Cardona

Cardona es va industrialitzar durant la segona meitat del segle XIX amb la instal·lació de les fàbriques en la ribera del riu Cardener. En pocs anys es va anar consolidant una classe obrera vinculada al sector fabril i tèxtil, així com als oficis tradicionals de la vila. Aquell proletariat es va vincular a la CNT el 1919. En concret, la secció del tèxtil va enviar representants al Congrés de Madrid. Poc després es va fundar un Sindicat d’Oficis Varis.

No obstant això, el factor decisiu per al desenvolupament del poble va començar als anys vint amb l’explotació de la mineria. Aquest fet va atreure al poble a centenars de famílies treballadores del sud o sud-est de la Península Ibèrica. La majoria es van anar instal·lant progressivament a la nova barriada de La Coromina, construïda a finals de la dècada. Tinguem en compte aquest factor durant tota la dècada dels trenta a causa de la gran bretxa política i social entre la població local i la nouvinguda.¹

A la fi de 1930 es va fundar el Sindicat Únic Miner (SUM) que immediatament va prendre el lideratge del sindicalisme local a causa del seu gran nombre d’afiliats i el seu dinamisme particular. Com a antecedent immediat tenim la vaga minera de les «nou setmanes», que va paralitzar el veí poble de Súria l’hivern 1929-30. La vaga també va tenir impacte a Cardona en crear un ambient de rebel·lia entre els miners. Igual que a altres pobles miners, les condicions de la mina eren tan dures que les constants gires d’agitació i propaganda dels sindicalistes van aconseguir instaurar entre els treballadors una consciència revolucionària.

Malgrat tot, l’aparició del sindicat es va rebre amb bastant indiferència per la població local (segons fonts anarquistes), com constata la manca d’ajuda activa a la vaga minera de la primavera-estiu de 1931. La vaga va venir precedida d’un míting a la Casa del Poble, que va presidir un tal Romero. Els oradors van ser Pedro Cano, de Manresa, i Cañizares, del Sindicat Únic de la Pell de Barcelona.²

En aquest cas també va ser una vaga de nou setmanes. En el seu inici es tractava d’una qüestió merament salarial. No obstant això, la rotunda negativa de l’empresa a acceptar les peticions dels miners va enverinar la situació generant tal tensió que els mossos d’esquadra van ser substituïts per la Guàrdia Civil. El 13 de juliol l’acomiadament d’un obrer per un incident amb un capatàs va provocar que el Sindicat Únic convoqués vaga per a l’endemà. Els miners es van fer amb la mina fent fora al director i els tècnics. D’aquesta vaga tenim un relat en Solidaritat Obrera: “los obreros nos incautamos las minas y formamos guardias continuas para poder responder del orden de todo”.³

La vaga va haver de ser sufocada per uns 300 soldats del Regiment d’Infanteria Núm. 34 dirigits pel general Batet i van recuperar la mina el dia 20. A resultes d’això, 56 miners van resultar acomiadats.⁴ El Governador Civil va prohibir les reunions públiques per a evitar nous conats de vaga. No obstant això, aquesta situació va escalfar encara més els ànims. Per si no fos suficient, el dia 19 d’agost la Junta del Sindicat Únic Miner va ser detinguda i la mina posada sota jurisdicció militar. Malgrat això, la vaga seguia i abundaven els fulls volants clandestins per la població. Per part seva, la Guàrdia Civil va reconstruir el castell per a utilitzar-lo com a caserna.

A inicis de setembre la vaga va començar a flaquejar en tornar al treball uns 70 treballadors. Per al 21 d’aquell mes, ja eren 450 sobre 600 els miners que havien tornat a la feina. Veient el panorama, després de valorar la situació, el Sindicat va donar l’ordre de tornar al treball.⁵ Els llibertaris van treure la conclusió que la societat cardonina els havia donat l’esquena ja que al poble la gent feia vida normal sense tenir en compte la vaga.⁶ Qui secundava realment la vaga va ser la CNT i des de nombrosos sindicats es va enviar ajuda econòmica.⁷

Malgrat aquesta visió pessimista per part dels llibertaris, la CNT era el sindicat únic del poble i a l’agost comptava amb uns 1.400 afiliats a Cardona, cosa que significava pràcticament tota la població activa en la indústria. No sembla que aquesta afiliació fos sòlida perquè de seguida una majoria va quedar desvinculada del Sindicat. No cal dir, que l’opinió dels llibertaris cap a l’Ajuntament republicà en aquests moments era summament negativa.

Al setembre, els militants de la CNT detinguts en la vaga van passar a ser presos governatius, és a dir, que estaven a la presó per ordre directa del Govern Civil, sense passar pels jutges. Es tractava de José Herrera Hidalgo (president del sindicat), Ramon Costa Menal, Ginés Clemente Segura, Agustín García Castaño. Fins a novembre van estar en la presó acusats dels desordres derivats de la vaga.

