Castellbell i el Vilar

Com tants altres pobles aquest va ser un dels quals construits en torn al tèxtil. Les fàbriques de la Bauma, el Borràs o el Burès van ser de tal importància que van marcar per sempre la fesonomia del poble. De fet, Castellbell i el Vilar és un municipi amb diversos nuclis bastant separats entre si. En els anys 1930 tenia uns 3.000 habitants.

Com és sabut, la industrialització va provocar el naixement del moviment obrer. En el cas de Castellbell o Castellvell (com es deia fins als anys 1930), les seves primeres aparicions en escena d’aquest obrerisme van tenir lloc en 1871 amb l’adhesió de la plantilla de la fàbrica de la Bauma a la federació de Les Tres Classes del Vapor. Al seu torn aquesta federació seria part de la Federació de la Regió Espanyola, adherida a la Internacional. Les Actes de la Primera Internacional indiquen que l’any següent la secció del poble tenia 202 federats. El poble va tenir també una important participació en les vagues de 1890 també sota la direcció de Les Tres Classes del Vapor.¹ Algun anarquista ja existiria a partir d’aquella època, ja que el diari La Tramuntana de Josep Lluís Llunas va rebre algunes cartes des d’allí relatant la vida quotidiana.

A partir del canvi de segle la federació de Les Tres Classes del Vapor va ser substituïda per la Federació de l’Art Fabril i Tèxtil i des de Castellbell i el Vilar també es van enviar delegats. Aquesta organització sectorial va ser absorbida per la Confederació Nacional del Treball durant la dècada de 1910 al 1920. De fet, en el Congrés de la Comèdia de Madrid (desembre de 1919) consta una secció de Monistrol-Castellbell amb una afiliació de 1.200 persones.² Quant a grups anarquistes no es té notícies de cap anterior a 1930, encara que sí que van proliferar pels pobles veïns.

Després de la proclamació de la Segona República es va crear un Sindicat Únic de Treballadors de la CNT en assemblea del 12 de juliol de 1931. La primera junta va tenir com a president a Valentí Casajuana Serrahima; vicepresident, Esteve Biosca Sánchez; secretari, Pau Caballol Reguant; sotssecretari, Ignasi Soler Santaeularia; tresorer, Andreu Vilatarsana Castells; comptador, Estanislao Anguita Carrasco; vicecontador, Josep Alsina Codina; bibliotecari, Ginés Jódar Belmonte; i vocals, Josep Puig Oller, Ramon Valette Casaponsa i Jaime Avilés García.³

El sindicat va tenir uns començaments poc actius, dedicant-se a condicionar els seus locals i millorar el seu funcionament intern. En poc temps van obrir tres locals, un en cada barri amb fàbrica (el Burés, el Borràs i la Bauma). I la seva activitat s’enfocava sobretot al sector del tèxtil. Al Ple de Sabadell, d’abril de 1932, el SUT representava 1.000 afiliats de Castellbell i el Vilar, amb els militants Ramón Cornadó i Delfí Soler.⁴ També tenien 1.000 afiliats a les votacions per a elegir el director de Solidaritat Obrera a finals d’aquell any.⁵ En canvi, en un altre escrutini més endavant ja baixaven a 800.⁶

La insurrecció de gener de 1932, de tanta importància a la comarca de l’Alt Llobregat, no va tenir repercussió al poble. No obstant això, sí que la tindria per a la vida orgànica de la Confederació. El SUT de Castellbell i el Vilar prengué part pel sector treintista, de caràcter sindicalista. No obstant això, la naturalesa autòctona del SUT, molt arrelada en el municipi, va impossibilitar qualsevol arrelament dels partits marxistes.

El treintisme i el faísme

Els membres de la Junta del SUT de Castellbell i el Vilar dels anys 1930s es relacionaven amb altres sindicats d’Oposició de la comarca o amb la Federació Local de Sindicats de Sabadell, també de caràcter treintista. Discutien els seus manifestos i acceptaven les seves decisions ja que estaven en sintonia. Però si haguéssim de trobar un detonant més enllà de les relacions personals serà la Comissió d’Investigació de la tasca que va fer el Comitè Comarcal de l’Alt Llobregat i el Cardener. 

Aquesta comissió es creà a partir del ple comarcal de Sant Vicenç de Castellet de l’11 i 12 de juny de 1932. Els membres de la comissió (entre ells Esteve Biosca Sánchez, president del SUT de Castellbell i el Vilar) denunciarie les dilacions i la falta de transparència en el traspàs dels comptes per part dels investigats. Els comptes de la comarcal tenien un dèficit de 14.000 pessetes. Van demanar a tots els sindicats que els passessin els comptes i després de revisar-los es van trobar un descobert de 12.000 pessetes que no justificaven els endarreriments dels sindicats. Per tant, el comitè comarcal anterior quedava en evidència.

El Comitè Intercomarcal – destituït en aquest ple de Sant Vicenç de Castellet estava format per Joan Figueras,⁷ Joan Puig i Leonci Sanllehí,⁸ i el tresorer Joan Bernich. Els tres primers van culpar al tresorer. Però aquest s’havia traslladat a Sevilla arran del moviment insurreccional de gener de 1932 emportant-se amb ell la caixa del comitè. La comissió d’investigació va denunciar el bloqueig de la reclamació i culpava al Comitè Regional de Catalunya. Cal dir que tant el Comitè Regional com el Comitè Intercomarcal deposat tenien caràcter “faísta”, mentre que la comissió investigadora tenia un caràcter treintista.⁹ Aquest fet es pot entendre com una taca més en la credibilitat de la FAI de la comarca i al seu torn va servir per a unir als sindicats de l’Oposició entorn d’una causa tangible. La Comissió no publicaria les seves deliberacions fins a juliol de 1933, quan l’escissió ja era un fet. Per això, en rebre aquesta reclamació els sindicats sevillans, la van ignorar.

