Balsareny

Aquesta població va ser un dels bastions de l’anarquisme revolucionari a la comarca de l’Alt Llobregat. La seva vinculació amb el moviment obrer ve del segle XIX, amb la seva primera organització obrera, adherida a les Tres Classes del Vapor, fundada el 1871. Així doncs, va participar en la secció espanyola de la Primera Internacional, la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, tant al Sexenni Democràtic (1868-1874) com als anys de 1880.

Així i tot, caldrà esperar fins a l’expansió de les idees anarquistes, ja en el segle XX, perquè aquest s’instal·lés en la població. Existeixen diverses comunicacions des de Balsareny amb el setmanari Tierra y Libertad, entre 1905 i 1920. També podem intuir aquesta connexió en la vaga de la Setmana Tràgica de 1909, que a Balsareny va durar tres dies, fins que les forces de l’ordre van ocupar la població.

Al llarg de la dècada es van organitzar les societats obreres en un Sindicat Únic que, al Congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid, desembre de 1919, declarava tenir 1.003 afiliats, una xifra bastant respectable. Per descomptat, estar prop de Sallent, un dels motors de l’anarquisme més revolucionari, feia que Balsareny assumís aquesta línia. D’aquella època ens han arribat alguns noms com el d’Antonio Solà o Riera, com a organitzadors del sindicat. També van ser els que van organitzar un míting “d’afirmació sindical” amb Emili Mira, Lola Ferrer i Juan Rovira com a oradors. Va ser presidit per Vicente Serra.¹

Durant la dictadura de Primo de Rivera aquesta activitat organitzativa es va perdre. No obstant això, en 1930 es va organitzar la Cooperativa Obrera, que com a altres pobles va ser un nucli de politització de la classe treballadora.

El Sindicat Únic de Treballadors de Balsareny va entrar a la Segona República com a subsidiari del de Sallent i el de Navàs, aportant les seves cotitzacions a aquests. A nivell sindical, la Colònia Soldevila, on vivien els treballadors i treballadores de la Fàbrica de Filats d’Álvaro Soldevila, estava vinculada a Navàs, mentre que la mina ho estava a Sallent. Per aquest motiu no sempre és fàcil recórrer la senda de la CNT a Balsareny i s’ha de fer de manera indirecta.

La colònia Soldevila va ser construïda en 1890, entrant en funcionament la seva fàbrica un temps més tard. Estava situada a 3 quilòmetres del poble, i comptava amb habitatges i naus. Cada colònia funcionava com un petit poble, tenint la seva església, la seva escola o la seva adrogueria. Tanmateix, això feia de les colònies un entorn molt més fàcil de controlar per als patrons, atès que els possibles “revoltosos” s’exposaven a perdre no només la seva feina si no també el seu habitatge. Per això era bastant complicat que s’introduïssin els sindicats en les colònies. I encara així, en els anys 1930, ho van fer.

Respecte al sindicalisme, només consta la participació del SUT de Balsareny al Ple Regional de 1933, amb uns 100 afiliats. El 1936, van assistir al Congrés de Saragossa, declarant 158 afiliats.² Com veiem és una xifra molt allunyada d’aquell miler de 1919.

Sigui com sigui, és clar que a la població existien anarquistes organitzats. El 20 de gener de 1932, després d’arribar-hi la notícia dels successos que van començar a Fígols, els obrers de la CNT van prendre l’Ajuntament, van col·locar una bandera rojinegra i van proclamar el comunisme llibertari. Hi va haver diversos detinguts per aquesta acció, i la premsa assenyala a Manuel Medina Linares, Agulio Rodríguez García, Manuel Rodríguez Moretona, com a deportats a Bata.³

No obstant això, la Guàrdia Civil ja no va deixar respirar al sindicat i sempre va estar molt pendent del que feia. Són constants les queixes a Solidaridad Obrera de militants que es veien assetjats per la força pública, com el d’un treballador acomiadat únicament per tenir un carnet de la CNT a la butxaca, descobert en un escorcoll.