Com altres pobles de la comarca, el gener de 1932 els miners es van unir al moviment insurreccional que va esclatar a Fígols. Pocs dies abans d’aquesta, havia arribat al poble una gira de propaganda de Buenaventura Durruti, Vicente Pérez “Combina” i Arturo Parera que van ajudar a caldejar l’ambient, ja de per si bastant tens. El 22 de gener els insurrectes – miners en la seva gran majoria – es van fer fàcilment amb el control del poble i van proclamar el comunisme llibertari. La barriada de La Coromina bullia d’iniciatives (menjadors populars, projectes culturals, un esbós de milícies, etc.). No obstant això, al poble de Cardona – situat més amunt – la població va romandre aliena al moviment, i de fet hostil a aquest. Solament va resultar ferit en un braç Jesús Torres Martínez, en aquells dies president del SUM, en negar-se a despenjar la bandera rojinegra que onejava al balcó de l’Ajuntament. Sobre Torres i el seu paper en aquesta insurrecció tenim un breu relat bastant crític:

Era un gran orador, als quatre dies d’arribar ja tenia a tots en la butxaca. Aquest amb quatre més va ser el que ho va organitzar tot. Aquí al poble no va ser molt, va anar principalment en les mines. Ho portaven tot un grup de capitostos, que van arrestar a la resta dels obrers incauts. Participar es veia uns 100 o 150. Els altres a casa. La gent del poble en general no el va secundar, perquè no van comptar amb ningú, ho van fer pel seu compte. Les botigues del poble van tancar, de pànic que els fessin alguna cosa, però va haver-hi botigues que es van prestar a donar menjar als miners que no treballaven i van anar després a la fallida, perquè ningú els va retornar res. Van ser mal corresposts.⁸

El sindicat va sofrir les detencions de Jeroni Torrabadella Colell, Francesc Bascompte Girabancas i Josep Planas Calmet. Ginés Clemente, Gabriel Piedra, Bartolomé Escanes, Francisco Muñoz, Juan Simón i Antonio Perellón, que van ser enviats a la Model de Barcelona. En canvi, Diego Mañas Sánchez, José Rupérez Sanz i Valentín Serrano Pagán, van ser deportats a Àfrica.⁹

En pocs dies l’ordre públic va tornar a la “normalitat”. El sindicat va quedar clausurat durant mesos per la derrota de la insurrecció.¹⁰ La direcció de la mina va oferir un banquet als soldats que havien “alliberat” la població.

Així doncs, al poble es va iniciar una deslegitimació sistemàtica de la CNT – i de l’anarquisme en general – que aquest no va aconseguir contrarestar en mesos. És durant aquesta temporada quan va arrelar un petit sindicat de la UGT, que va poder organitzar una part del sector fabril i tèxtil, i també va aparèixer el partit marxista Bloc Obrer i Camperol, BOC.

La veritat és que els revolucionaris estaven en el punt de mira de les autoritats i a penes podien fer-hi res sense que la Guàrdia Civil els assetgés. Jesús Torres va ser detingut dues vegades en aquell any, també Ginés Clemente Segura va ser detingut per repartir fulls volants. En aquest estat de coses van començar a florir grups anarquistes de la FAI, com Adelante o Justicia y Libertad que es van dedicar a la formació ideològica i també cultural de la militància sindical més interessada en l’anarquisme. En un altre incident, una excursió dominical va ser atacada a trets per la Guàrdia Civil. Més tard 43 persones que havien anat a aquesta excursió van ser processades demanant-se’ls 1.000 pessetes per cap.¹¹

A la fi d’any, la CNT tornava a estar operativa, amb el seu local en el cafè del carrer Capità Galán, 9. El seu president era Jesús Torres i el secretari Maximiliano Puertas.¹² El mateix Torres, al costat de María Santamaria i Baldomero Ferro, van ser detinguts el 8 de gener perquè les autoritats pensaven que participarien en la insurrecció anarquista que va tenir lloc en molts punts d’Espanya. No obstant això, a Cardona no hi havia cap pla subversiu.

Al començament de 1933, la CNT de Cardona s’intentava reorganitzar. El Sindicat va tornar a mudar-se de local, a la Plaça Enrique Domingo, 15, baixos, i així i tot no deixaven de patir detencions. Al març de 1933 la CNT de Cardona tenia 475 afiliats, representats en el Ple Regional per Jesús Torres. Aquest va marxar del poble poc després instal·lant-se a Andorra, on va jugar un cert paper en unes vagues en aquell petit país.¹³

Malgrat la crisi en la qual estava sumit, el Sindicat Únic Miner encara va ser capaç d’efectuar moviments vaguístics com el d’abril de 1933 – quan 139 miners es van tancar a una galeria de la mina a 700 metres sota terra durant dues setmanes. A les vagues la postura de l’Ajuntament estava clarament del costat de la repressió.¹⁴ I, al maig, la mina, explotada per l’empresa Unió Espanyola d’Explosius, va decretar el lock-out acomiadant tota la plantilla per a readmetre als treballadors més dòcils. A causa d’això un grup de miners de la UGT va aconseguir implantar la seva organització sindical. Als 44 miners de la CNT acomiadats la Guàrdia Civil els assetjava contínuament si els veia al carrer.¹⁵

La pressió contra la CNT era tan gran, que els guàrdies fins i tot van entrar en el local sindical clausurat i van tirar tots els mobles al carrer destrossant-lo tot.¹⁶ Notícies d’aquest tipus omplien les pàgines de Solidaritat Obrera, que comptava amb corresponsals de Cardona. I com era d’esperar, impulsaven als revolucionaris a realitzar mesures extremes per a venjar tots els afronts i humiliacions.

El 8 de desembre de 1933, un grup format per Martín Zomeño, Juan i Gaspar Lorente, José i Ramon Alcaide, Cristóbal Clemente i Joan i Ramon Fortich van patrullar els carrers del poble, infonent “el pànic entre la gent d’ordre”.¹⁷ D’aquesta manera Cardona es va sumar a la insurrecció anarquista que va tenir lloc aquell dia a nombrosos punts d’Espanya. A partir d’aquest moment la CNT va deixar de tenir activitat pública.

El gener de 1934 es van celebrar eleccions municipals, guanyant la llista d’ERC per 860 vots a 762 de la Lliga. Joan Torrents Macià va ser escollit alcalde.