Des de finals de 1932, ja sota presidència d’Esteve Biosca, el SUT de Castellbell i el Vilar apareix com a donant de diners per al periòdic Sindicalismo, el portaveu dels Sindicats d’Oposició. A més, alguns dels seus militants escriuen al setmanari El Trabajo, que era el portaveu de la CNT de la comarca de l’Alt Llobregat des de 1931 i que es va posicionar ràpidament a favor de l’Oposició. En aquesta publicació es poden llegir articles de Francesc Muns, Esteve Biosca, Joan Codina, J. Galobart i algun militant, que desconeixem la seva identitat, que signava sota el pseudònim de Mio Car. Entre altres, es poden llegir atacs duríssims contra la FAI, als qui acusaran de aventureristes i fins de “criminals dels baixos fons” comprant el discurs de la premsa burgesa.

A Solidaridad Obrera en canvi apareixen altres noms com, per exemple, Antonia Tarragó, Marcel Campins, Luis Abelló, Sebastián Caballol, Rosendo Ventura o Ginés Jódar. Serà Ginés Jódar qui lideri el sector anarquista en el si del sindicat. Mai va arribar a promoure una escissió i va participar en la majoria de les assemblees del SUT com a veu crítica. Se sentia en posició minoritària i malgrat això no es va deixar d’exigir la dimissió del president del sindicat, Esteve Biosca, per haver “anat a un ple amb uns acords i defensat allí uns altres” i el va qualificar de dictador.¹⁰ Arran d’aquesta exigència, va rebre l’hostilitat per part d’altres militants del sindicat de Castellbell que al seu torn van demanar la seva expulsió. Aquest episodi va ser resolt pel mateix Biosca dient que en el sindicat tenien cabuda tots els obrers, sense importar si eren catòlics o anarquistes.¹¹ Això dona una mostra del tarannà de Biosca i perquè era tan respectat. També indica un lideratge moral fort, com el que solia existir en els sindicats de poble petit.

El mateix Ginés Jódar escriví a la Soli un episodi on relata que un militant anomenat José Fábregas (el “Jep”) li va demanar el carnet a una companya per no cotitzar i que aquesta li va dir que cotitzaria quan el sindicat pagués el segell confederal i que no volia tenir res a veure amb els Trenta. Davant d’això Fábregas li va respondre que la CNT es gastava els diners en armes i bombes i que el SUT mai es prestaria a això.¹² Fábregas repetia els arguments que circulaven entre els treintistas que sortien de la premsa sensacionalista i que solien emetre els líders del sindicat de Castellbell. Jódar va demanar crear un grup pro-cultura el 1934, però aquesta iniciativa va quedar en suspens fins a la primavera de 1936. Aquests grups pro-cultura dels pobles solien ser precursors dels grups d’afinitat de la FAI.

Per Castellbell van ser diversos oradors del moviment llibertari a realitzar conferències i mítings. Per exemple, Tomás Cano Ruiz, Josep Anselmo, Llorenç Griñó, Emili Mira, Pedro Corrons, Joaquín Cortés, Sebastián Flor, J.R. Magriñá, Robusté, etc. A Solidaridad Obrera es poden llegir dures crítiques a alguns d’aquests mítings, per exemple, al de Corrons, que venia a presentar la Federació Sindicalista Llibertària en 1934, que era l’organització política del treintismo (diferent del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña). Aquest Corrons tractava de pistolers i assassins als confederals, com denunciava la corresponsal de la Soli (Antonia Tarragó).

Respecte a Tarragó, es tracta d’una militant interessant. De tendència anarquista, escriví per a la Soli diversos articles sobre joventut, dona o sobre la fàbrica Borràs. Atacà durament la trajectòria d’Esteve Biosca com veurem. I serà ella l’encarregada de comunicar el reingrés del SUT a la disciplina confederal el 1936. Durant la guerra serà la secretària de les Joventuts Llibertàries (sent, per tant, l’única dona del Bages a liderar una organització llibertària) i representarà a la FAI a algunes assemblees públiques.

No va ser Tarragó l’única dona que participava a les assemblees. Als anys 1930 el rol de les dones en els sindicats va ser més o menys secundari, encara que es reconeixia la importància de la seva activitat. En general es tractava de militants dels comitès de fàbrica. Coneixem molts noms, ja que apareixen als llibres d’actes,¹³ però principalment va ser Tarragó la dona més destacada d’aquella CNT.

Esteve Biosca, el cenetisme republicà

Però abans de seguir, analitzem a en Biosca. El desembre de 1933 la FAI i la CNT van desencadenar una insurrecció contra la formació d’un govern de dretes. Havien guanyat les eleccions les dretes i això va posar en marxa molts moviments diferents a tot el país. De seguida es va estendre la idea de l’antifeixisme i de crear un front únic d’organitzacions antifeixistes per a poder enfrontar-se amb les dretes, cada dia més escorades cap al feixisme.

El gener de 1934 es van celebrar unes eleccions municipals. A Castellbell i el Vilar es va formar una candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya encapçalada per Esteve Biosca, en aquell temps president del Sindicat. Per aquest motiu va presentar la seva dimissió unes setmanes abans, tant del seu càrrec de president del SUT (reprenent-lo Valentí Casajuana), com de membre del comitè de fàbrica de la Bauma. El sindicat va haver de fer una declaració pública desmarcant-se d’uns fulls volants que van aparèixer al poble en ocasió de les eleccions municipals on s’assenyalava la relació entre la candidatura republicana i la CNT.¹⁴

La candidatura de l’esquerra, ERC, va guanyar les eleccions i Biosca va passar a ser l’alcalde. Al poble se li recorda com un “alcalde anarquista”, però és molt dubtós que en aquells dies fos anarquista. No s’ha de confondre aquesta alcaldia amb una espècie de municipalisme llibertari que encara ningú havia desenvolupat a nivell teòric. El seu pas per l’Ajuntament era més aviat producte de l’adhesió de Biosca (i d’altres militants del SUT) al republicanisme. Es tracta d’un republicanisme obrerista ja que en tant a activista sindical reclamava l’aplicació de les bases del tèxtil, el retir obrer o de l’assegurança de malaltia.¹⁵ Pels seus discursos i escrits consultats es dedueix la seva filiació sindicalista revolucionària. Van seguir el seu mateix camí altres militants sindicals del poble com Josep Alsina, Elissi Giralt i Anselm Gurrera, entre altres.

