Callús

Igual que altres pobles de la comarca, a pesar un d’un passat medieval, l’origen de Callús com a població moderna està vinculat estretament amb la producció tèxtil arran de la instal·lació en el municipi de diverses fàbriques que aprofitaven la força del riu. En solament quatre quilòmetres es van crear les fàbriques de la colònia Antius, Filatures Ibèriques, la colònia Cortés, la colònia Cal Cavaller i la Fàbrica Nova. Aquesta economia es complementava amb altres fàbriques més petites, tant de guix, molins de blat, tallers de diferents tipus, fusteries i serradores, així com diversos telers més. A més, durant el primer terç del segle es va construir un tram de tren fins a Súria, que tenia una estació a Callús. Tot això va ser un pol d’atracció perquè arribessin al poble nous habitants, aconseguint 1.484 habitants pel 1936.

Les primeres organitzacions obreres del poble van tenir contacte, o més directament, van ser organitzades, per militants de Súria. Aquest poble miner tenia un potent Sindicat Únic creat el 1912 i, per tant, era capaç de projectar la seva influència pels voltants. La crisi del tèxtil de la postguerra mundial va va ser molt greu al poble.

Al desembre de 1919, Callús va enviar un representant del ram del tèxtil al Congrés de Madrid de la CNT. Més endavant, en els anys 20, durant la dictadura de Primo de Rivera es van obrir dues cooperatives: la Cooperativa Obrera (1925-26) i la Unió Callusenca (1923-1966). Van ser centres de treball, de comerç i també de socialització i politització. Les cooperatives van ser clau per a l’arrelament posterior de les idees republicanes i sindicalistes al poble. En aquells anys de dictadura les societats obreres i els sindicats no podien funcionar amb normalitat, així que qui s’ocupava de l’espai organitzatiu i educatiu eren les cooperatives.

Altres espais de politització van ser les societats o cafès. Al poble hi havia dos: un de dretes i l’altre d’esquerres. El primer d’ells era la Societat Recreativa Unió Patriòtica, també coneguda com “els de Dalt”, situat en la carretera de Cardona, 46. El segon era el cafè “dels de Baix” o de la gent de baix i d’esquerres. Estava situat entre dos espais, l’un a la sala Cal Puig i l’altre en la Societat La Florida. L’hostilitat entre els dos bàndols era tan gran que per Pasqua intentaven no coincidir al carrer per a evitar incidents.¹

L’arribada de la Segona República va produir un gran fervor popular. En el municipi va guanyar folgadament les eleccions la candidatura republicana. Aquella nit, la multitud que celebrava la victòria republicana va aconseguir entrar a l’Ajuntament i va llançar el retrat d’Alfons XIII pel balcó. Ho van cremar a la carretera enmig d’una gran xerinola.² Va exercir el càrrec d’alcalde provisional Federic Vers i Currià, fins que en les eleccions municipals de juny va ser substituït pel també republicà Josep Capsada i Gras.

El 1931 Callús va aparèixer en les pàgines dels diaris obrers amb motiu d’una vaga. Van ser quatre mesos de vaga a la serradora Portella que van culminar en una victòria a primers de maig de 1931.³ Aquesta vaga va ser duta a terme pel Sindicat Únic de la Fusta de Manresa i van signar en el seu nom Pedro Fitó i Lluís Canal, militants d’aquest sindicat, pertanyent a la Federació Local de Sindicats Únics de Manresa. L’acord contemplava el reconeixement del sindicat, la jornada de 8 hores, la implantació d’una assegurança d’accidents, el repartiment del treball en cas de crisi, que no es pogués acomiadar obrers sense causa justificada, la readmissió d’acomiadats des de novembre (data d’inici del conflicte) i una escala salarial que millorava l’existent. En resum, una victòria total.

Però no hi ha de deixar de costat el clima polític que vivia tota Espanya. La Segona República acabava de néixer i aquell moment suposava l’inici d’una potent ofensiva obrera a tots els fronts, que es caracteritzava per una onada de conflictes i vagues per a millorar les seves condicions de vida. En l’aspecte polític, Esquerra Republicana, havia aconseguit com hem dit abans, la majoria dels regidors del consistori de 1931. En proclamar-se la República, la societat de Cal Puig es va transformar en una nova entitat anomenada Catalunya Nova, vinculada a ERC. Al seu torn, la societat conservadora Unió Patriòtica va passar a formar part de la Lliga Regionalista. Per a prendre distància amb l’anterior règim, va canviar el seu nom a Societat L’Aliança.

El 17 de juny es va fundar el Sindicat Únic de Treballadors de Callús. Estava format per les seccions de ram del tèxtil, de la fusta i paletes. El seu local durant la República va ser la Casa Baraldés, situat al carrer Montserrat. Es va nomenar una junta formada per Joaquim Clotet Sagués, president; Francesc Puig Lladó, vicepresident; Anton Biosca Elias, comptador; Carles Tomasa Estrada, tresorer; Josep Calmet Muixí, secretari; Agustí Closa Santasusana, sotssecretari i els vocals Tomàs Gall Alsina, Pere Lladó Iglesias, Ramon Planes Esquius i Josep Biosca Elias. És indicatiu que en l’acta de constitució s’especifiqui que “el SUT seguiria els objectius de la Confederació Nacional del Treball sense recórrer a violència de cap classe”.⁴ En un context de forts enfrontaments socials, aquesta declaració serà determinant per al posicionament del SUT de Callús dins de la CNT de la República.