Tornant al conflicte miner, al març de 1934 els 800 miners van tornar a fer vaga i 44 d’ells es van tancar a un pou. Això va tenir conseqüències arran dels Fets d’Octubre de 1934 i un centenar de miners serien acomiadats posteriorment.

En aquells dies d’Octubre de 1934, el major neguit de les autoritats republicanes era que la FAI es fes amb el control del poble. La Guàrdia Civil havia abandonat la localitat per a controlar Súria, el dia 6, i no va arribar fins a alguns dies després.¹⁸ Mentrestant, el somatén patrullava els carrers per a evitar incidents. Es van detenir algunes persones vinculades amb la revolta d’Octubre, com el mateix alcalde. A continuació, es va fer càrrec de l’Ajuntament una comissió gestora dirigida per Joan Torras Pujol, anteriorment, alcalde el 1931.

Potser no s’entén aquest període sense veure l’abast de l’anarquisme local, que era el motor de la CNT. Al poble existia una federació local de la FAI formada per grups d’afinitat creats entre 1932 i 1934 que s’anunciaven en les pàgines del Tierra y Libertad: Adelante, Justicia y Llbertad, Amor y Libertad i el grup artístic llibertari Luz y Armonía. És a dir, aproximadament unes 40 persones, que al seu torn tenien una projecció en un nombre de persones molt major. La CNT havia perdut l’hegemonia (a pesar que encara conservava la majoria sindical), però alhora havia enfortit la seva naturalesa polític-sindical. Si la CNT tenia uns 500 afiliats, caldrà tenir en compte a partir d’ara que aquests ja s’identificaven inequívocament amb el model de societat de l’anarquisme.

Després del període de clandestinitat de 1935 – derivat dels fets d’Octubre – ERC va prendre la iniciativa i es va acostar a la Coromina per a demanar que els miners i les seves famílies votessin a les eleccions de febrer de 1936. La CNT no va prendre cap decisió com a organització, però no veia amb mals ulls el fet de votar en aquesta ocasió (recordem que la majoria eren famílies nouvingudes d’altres terres). Es veia molt necessari tornar a una situació de legalitat i els vots cenetistas van ser claus per a derrotar a la dreta a Cardona. Per tant, gràcies a la CNT, el Front d’Esquerres va guanyar les eleccions de febrer de 1936, superant a la dreta per 1.168 a 966 vots. En aquells dies, al poble hi havia censades 6.582 persones.

En aquell any, al Congrés de Saragossa va assistir Martín Zomeño com a delegat del Sindicat Únic Miner, que ara representava només 200 afiliats. Podem constatar una gran davallada que, no obstant això, es va recuperar setmanes després arribant al juliol a una afiliació semblant a la de 1933. És un error molt comú entre els historiadors del moviment obrer – potser basant-se en les opinions de diversos líders d’esquerra com Andreu Nin o Joaquín Maurín, que gairebé donaven per morta la CNT – no tenir en compte la situació d’anomalia política que vivia el país el 1936. Feia unes poques setmanes que havia tornat la normalitat i molts sindicats estaven en plena fase de reestructuració o, fins i tot, de refundació, de manera que per al Congrés de Saragossa, la CNT estava lluny d’estar a ple rendiment.¹⁹

La CNT va fer diversos mítings i conferències, destacant el de maig de Mariano Vázquez, Joaquín Pérez Rubio i Juan Montserrat. En aquella època el problema social més greu era el de la indústria tèxtil. Dues fàbriques estaven tancades, i 600 treballadores i treballadors estaven sense ingressos. A més, la UEE havia retallat la setmana laboral a tres dies.

Si la CNT tenia dos centenars d’afiliats al maig, el Centre d’Esquerra Republicana de Cardona comptava amb 253 socis, enviant a Melitó Sant Grall i a Joan Fábrega Riu com a delegats al seu congrés nacional del maig del 36. Aquests republicans es van decantar a nivell sindical per la UGT.²⁰ Encara que el local del Centre també era utilitzat en mítings i assemblees tant per la CNT com per la UGT.

Guerra i revolució

D’aquesta manera arribem al 19 de juliol. En aquells moments els anarquistes no disposaven de més de tres pistoles, marca “Búfal”. Els militants d’ERC tenien altres tres pistoles “Walther”, però li van donar una a Ramon Fortich, segons les seves memòries. A continuació, els anarquistes van assaltar l’armeria i van desarmar als guàrdies jurats de la mina, al somatén i a qualsevol persona de dretes que tingués armes a casa seva. Uns dies després van arribar algunes armes procedents de Manresa. Al grup de guàrdies civils que hi havia al poble els van tancar en el seu pis i dies més tard s’els hi va enviar a Manresa perquè els miners no els volien al poble.

A Cardona la situació va quedar sota control i el dia 20 de juliol un grup de miners mal armats va marxar a Solsona, on la situació no era gens clara per la forta presència de persones de dretes. Zomeño i Ramon Fortich, delegats del grup, van enviar al bisbe a Andorra acompanyat d’un grup de protecció sota comandament de l’alcalde Francesc Viadiu per a evitar possibles represàlies sobre ell. De la mateixa manera, el mateix dia 20, va arribar un grup de milicians de Súria que van arengar a la població des del balcó de la Casa Consistorial instant-los a fer la revolució. Un altre aspecte de l’arribada de la guerra al poble va ser l’enviament d’un camió amb sis tones d’explosius a Barcelona, el mateix 20 de juliol.

L’odi contra l’Església va provocar l’incendi de l’església de Cardona ocorregut el dia 24. Fortich recorda que el rector en les misses dels anys 1930, en els seus sermons, “echaba sapos y culebras” contra la CNT. Però també els llibertaris recordaven que “el poble no va posar molts esforços” a cremar l’església, encara que el temple va patir importants desperfectes.