Biosca va exercir d’alcalde fins a la destitució de tot l’Ajuntament després dels fets d’Octubre de 1934 en els quals no va participar. En aquests fets no consten més detinguts que Isidre Colldeforns,¹⁶ del Sindicat Agrícol Cooperatiu, acabat de formar aquell any pels rabassaires de la localitat – encara que altres fonts només donen a Ramon Berenguer Miralles com a pres del poble.¹⁷ Apartat del poder municipal i amb els sindicats clausurats, Esteve Biosca va aprofitar per a casar-se pel civil amb la seva companya María Casas.

El gener de 1936 l’Ajuntament va ser restaurat i novament Biosca va ser nomenat alcalde. I ja que en aquells dies tornava a ser president del SUT, va haver de tornar a dimitir. Es tracta de l’alcalde que va haver d’afrontar el 18 de juliol al poble, i per això no va haver-hi cap discussió sobre si calia armar milícies, de si calia confiscar les propietats de les persones de dretes o col·lectivitzar les fàbriques. En això compartia plenament l’opinió dels seus companys de sindicat.

Però no tot van ser lloances a la seva gestió. A un article de El Trabajo es criticava la fredor o la passivitat d’ERC cap a una violació d’una nena d’11 anys, Pepeta Civit, per part del rector, el Mossèn Badia. Es tirava en cara la frase que havien escrit els republicans en la seva propaganda al poble sobre que defensarien les lleis laiques.¹⁸ A un altre article, aquesta vegada de 1936, Antonia Tarragó atacava el treintisme dient que volien viure de la política i tenir càrrecs retribuïts en el sindicat. Denunciava – si bé no ho explicita – la trajectòria de Biosca, i sentència: “¿por los sucios senderos de la política queréis depurar a la antipolítica C.N.T.?”.¹⁹ Es pot veure un malestar latent, si bé minoritari.

La CNT de Castellbell

En mig quedaven militants de gran capacitat organitzativa com Francesc Muns Novensà. A una assemblea de 1933 Muns va advocar per escindir-se de la CNT. El sindicat va ignorar la seva petició, quedant vinculats al que decidissin els Sindicats d’Oposició, per orientació de Biosca. I com el 1936 l’Oposició va decidir reingressar en CNT en lloc de crear una altra central sindical, doncs això farien en Castellbell. Muns va ser qui presidia el sindicat durant la Guerra Civil, i demostraria posicions àcrates al llarg de la seva trajectòria, especialment quan li va tocar ser conseller municipal representant a la CNT.

Respecte a l’activitat orgànica del SUT dins de l’òrbita dels Sindicats d’Oposició, l’organització de Castellbell i el Vilar sempre va tenir problemes econòmics. Amb prou feines aconseguien cotitzar a la federació catalana de Sindicats d’Oposició. Havien de fer esforços importants per a complir amb les quotes, la qual cosa implica una mala gestió del cobrament de les quotes dels afiliats. El 1934 van estar a punt de ser expulsats de l’Oposició per aquest motiu. Així i tot, per a col·laborar amb l’Oposició es van subscriure al periòdic Sindicalismo, portaveu d’aquesta tendència. I es van preparar per a subscriure’s al periòdic Combate, que pretenia ser el diari de la Federació Sindicalista Llibertària, que era l’organització específica o política de l’Oposició treintista. Aquest diari a penes va sortir a la llum a causa d’una prohibició governamental a l’abril de 1934. A més de tot això, el Sindicat Únic va participar el 1934 al Front Únic de Treballadors juntament amb altres sindicats antifeixistes (és a dir, amb sindicats adherits a la UGT, uns altres de l’Oposició de CNT i altres sindicats autònoms).

El 9 de maig de 1936 es renovà la Junta del sindicat, formada per Francesc Muns, president; Joan Codina Casafont, vicepresident; Isidre Coll Soler, secretari; Cristóbal Mayor Aliern, sotssecretari; Domènec Bargalló Paloma, caixer; Josep Puig Ollé, comptador; Salvador Morera Gil, bibliotecari; i vocals: Vicente Morros Pons, Pedro Pérez Masot i Alejandro Pujol Escalé.²⁰

El SUT Castellbell no va enviar representants al Congrés de Saragossa, però quan van rebre l’informe dels Sindicats d’Oposició no hi va haver grans debats. A primers de juliol l’assemblea va aprovar reingressar a la CNT i no es van molestar a acudir al ple comarcal de Sindicats d’Oposició on els de Puig-reig i altres de Manresa van posar pegues a tornar a CNT (acabarien en la UGT). Antonia Tarragó va ser l’encarregada d’anunciar el reingrés.²¹

Respecte als conflictes laborals a destacar durant la República cal dir que els comitès de fàbrica (seccions sindicals) sempre van tenir unes complicades relacions amb la direcció d’aquestes. Sense arribar-se a donar la situació de vagues generals, a vegades sí que es donaven aturades als tallers. Generalment el sindicat va poder resoldre tots els conflictes mitjançant la negociació amb els patrons. Cal destacar que el sindicat comptava amb comitès de fàbrica a totes les fàbriques grans. Un conflicte destacat va ser la vaga de contramestres del tèxtil de 1934, que va tenir un impacte a les fàbriques del poble. En aquest cas el sindicat la va secundar.

La situació de crisi en la qual va entrar tot el sector del tèxtil des de 1933 va fer que es rebaixessin el nombre de dies de treball, primer a cinc dies a la setmana, i el 1936 a tres dies. Per tant, existia una situació de penúria econòmica per a la major part de la població.

La fama del SUT de Castellbell i el Vilar va traspassar les fronteres municipals i d’aquesta manera cap a 1934 els obrers de la fàbrica Serra i Balera del veí poble de Sant Vicenç de Castellet van demanar afiliar-se al sindicat de Castellbell, que després de celebrar algunes assemblees, els van admetre. En aquest cas caldria constatar que el sindicat veí no funcionava bé.

La Guerra Civil

La guerra civil va suposar una catarsi per a la vida de tots els pobles. A molts es van conformar grups d’obrers armats que van evitar qualsevol confluència de persones de dretes amb els militars revoltats. En Castellbell ràpidament es va formar una milícia local per a controlar la rereguarda. Van participar desenes de llibertaris i republicans.