El SUT de Callús no va participar al Ple Regional d’agost de 1931. Callús, en canvi, sí que va enviar delegats als Plens Regionals de 1932 i el de 1933, cotitzant per 250 i 300 afiliats respectivament. No va participar ni al Congrés de Madrid de 1931 ni al de Saragossa de 1936. Com veiem, es tracta d’una participació irregular en la vida orgànica de la CNT i per tant el SUT era un sindicat dependent dels contactes amb altres poblacions. En aquests anys de la República el sindicat va caure sota la influència dels potents sindicats de Manresa, i això implicava seguir la seva línia política. Així que no és d’estranyar que participés en els plens i comicis dels Sindicats d’Oposició de la CNT i també en els fronts únics antifeixistes.

Després de la vaga de Portella, el desenvolupament de l’activitat del sindicat es va centrar en qüestions relacionades amb el ram del tèxtil. Això va provocar la dimissió a primers de 1932 del president Joaquim Clotet, de Francesc Puig i de Josep Calmet, que pertanyien al ram de la construcció i deien no entendre els detalls del tèxtil. En aquells moments s’havia viscut una onada de vagues del ram tèxtil provocada per les negociacions de les bases, que era el conveni laboral del sector. En un altre ordre de coses, es van afiliar en aquests moments tots els treballadors de la Cooperativa.

El SUT de Callús no va participar de les insurreccions llibertàries de 1932 i 1933. Al contrari, es va desmarcar d’elles. Amb aquesta actitud es va anar acostant a altres sindicats treintistas de la comarca. Ara oferirem una explicació sobre el treintismo, però continuem veient l’evolució del SUT de Callús.

A l’octubre de 1932 tornem a veure a les actes del SUT que el president era de nou Joaquim Clotet, per la qual cosa es pot veure la seva implicació en la via que havia pres el sindicat. Aquesta via es pot veure confirmada en l’acta del dia 5 de gener de 1933, on el sindicat donava un vot de confiança a la Junta perquè decidís “el que cregués oportú”. D’altra banda, encara que relacionat amb l’anterior, de cara a la negociació de les bases de l’art fabril i tèxtil, l’11 de novembre va parlar davant l’assemblea sindical de Callús Benet Oriols, president del Sindicat Únic del Fabril i Tèxtil de Manresa, un dels líders treintistas de la capital de la comarca. En aquella ocasió (11 de novembre) de nou la presidència va canviar de mans, assumint-la a partir d’ara Pere Valls. De fet, aquest mateix dia es va constituir una comissió per a aclarir si la Junta s’estava quedant de manera fraudulenta amb els diners del sindicat. Les conclusions no van ser publicades en les actes posteriors, així que el més probable és que no hi hagués problemes.

El 8 de gener de 1933 es va celebrar un míting a Callús amb Ángel Pestaña i Juan López.⁵ El local del sindicat es va quedar petit. Van arribar treballadors de Súria i de Sant Joan de Vilatorrada i també van venir dos autobusos des de Manresa. López va fer un discurs sobre la història de la CNT i el sindicalisme, alertant, al final de la seva intervenció, “contra la presència de sectes que pugnaven per mediatitzar la CNT”, en vetllada referència a la FAI. Pestanya, per part seva, va fer dures crítiques contra el règim republicà que no havia estat a l’altura de les circumstàncies i que li havia fallat a la classe treballadora. A la sortida es van recaptar 83,15 pessetes per als 300 vaguistes de la Pirelli de Manresa.

Aquest mateix dia va esclatar una insurrecció anarquista a tot Espanya, que va ser coneguda per la dura repressió de Casas Viejas. A la comarca, hi va haver un fort enfrontament a Sallent, amb el resultat de dos obrers morts i nombrosos detinguts. A la comarca del Bages aquest fet va marcar l’escissió dels sindicats afins al treintismo, com el SUT de Callús.

El treintismo i els Sindicats d’Oposició⁶

Aprofitant que Callús és el primer poble en aquest treball amb una clara influència del treintisime, es farà una explicació del fenomen de l’Oposició dins de la CNT.

Des de mitjan anys 20 atès que la CNT estava paralitzada per la repressió, l’anarquisme s’havia estès per ateneus, grups esperantistes, excursionistes, naturistes i tot un gran entramat cultural i social. Aquesta generació idolatrava l’heroisme amb el qual els grups d’acció anarquista havien combatut el pistolerisme reaccionari en els anys anteriors. La seva organització va donar peu a la Federació Anarquista Ibèrica en 1927.

Però dins dels sindicats també existia un corrent que pretenia que els sindicats tornessin a la legalitat. Era sota condicions de normalitat com haurien d’estendre’s a tota la classe obrera. Per a això aquests militants van formar una Unió de Militants cap a 1928. Paradoxalment l’arribada de la República va desarticular aquesta organització. Els seus militants es van centrar en les activitats sindicals i no es van dedicar a construir la seva tendència.

El 31 d’agost de 1931 va ser publicat el “Manifest dels Trenta”, signat per trenta militants destacats de la CNT (entre ells Ángel Pestaña, Joan Peiró, Juan López, Sebastià Clarà, etc.), d’aquí el seu nom. En el document s’atacava les posicions i actituds de la FAI, que era equiparada a un anarquisme impacient i doctrinal. Ja a l’agost, militants clau d’afins a la FAI estaven presidint les juntes d’alguns sindicats importants de Barcelona.

Aquesta postura revolucionària exigia una revolució de manera immediata aprofitant la feblesa de la República. Per a aquesta tendència calia atacar el nou règim per tots els mitjans perquè no es consolidés, arribant a ocupar fàbriques, realitzar vagues revolucionàries o a preparar grups armats i comitès de defensa. D’alguna manera aquesta aposta estratègica coincidia amb les aspiracions d’una part del proletariat, especialment en el món rural i en les zones mineres.