Durant els dies de juliol i agost van funcionar al poble dos comitès: el de Cardona i el de La Coromina. L’un estava dirigit per l’Ajuntament (en mans d’ERC) i l’altre per la CNT. A finals d’agost els dos comitès es van fusionar passant a estar dirigits per l’alcalde republicà Josep Torrents, però tenint molt pes en ell els sindicats.²¹ Aquests controlaven el Comitè de Defensa Local, que estava format de quatre membres de CNT (Agustí Galera, Martí Zomeño, Josep Cortés i Manuel Medran) i tres d’UGT.

Diu la Causa General que els dos comitès es van unificar gràcies als esforços de l’alcalde Josep Torrents Maciá i de Conrad Batlle Coma (detingut a l’octubre de 1934). El comitè municipal de Cardona i el Tribunal Popular que formaven també els mateixos des de finals d’agost de 1936 el formaven Emili Esteve Corretjer (ERC), José Navarro Vergara (CNT), Ginés López (CNT), Martín Zomeño (CNT), Josep Vila (UR) i Joaquim Martí Viola (ERC).²²

Les expropiacions van ser immediates atès que algunes persones de dretes van abandonar el poble. D’aquesta manera es van expropiar alguns comerços que serien agrupats en la Cooperativa Única Popular, que tenia el seu el local a la casa del exalcalde Joan Torras. El comerç i els serveis del poble van ser socialitzats entre els dos sindicats. El sindicat UGT es va instal·lar en l’edifici de les Carmelites, mentre que la CNT ho va fer al Patronat Obrer. I per descomptat, van ser col·lectivitzades les fàbriques (La Plantada, el Paperer i La Costa) i les mines (Unió Espanyola d’Explosius, que després es dirà Explotacions Potàssiques Col·lectivitzades). La UGT des de la conselleria d’economia va impulsar una cooperativa de construcció i també controlaria el transport mitjançant una altra cooperativa.

La indústria no va poder ser socialitzada sota un pla de conjunt, com proposava el cenetista Zomeño des del Consell Municipal. La propietat privada encara tenia un pes fort a la societat cardonina de 1936-37, i ERC era el seu màxim defensor a nivell local, negant-se a anar més enllà de la mera gestió col·lectiva de les fàbriques. A més, la manca crònica de matèries primeres feia que les fàbriques només poguessin operar tres dies en la setmana. Per tant, les empreses col·lectivitzades donaven una imatge de precarietat i improvisació, ja que els quadres partidaris de la col·lectivització de les empreses no tenien molta formació i les matèries primeres no arribaven. Les agrupacions locals d’ERC, com la de Cardona, s’escudaven en la legalitat de la Generalitat per a no adoptar la socialització del comerç, acceptant a contracor les col·lectivitzacions d’empresa dutes a terme a partir del Decret de Col·lectivitzacions.

Un altre factor a tenir en compte era que en el camp cardoní no va arrelar l’esperit col·lectivista i els pagesos no simpatitzaven res en absolut amb aquells “ateus, extremistes i dinamiteros” de la CNT i, en el cas de Cardona, a més veien com a estrangers. La majoria de la pagesia local va ingressar a Unió de Rabassaires.²³ Així i tot, un grup de pagesos va formar part del Sindicat de Treballadors del Camp (UGT) i col·lectivitzaria la finca El Mujal. Els col·lectivistes (CNT, UGT i POUM) van respectar les finques petites, però es van confiscar de les propietats de la gent de dretes. A l’octubre de 1936 va haver-hi un enfrontament violent que va fer patent la profunda divisió entre partidaris i detractors de la revolució en el camp, sent majoria els segons. Tampoc van ajudar molt les execucions dels dretans, ja que havien generat un clima de por, inestabilitat i divisió.

Per tant, veiem que existia un conflicte d’interessos larvat, que s’arrossegava des de 1930 i que esclataria al maig de 1937.

Però abans vegem la composició del Consell Municipal, aprovada a l’octubre de 1936: Josep Torrens (ERC), Presidència; Josep Navarro Vergara (CNT), Defensa i Guerra; Joaquim Martí Viola (ERC), Economia i Finances; Martí Zomeño (CNT), Cultura; Ginés López (CNT), Proveïments; Manuel Athane (UGT), Treball; Paulino Llorente (UGT), Transports; Ramon Gisperts (ERC), Sanitat; Joan Rovira Sala (UR) i Josep Vila (UR), Agricultura; Zomeño (CNT), també va ser el Dipositari Municipal.

Quant a força sindical, cal indicar que, després del Decret de sindicació obligatòria de la Generalitat, els sindicats van rebre una allau de noves afiliacions. L’UGT va aconseguir organitzar el sector del tèxtil, que va ser el seu bastió, amb 550 persones afiliades al febrer de 1937. En total tenia per aquella època unes 1.200 persones afiliades.²⁴ La CNT, per part seva, comptava amb 1.355 persones afiliades.

Una altra qüestió ressenyable van ser les milícies. Cardona va enviar una centúria sencera de milicians amb la Columna Terra i Llibertat.²⁵ La gran majoria eren miners de la CNT. Els milicians de la UGT van preferir allistar-se a la Columna del Barrio.

Els Fets de Maig de 1937

Tot va començar a finals d’abril amb l’arribada d’un grup de milicians de la Columna Terra i Llibertat que tornaven al poble de permís. De sobte, van arribar notícies dels enfrontaments entre revolucionaris i contrarevolucionaris a la Cerdanya.²⁶ Alguns milicians van marxar a La Seu d’Urgell des d’on es van dirigir a Bellver. El dia 27 va tenir lloc un gran tiroteig als afores del poble en el qual van morir diversos cenetistas, entre ells Antonio Martín, un dels líders de la revolució a Puigcerdà. I a Bellver també va morir un company de Cardona, Antonio Raja Noguera.