A l’Ajuntament es van destituir tots els consellers de dretes, per decret de la Generalitat, i en poques setmanes es van crear comissions per a gestionar les contribucions industrials (impostos), la gestió de les aigües (que es van municipalitzar), l’educació (gestionada a través del CENU), la seguretat (externalitzada al comitè antifeixista) o l’escorxador (muncipalitzat també). En aquells mesos de l’estiu de 1936 l’activitat va ser frenètica en tots els aspectes.

Al setembre, Biosca va sofrir un accident de cotxe i va ser substituït per Salvador Vila Selga, d’Esquerra Republicana. Provenia d’una família de rabassaires i també va participar en la vigilància armada dels primers dies de la guerra. No tenia mala relació amb els llibertaris. Durant la guerra va ser el president del Sindicat Agrícola. Seria afusellat pel franquisme.

El Comitè Revolucionari Antifeixista, a diferència d’altres pobles en els quals existia una certa pluralitat de tendències polítiques i sindicals, era un monopoli de la CNT. Destacaven Jaume Casas Maüll, Francesc Ibáñez Domènech, Sebastià Caballol Serra, Esteve Sáez Garcia o Lluís Abelló Castells entre d’altres,²² molts d’ells van ser afusellats després de la guerra. Se’ls hi acusava de la mort d’unes 11 persones de dretes, entre elles els alcaldes de 1935, Francesc Forrellat Vaig granar i Ramon Badia Utzet, el jutge de pau i alguns regidors d’aquell moment. Dels 11 assassinats a la rereguarda hi ha 6 que van tenir part en la repressió contra els fets d’Octubre del 34.

Però és que a més d’aquests assassinats en el municipi, en van tenir lloc més. Es tractava de diverses execucions massives atribuïdes als comitès d’altres pobles amb la connivència del de Castellbell i el del veí Monistrol de Montserrat: El 6 d’agost van aparèixer sis cossos de persones de dretes d’Olesa de Montserrat. El 16 d’agost van aparèixer altres sis cossos de persones de Sallent. El 23 d’agost altres nou morts d’Olesa de Montserrat i el 17 de setembre quatre morts de Navàs. A més d’això, sis cossos més de persones d’altres pobles. Les execucions als voltants de la muntanya de Montserrat van ser una constant als primers mesos de la guerra. Es relaten alguns casos de persones cremades vives i tot.

En aquells moments s’estava lliurant una cruenta guerra. Tots aquests assassinats no eren vists com a tals pels qui els realitzaven o, de fet, per tota la gent més polititzada del bàndol republicà independentment de la ideologia que professessin, els considerava com a fets de la guerra.

Deixant enrere aquesta etapa luctuosa ens centrarem en la vida municipal. L’Ajuntament va tenir la iniciativa de confiscar les propietats dels elements del poble considerats “facciosos”. També es van iniciar les obres de construcció d’una nova escola i es van canviar alguns noms de carrers a la nomenclatura revolucionària. Més endavant, en la primavera es va proposar el canvi dels noms dels barris, encara que la iniciativa no va quallar. Així a la Bauma se la anava a dir Buenaventura Durruti, al Borrás, Lluís Companys, al Burés Joaquim Maurin, al Vilar Avinguda Ascaso i a Sant Cristófor, 19 de juliol.

Passat l’estiu, a partir del 8 d’octubre van quedar dissolts els comitès revolucionaris creats el juliol mitjançant un decret de la Generalitat acceptat per la CNT a nivell de Catalunya. D’ara endavant els ajuntaments es transformarien en consells municipals, que integrarien les diferents forces antifeixistes de cada localitat. A Castellbell el nou Consell es va conformar el dia 3 de novembre. El nou alcalde o primer conseller, va anar Salvador Vila Selga, d’ERC. A més, Esquerra va comptar amb els consellers Esteve Biosca i Elissi Giralt Morera, tots dos pertanyents a la CNT també. Fins i tot havien tingut càrrec a la junta del sindicat durant l’etapa anterior republicana. Unió de Rabassaires, per part seva, va ser representada per Isidre Vila Subirana, el POUM, per Antoni Fainé Ricart (i més tard per Vicenç Morros, que era membre en la junta del sindicat en 1936). La CNT va estar representada per Jaume Casas Maüll, Pere Codina i Alexandre Pujol. A més, es va crear la Junta de Defensa, que substituirà al Comitè Revolucionari. La junta va estar monopolitzada per sis membres de la CNT.

Es pot observar el predomini de la CNT, encara que repartida entre totes les forces polítiques. L’únic que no tenia relació amb el Sindicat Únic era Isidre Vila, rabassaire. Com s’intueix, la CNT va tenir un protagonisme clar en aquests primers mesos de la guerra civil. Estava duent a terme el seu propòsit revolucionari.

Així i tot, hi passaven tantes coses alhora que el Sindicat va celebrar la seva primera assemblea el 20 de setembre, a dos mesos de començada la guerra. La junta sindical va quedar presidida per F. Muns, i formada per Joan Codina, Pau Caballol, Cristóbal Mayor, Domingo Bargalló, Josep Puig, Salvador Morera i de vocals, Vicente Morros, Pedro Pérez, Alejandro Pujol i Francisco Polo.

En un principi el sindicat es va centrar en organitzar els comitès de fàbrica que s’havien d’encarregar de la gestió i la col·lectivització de les mateixes.²³ A més, el sindicat havia de participar de la vida orgànica de la CNT d’aquells moments bulliciosos. El SUT participava a l’ajuntament, al comitè revolucionari i impulsava milícies, tant en el front com en la rereguarda. Per si aquestes tasques fossin poca cosa, també exercia labors culturals, impulsava el CENU local a través del mestre racionalista Josep Carol, i va crear algunes cooperatives, com la de la construcció (presidida per Josep Riudalles) o la cooperativa confederal de consum (inaugurada a l’agost de 1937).

La cooperativa de consum seria un maldecap per al sindicat, ja que van haver de canviar diverses vegades de personal fins a donar amb la plantilla adequada. A més, el sindicat disposava d’un forn de pa, que era un dels cinc del poble.

