bohigas Matarrodona, Víctor Pont Viñas, Joan Vila Torras, Sebastià Llenas Coll, Joan Junyent Puigbó, Pere Algué Riera, Joan Esteve Manyoses, Josep Sorribes Esquerra, Josep Capdevila Portet, Lluís Viladot Sala i Josep Laborda Vidal. ↩︎
21. Sallés, Quico. Encuentran un arsenal de granadas y dinamita de la CNT en una rectoría. 21/07/2017
    https://www.lavanguardia.com/local/bages/20170112/413305301311/tedax-rectoria-cnt-explosivos-arsenal.html ↩︎
22. La resta dels consellers eren: Ramon Arnau Guinó, Rafael Bonals Colldeforns, Salvador Sardans Claret, Ramon Barniol Xipell, Jaume Caballol Sató, per ERC; Augusto Gil Cánovas, Esteve Tardà Grilló, Ramon Armengol Calderer, José Molina Molina, Juan García González i Bonifacio Ruiz Bernalta, per la UGT; Eduard Sabartés Nadal, Josep Vila Soler, Jacint Serra Noguera i Josep Gonfaus Mills, per UdR. ↩︎
23. Dades de les fitxes de milícies de Sallent: CDMH-POLÍTICO-SOCIAL – BARCELONA, GENERALITAT – Ligall_GENERALITAT,498, 3 – 4- 5 i 6 ↩︎
24. Informe de la Federació Local de la UGT de Sallent, 25 de maig de 1937. Arxiu Municipal del Bages. Político-Social – Barcelona, Generalitat – ligall -501. ACBG31-6-T2-62. CDMH-POLÍTICO-SOCIAL – BARCELONA, GENERALITAT – ligall,501 ↩︎
25. Sangre Anarquista <http://www.navioanarquico.org/index.php/sangre> ↩︎
26. Altres noms de deportats a Mauthausen-Gusen són: Francisco Fernández Cuadrado i Josep Duró Sabata, que van ser alliberats, encara que el segon va morir en 1945 a conseqüència de la seva mal estat després de la seva sortida del camp. Altres morts de Sallent en el camp d’extermini van ser Manuel Giménez Garrido, Llorenç Vilaseca Carrió, José Hato Fernández i Jaume Aris Sabata.
    https://www.maimes.ateneurocaus.cat/ ↩︎