Així que la seva mort va electritzar l’ambient entre els revolucionaris cardoninos. D’aquesta manera, quan van arribar les notícies dels enfrontaments de Barcelona, els revolucionaris de Cardona van prendre el control de la centraleta telefònica i van establir una estreta vigilància a tot el poble. Els Fets de Maig de Barcelona van ser coneguts de primera mà pels militants de la CNT de Cardona ja que en el moment de produir-se hi havia una delegació cardonina que estava negociant qüestions de la mina. Van participar en les barricades de Barcelona i el dia 4 estaven de retorn al poble.  

En aquest ambient de gran tensió els cenetistas van notar moviments sospitosos de membres de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana i Estat Català) i dels rabassaires. De fet, el conseller de Defensa, Josep Navarro (CNT), va descobrir que un altre conseller d’ERC portava uns fusells tapats amb una lona, cosa que va fer saltar totes les alarmes.

A la tarda del 4 de maig, al local dels rabassaires i del JEREC, es van reunir unes 150 persones per a efectuar un acte polític. En aquest acte es va escoltar la ràdio, des d’on s’informava – com no podia ser d’una altra manera – de la situació de Barcelona. De manera que els llibertaris van pensar que es tractava d’un complot per a ocupar el poble (com havia passat a Barcelona o a la Cerdanya) i van actuar immediatament. Després de la finalització de l’acte un grup força nodrit de cenetistas armats van anar al local dels altres i es van situar fora. Algú des de dins va efectuar uns trets de fusell des de les finestres del local ocasionant un mort, José Torres Martínez, de la CNT. Els cenetistas, fora de si, van atacar el local amb fusells i dinamita fins a la rendició de tot el món. En el tiroteig es va produir un altre mort, un rabassaire,²⁷ i dos ferits. L’atac estava dirigit per l’abans esmentat Jesús Torres Martínez, presumiblement germà del caigut.²⁸

Tot seguit, a la nit del 4 al 5 de maig els llibertaris dirigits pel conseller de Defensa, Josep Navarro, van prendre el control del poble i van detenir a disset membres del bàndol catalanista fruit de l’enfrontament del dia anterior, posteriorment aquesta xifra seria més gran, arribant a uns 25 individus, detinguts en els seus domicilis. Els hi van imposar multes d’entre 500 a 1.000 pessetes a fi de pagar-li 3.000 pessetes a la vídua de Tall i 3.000 a la de Torres.

El dia 5 es va celebrar una sessió extraordinària del Consell Municipal. L’alcalde Torrents va dimitir i tots els consellers d’ERC i UR es van retirar igualment com a protesta. El dia 7 es va fer un altre ple, on solament van assistir els grups de la CNT, d’UGT i del POUM, donant-li l’alcaldia a Joan Fortich Camps de la CNT.

A efectes pràctics, el nou Consell Municipal va quedar controlat per la CNT i la UGT. El consell fins i tot va emetre moneda pròpia el 13 de maig. A l’enterrament de Torres va assistir també la gent del PSUC que, sorprenentment, a Cardona havia optat per la neutralitat, possiblement esperant moments millors. De totes maneres, a un informe de la UGT de Súria s’informa de la posició ambigua de la UGT de Cardona, que no va voler donar explicacions sobre els successos del poble. Des de Súria s’opinava que l’organització cardonina “no era de fiar”.²⁹

Dies després es va procedir a acomiadar 20 persones d’ERC que treballaven a les mines, alguns dels quals eren els consellers municipals dimissionaris. La UGT comarcal va denunciar el cas a les pàgines d’UGT, diari de Manresa de la seva central sindical, ja que aquests militants també eren afiliats seus.

Tot això va provocar la fugida de tota la gent que no era partidària de la revolució i unes 200 persones van abandonar el poble amb les seves famílies trobant refugi als pobles dels voltants. El cas és que Cardona va quedar fins al mes de juliol completament en poder dels “incontrolats”, com els anomenava el diari El Dia de Manresa.³⁰

A mitjan juny, un grup de la guàrdia d’assalt enviat des de Manresa i capitanejat per l’estalinista Marcel Augés va intentar prendre el control de la situació, però va ser desarmat. Augés declararia que Navarro li va tenir encanonat amb una pistola i que en aquestes condicions li va obligar a trucar a Manresa per telèfon. El comitè comarcal de la CNT va ordenar l’alliberació immediata d’Augés i els guàrdies. Els de Cardona van negar aquestes declaracions d’Augés.

Uns dies després, el 2 de juliol, va arribar una nova expedició que – aquesta vegada sí – va detenir a Ramon i Agustí Fortich, a Pombo, Mil, Peñarroya, Navarro i Josep Monegal (president del POUM local). Van ser enviats als jutjats de Berga – ja que el municipi de Cardona depenia del Partit Judicial de Berga. Durant el trasllat se’ls van identificar uns guàrdies que eren de la CNT de València a fi de tranquil·litzar als revolucionaris. Malgrat això, els confederals no es confiaven, i vint companys armats van protegir els detinguts fins a les dependències de la presó de Berga. Ramon Fortich recorda que el comitè de suport de Berga es va portar molt bé amb ells. Josep Ester Borràs els va proporcionar fins i tot pistoles en el segon dia d’estar presos. Això ens indica que els llibertaris cardonins eren molt conscients del perill real que constituïen les detencions governatives en aquest estiu de 1937, ple d’assassinats polítics comesos per policies o soldats al servei de partits contrarevolucionaris.