El 5 de gener de 1933, aquest mateix diari ens dona una interessant relació de col·laboradors del poble: Diego Carmona, Juan Caro, Enric Bartomeus, J, Miró, Manuel Navarro, Lázaro Villarroso, F. Álvarez, Ramon Bartomeus, José Belmonte, José Santiago, Bartolomé Sánchez, José Cordi, Federico Diaz, Isidro Riera, Juan Garriga, Juan Cubinsá, Amadeu Camp, Rosendo Arias, José Sánchez i Salvador Mercadé.⁴ Tres dies després va esclatar una insurrecció a tot Espanya, i va tenir una especial repercussió a Sallent. En aquest poble van ser detingudes unes 25 persones per aixecar-se contra la República.

Aquella insurrecció va quedar marcada per la mort a trets de dos militants anarquistes: Andrés Martínez, d’Almeria resident a Sallent, i Francesc Codina, natural de cal Colleter, situada a Balsareny. Codina era membre de la Junta del Sndicat Únic Miner de Sallent. Els dos eren molt joves i militaven en la CNT. La seva mort es va produir pel fet que, per a dur a terme la insurrecció, els anarquistes van atacar la caserna de la Guàrdia Civil, incendiant-lo. Quan els guàrdies es van recuperar de la sorpresa inicial van utilitzar les seves armes i van acorralar als revolucionaris al seu propi local sindical, que van tirotejar sense miraments fins que els sindicalistes van treure la bandera blanca per la finestra. Es van rendir diverses persones i així i tot els guàrdies van continuar disparant, posant fi a la vida d’aquests dos joves i ferint de bala cinc persones més, que figuren entre les 25 detingudes de Sallent, que hem esmentat abans.

Com no pot ser d’una altra forma, aquests fets també van influir molt a Balsareny, per a començar, van ser detinguts com a possibles col·laboradors de la insurrecció alguns dels abans esmentats, com ara Manuel Medina, Agulio Rodríguez, Manuel Rodríguez, així com Balbino Montilla de Déu i els germans Carlos i José Monte Villalba.⁵ En els registres posteriors es van trobar algunes bombes artesanals.

A partir d’aleshores es va aguditzar l’atac contra l’anarcosindicalisme, produint-se diverses detencions per motius menors. En el cas de Balsareny van ser presos governatius (és a dir, que van anar a presó per decisió del Governador Civil i no dels jutges): Federico Diaz, José Artigas, José Monte, Rosendo Arias, Carlos Monte i Martin Cortada. Van ser detinguts l’11 de maig en el context de la vaga de solidaritat amb els miners de Cardona que es van tancar a 700 metres sota terra. A més, en aquells moments es desenvolupaven diverses vagues importants a Barcelona i la situació s’estava deteriorant a tot Espanya per moments, amb la Guàrdia Civil disparant en les manifestacions obreres i agrícoles.

Els ànims estaven més que caldejats a tot arreu. A Balsareny el sindicat acusava els burgesos Soldevila, Robega i Vilafruns de finançar i armar un somatén per al seu ús particular com a força de seguretat. En aquells dies, el somatén patrullava les colònies i la zona de la mina armes en mà per a intimidar als obrers.⁶ Les crítiques en les pàgines de Solidaritat Obrera contra “els burgesos del poble” són una constant i inclouen a Esquerra Republicana, que acceptava aquesta situació.

A la tardor es van produir dos mítings importants en la població. El primer, el 19 d’octubre de 1933 per a demanar l’amnistia dels presos, amb Carlos Pradas, Nicolás Serrejón i Francisco Moles. I el segon, el 16 de novembre, J. Aubí, Albadatrecu i J. Estany (Boy), en el qual van demanar l’abstenció a les eleccions generals.

No obstant això, el sindicat passava per una seriosa crisi. D’una banda, la repressió espantava als seus simpatitzants, i per l’altre va arrelar el corrent treintista a les fàbriques tèxtils i les seves seccions van preferir vincular-se amb la Federació Comarcal de Sindicats d’Oposició de la CNT abans que amb el Sindicat Únic de Treballadors de Balsareny. El 1934, el SUT va canviar el seu llenguatge per a referir-se als burgesos i hi ha diversos articles en la Soli acusant-los de nazis, a causa del capital alemany de la Colònia Soldevila i a la presència d’alguns tècnics alemanys. A la guerra es va demostrar que realment alguns tècnics de la Soldevila eren afiliats de les organitzacions nacional-socialistes que promovien els expatriats alemanys a Espanya.