A l’estiu de 1931 la tendència faísta estava desplaçant dels llocs destacats de la Confederació a l’anterior generació militant, entesa com més moderada – encara que no per això deixava de reivindicar la revolució social. S’havien enfrontat en el Congrés de la CNT, celebrat al juny, a Madrid, divergint en la implantació de federacions d’indústria com plantejaven els futurs treintistes. La tendència revolucionària (o purista, per als seus rivals), identificada amb la FAI, plantejava que no tenia sentit augmentar la burocràcia i que això frenaria la revolució, que veien com un fet imminent.

Els Trenta i els seus partidaris, coneguts com treintistes, en canvi no creien que la classe treballadora estigués preparada per a la revolució i eren conscients que es requeria molta preparació per fer-la, així com augmentar la implantació dels sindicats anarcosindicalistes a moltes zones d’Espanya on no tenien arrelament o, ni tan sols, presència. La revolució no es podia fer quan es volgués sinó quan es tingués capacitat.

Els enfrontaments entre les tendències van empitjorar a partir de la dimissió de Joan Peiró com a director de Solidaritat Obrera, ocorreguda al setembre de 1931. Va ser substituït per Felipe Aláiz, afí a les tesis faístas.

No obstant això, el veritable enfrontament va ocórrer arran de la insurrecció de l’Alt Llobregat. En aquell moment el Comitè Regional de Catalunya, presidit per Pestaña, no va convocar vaga general de manera immediata, com estava pautat, per no considerar arribat el moment, i la va convocar quan estava ja derrotat el moviment insurreccional a l’Alt Llobregat, sense aconseguir el menor efecte. Aquesta decisió va ser atacada pels seus rivals i va enverinar l’ambient intern.

Al Ple Regional de Sabadell, del mes d’abril de 1932, totes dues postures van xocar en nombrosos punts, i finalment la Federació Local de Sindicats de Sabadell es va retirar en bloc del Ple assegurant que tots els sindicats de Barcelona falsejaven les seves xifres de cotitzacions i que ells anaven al dia. També es van negar a pagar la quota propresos, ja que, argumentaven, que la majoria de les detencions es devien a una irresponsabilitat personal i també col·lectiva, per seguir les consignes de la FAI. És evident que exposar els seus arguments d’aquesta manera en un ple tan caldejat suposava afegir més llenya al foc.

En el Ple, les tesis de la FAI van triomfar folgadament, i Alejandro Gilabert – un altre faísta – va ser escollit nou secretari general del Comitè Regional, substituint a Emili Mira de Sabadell. També hi va haver canvis en el Comitè Nacional, sent substituït Pestanya pel faísta asturià Manuel Rivas.

Durant tot aquell any van fracassar tots els intents de revertir la situació. I, al contrari, un grup de la FAI va intentar assassinar a Josep Moix, líder indiscutible de la FLS de Sabadell. Aquest atac va ser respost més tard per un dels seus homes, Lino, que va assassinar un faísta. Els sindicats de Sabadell van quedar irremeiablement enfrontats amb els de la CNT barcelonina i a la fi d’any van ser expulsats formalment de la CNT. Però això no significava que haguessin quedat aïllats. El primer sindicat que va fer costat a la FLS va ser el sindicat del metall de Manresa, cosa que va portar cua. A la premsa llibertària alguns sindicats enviaven públicament la seva oposició i altres la seva adhesió al manifest que havia signat aquest sindicat manresà. Així s’anava fent més gran la bretxa.

No obstant això, després de la insurrecció anarquista del 8 de gener de 1933, altres sindicats van considerar que la FAI estava anant massa lluny. A la fi de mes es va celebrar un ple de sindicats a Manresa i més tard un altre a Mataró. A partir d’aquell moment, ja es podia evidenciar una escissió, encara que en alguns casos els sindicats desafectos no van trencar mai amb la CNT. La seva organització es va dir Federació de Sindicats d’Oposició de la CNT. I al poc temps es va crear una entitat político-social anomenada Federació Sindicalista Llibertària, liderada per Joan Peiró i Juan López.⁷

A l’Alt Llobregat es van adherir, en un primer moment, sindicats com els de l’Alimentació, Llum i Força, Metall, Fusta i Transports de Manresa, i els SUT de Callús, Castellbell i el Vilar, Colònia Rosal, Gironella, Pont de Vilomara i Rocafort, Puig-reig i Sant Vicenç de Castellet. I a poc a poc es va unir gairebé tot el sector del tèxtil de la comarca, qüestió que veurem al final de l’obra, va tenir una enorme importància. Al juny de 1933, els Sindicats d’Oposició eren 47 sindicats, que suposaven uns 26.000 treballadors a Catalunya, dels quals 10.090 eren de l’Alt Llobregat.⁸

A efectes pràctics, el treintisme va arrelar a les comarques de l’interior de Catalunya, mentre que la CNT-FAI (sigles que ara significaven una clara tendència revolucionària) va quedar reduïda a Barcelona i els seus voltants i a diversos punts aïllats del territori. A la Catalunya central aquesta tendència va predominar en el sindicat del cautxú (Pirelli) i el de ferroviaris de Manresa, els sindicats miners de Cardona, Fígols, Sallent i Súria i el d’Oficis Varis de Monistrol de Montserrat.

El cop va ser tan gran, que la CNT va ser minoritària per primera vegada a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, sent superada pels sindicats afins al BOC en els dos primers casos i per la UGT en el cas de la província de Tarragona.

No obstant això, el treintisme no va aconseguir consolidar-se com a tendència autònoma del moviment obrer. Això va ocórrer, en part, perquè no buscaven una altra cosa que tornar a la CNT per a liderar-la i, en part, perquè solament un any més tard el sector més polític va abandonar el treintisme per a crear el Partit Sindicalista, iniciativa d’Ángel Pestaña, amb la idea de construir un partit obrer amb representació parlamentària.