Una altra de les iniciatives va ser l’enviament al capdavant d’un grup de milicians. En realitat, es tractava de diversos grups diferents que sumaven 24 milicians, tots ells de CNT. El 4 d’agost van sortir set milicians per al Front d’Aragó. Allí es van unir a la Columna Ascaso, 4a Centúria. Van formar l’anomenat “grup fantasma”, tal com apareixia a Solidardad Obrera.²⁴ El 10 de setembre va sortir un grup amb la Columna Terra i Llibertat. Eren dotze milicians²⁵ i en aquest grup hi havia dues dones: Caterina Cano Fernández i Joana Casajoana Enrich. Per a febrer de 1937 solament quedaven dues persones del poble amb la columna Terra i Llibertat, que va ser desplaçada als fronts que envoltaven Madrid. La resta van anar tornant al poble, mentre que anaven al capdavant els reclutes de les cinquenes de 1932, 1933 i 1934, entre ells un gran nombre de cenetistes, encara que ja havia de totes les tendències polítiques del poble. L’Ajuntament va aprovar el pagament de diversos milers de pessetes per a les milícies al novembre de 1936.

A una acta del mes de febrer de 1937, va prendre la paraula algun militant (no hi ha cap nom) representant als milicians que havien abandonat el front. A les actes es nomena un grup Alba, que “haurà de donar les seves armes al comitè de defensa confederal”.²⁶ Podríem deduir que alguns havien portat les seves armes aconsegueixo des del front. Així mateix, podem donar per ben proveït el Comitè de Defensa del poble. El dubte seria si es tracta del mateix que la Junta de Defensa de Castellbell (municipal, però dominada per la CNT) o si era una entitat únicament dependent de CNT. En tot cas, qui es feia càrrec de la defensa del poble era Francesc Muns, qui va arribar a dir en una sessió municipal que el mantinguessin els patrullers, ja que no “tothom valia per a recollir cadàvers”.

Serà a partir del canvi d’any quan sorgeixen alguns conflictes entre les diferents forces antifeixistes, com estava succeint a altres pobles. En primer lloc, Muns va denunciar que hi havia un veí comunista que reclutava nois de 15 i 16 anys per a enviar-los al front. L’Ajuntament va intervenir en aquest cas. En segon lloc, Esteve Biosca, qui havia estat l’encarregat de gestionar els proveïments, va dimitir el 9 de febrer de 1937 i va quedar Joan Codina (de la CNT) a càrrec. La conselleria d’abastos i proveïments seria una font de problemes en el futur.

Un altre conflicte va tenir lloc el 13 de febrer. El conseller cenetista Muns va denunciar al ple municipal que Biosca havia retirat la bandera rojinegra que onejava a l’Ajuntament. Aquest va respondre que per llei només podien onejar la bandera catalana i la republicana. La bandera rojinegra estava penjada de la casa consistorial des de l’inici de la guerra. Malgrat la polèmica, Biosca continuarà participant amb normalitat a les assemblees del sindicat. Aquest mateix dia es nomena una patrulla de vigilància de vuit homes (2 per CNT, 2 per ERC, 2 per Rabassaires i 2 pel POUM).

En el primer trimestre de 1937 va existir molta variació dels càrrecs de l’Ajuntament. De tal manera que pocs van durar en un mateix càrrec prou com per a fer una gestió eficaç. Es donava una imatge d’improvisació. No havien passat ni dues setmanes quan Lluís Abelló (CNT) va ser nomenat per a la conselleria de proveïments. Al maig és Francisco Camarero (CNT) qui va ocupar aquesta conselleria. Però Abelló no li va passar ni l’estat de comptes ni va cedir les 22.000 pessetes de la caixa fins a principis de juliol. I això va provocar les protestes de Biosca. Passaven els mesos i la situació dels proveïments s’agreujava. Faltaven productes, es controlaven les despeses i creixia el malestar entre la població.

A més, entrava en escena un nou factor, els refugiats, que van arribar a finals de 1936. La CNT va assumir l’acollida de les famílies de refugiats i per a deixar constància van celebrar Assemblees Populars massives al març i l’abril de 1937. A les diferents assemblees que es van celebrar s’exigia el pagament de quotes per treballador o contribucions per empresa al manteniment dels refugiats. A l’abril es va arribar a l’acord que els treballadors i treballadores de les fàbriques aportessin el 3% del seu salari setmanal a aquest efecte, i que els pagesos, que no tenien un jornal, aportessin una quantitat fixa de 50 pessetes a la setmana, per un temps indeterminat. A la resta de veïns del poble se’ls assignaria una quota de conveniència.²⁷

Però aquesta decisió va aixecar butllofes entre els treballadors. El 30 d’abril es va tornar a celebrar una nova assemblea on es comentava el malestar generat per la decisió anterior, de tal manera que fins i tot hi va haver una manifestació. La situació tensionà tant als responsables d’aquesta decisió (va ser aprovada en assemblea popular, però els qui portaven el pes dels debats eren membres destacats de les organitzacions antifeixistes i de l’Ajuntament) que aquests van presentar la seva dimissió en bloc. Durant la primera setmana de maig totes les organitzacions van confirmar el seu suport als seus representants a l’Ajuntament, que van tornar al càrrec. La qüestió dels refugiats va quedar arreglada després de l’arribada d’una partida econòmica de la Generalitat, encara que els treballadors van continuar pagant quotes de suport fins al mes de juliol.

No sabem si va tenir alguna influència en els fets relatats, però és en aquesta època quan entren en escena la UGT i el PSUC. La primera vegada que van demanar entrar en el consistori és el 20 de març de 1937. En aquesta ocasió tant el POUM com la CNT van amenaçar amb retirar-se del Consell Municipal si s’hi admetia al PSUC. No volien saber-ne res: “en este pueblo es imposible la combibencia (sic) con dicho partido”.²⁸ La UGT havia començat a organitzar als tècnics de les fàbriques i exigia tenir un lloc a la societat castellvillarenca, que la CNT li denegava.