En aquella època va sorgir un nou partit polític d’esquerres. Es tractava de la secció de Balsareny de Unió Socialista de Catalunya, USC. En 1933, Joan Comorera, el seu secretari general, va proposar fusionar-se amb el PSOE de Catalunya. Tots dos partits fins i tot van realitzar un congrés, però després d’unes setmanes el Comitè Executiu del PSOE, des de Madrid, va anul·lar la fusió. Això va frustrar bastant els desitjos de la militància socialista i alguns es van passar a la USC. A aquell congrés, hi assití una delegació de Balsareny que representava 35 socis –encara que un estudi estima més realista parlar d’una vintena.⁷ Desconeixem els seus integrants, i no va tenir especial repercussió al poble. No obstant això, a la guerra, la USC va ser el germen del PSUC de Balsareny.

A la Revolució d’Octubre de 1934 solament van participar elements de Esquerra Republicana i els rabassaires, patint presó dos d’ells fins a ben entrat 1935. El SUT es va abstenir de participar d’aquesta revolta.

En aquest any els anarquistes van conformar una xarxa d’entitats més enllà del sindicalisme. A més, van obrir un ateneu llibertari al carrer Macià, 4. D’altra banda, també es va crear un grup anomenat Joventut Cultural, adherit a la FAI, però que després es va unir a Joventuts Llibertàries, el 20 de febrer de 1935. També van participar en diversos plens comarcals i regionals. En 1936 les joventuts tenien 34 membres.⁸ La Junta estava constituïda per Carlos Monte, secretari; Gregorio Torres, sotssecretari; Juan García, tresorer, Manuel Sáez, comptador; Anita Torres, bibliotecària i Ramon Gonfaus, vocal.⁹ També existia una escola racionalista a la Cooperativa Obrera de Balsareny.

El local del sindicat era al carrer Castillo, 8. I per al Primer de Maig de 1936 es va portar d’oradors a Francesc Moles, Roser Dolcet, Carles Pradas, i Lluís Riera. Cal indicar que la UGT de Balsareny es va crear el 22 d’octubre de 1934. Balsareny tenia uns 2.930 habitants en 1936.

La guerra civil

Balsareny constitueix una anomalia degut a l’absència de morts de manera violenta a la rereguarda pel que fa a la zona. Això es deu a la consciència humanista dels militants més destacats del SUT, així com a un enteniment des del primer instant de la guerra amb Esquerra Republicana a l’hora de mantenir una vida quotidiana pacífica en la població. Això no va impedir la instauració d’un “nou ordre” revolucionari amb les poques armes que tenien aquells dies. Però és necessari destacar el contrast de Balsareny amb els pobles veïns de Navàs i Sallent, on si que es van produir nombrosos assassinats i fins i tot anaven a altres pobles en grans grups a “netejar la rereguarda” de feixistes, cures i dretans diversos. Entenien que amb això guanyaven la guerra i obrien el camí a la revolució social perquè la guerra també es lliurava en la rereguarda.

Però no va ser necessari a Balsareny. En tot cas, si va haver morts de Balsareny va ser en altres poblacions com Súria, on va ser executat el sacerdot de Balsareny Lluís Pla Rosell. A més d’aquest, van aparèixer en els límits del terme municipal alguns cadàvers, que la Causa General, apunta al fet que era obra d’algun altre comitè. Un llibre d’història local apunta al fet que aquesta relativa pau es va deure en concret a l’obra dels cenetistas José Monte i Eloi Regné.¹⁰

En tot cas, cal esmentar que l’Ajuntament portava anys, des de 1934, presidit per Valentí Masplá Suades, d’Esquerra Republicana.  Com en altres llocs, havia estat deposat després dels successos d’Octubre, i restituït en el seu càrrec a partir de la victòria del Front Popular al febrer de 1936. El cas és que al començament de la guerra ERC dominava l’Ajuntament. En formar-se el Comitè de Defensa Local, en els primers dies de la guerra, aquest que va quedar en mans de la CNT. Ajuntament i Comitè es van saber posar d’acord en allò més essencial.