Fou en aquests moments mateixos moments, cap a la primavera de 1934, quan la FLS de Sabadell es va desvincular del treintisme i, a poc a poc, caminaria cap al marxisme-leninisme d’estil soviètic, camí que van imitar alguns sindicats de Manresa. El resultat va ser que el 1935 el gruix del treintisme va decidir que els Sindicats d’Oposició havien de reingressar incondicionalment a la CNT, cosa que es va formalitzar en el Congrés de Saragossa de 1936. En aquells moments van tornar a la CNT gairebé tots els sindicats de tendència treintista excepte els de Sabadell, de Manresa, Puig-reig i Sant Vicenç de Castellet.

El camí fins a la guerra a Callús

En el camp de les reivindicacions estrictament laborals, a més de la negociació de les bases del tèxtil, en les assemblees es tractaven conflictes específics de les fàbriques, com el de la Fàbrica Nova, la de Can Cavaller (on algun exafiliat actuava ara a favor del patró) o la negociació de les vacances d’estiu, legislades per primera vegada el 1932. A vegades el sindicat recollia diners per a ajudar a famílies necessitades de manteniment. I també va recollir fons de solidaritat per a fer costat als vaguistes de la Pobla de Lillet.⁹ En 1934 apareixien articles de queixa contra uns certs individus de la fàbrica Antius acusats de coaccionar a les treballadores i sindicalistes. En general s’aprecia un descens de l’activitat pública del SUT a partir de 1933. El SUT també va intentar organitzar als treballadors del camp i rabassaires, però no va tenir massa èxit.¹⁰ Aquests pagesos van preferir organitzar-se de manera autònoma en el Sindicat Agrícola local.

Entre els noms relacionats amb el sindicat apareixen, en les actes sindicals, les germanes Enriqueta, María i Ángela Lladó. També Josefa Pich, Juana Galera o les germanes Rosa i Teresa Baquero, en tant a dones. Altres militants que van intervenir abans de la guerra van ser Antoni Codina, Tomàs Gall, Pere Lladó, Jaume Oliveras, Valentí Portella o Isidre Vilanova.

El 1934 hi va haver canvis al consistori municipal, mantenint l’alcaldia en les eleccions municipals Josep Capsada Gras, líder de la candidatura d’esquerres (adherida al seu torn a ERC). Va encapçalar el consistori durant tot aquell any, arribant en el càrrec a la Insurrecció d’Octubre, moment en el qual va ser detingut. Com a particularitat de Callús, a les eleccions municipals de gener, guanyades per Josep Capsada, la segona candidatura no va ser la Lliga Regionalista, com era habitual a tot arreu, sinó una anomenada candidatura obrera que va aconseguir 164 vots, que era poc menys de la meitat del reeixit per ERC. Pel que sembla va ser una candidatura de caràcter divers però encapçalada per dos militants d’Unió Socialista de Catalunya.¹¹ Les actes de l’Ajuntament indiquen que eren Joan Gras Baraldés i Guillem Ratera Jordá.¹²

Al camp la situació també s’anava enrarint. El 1932 es va produir un acte violent contra l’amo de les cases grans de Sant Martí de Torroella i de Can Gras de Callús. Volia desnonar un rabassaire de Callús. Quan el propietari va entrar a l’Ajuntament per a demanar-lo oficialment, li estaven esperant els amics del rabassaire i li van apedregar. Va haver de sortir corrent.¹³ Al febrer de 1934, el Marquès de Palmerola denunciava en una carta els actes de vandalisme contra una canalització d’aigua als horts de Cal Cavaller.¹⁴

Arribats a la Revolució del 6 d’Octubre, aquest dia es va ajuntar un grup d’homes armats amb escopetes. Van controlar el poble ràpidament, ja que la vaga es va imposar sense inconvenients. Per tant, el grup va baixar en camió fins a Manresa, on projectaven seguir fins a Barcelona. No obstant això, la rendició de Companys i el seu govern va impedir els plans.¹⁵

A causa dels fets d’Octubre va ser detingut el regidor Valentí Portella Roura (ERC), però en els dies següents també van ser detinguts i conduïts a la presó de Manresa Josep Capsada Gras (alcalde, ERC), Pere Closa Esquius (ERC), Miquel Fonollet Guitart (ERC), Jaume Gall Vilanova (CNT), Jaume Oliveres Jorba (CNT), Valentí Portella Roure (ERC), Jaume Riudor Ribera (ERC), Antoni Rubinat Subirana (CNT), Arcadi Sala Planell (CNT) i Federic Vers Currià (alcalde de 1931, ERC).¹⁶ Van romandre fins a ben entrat l’any 1935. Com veiem en aquesta llista, els detinguts eren una barreja de republicans i sindicalistes.

El consistori va ser dissolt pel Batalló de Manresa i el capità de la guarnició va nomenar
com a nou alcalde a Josep Ferrer Puig, al capdavant d’una comissió gestora que també hi comptava amb Ramon Morera Rull i Francesc Salipota Calvet.

Després de les eleccions de febrer de 1936, es van restituir els ajuntaments catalans i Capsada va ser nomenat alcalde de nou. No obstant això, va dimitir per motius de salut, recaient el càrrec en Pere Closa Esquius que va ser l’alcalde fins a ben entrada la guerra.

Per part seva, les actes del SUT salten de 1933 a 1937. Ens perdem, per tant, la vida interna del sindicat durant diversos anys crucials. El que sí que sabem és que el SUT va reingressar en la CNT al juny de 1936, seguint el camí d’altres sindicats de la comarca.