El 25 de juny va ser atropellat un dels fundadors del PSUC, Francesc Tor i Bonet. No es pot confirmar el motiu, si va ser per desavinences personals, per qüestions polítiques o si va ser un accident, encara que el PSUC ho denuncià com un atemptat. El PSUC va entrar en el Consell Municipal a l’agost de 1937, amb Jaume Garcia Duarri i Josep Playà Torres com a representants. Tant CNT com el POUM es van retirar de l’Ajuntament com a protesta perquè segons ells, el PSUC no estava degudament format al poble. Entenien que era una entitat molt petita i que no tenia legitimitat per a estar en el consell municipal. Es va acordar enviar una delegació a parlar amb la Generalitat. No obstant això, per pressions del Comitè Comarcal de la CNT i per la resposta de la Generalitat, la CNT de Castellbell va acabar acceptant la presència del PSUC. En aquest mateix ple es va votar la nova alcaldia per a Esteve Biosca.²⁹

Un altre assumpte curiós, que va aixecar polèmica, va ser el paper d’un futur falangista, Antonio Mèrida, qui treballava a l’escorxador. En primer lloc, aquest personatge va ser destituït al setembre de 1936 perquè hi havia sospites sobre la seva lleialtat. La CNT intentava ficar a la seva gent a aquell lloc i per alguna raó en aquesta ocasió no ho van aconseguir. No obstant això, Mèrida va mantenir el seu càrrec, potser perquè s’havia afiliat a la CNT o potser per contactes personals. El 22 de maig de 1937 al ple municipal, Francisco Camarero (CNT) va demanar un augment de sou per al personal de l’escorxador. Isidre Vila (Rabassaires) li va contestar que “era curiós que la CNT abans demanava el cap de Mèrida i ara demanés un augment de sou per a ell”.³⁰ A la postguerra l’Antonio Mèrida seria el cap de la milícia de la Falange al poble. La seva família va treballar a l’ajuntament fins els anys 80, i segons sembla, era com si fos la seva casa. Seria interessant investigar les relacions de Mèrida amb la CNT a veure què va passar.

El març de 1937 es van iniciar els debats per a municipalitzar l’habitatge al poble. Com a encarregat de cobrar els lloguers, es va nomenar un aturat que demanava una ajuda per a subsistir a l’Ajuntament. Més tard, a iniciativa de la Generalitat es va constituir una Caixa Immobiliària. Les disputes dins del Consell Municipal entre les diferents forces van endrarrerir la seva aplicació.

El setembre de 1937 el Consell Municipal constatava la falta absoluta de provisions. Es va generar una situació d’excepcionalitat i es demanaven aportacions monetàries ràpides de les empreses. El 24 de setembre s’hi acordà demanar 47.458,71 pessetes a les fàbriques. Aquestes van pagar aviat, però es van trobar amb la inacció de l’Ajuntament. El 20 d’octubre es va haver de retornar els diners a les fàbriques perquè en un mes no s’havien comprat els queviures que es necessitaven. Es va reprovar al conseller que havia gestionat els proveïments, Francesc Pubill Call (CNT). La situació de les provisions era tan greu que a finals de setembre va ser assaltat el local del forn de pa del sindicat.³¹

El que estava succeint era que existien dos blocs confrontats, d’una banda, ERC, UR i PSUC i per l’altre, la CNT i el POUM. A més, el POUM per decret de la Generalitat havia d’abandonar tots els seus càrrecs a tots els ajuntaments. Amb aquests canvis, el 26 d’octubre va assumir l’alcaldia, Francesc Camarero (aquesta vegada representant a ERC), a qui abans vam veure com a conseller de la CNT.

En aquells moments el PSUC va prendre la iniciativa i el conseller Josep Santamaría Agut va demanar que el municipi es fes responsable dels proveïments. En pocs dies es van tornar a fer els comptes i es va demanar una altra vegada 40.000 pessetes a les fàbriques, que van pagar ràpidament. Aquesta vegada els diners va complir el seu objectiu. En aquells mesos finals de l’any tots els tràmits municipals estaven relacionats amb el manteniment dels refugiats i amb la compra de provisions. El gener de 1938 es va constituir la Junta Agrària Municipal la missió de la qual a curt termini va ser la d’intentar pal·liar la necessitat de verdures i carn.

El Sindicat va reconèixer un petit retrocés a l’octubre de 1937, ja que pagaven quotes al comitè comarcal per 1.083 afiliats. Es pot notar que alguns afiliats haurien anat a la UGT, però no n’eren gaires. El 12 d’abril de 1937 la UGT dona compte de 30 afiliats al poble, mentre que en el tercer trimestre n’eren 90.³² En aquests moments el president del SUT de CNT era Josep Rosell Solé, que havia vingut de Manresa. Rosell, havia estat en la dècada de 1910-1920 el president del poderós Sindicat del Fabril i Tèxtil manresà, i a vegades president de la Federació Local de Manresa.

I arribem al 22 de febrer de 1938. En aquest ple, va ser triat per a l’alcaldia Ramón Cornadó (CNT). Però en aquest moment la va rebutjar. Per tant, en segona votació va sortir triat Francesc Ibáñez (CNT), que també va rebutjar l’alcaldia. En tercera votació va sortir Santamaría (PSUC), qui va acceptar l’alcaldia. En el ple següent va assumir el càrrec pel PSUC Francesc Tor, qui va acabar escollit el 24 d’abril següent. La causa era que Santamaría va ser cridat a files. La guerra s’imposava a la normalitat i són molts els consellers de tots els ajuntaments de l’Espanya republicana que acabaren sent reclutats per a anar al front. No es van salvar ni alcaldes ni altres càrrecs polítics. Fins el final de la guerra l’Ajuntament va continuar estant encapçalat per Francesc Tor Bonet.

Com a imitació de la política catalana al juny es va constituir l’anomenat Front Popular Antifeixista de Castellbell i el Vilar, que intentava millorar la moral de la rereguarda, molt minvada per la qüestió dels proveïments i per la guerra.

Castellbell i el Vilar va caure sota el poder de les tropes nacionals el 28 de gener de 1939. Els republicans en retirada van incendiar alguns dipòsits ferroviaris, i van volar el pont del ferrocarril.