El Comitè el formaven Pedro Biendicho Lacorte (CNT), Nemesio Guerra Marcos (CNT), Santiago Hernández Amigo (CNT), Juan Navarro González (CNT), Juan Navarro López (CNT), Juan Ruiz Molina, Manuel Pérez Castro, Antonio Alarcón Rierol, Manuel Ruiz Carreño, Florenci Vilaseca Altarriba, Valentí Maspla Suades (ERC) i Evarist Soler Selgas (Estat Català i ERC). La Causa General no acusà el Comitè de la crema de les esglésies i capelles del poble, si no a un conjunt d’unes 30 persones –si bé van poder ser moltes més. Aparentment no es tractava de persones especialment polititzades, sinó més aviat, un reflex de l’anticlericalisme popular que travessava l’Espanya d’aquells dies, els ressons dels quals venien del segle XIX.

Als 15 dies es va fer un pregó pel poble convocant a tots els aturats al local de la CNT per a facilitar-los treball. Aquests aturats van ser enrolats en el Ram de la Construcció del sindicat per a realitzar diverses obres al poble. El president d’aquest sindicat, que unes setmanes més tard es diria Col·lectivitat del Ram de la Construcció, era Pedro Biendicho. El comitè va confiscar el castell i l’ermita que dominen la població des de les altures. La CNT es va instal·lar a l’escola de les Germanes Dominiques i també a una casa propietat de Rossend Reguant, fugit res més començar la guerra.¹¹ A més, es va ocupar una masia anomenada Puig Dorca.

En 17 d’octubre de 1936 es va constituir un nou Consell Municipal, seguint la dissolució dels comitès revolucionaris dels pobles decretada per la Generalitat. L’alcalde resultant va ser Joan Pujols Galobardes (ERC). I els altres consellers: Evarist Soler Selga i Ramon Juncadella Alsina (per ERC); Santiago Hernández, Joan Navarro González i Florenci Vilaseca (per CNT); Ramon Gudayol Gonfaus i Benet Obradors Vilanova (per la UGT); i Joan Casellas Erra (per UR).

No obstant això, ERC i la CNT van copar tots els càrrecs del nou consell suposant una anomalia, denunciada davant la Direcció General de la Generalitat per les altres forces polítiques i sindicals del poble.

Així doncs, van esclatar problemes polític-socials entre les forces que donaven suport a la revolució i les que pretenien frenar-la. El 8 de novembre, Unió de Rabassaires denunciava en una carta dirigida a la Generalitat, que la CNT havia impedit que membres de UR i de la UGT prenguessin possessió dels seus càrrecs. A més, la Confederació havia substituït a aquests consellers que els tocaven als rabassaires per uns altres dels seus. L’informe, plantejat en forma de queixa, en realitat ens permet albirar la ràpida evolució del procés revolucionari.

El mateix informe indicava que la CNT havia requisat tot el gènere dels establiments comercials per a crear una “cooperativa col·lectiva”. Afirmaven que tots els cafès estaven col·lectivitzats. I que a més volien recollir totes les gallines per a crear una col·lectivitat sense preguntar si la gent estava d’acord o no. La denúncia continuava dient que havien amenaçat als militants d’Estat Català i altres organitzacions que els matarien, i a més havien dissolt l’associació de caça i pesca i algunes germandats.¹² 

El dia 11 es va redactar un altre informe de la reunió de diverses delegacions polítiques de Balsareny contràries a la revolució i una delegació de la Junta Comarcal de Seguretat Interior. En ell es relatava que, després de marxar del poble alguns facciosos, el Comitè Local va confiscar les seves finques. Però que aquestes li van ser lliurades més endavant al Sindicat Agrícola local per a ser conreades col·lectivament. Però el Comitè, integrat per gent de la CNT, va voler totes aquestes terres i que totes les existents, estiguessin controlades per la CNT. Per tant, davant aquesta tessitura els afiliats de Unió de Rabassaires van fer una assemblea on van determinar que acceptaven conrear col·lectivament, però només les terres que eren propietat del Sindicat Agrícola, deixant clar que les altres terres seguirien conreades de manera individual. En acabar l’assemblea i després de sortir del lloc de reunió es van trobar amb el conseller de Defensa, Florenci Vilaseca (membre alhora d’ERC i de CNT), que al capdavant de gent armada els va indicar que s’anessin a dormir. Davant aquesta ordre de to autoritari els rabassaires es van negar dient que farien el que els donés la gana. Després de tal resposta el conseller va disparar un tir a l’aire per a dispersar als presents. Però, com era d’imaginar, això es va convertir en un renou i va acabar disparant més a baix, resultant quatre persones ferides. L’informe indica que una d’elles va morir a conseqüència de les ferides, encara que ignorem el nom. Això no apareix ressenyat en la Causa General i és fins i tot probable que no arribés a morir ningú. Tanmateix, per tot això, es va declarar una vaga general al poble.