Respecte el republicanisme local, entre els assistents a l’III Congrés d’ERC, del 25 de maig de 1936 ens trobem que l’entitat representant de Callús era la Societat Catalunya Nova de Callús.¹⁷ Els delegats de Callús van ser Joaquim Clotet i Jaume Lladó Puig, tots dos també afiliats a la CNT. Ja hem vist que Clotet va tenir molta importància per a la CNT entre 1931-1933, sent a vegades president del Sindicat Únic, i la va continuar tenint d’ara endavant. Clotet era president al seu torn de Catalunya Nova. La societat tenia llavors 66 socis, que va augmentar fins a uns 80 durant la guerra. A un altre informe d’ERC, ja emès durant el conflicte bèl·lic, s’indica que les relacions amb la CNT eren cordials.¹⁸

La guerra civil

La guerra va suposar una catarsi col·lectiva a la Catalunya rural. Com a tants altres pobles, en els dies posteriors al 19 de juliol, es va formar un comitè per a defensar el poble d’un possible aixecament reaccionari, i va ocupar la rectoría.

Com aquest aixecament mai es va materialitzar, el Comitè va formar patrulles per a controlar l’estació de ferrocarril i les carreteres d’accés al poble. El dia 21 va arribar un grup armat de Súria per a detenir i ajusticiar als capellans Josep Romeu i Jesús Vall. No obstant això, un grup de veïns van anar a buscar al Comitè de Callús perquè negociessin amb els forasters. Van aconseguir que deixessin en llibertat als religiosos, que van fugir aquella mateixa nit.¹⁹

Segons la Causa General el comitè estava format pel ferroviari Federic Cano Viñarta, per Joaquim Clotet Sagués, Vicenç Espí Soler, Jaume Gall Vilanova, José Guijarro Caramiñana, Manuel Martínez González i Antoni Piñol Muntaner. La Causa General indicava que tots eren de la “CNT-FAI”, encara que ja hem vist que els cenetistas locals precisament no tenien res a veure amb la FAI, sinó que eren treintistes. A més, al Comitè havia d’haver alguns representants d’Unió de Rabassaires, d’ERC i de la UGT.

Referent a la UGT, aquesta havia començat la seva marxa per Callús arran de la gran expansió que aquest sindicat va aconseguir durant la primavera de 1936 a Súria. A partir d’aquesta població de la vall del Cardener els socialistes van aconseguir atreure suficients militants als pobles veïns per a impulsar nous sindicats d’aquesta organització. Amb el pas dels dies, els principals militants de la UGT també van conformar el PSUC. Al setembre es va unir un representant d’aquest partit al Consell Municipal, Joan Gras i Baraldés.²⁰ Per tant, es pot intuir l’origen del PSUC estava en la USC, que com vam veure va tenir bastants vots en 1934.

En aquells dies violents van aparèixer diversos cadàvers al poble. El 31 de juliol va aparèixer el cos de Jesús Villa Gracia, facultatiu de les mines de Cardona, presumiblement executat per algun grup d’aquell poble o, segons uns altres testimonis, per membres del Comitè de Súria. El 5 de setembre van aparèixer tres cossos, per les morts dels quals van ser acusats els membres del Comitè de Vilatorrada del Cardener (segons la nomenclatura de la guerra, eren les actuals Sant Joan de Vilatorrada i Sant Martí de Torroella). Finalment, el 10 de setembre, va aparèixer mort un sacerdot de Manresa anomenat Josep Puigbó i Canyellas. D’aquesta execució van ser acusats Jaume Gall Vilanova, Antoni Nova Novell i Xavier Castellví Ferrer, milicians de Callús. El primer d’ells va ser executat després de la guerra per aquest cas. El 1938 també hi va haver un altre assassinat, el de Josep Planas Vilalta, mort a trets per policies republicans de Súria. A més d’aquests també hi va haver altres dos o tres assassinats.

L’onada iconoclasta que va recórrer l’Espanya republicana va provocar l’incendi de les imatges religioses de l’església parroquial moderna, l’església antiga i la casa del rector. Això va succeir el dia 24 de juliol. L’església de Sant Sadurní va ser utilitzada com a magatzem, després com a presó i més tard com a cuines de l’exèrcit. Al desembre el Consell Municipal va ordenar derruir el campanar, que s’havia acabat de construir just quatre anys abans.²¹

Aquest mateix dia el Comitè també va ocupar propietats immobiliàries dels industrials Francesc Cortés Planell²² i Josep Ferrer Puig (que a més va ser alcalde en 1934 i 1935). Dies més tard es van saquejar les capelles de les fàbriques i colònies industrials, així com algunes propietats dels rics del poble. Els objectes van ser venuts per a finançar la compra d’armes, materials o queviures amb vista a la guerra. El clima era hostil per a les persones de dretes, cosa que va fer que marxessin del poble empresaris com Pere Ferrer i Cardona, Josep Portella i Serra o Francesc Cortés i Planell.

Quant a altres confiscacions, cada organització es va instal·lar en alguna propietat àmplia, millorant així la seva situació. Per exemple, el Comitè Antifeixista es va instal·lar a la casa rectoral. La CNT a un local amb sala de cinema al carrer Macià, 12. Les Joventuts Llibertàries i el Sindicat Agrícola es van instal·lar a una casa propietat de Josep Ferrer Puig del carrer Macià, 51 escaira Estatut, 2. I la UGT a la casa de Francesc Triola Casals al carrer Macià, 61. Així mateix, el Sindicat Agrícola va confiscar diversos molins i magatzems del poble i va col·lectivitzar un bosc i Unió de Rabassaires es va instal·lar a Cal Sitja. El Consell Municipal també va confiscar diverses propietats més i va municipalitzar l’aigua potable creant l’empresa Aigües Potables de Callús, SA.