A la postguerra no van ser pocs els que van canviar de jaqueta i van començar les delacions portant als tribunals a desenes de persones. En aquells anys van ser afusellades nou persones del poble: Salvador Vila Selga, Isidre Vila Subirana, Domènec Bargalló Paloma, Esteve Biosca Sánchez, Francesc Muns Novensà, Joan Esquius Costa, Francesc Ibáñez Domènech, Antoni Franch Tarragó i Rossend Ventura Gomà. Excepte els dos primers, rabassaires, la resta tenien carnet de la CNT.³³

La postguerra va implicar unes condicions de vida molt dures. Tal és així que els líders de la Falange temien una rebel·lió popular i que la Guàrdia Civil no arribés a temps per a sufocar-la des de la veïna Monistrol de Montserrat, seu de la caserna. Els centenars de fugits a França, una autèntica marea humana, van anar tornant a comptagotes a partir del final de la Guerra Mundial per a refer les seves vides sota un règim franquista que els vigilava estretament. Poc van poder fer per a reconstruir les seves organitzacions. ³⁴

Conclusions

Després d’aquest repàs, més o menys detallat, cal ressaltar la importància del context tant a l’hora de seguir línies d’actuació com en l’ambient i la moral de la població i dels militants de qualsevol organització. Un context d’auge revolucionari crea les condicions perquè floreixin les organitzacions revolucionàries i perquè aquestes s’atreveixin a plasmar tots els seus ideals. En canvi, un context de retrocés, genera un clima de desànim que mina els projectes i impedeix que es plategin noves idees.

En el cas de Castellbell i el Vilar podem veure que el Sindicat Únic va seguir va tenir diverses etapes. En primer lloc, una etapa sindicalista possibilista, coincident amb els anys republicans. En segon lloc, una etapa revolucionària, que neix en la primavera de 1936 i que s’esgota en l’estiu de 1937. En tercer lloc, una etapa derrotista, que es plasma al llarg de 1938, coincident amb el declivi de la Guerra Civil. La quarta etapa seria la mera supervivència en la postguerra.

Durant l’època possibilista, es pot reconèixer el pes de les idees republicanes dins del sindicat, encapçalades per Esteve Biosca, però no seria l’únic. De fet, es pot intuir que el fet que no entrés al poble cap partit marxista es degué al fet que Biosca i el seu grup d’afins mai es van interessar per aquelles idees. En cas contrari, seria esperable que haguessin format sindicats autònoms o de la UGT, com passava a altres llocs de la comarca.

El republicanisme de Biosca, segons el que escrivia en els periòdics o segons el que deia en els mítings, s’intueix com un federalista. ERC era un partit molt plural, format per diverses forces republicanes, unes nacionalistes, altres esquerranes, altres federalistes. Per exemple, se sol assumir que el partit Estat Català, que solia integrar-se dins d’Esquerra Republicana, era una organització que odiava l’anarquisme i la FAI. En canvi, qui venia dels entorns federalistes, hi col·laborava, o fins i tot militava amb els anarquistes dins de les cooperatives obreres, els sindicats, els ateneus i altres espais culturals. El treintisme inicial de Biosca va derivar en aquestes posicions. I mai va decidir tampoc seguir els passos d’Ángel Pestaña i el seu Partit Sindicalista, que no va tenir cap presència al poble.

Davant una personalitat tan forta com la de Biosca, durant la Guerra Civil, la ERC de Castellbell i el Vilar apareix com un partit que va permetre i va animar la revolució. No sols això, sinó que es va nodrir de quadres de la CNT per als quals la col·lectivització de les fàbriques o l’expropiació de propietats de la gent de dretes era una mica de justícia bàsica. No sabem si pensava el mateix el sector d’ERC que provenia del Sindicat Agrícola, segurament eren les dues ànimes dins d’aquella organització local. De tota manera, segons avançava la guerra i l’ambient general canviava, ERC també es refredà i congelà les iniciatives revolucionàries. Eventualment van xocar amb els llibertaris que eren hegemònics i Biosca va ser-hi també un factor.

L’etapa revolucionària de la CNT de Castellbell es donà quan Espanya vivia una situació de gran auge revolucionari, a partir de març o abril de 1936. Les masses es polititzaven, es mobilitzaven, s’organitzaven. A tot arreu hi havia un flux enorme cap a les organitzacions de l’esquerra revolucionària. I al poble de Castellbell i el Vilar això es notà a la CNT, on hi va haver un canvi d’orientació bastant clar. La revolució social que es produí després de l’aixecament militar és resultat d’aquest clima. I com és lògic aquest ambient donà lloc a moltíssims projectes i iniciatives. Però l’any 1937 les perspectives d’una llarga guerra i la situació de les provisions, cada dia més escasses i a repartir-se amb els refugiats, van ser un agent desmoralitzador. Les successives reclutes per a anar al front van privar els llibertaris de molts dels seus quadres. Almenys eren els més motivats i el seu jovent. Després de l’estiu de 1937 l’organització anarcosindicalista va caure en crisi i es va paralitzar fins a l’octubre. Va haver de prendre les regnes del sindicat un veterà militant (Josep Rosell) que, a més – segons alguna documentació dels franquistes – hi pertanyia al POUM.

Al Consell Municipal els llibertaris van passar de bloquejar l’entrada del PSUC (una organització numèricament insignificant) a regalar-los l’alcaldia. S’enten que això va ser producte del derrotisme del moment. No esperaven res d’estar al Consell Municipal, que ja era un mer òrgan administratiu i no un fòrum de debat entre les tendències polítiques que conformaven la societat.

L’era revolucionària va derivar en derrotisme gairebé de manera natural segons l’organització i els seus militants més destacats s’impregnarien de l’ambient general que existia al poble.