Continuant amb l’informe, el conseller de Defensa es va justificar dient que les dones s’havien amotinat contra les patrulles produint-se en l’aldarull una ferida lleu. La UGT va protestar durament contra les coaccions als pagesos, mentre que la CNT es va defensar dient que no li imposava a ningú el seu ingrés en el sindicat i que, si així ho hagués dit algun dels seus militants, això no estava acordat per la seva organització. A continuació, continuaven amb la seva defensa indicant que el Comitè Local de Defensa estava format per totes les forces antifeixistes i no només per gent de la CNT, com deien els rabassaires. A més, afirmaven que havien decidit la col·lectivització de les terres confiscades en assemblea del sindicat, així com el control dels comerços. Finalment indicaven que en confiscar els articles i béns de primera necessitat havien rebaixat el seu preu de venda d’acord amb les instruccions d’un ple comarcal d’organitzacions revolucionàries (refregint-se al moviment llibertari).

A continuació, totes les organitzacions presents van indicar que estaven d’acord amb la revolució social i els seus avanços però que no podia fer-se les coses d’aquesta manera. La CNT va respondre que els 100 aturats que hi havia abans del 19 de juliol ara estaven tots treballant de manera regular. I per fi, tots van acordar asserenar els ànims. Van comentar que la presència d’armes de guerra al poble tenia a veure amb el fet que a Sallent existia una fàbrica d’armament. Es va prendre la decisió que a partir de llavors gestionessin conjuntament les qüestions de la col·lectivització agrària la CNT i la Unió de Rabassaires. La Junta de Seguretat es va emportar detingut al conseller cenetista, responsable dels actes de violència abans relatats.¹³

El dia 17 de novembre, en sessió del ple municipal s’indica que el conseller de defensa va ser substituït per Pedro Biendicho.

En un altre informe de denúncia, del 13 de febrer de 1937, s’indica que la col·lectivitat s’havia ficat en les terres d’un veí, Pere Codina Gonfaus, sense haver-l’hi comunicat. Els col·lectivistes van construir un galliner al seu terreny. Li havien axaifat algunes coliflors. Tot això va acabar denunciat als informes a la Delegació de Seguretat de la Generalitat.¹⁴

Més enllà de les anècdotes, i de la parcialitat dels informes que corresponen als interessos de qui els redacta, podem constatar els problemes reals que hi havia en aquesta població per a constituir-se la col·lectivitat. És molt interessant, i generalment obviat pels escrits anarcosindicalistes, aquest tipus de problemes que s’atribueixen al fet que la gent era contrarevolucionària o simpatitzant de les dretes o, simplement, “individualistes”. El que ocorria era que sovint col·lectivitzar implicava passar per sobre dels interessos particulars. Quan aquests particulars no tenien a ningú que els defensessin es quedaven en l’oblit, però quan tenien a algú atent a ells (per exemple, en aquest cas, Unió de Rabassaires) es convertia en tot un conflicte polític.

Faltant altres fonts, la descripció de la col·lectivitat agrícola la va fer la militant llibertària francesa Renée Lambéret. Va publicar un article en 1938 en un periòdic anarquista britànic anomenat Spain and the World.¹⁵ El seu punt de vista és totalment afí a la col·lectivitat, com és d’esperar. Indicava que la mina de potassa era d’una empresa de capital holandès amb protecció alemanya. Deia que la col·lectivitat estava formada per unes quinze famílies (número que concorda amb l’estadística de Barnecker, que dona la xifra de 60 col·lectivistes¹⁶) que van ocupar les terres del facciós Augusto Mas, conegudes com el Puig d’Arques, amb unes 60 hectàrees, a més d’aportar les poques terres que tenien entre totes les famílies. La col·lectivitat va passar per dificultats econòmiques, que van ser resoltes a través d’una aportació econòmica dels miners que van posar 10 pessetes a la setmana (de les 60 o 70 pessetes que guanyaven). Així que amb aquests diners van construir el regadiu, una caseta per a albergar un motor, uns jardins, uns murs entorn d’una finca anomenada el Majolar, i més coses. La collita va ser d’uns 150 sacs de patates en 1937. Per a l’any 1938 estaven preparant el terreny per a multiplicar la producció per 5.