Les fàbriques MITASA (colònia Antius), Filatures Ibèriques (colònia Cortès), El Guix, Filatures de Callús, Rovira i Pujols (Cal Cavaller), Santiago Rovira Vilajuana (la Fàbrica Nova) i la serradora de Miquel Portella Pujol van ser col·lectivitzades. Així que les barriades de la colònia Antius, Cal Cavaller, la fàbrica Nova i la fàbrica Cortesa van quedar en la pràctica sota el control obrer. A més es va crear la Cooperativa de Paletes i Peons, que s’instal·laria en un local del carrer Macià, 63, que veiem que apareix com el carrer de les organitzacions.   

Respecte a les milícies, en els primers dies de la guerra van marxar al capdavant d’Aragó diversos joves cenetistes. El grup més nombrós va sortir el 8 d’agost cap a Barbastre. Ho conformava Josep Ibars, Francesc Guitart, Manuel Cervantes, Juan Cervantes, Manuel Martínez, Pere Codina i Josep Sánchez. A Aragó van ser destinats a una secció d’artilleria.²³ Uns altres callusencs van anar a unitats diferents del Front d’Aragó.

La vida administrativa va trigar bastant a normalitzar-se. El primer ple de la guerra va tenir lloc el 22 d’agost. En aquest ple van ser destituïts tots els consellers de dretes. El nou consistori quedava constituït per Pere Closa (alcalde), Josep Capsada, Jaume Ridó, Francesc Mas i Miquel Fonollet. Aquest ajuntament va estar en funcions fins al decret del 9 d’octubre que dissolia tots els comitès revolucionaris de Catalunya i demanava que els ajuntaments s’obrissin a aquests comitès.

El 16 d’octubre es va constituir un nou Consell Municipal amb Pere Closa (ERC) d’alcalde, i Miquel Fonollet i Francesc Mas representant a ERC; Joaquim Clotet, Joan Giral Padró i Jaume Gall Vilanova, representant a la CNT; Pere Bru Vilaró i Joan Vall Vilanova,²⁴ representant al PSUC-UGT; i, finalment, Jaume Ridó Riera com a representant de Unió de Rabassaires. Com podem veure hi havia 5 membres d’ERC en el consell, ja que Joaquim Clotet i Jaume Ridó també pertanyien a aquest partit, encara que oficialment estaven representant altres forces.

La CNT va assumir la conselleria d’obres públiques i es van dedicar a construir el clavegueram de la població, l’escola del barri del Cortès i diverses obres menors. La mà d’obra es componia de paletes i d’aturats del poble. Per a això es va constituir una Cooperativa de la Construcció que va ser comunicada a l’Ajuntament per Josep Balaguer, Joan Sánchez, Josep Vers i Francesc Camps.²⁵

Als documents municipals de març de 1937 figura el socialista Pere Bru com a alcalde. Ignorem què havia passat, ja que les actes de l’Ajuntament d’aquesta època s’han perdut. No obstant això, segons els documents tramitats a la Generalitat, publicats als Butlletins Oficials, Pere Closa va exercir fins a l’octubre de 1937, quan l’alcaldia va ser assumida per Josep Santasusana Carné. Existeix una versió que diu que Pere Bru va exercir d’alcalde fins el maig de 1938, moment en el qual va morir, i Santasusana li va substituir.²⁶

En aquests temps de revolució les organitzacions sindicals i d’esquerra van créixer com l’escuma. Així la UGT va passar de no existir a comptar amb prop de 300 afiliats a mitjan 1937.²⁷ No obstant això, la CNT era la força predominant en la població, amb 620 afiliats.²⁸ Com hem vist, les bones relacions d’aquest sindicat amb ERC el feien un espai de militància també per als republicans. El moviment anarquista per fi va aconseguir arrelar, creant una agrupació de Joventuts Llibertàries, amb 102 membres. Era més aviat una entitat cultural i de socialització, encara que tenia forta influència en la joventut del poble. Federic Cano Viñarta era el seu secretari general i Josep Ridó Sanz el secretari d’actes.²⁹

De les Joventuts Llibertàries, es coneix la seva junta de 1937, formada per Federico Cano, secretari; Josep Portella, sotssecretari; Josep Baró, tresorer i bibliotecari; Rosa Calmet, comptadora; Rosa Baquero i Josep Closa, vocals.³⁰ Tenien uns 40 membres en el moment de la seva fundació, el 15 de desembre de 1936, i en pocs mesos es van expandir.

Vam dir abans que existeix un buit en la presa d’actes del SUT que va des de 1933 fins a 1937. La recollida d’actes es va reprendre al novembre de 1937. Allí podem veure que la junta d’aquest moment es componia de Joaquim Clotet, president; Josep Deig, vicepresident; Federic Cano, secretari; Ramon Guitart, sotssecretari; Carlos Tomasa, comptador; Francesc Puig, Joan Giral, Manuel Martínez, Josep Calmet, Atanasio Iglesias, Rosa Baquero, Carmen Muiña i Valentín Oliva de vocals. Les actes no entren en massa detalls de les discussions més enllà d’alguns conflictes laborals i tibantors amb la UGT i el Consell Local (al qual acusaven de tenir un “caràcter burgès”).

També relaten la constitució dels “magatzems confederals” que, segons el que es va fer a altres pobles, es tracta d’una resposta a no poder col·lectivitzar el comerç local, fent que la CNT apostés per cooperatives o magatzems propis que oferissin productes solament per a la seva afiliació.