1. Valls Pueyo, Joan (2011), pp. 126-127. ↩︎
2. Gabriel Sirvent, Pere. Classe obrera i sindicats a Catalunya […], p. 405-417. ↩︎
3. Valls Pueyo, Joan (2006), pp. 14-15. ↩︎
4. Solidaridad Obrera, 26/04/1932, p. 1 ↩︎
5. Solidaridad Obrera, 09/07/1932, p. 4 ↩︎
6. Escrutinio sobre las proposiciones de celebrar un Pleno Regional y nombramiento de director de Solidaridad Obrera, Solidaridad Obrera, 22/11/1932, p. 6 ↩︎
7. Es tracta de Joan Figueras Rossinyol. Va tenir un paper rellevant en l’atemptat contra uns militants del Sindicat Lliure ocorregut en el cafè-bar L’Alhambra de Manresa en 1923. Figueres va ser detingut per aquest fet, que va provocar quatre ferits greus, al costat de Joan García Oliver membre rellevant del grup anarquista Los Solidarios. Joan Figueras tenia un germà, Jaume, que va caure víctima dels pistolers del Lliure a Barcelona en aquells anys. L’any 1931, Figueras va ser nomenat secretari del Comitè Intercomarcal de l’Alt Llobregat i Cardener i per això li ho va veure oficiant nombrosos mítings per tots els pobles, com es pot constatar a Solidaridad Obrera o a El Trabajo. En la guerra va partir al capdavant amb la Columna Terra i Llibertat. ↩︎
8. Leonci Sanllehí es va unir a la CNT en la vaga de la Telefónica de Manresa, el juliol de 1931. Va ser detingut a la revolta de l’Alt Llobregat de gener de 1932. Va passar unes setmanes pres i va poder participar al Ple de Sabadell d’abril de 1932. Posteriorment estarà vinculat als sindicats de la CNT afins a la FAI, participant al comitè propresos de la comarcal. ↩︎
9. “A todos los sindicatos de la Comarcal Cardener – Alto Llobregat. El Trabajo, 22/07/1933, p. 4.”. La comissió estava formada per Valentí Piñol del fabril-tèxtil de Manresa, José Antonio Robles de Puig-reig, Marcel Augés del metall de Manresa, Aniceto Vilalta de Puig-reig, Emili Riu de Gironella i José Planas de la fusta de Manresa, a més del citat Biosca de Castellbell i el Vilar. ↩︎
10. Acta del Sindicato de Trabajadores, 09/04/1933, recogida en Valls Pueyo, 2005, p. 41. ↩︎
11. Acta del Sindicato de Trabajadores, 11/6/1933, recogida en Valls Pueyo, 2005, p. 43. ↩︎
12. Solidaridad Obrera, 15/08/1933, p. 4 ↩︎
13. Per exemple, Leocadia Biosca, Rafaela Vallés, Dolors Ventura, Asunción Muñoz, Teresa Solernou, Luisa Alsina, María Gusí, Elisabet Sáez, Carme Anguera… són anomenades als comitès de fàbrica anteriors a 1936. ↩︎
14. Acta del Sindicato de Trabajadores, 19/01/1934, recogida en Valls Pueyo, 2005, p. 61 ↩︎
15. Gran Mítin de Orientación Sindical. El Trabajo, 17/12/1932, p. 4 ↩︎
16. López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’Octubre de 1934. Annex II. p. 61 ↩︎
17. Valls Pueyo, Joan (2006), p. 54. ↩︎
18. “El laicisme d’Esquerra. El Trabajo, 05/05/1934, p. 4. ↩︎
19. Marcando posiciones. Solidaridad Obrera, 14/01/1936. p. 6 ↩︎
20. Acta del SUT, 9/5/36, recogida por Valls Pueyo, 2005, p.80. ↩︎
21. Solidaridad Obrera, 12/07/1936, p. 6. “Al fin el Sindicato de Trabajadores de Castellvell y Villar con 1.200 afiliados, tomó el acuerdo en firme de reingresar en la C.N.T. en asamblea general del 5 del corriente, por reconocer que es hoy en único baluarte de las masas oprimidas.” ↩︎
22. La Causa General del poble diu que pertanyien al comitè les següents persones: Abelló Castells, Lluis; Barceló Rovira, Gaspar; Caballol Serra, Sebastià; Cabrina Vilaseca, Valentí; Cano López, Esteve; Casajuana Serrahima, Valentí; Casas Maüll, Jaume; Costa Puig, Rafael; Esquius costa, Joan; Garcia Berzuela, Florenci; Ibáñez Domènech, Francesc; Morales Garrido, Leocadi; Muns Novensà, Francesc; Sáez García, Esteve ↩︎
23. Acta del 7/11/1936. Valls Pueyo, Joan (2009), p. 99 ↩︎
24. Solidaridad Obrera, 03/11/1936, p. 6. Hi apareixen 6, però al llistat de milícies del poble són 7 els que parteixen el 4 d’agost cap a Aragó: Salvador Camí, Octavio Gómez, Joaquín Saez, Josep Torrens, Miquel Prades i Rossend Ventura. ↩︎
25. Antonio Avilés Garcia, Llorenç Belmonte Cano, Ramon Berenguer, Josep Fábregas Roig, Florenci García Berzuela, Joan García López, Alonso Manzanares, Cristòfor Montoya Mayor, Esteve Sáez García, Pere Sáez López. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar. ↩︎
26. Actas 13-14/02/1937, Valls Pueyo, 2005, p. 109 ↩︎
27. Resum de l’Acta de l’Assemblea Popular del 17 de abril de 1937. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar. ↩︎
28. Valls Pueyo, Joan (2011), p. 150 ↩︎
29. Acta de l’Ajuntament, 14/08/1937. Arxiu Municpal de Castellbell i el Vilar. ↩︎
30. Acta de l’Ajuntament, 22/08/1937. Arxiu Municpal de Castellbell i el Vilar. ↩︎
31. Actas del SUT de Castellbell i el Vilar, 29/09/1937, recollides per Valls Pueyo, 2005, p. 123 ↩︎
32. Estadística per al III Congrés de les organitzacions de la Unió General de Treballadors de Catalunya, 23/10/1937. ↩︎
33. Valls Pueyo, Joan (2011), p.162 ↩︎
34. Com a curiositat dir que el poble té una Biblioteca pública anomenada Maria Malla, de les Joventuts Llibertàries, inaugurada el 1991. <https://castellvilarenc.info/2015/04/28/la-biblioteca-maria-malla-compleix-15-anys-i-estrena-logotip/> ↩︎