No disposem de noms relacionats amb aquesta col·lectivitat. No obstant això, existeix un aval sindical per a José Puig Perramon, Mateo Boixadera Trasserra i Juan Vila, que van ser representants de la secció d’agricultura del SUT de Balsareny de la CNT al Ple Regional de Camperols de gener de 1938.¹⁷ Boixadera era el president de la secció i presumiblement tots ells treballaven en la col·lectivitat.

A nivell polític, la situació quedava lluny de normalitzar-se. Al llarg de la guerra, és constant el ball de noms de representants de les diferents forces antifeixistes del Consell Municipal. Fins i tot se’ns deixa entreveure que existien problemes interns dins d’ERC. Per exemple, en sessió del 5 de març de 1937, el conseller d’aquest partit, Josep Bassany Riera (membre de Estat Català i militant de la UGT) va dimitir per desavinences amb Joan Pujols. Igualment van dimitir els dos representants del PSUC, apareixent en lliça per primera vegada els comunistes Miquel Gusart Travert i Joan Valls Casaldáliga. En sessió del dia 17 de març va dimitir el secretari municipal. Així que l’Ajuntament es va disposar a substituir-lo. Però la CNT es va oposar a això al·legant que era el Sindicat de Professions Liberals (de la CNT) qui havia de nomenar substitut. Això no era així segons la llei municipal catalana, així que va ser rebutjada la proposta. Davant això la minoria municipal de la CNT es va retirar del ple creant una crisi municipal.

No podem oblidar-nos que el 15 de febrer de 1937 va ser mort, a Manresa, a cops de puny el militant de la CNT Paulino Hernández Rubio, d’origen d’Almeria, que havia militat bastant temps a Balsareny. Va ser assassinat per Florenci Clariana, un dels líders del PSUC de Manresa. Aquest va al·legar que va ser en defensa pròpia i, encara que els testimonis no li van donar la raó, va ser posat en llibertat per pressions polítiques. Aquest tipus de successos llastraven qualsevol tipus d’entesa entre la CNT i la UGT local.

Uns dies després van tornar els consellers cenetistas i es va nomenar un nou consistori: Miquel Gusart (alcalde, UGT-PSUC), Joan Valls (UGT-PSUC), Josep Obradors Jové (ERC), Francesc Llimargas Riera (ERC), Benet Pajerols Morera (ERC), Joan Casellas Erra (UR), i Pedro Biendicho, Joan Navarro i Santiago Hernández, de la CNT.¹⁸ Però com durant la guerra va haver-hi una gran rotació de càrrecs, en 1938 trobem a Pedro Biendicho com a alcalde.

El 1937 Manuel Pérez i Amadeu Carné exerceixen com a secretari i president del SUT de CNT, respectivament. Poc abans el president havia estat Santiago Hernández. El SUT va participar a diversos comicis orgànics de la CNT. Per exemple, el Ram de la Construcció va ser al Congrés Regional de Catalunya de setembre de 1936.

La UGT de Balsareny havia crescut considerablement. Aquest sindicat s’havia fundat el 1934, però va ser admès en la Regional catalana de la UGT el 4 de juliol de 1936, comptant llavors amb uns 250 afiliats. És molt probable que es nodrís principalment del Sindicat del Fabril i Tèxtil que s’havia integrat en els Sindicats d’Oposició treintistes durant la Segona República. En el seu llistat del 6 de novembre de 1936 certificaven 655 afiliats del ram tèxtil, 43 comerciants, 12 porters i serens, 95 obrers “emancipats”, 27 de la construcció, i 14 del transport.¹⁹ Un total de 846 afiliats.

Mancant dades concretes proporcionades per la CNT, podem estimar que aquest sindicat tindria al voltant de 800 afiliats. Com hem vist abans, el moviment llibertari comptava a més amb unes Joventuts Llibertàries a la junta de les quals trobem a Carlos Monte de secretari, a Gregorio Torres de sotssecretari i a Juan García, Manuel Sáez i Anita Torres de tresorer, comptador i bibliotecària, respectivament, amb Ramon Gonfaus de vocal.²⁰

L’altra força important era Esquerra Republicana que, al maig de 1936, per al seu congrés nacional, va declarar tenir 85 membres. Curiosament, els seus representants en el congrés del Partit van ser Ramon Arnau Guinó i Joan Gonfaus Mas. Tots dos eren membres d’El Ràdium, un sindicat de contramestres que en la guerra va ingressar en bloc en la CNT. Però el més curiós és que aquests dos militants van estar afiliats a la CNT de Sallent, no de Balsareny. Ignorem les dades d’afiliació del Sindicat Agrícola local, de Unió de Rabassaires.