L’origen del distanciament de la CNT amb la resta del Consell Municipal està en una ponència presentada per ERC perquè fos l’Ajuntament qui gestionés a partir d’ara totes les confiscacions. La CNT es va oposar al·legant que les expropiacions ja les gestionaven les organitzacions obreres.³¹

Entre les baixes en el SUT, destaca la de Josep Deig, mort al març de 1938 i la de Francesc Puig, desertor de guerra i per tant expulsat del sindicat. La guerra requeria cada vegada de més soldats i a poc a poc les entitats revolucionàries es van veure privades de nombrosos militants. Fins i tot el local de la CNT va ser confiscat per l’exèrcit per a ús de la tropa. El sindicat va entrar en crisi el maig de 1938, celebrant la seva última sessió de la guerra el 25 de maig (almenys l’última que està registrada). Un altre dimissionari va ser Manuel Martínez, que ho va fer per no estar d’acord que la junta sindical aprovar-se una decisió de l’assemblea de treballadors de la casa Rovira i Pujol. No s’especifiquen els motius, però presumiblement era algun tipus de renúncia del sindicat.

En aquella època la major preocupació del Consell Municipal era l’allotjament dels refugiats i garantir les provisions. A l’últim any de la guerra hi va haver 204 persones refugiades, que constituïen un 15% de la població del municipi. En lloc de dedicar algun edifici al seu acolliment, van ser repartits per les cases del poble.

El consistori de mitjan 1938 estava format per Josep Santasusana Carner (alcalde, de la CNT)³², Federic Cano (cap del comitè local del CENU), Joan Gall Llach, Ramon Guitart, Josep Caballero, Manuel Martínez, Miquel Abanco Ferrer, Jaume Olivera Jordà i Josep Junyent.³³ Com les actes de l’Ajuntament entre novembre de 1936 i juliol de 1938 es van perdre, desconeixem a quina organització representava cadascú. Aquest consell va arribar fins al final de la guerra.

La guerra va acabar en el municipi amb dues matances. Una d’elles, la de cal Grisó es va produir quan les tropes nacionals estaven als voltants de la població, el 27 de gener de 1939. La família que vivia en aquesta masia apartada van ser a Callús pensant que ja estarien els nacionals. No obstant això, pel camí es van trobar amb uns soldats. Pensaven que eren del seu bàndol i es van identificar com a simpatitzants del franquisme. Els republicans els van fer presoners, van tornar a la seva masia per a detenir a la resta de persones que es trobaven allí i van afusellar als tres homes de la família. L’altre es va fer el mort i va poder salvar-se. L’altra massacre es va produir el mateix dia en ca l’Agustí i la van cometre soldades del Cos d’Exèrcit Marroquí. Concretament van violar i van assassinar a tres dones de la masia, degollant també a l’home de la casa.  

Com a resultat del conflicte bèl·lic, Callús va perdre uns vint-i-cinc mossos en accions de guerra. Entre ells es trobaven Antoni Biosca Elias, Pere Gall Vilanova, Valentí Oliva Rodorera i Carles Tomasa Estrada, membres de la CNT.³⁴ 

Respecte a les víctimes del franquisme, Jaume Gall Vilanova va ser executat en 1939, en el Camp de la Bota, i Antoni Piñol Montané, va ser condemnat a cadena perpètua, sent-li commutada més tard per una pena de trenta anys. I al voltant de 45 persones van ser jutjades sumarísimamente.³⁵ Finalment, un veí de Callús, Marcelino Ubach Peralta va morir en el camp d’extermini nazi de Mauthausen-Gusen.³⁶

Conclusions

Callús va ser un altre d’aquells pobles controlats per la CNT el 1936. Podem considerar-ho com un bastió de la Confederació durant gairebé tota la guerra. No obstant això, ja no és tan clara la seva vinculació amb l’anarquisme. Cert és que durant la guerra va existir realment un moviment llibertari, que es va traduir en les Joventuts Llibertàries. Però també és cert que els republicans d’ERC també estaven dins de la Confederació. De fet, segurament el consideraven “el seu” sindicat.

Com a detall destacable, direm que el primer que van fer els franquistes en fer-se amb el poble, va ser tancar el sindicat, la Cooperativa Unió Callusenca i la societat Catalunya Nova. Això ens dona una petita pista de la connexió entre republicanisme i moviment obrer.

El desenvolupament de l’anarquisme local és molt tardà. Solament enlaira arran de la guerra i destaquen Federic Cano, Manuel Martínez, Carmen Muiña, José Guijarro i Jaume Gall (encara que aquest sembla haver militat a ERC abans de la guerra). En un informe de la UGT de Súria després dels Fets de Maig de 1937, es relata que en cas que la CNT volgués fer-se amb el poble (on la UGT té majoria d’afiliats) ells no anaven a poder resistir, ja que tenien menys armes que la CNT i a més es trobaven “entre dos pobles cenetistas”. L’informe no ho diu, però aquests dos pobles cenetistas no eren uns altres que Cardona i Callús.³⁷

El particular del cas de Callús és que el republicanisme no es va allunyar de la CNT en cap moment. En 1931 el més probable és que tota la base social del sindicat anés republicana. La Junta va ser determinant per a connectar amb els Sindicats d’Oposició de la CNT, on els republicans de Callús se sentirien més còmodes. Però aquesta connexió amb el treintisme no va arrelar al poble, ja que mai van existir ni la Federació Sindicalista Llibertària ni el Partit Sindicalista, que eren les entitats polítiques que van emergir del treintisme. En canvi, diversos membres destacats de la CNT van militar també a ERC, començant pel seu president Joaquim Clotet. Podem veure una confluència entre els dos moviments a l’octubre de 1934, on entre els detinguts veiem tant membres de CNT com d’ERC, perquè tots estaven implicats en el moviment subversiu. Durant la guerra ERC no va passar a segon pla, sinó que controlava políticament el Consell Municipal amb la connivència de la pròpia CNT, que era qui controlava el poble de fet.