El final de la guerra

Aquesta situació anòmala, revolucionària, va durar fins al mes d’octubre de 1937. Després de la detenció de Navarro i Fortich va ser Paulino Llorente, de la UGT, qui va assumir la presidència del Consell Municipal. Però a partir d’octubre es va instal·lar al poble un batalló de l’exèrcit i una unitat del Servei d’Intel·ligència Militar (SIM). L’Ajuntament va ser ocupat successivament per dos alcaldes comunistes assignats per la Generalitat: Lorenzo Sanz i José López. Pel que sembla el nou Ajuntament creat a l’octubre no li agradava ni tan sols a ERC, que denunciava “la influència de la dreta” en el nou consistori, del qual el partit republicà havia estat deixat de banda.³¹ És a dir, hi havia una nova dreta – sota les sigles del PSUC – que fins i tot admetia antics membres d’Acció Ciutadana, segons denunciaven els republicans.

No obstant això, encara que sembli contraintuïtiu, el poble va seguir sota una forta influència Confederal. Així, Ramon Fortich va continuar encapçalant el comitè de control de la mina, l’empresa més important del poble, que a partir del 17 d’octubre va passar a ser propietat de la Generalitat, encara que gestionada pel comitè d’empresa.

El 1938 la CNT va poder celebrar actes i mítings amb normalitat i el moviment llibertari fins i tot va crear noves entitats com ara la SIA o una escola racionalista. Segons un informe de Manuel Pérez, que li ho enviava a la secció de defensa del Comitè Nacional, a Cardona els companys tenien armes. En els primers mesos de l’any la CNT va realitzar un “míting-monstre” al qual va anar “tot el poble”, fins i tot els guàrdies i soldats que allà hi havia.

A més, s’estaven preparant les defenses de la població ja que el front s’acostava perillosament a la comarca. Per a la defensa havien col·locat explosius en les mines per a volar el poble en cas de necessitat. És obvi que mai van posar en pràctica aquesta mesura tan extrema. En aquesta qüestió defensiva, el confederal Manuel Pérez alertava sobre la presència al castell de 2.000 presoners de guerra, captius des de la Batalla de Terol. Incidia en la necessitat de separar-los, atès que un motí o una fugida podria suposar un desastre, i més fins i tot tenint en compte la proximitat de la comarca del Solsonès i la seva arrel reaccionària.³²

Finalment, cal ressenyar la Fàbrica número 10 de la Generalitat. Era una indústria de productes químics destinada a produir clorat de potassa, utilitzat com a gas tòxic. A l’agost de 1938 ja fabricava 250 quilos al dia d’aquest producte letal. Estava previst que poguessin fabricar 1.200. Aquesta fàbrica s’havia de combinar amb la fàbrica de brom de Súria, també dins d’aquest complex químic dedicat a la guerra.

Explicació genèrica dels Fets de Maig

Aprofitarem l’apartat de Cardona per a contextualitzar els Successos de Maig de 1937.³³ En primer lloc, cal assumir que a la CNT o al POUM, és a dir a les organitzacions revolucionàries, l’Aixecament militar les va agafar amb el peu canviat. Esperaven algun tipus de revolta militar, és cert, però no havien traçat cap pla per al dia després de la hipotètica victòria. D’aquí les improvisacions contínues, i d’aquí la divisió entre les bases revolucionàries – que volien la revolució social – i els comitès superiors – que havien pactat amb la resta de forces antifeixistes gestionar les institucions de l’Estat entre totes elles. Per això, la CNT va entrar en el Govern de la Generalitat, en tots els Ajuntaments o en el mateix Govern republicà.

No obstant això, una revolució socialista (i en gran manera llibertària i sindicalista) a Europa Occidental no era ben vist per cap potència europea, i menys per la Rússia de Stalin. Atès que la Unió Soviètica va ser l’única potència que va donar suport a la República – parlem de ‘potència’, ja que alguns estats com Mèxic també la van recolzar, però no tenien la potència militar de Rússia. Stalin va poder pactar les condicions econòmiques de l’ajuda i també les polítiques. I aquestes últimes passaven per liquidar la revolució. Com els comunistes entenien que la revolució era un procés bastant arrelat entre les masses el van anar erosionant a poc a poc.

Centrant-nos a Catalunya, la política estalinista va consistir a ampliar el PSUC, controlar la UGT i atraure a aquelles classes mitjanes que abans de la guerra eren apolítiques, liberals o fins i tot de dretes. Van atacar els progressos revolucionaris des de la propaganda, però també mitjançant fórmules indirectes. Com que no es podia oposar obertament a la CNT en 1936, al desembre van començar una forta campanya de desprestigi dels comitès de barriada que va provocar el control estatal dels proveïments per part de la Generalitat. De manera immediata van aparèixer cues als forns de pa, que van ser atribuïdes per la propaganda a un inexistent acaparament per part dels comitès de barri.

Així mateix, van iniciar una campanya centrada en algunes col·lectivitats cenetistas, cosa que va enrarir l’ambient. Els successos de La Fatarella en els quals els revolucionaris van respondre molt violentament a les provocacions, van significar el desprestigi de la Revolució a ulls de part de la ciutadania. A la primavera de 1937 les provocacions van ser constants, tant en la rereguarda com a l’Exèrcit, arribant-se a diversos xocs i incidents.

En paral·lel la Generalitat va començar a divir-se entorn a dues postures. La primera, plantejada per Tarradellas, pretenia continuar amb una aliança amb el sector moderat de la CNT (especialment amb Abad de Santillán, Federica Montseny i Mariano Vázquez), amb qui s’entenia bé. La segona, ara liderada per Companys, desitjava construir un “govern fort”, els decrets del qual no fossin posats en dubte constantment. Aquesta línia estratègica va trobar un valuós aliat en el PSUC. Per al PSUC no hi havia possibilitat d’un “estat fort” per a guanyar la guerra sense haver desarmat i eliminat políticament la CNT i el POUM.