Cal esmentar que es van col·lectivitzar totalment les fàbriques Soldevila i la Viñas, així com les mines de potassa (encara que solien dependre de Sallent). La Cooperativa Obrera va ser tota una potència econòmica, on el poble realitzava les seves compres. 

Respecte a la guerra, des de Balsareny es va organitzar un grup important de milicians. Es tractava de 19 milicians de la CNT que van ingressar a la Columna Terra i Llibertat.²¹ Van estar al primer batalló amb els seus companys del Berguedà. Van partir des de Manresa a Barcelona i des d’allí van ser als fronts del Centre. Rossend Arias Dern i Francesc Flores Castillejos, tots dos de la CNT de Balsareny, van morir a la batalla de Belchite.

Així i tot, durant les conscripcions de mossos del poble també hi va haveri molts membres de CNT que van ser a altres unitats militars. Entre ells va destacar Carlos Monte, que va ser comissari de la 153 Brigada Mixta. En total van morir 13 joves del poble. Entre ells, Josep Artigas Sonalí era de la CNT (a part dels dos esmentats abans).

La repressió franquista en caure el poble a la fi de gener de 1939 va ser brutal. Ni més ni menys que 92 persones de Balsareny van ser jutjades sumarísimamente i dues persones van ser executades, Miguel Vicién Laín i Enric Bartomeus Miró, tots dos de la CNT.

En el capítol de la guerrilla de la postguerra podem indicar l’aplicació de la “llei de fugues”, és a dir, que la Guàrdia Civil deixi en llibertat uns detinguts, aquests es vagin, i els guàrdies els disparin per l’esquena al·legant que s’intentaven escapar, als germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt, oncles del guerriller llibertari Marcel·lí Massana. Van ser detinguts el 10 de novembre de 1949. Els guàrdies se’ls van emportar a Berga, on van sofrir una forta pallissa. Després els van portar a la rodalia de la colònia Soldevila, on se suposava que anaven a descobrir un dipòsit d’explosius clandestí, però els guàrdies els van matar allà mateix.²²

Durant el franquisme va destacar la figura de José Monte, que regentava una llibreria als anys 60 i 70. Monte estava en contacte amb la CNT de Tolosa i rebia premsa llibertària que repartia clandestinament per la comarca. Així i tot, mai va aconseguir teixir una xarxa de militants estable.

Conclusions

De tot l’anterior podem extreure diverses conclusions. En primer lloc, veiem que la CNT entenia que existia una situació revolucionària i que, per lògica, li corresponia fer la revolució. I això implicava expropiar la propietat privada. Així que durant la guerra es van expropiar terres i es van crear col·lectivitats en la indústria, el camp, el comerç i la construcció. Aquestes expropiacions van ser combatudes pels petits propietaris que de seguida es van anar agrupant entorn a Unió de Rabassaires i el PSUC, que van ser les dues forces que s’oposaven a la revolució (malgrat dir contínuament de paraula que estaven a favor d’ella). Un factor que beneficiava els interessos de la força comunista va ser que la UGT havia crescut enormement. Això es pot atribuir al pas del ram del tèxtil (o de bona part d’ell) –que el 1936 encara estava en els Sindicats d’Oposició de la CNT– a la UGT. Així doncs, la UGT també va jugar la seva basa en contra de la revolució social.

Per part d’ERC, aquest partit es va veure dividit en dues tendències, una favorable a la revolució (amb certs quadres exercint una doble militància ERC-CNT) i l’altra en contra (especialment els sectors controlats per Estat Català i rabassaires; van existir fins i tot militants que van passar al PSUC des d’ERC o que van militar en el PSUC sense trencar amb Esquerra).

Després d’uns mesos de predomini absolut de la CNT, cap a 1937, es va arribar a un equilibri de forces que, segons el moment decantava la situació a favor de la contrarevolució o de la CNT. Tots els enfrontaments tenen a veure amb aquesta situació. Finalment, cal destacar que, malgrat tots els problemes, totes les col·lectivitzacions van arribar fins al final de la guerra.