1. Sala, Lluís, Serra, Marina i Fons, Ramon (1996). Callús. Història en imatges (1850-1975). Angle Editorial i Centre d’Estudis del Bages. pp. 31-21 ↩︎
2. Sala, Serra i Fons (1966). Op. Cit. 33 ↩︎
3. El Dia, 04/05/1931, p. 2 i Solidaridad Obrera, 05/05/1931, p. 5. ↩︎
4. Llibre d’Actes del Sindicat Únic. Arxiu Municipal de Callús. ↩︎
5. El Trabajo, 14/01/1933, p. 4 ↩︎
6. Sobre el treintisme a Catalunya:
   Vega, Eulàlia. (1980). El trentisme a Catalunya. Divergències ideològiques en la CNT (1930-1933). Curial. Barcelona. Vega, Eulàlia. (2004). Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya (1930-1936). Lleida, Pagès Editors. ↩︎
7. Veure Gómez, Miguel (2022). Todo el poder a los Sindicatos. El Congreso de la Federación Sindicalista Libertaria, julio de 1934. Alasbarricadas.org. 10/08/2022
   <https://alasbarricadas.org/noticias/node/49332> ↩︎
8. SERRA, Jaume (1988): p. 73 ↩︎
9. Gràcies a les donacions es poden llegir moltos noms d’afiliats al SUT Callús. Vegueu El Trabajo, 10/12/1932, p. 4. ↩︎
10. El Trabajo, 20/08/1932, p. 4. ↩︎
11. El Dia, 15/01/1934, p. 4. ↩︎
12. Actas del 01/02/1934 i 10/02/1934. Arxiu Municipal de Callús. ↩︎
13. Sala, Serra i Fons (1966). Op. Cit. 88 ↩︎
14. El propietari de la colònia Cal Cavaller es deia Ignasi Maria Despujol i Díaz, baró de Callús i Marquès de Palmerola. ↩︎
15. Sala, Serra i Fons (1966). Op. Cit. 34 ↩︎
16. Noms trobats a El Dia, 01/08/1935, p. 6. ↩︎
17. Catalunya Nova, 25/05/1936. nº 63. Arxiu Comarcal del Bages. Papers Recuperats del Franquisme, Partits Polítics de la Comarca. ↩︎
18. Butlletí. Esquerra Republicana de Catalunya, Secretaria General. núm 128, p.2. ↩︎
19. Sala, Serra i Fons (1966). Op. Cit. 35 ↩︎
20. Acta de l’Ajuntament del 01/09/1936. Arxiu Municipal de Callús. ↩︎
21. L’Arada. La Memòria Popular de la Guerra Civil a Callús. El Poble. Revista d’informació municipal i de les entitats. Ajuntament de Callús i L’Arada Creativatat Social. p. 29 ↩︎
22. Seria el primer alcalde franquista el 1939. ↩︎
23. Sala, Serra i Fons (1966). Op. Cit. 35 ↩︎
24. Tal vegada l’acta estava mal escrita i era Joan Gall Vilanova, per tant, germà de Jaume Gall. ↩︎
25. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall, 288, 2, 4 ↩︎
26. Acta del Ayuntamiento, 24/10/1936. Arxiu Municipal de Callús. ↩︎
27. Pel seu Congrés Regional del mes de setembre de 1937, hi declaraven 240 cotitzants. ↩︎
28. Xifra que surt a Carta del SUT de Callús a la comissió de responsabilitats de la Generalitat. 25/06/1937. CDMH Salamanca, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo 167, 1, 73-76.
    Així i tot, el SUT va donar una altra xifra d’afiliació per a un congrés regional, que es pot veure a l’annex, de 410 afiliats. ↩︎
29. Carta del SUT de Callús a la comissió de responsabilitats de la Generalitat. 25/06/1937. CDMH Salamanca, Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo 167, 1, 77-80. ↩︎
30. CDMH, Salamanca. Político-Social – Barcelona, Generalitat – Ligall 140, 4, 3, 9 ↩︎
31. Acta del Ayuntamiento, 31/10/1936. Arxiu Municipal de Callús ↩︎
32. El 1932 apareix un tal Josep Santasusana vinculat a la CNT. No coneixem el seu segon cognom. El seu nom apareix vinculat a donacions solidàries enviades des de Callús i recollides a Solidaridad Obrera. Era treballador de la fàbrica Cal Cavaller. Presumiblement es tracta de la mateixa persona de l’alcalde de 1938, així que podríem arriscar-nos a dir que durant la seva alcaldia estaria representant a la CNT. Existeix una entrevista a la seva filla, però no l’aclareix. Es pot consultar aquí:
    https://foroporlamemoria.info/documentos/2004/santasusana_21022004.htm ↩︎
33. Acta de l’Ajuntament, 03/09/1938. ↩︎
34. Dades de El Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya. Memorial Democràtic. https://dedalo4.bancmemorial.extranet.gencat.cat/web_mdcat_cost_h ↩︎
35. Es pot consultar el llistat en les dades obertes de reparació jurídica de víctimes del franquisme. https://anc.gencat.cat/ca/detall/noticia/la-llista-de-reparacio-juridica-de-victimes-del-franquisme-en-dades-obertes ↩︎
36. Fitxa de Ubach Peralta, Marcelino. Buscador de Españoles Deportados a Campos de Concentración. Archivo PARES.   ↩︎
37. Federación Local de la UGT y el Radio de Suria del PSU. Al secretariado regional de la UGT y el PSU. 14/05/1937. CDMH, Salamanca. PS – Barcelona, Generalitat, leg. 771, 4 – Consultable online en Arxius en Línia. Fons Llei 2005 de papers expoliats pel franquisme. UGT ↩︎