L’incident més greu d’aquest temps van ser els successos de Bellver de la Cerdanya, a finals d’abril. A causa d’aquest enfrontament l’Estat tornava a controlar les fronteres. És a dir, va ser un preludi del que va tenir lloc a Barcelona dies després. El 3 de maig la Guàrdia d’Assalt va atacar l’edifici de la Telefónica de Barcelona, controlat per la CNT. En contra del pla de la policia, els treballadors de la Telefónica van resistir i van ser recolzats pels milicians dels voltants. Al final del dia la batalla s’havia estès a tot Barcelona i amenaçava amb estendre’s a més llocs. No obstant això, tots els àmbits de l’Estat van pressionar intensament als comitès superiors de la CNT, que el dia 4 van realitzar una intervenció radiofònica decisiva per a desactivar la batalla als carrers. Aquesta batalla encara va durar diversos dies més, però ja estava tot decidit.

A nivell polític hi va haver un clar guanyador: el PCE i el PSUC. Gràcies a que la CNT es trontollava a Catalunya, també ho va fer el Govern de Largo Caballero i aquest va ser substituït pel de Juan Negrín, molt més procliu a escoltar els consells dels soviètics. A Catalunya, encara que aparentment el Govern de la Generalitat prosseguia amb els mateixos consellers, el comunista Comorera va prendre la conselleria d’Economia, en lloc d’Abad de Santillán, que l’havia dirigit fins llavors. Es va paralitzar el procés revolucionari, encara que ja venia tocat d’abans.

El Govern de la Generalitat va acabar fent cas als estalinistes i va il·legalitzar el POUM, partit marxista revolucionari, l’eliminació del qual era prioritària per al PSUC. Una altra víctima va ser la CNT, que d’alguna manera es va enfrontar internament. En perdre el sentit de la lluita, molts joves idealistes es van allistar a l’Exèrcit Popular.

Però els Fets de Maig van continuar a l’agost a Aragó, amb la dissolució de les col·lectivitats agràries. I a Catalunya també hi va haver una onada de detencions de revolucionaris, alguns implicats a les actuacions dels comitès de l’estiu de 1936. Això s’amania amb una potent campanya contra aquells comitès, que la premsa de l’any anterior havia presentat com a herois i ara presentava com a hordes d’assassins. Eventualment l’última derrotada va ser la mateixa Generalitat que va perdre competències gradualment i quan es va instal·lar el Govern de la República a Barcelona va deixar de tenir cap sobirania.

En el fons els Fets de Maig van significar la diferència entre lluitar per una revolució o lluitar simplement perquè no vencés l’adversari feixista. D’aquí el cansament general de la guerra, o d’entendre com un contrasentit la consigna de resistir a ultrança, autèntica bandera del Govern de Negrín. A partir de llavors la rereguarda es va omplir de desertors. Les muntanyes i boscos es van omplir d’emboscats que esperaven pacientment el desenllaç de la guerra. En aquests moments la gran majoria d’ells ja simpatitzava amb el bàndol nacional.

Conclusions

Als anys 1930 de Cardona, hem vist com una situació de desigualtat estructural – la qüestió social, les condicions de la mina – van provocar una onada de protestes que va empoderar a la classe treballadora. Aquest empoderament va ser enfrontat amb gran duresa, atribuint les protestes i vagues a l’acció d’uns pocs revoltosos. Aquesta actitud agressiva va radicalitzar les posicions de la CNT que va encapçalar (o va permetre) diverses temptatives revolucionàries. Alhora, aquestes inquietuds de fer la revolució van provocar que la Confederació perdés el seu sector moderat, vehiculat molt possiblement a través del Centre d’Esquerra Republicana.

El treintisme no va arrelar a Cardona. Potser els militants de la FAI ho van impedir. O potser no hi havia ningú capaç d’organitzar un sindicat amb aquesta tendència. El que sí que va poder arrelar va ser la UGT, que va prendre com a àmbit d’actuació el sector tèxtil, sector que a altres pobles va ser treintista. La UGT no va poder tenir organització a la mina fins a 1936. Ignorem els motius de la seva entrada en escena a la mina, però es podria deure a l’arribada de personal procedent del nord d’Espanya, més afí al socialisme.

Els ponts entre la CNT i ERC, trencats des de 1931, es van restablir el febrer de 1936. No obstant això, aquesta aliança a penes va aguantar a l’estiu i les diferències van ser insalvables. A la primavera següent el xoc es veia venir, fins que es va produir al maig.

La memòria dels Fets de Maig de Cardona no va ser recollida per la historiografia cenetista pot ser perquè els successos de Cardona anaven en contra de la línia oficial de la CNT. No obstant això, tampoc va ser un motiu d’especial orgull per als militants que els van protagonitzar. Molt probablement això es deu al fet que l’actuació de maig va ser espontània i no estava en absolut preparada i no va poder ser ni avaluada ni teoritzada de manera col·lectiva en l’exili.

Els revolucionaris cardoninos no eren conscients del que estaven fent perquè, d’haver-ho estat i d’haver volgut continuar amb la revolució, el pas següent hagués estat contagiar tot l’Alt Llobregat i el Cardener – un territori central a Catalunya. Tampoc van buscar aprofitar la situació per a imposar les mesures socialitzants que se’ls havia denegat en els mesos anteriors. No va ser l’única resposta en comarques. El propi diari UGT de Manresa, comenta fets similars a la Plana de Vic, a Figueres o a Amposta. També va hi haver incidents a Ripoll, Lleida, La Seu d’Urgell o a les comarques de Baix Aragó i Matarraña, a Terol.