1. Solidaridad Obrera, 22/09/1918. ↩︎
2. Calero, Juan Pablo. Vísperas de la revolución. El congreso de la CNT (1936). (artículo) Revista Germinal, abril 2009. ↩︎
3. El Pla de Bages, 10/01/1933 ↩︎
4. Solidaridad Obrera, 5/1/1933 ↩︎
5. El Pla de Bages, 10/01/1933 ↩︎
6. Solidaridad Obrera, 26/6/1933 ↩︎
7. Martin Ramos, Josep Lluís. La unió socialista de Catalunya (1923-1936), p.175. ↩︎
8. Garangou Tarrès, Sònia, Les Joventuts Llibertàries a Catalunya: Origen, Estructura i Context (1932-1939), p. 398. ↩︎
9. CDMH (Salamanca), Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo, 140, 4, 1, 133, 3,.2 y Tierra y Libertad, 24/5/1935. Año VI, núm 5 ↩︎
10. Carreté, Ramon y Benéitez, Vicenç. Balsareny: història en imatges : 1897-1975. Manresa. Angle: Centre d’Estudis del Bages, 2002. p. 21 ↩︎
11. Davant la comissió de responsabilitats, de la Generalitat. La CNT declara que es tractava del Centre Catòlic i el Ateneu Català. El local tenia un cinema i un cafè. CDMH, Salamanca – PS Barcelona, leg. 167, carpeta 1, pàg. 48 ↩︎
12. Balsareny. 8/11/1936. CDMH, Salamanca – Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo , leg. 308, carp. 1, pág. 18 ↩︎
13. Informe referent al poble de Balsareny. 11/11/1936. CDMH, Salamanca – Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo , leg. 308, carp. 1, pág. 19 ↩︎
14. Denúncia corresponent al poble de Balsareny 15/02/1937. CDMH, Salamanca – Político-Social – Barcelona, Generalitat – Legajo , leg. 308, carp. 1, pág. 19 ↩︎
15. Lambéret, Renée. Peasant Collective of Balsareny. Miners and textile workers work for revolution. Spain and the World, 5/01/1938 ↩︎
16. Bernecker, Walter. Colectividades y Revolución social. El anarquismo en la Guerra Civil española (1936-1939). Barcelona. 1982. Crítica. ↩︎
17. 7/1/1938. CDMH, Salamanca – PS Barcelona, 920, 1, 781. ↩︎
18. Els dos darrers paràgrafs es poden llegir a CDMH, PS Barcelona, 288, 1, 48-50. Online a Arxius en Línia: ANC1-1-T-6095 pp. 68-74. ↩︎
19. Unió General de Treballadors. Balsareny. Domiciliada a c/ 6 d’Octubre, 25. Papers recuperats del franquisme que són a l’Arxiu Comarcal del Bages, Sindicats. Segons dades de setembre de 1937: el seu sindicat d’Indústria Química tenia 48 afiliats i havia estat creat el 2 d’agost de 1937. I el Sindicat del Fabril i Tèxtil comptava amb 608 afiliats, dels quals 562 eren cotitzadors. Havia estat creat el 20 d’octubre de 1936. ↩︎
20. CDMH, Salamanca. 140, 4, carp. 1, doc. 2 ↩︎
21. Ramon Aguilar Galiana, José Alarcón Pérez, Antonio Almarcha Martínez, Rosendo Arias Dern, Antonio Ariño Carceller, Pedro Ariño Carceller, Francisco Berjas Vallespín, Atilano Casadesús Noguera, Ángel Comelles Grané, Anacleto Esteban Chamorro, Manuel Fernández Romero, Hermenegildo Galobart Lladó, Manuel García Alcaraz, Antonio Heredia García, Constantino Hernando Bartolomé, Francisco Ibáñez Soriano, Juan Montoya Espinosa, Fernando Terrado Cambray, José Vicién Gomarra i Lázaro Villarroya Buj. Arxiu d’Àmsterdam, IISG. Febrero de 1937. ↩︎
22. Els germans Guitó. Mas Rocaus, Ateneu Rocaus de Sallent. https://www.ateneurocaus.cat/masrocaus/ ↩︎