Expulsar del consell municipal a ERC i UR – tècnicament va ser una autoexpulsió que es justificava per l’acció coactiva dels revolucionaris – va ser producte d’una sèrie de factors: la tensió política entre catalanistes i cenetistas, la tensió entre els pagesos, comerciants i els miners, la tensió entre revolucionaris i contrarevolucionaris, la tensió entre catalans i castellans, l’enviament solidari d’ajuda a Puigcerdà, els morts d’uns i d’uns altres… tot això va desembocar en un xoc armat. Finalment, cal fer notar la connivència del POUM i de la UGT (almenys dels seus líders) amb les accions de la CNT en aquest episodi.

1. Afirmacions del relat FORTICH, Ramon. Apuntes históricos de la Cardona bimilenaria e historiografía del 14 de abril de 1931 al 1 de febrero de 1939. Es pot trobar el manuscrit al fons Pedro Flores, Carpeta IX. Arxiu Comarcal del Bages i a l’Arxiu Històric Municipal de Cardona. ↩︎
2. Solidaridad Obrera, 07/05/1931 ↩︎
3. Solidaridad Obrera, 24/07/1931 ↩︎
4. SERRA, Jaume (1988): p. 43 ↩︎
5. Martínez, Agustí. La vaga de les nou setmanes a les mines de Cardona l’Any 1931. Revista Cardener. pp. 13-20 ↩︎
6. Solidaridad Obrera, 13/08/1931 ↩︎
7. Antonio Alias (o Elies), president del Sindicat al setembre, informava de la recepció de 670 pessetes d’ajuda. Es pot veure la llista de sindicats contribuents a Solidaritat Obrera, 22/09/1931, p. 6 ↩︎
8. Borderías, Cristina (1977): p. 82. ↩︎
9. Serra, Jaume (1988): p. 55 ↩︎
10. Solidaritat Obrera, 02/03/1932, p.1, cita els noms dels presos governatius. De Cardona n’eren Ginés Clemente, Gabriel Piedra, Bartolomé Escanes, Francisco Muñoz, Juan Simón i Antonio Perellón. El sindicat va romandre clausurat fins a l’agost. ↩︎
11. Solidaridad Obrera, 30/10/1932 ↩︎
12. Solidaridad Obrera, 17/11/1932 ↩︎
13. Gómez, Miguel (2020). Huelga en los Valles. La CNT en la Revolución de Andorra de 1933. Ser Histórico. https://serhistorico.net/2020/09/20/huelga-en-los-valles-la-cnt-en-la-revolucion-de-andorra-de-1933-miguel-g-gomez/ ↩︎
14. Solidaridad Obrera, 14/04/1933. El alcalde va declarar que “Si el somatén dispara tendremos que sentirlo todos, porque no disparará al aire si no a dar”. ↩︎
15. Solidaridad Obrera, 25/06/1933 ↩︎
16. Solidaridad Obrera, 10/10/1933 ↩︎
17. Fortich, Ramon. Op. Cit. ↩︎
18. Altres detinguts van ser Conrad Batlle Comes, José Muñoz Pardo (CNT) i Antoni Sala Artigues (conseller d’ERC). ↩︎
19. La Junta del sindicat estava formada per Antonio Campos, Diego Asensio, Ginés Molina Sánchez i Rodríguez. ↩︎
20. Tenim la composició de la Junta de la UGT: Manuel Athane Gómez, president; Juan Sánchez Fernández, vicepresident; Paulino Llorente Lucas, secretari; Francisco Malpica Giménez, sotssecretari; José Campos Sánchez, tresorer; Alfonso López Palmero, comptador; Vocals: Manuel López Medel, José Galindo Martínez, José González Ruiz, Diego Bazán Aranda, Manuel Durán Prieto i Antonio Ortiz Montserrat. Comunicacions amb l’Ajuntament. Arxiu Històric Municipal de Cardona. ↩︎
21. Composició del Comitè de La Coromina (agost ’36):
    Milicians: Ángel Miralles Cerezo, Antonio Sánchez Fernández, José Botella Gil, José Hernández Urrutia, Juan Torres Cruz, José Ayala Martínez, Juan Martínez Hernández, Francisco Delgado Tapias, José Pombo Samo i Vicente Ceral González;
    CNT: Rafael Nevado Martínez, Antonio Castell Vallés, Antonio Gómez Giménez, José Hernández Escanez, Francisco Martínez Ponce, Pedro Brocas Martínez, Lorenzo Sanz Paredes;
    POUM: José Monegal Muixí (que també va exercir en el comitè de la vila);
    JJ.LL.: José Ramírez Martínez i Melitón Sol Camps (que també pertanyia als rabassaires).
    Comitè de Defensa: Juan Sallarés Rosell, Clemente Segura, Antonio Peñarroya Millán, Agustí Fortich Camps i José Navarro Vergara; i Comitè d’enllaç: José Herrada Rodríguez, Salvador Muñoz Méndez, Cristóbal Clemente Campoy, Juan López Moreno, Antonio Vicente Baraza, Agustín Galera González i Victoriano López Acosta. (C. General fs. 24 i 25).
    A més, en la Causa General apareixen altres noms de patrullers o milicians: Lucinio Ruíz Soliva, Jesús Torres, Antonio Salines, José Rebolledo Rubio, José Fernández Sánchez, Antonio Raja Noguera, Muñoz Zamora Caramona; Cristóbal Clemente (pare), Pedro Bracas, Luis Martínez Martínez, José Martínez Vivancos, José Jordán Teruel, Benito Vilalta Arnau i Ginés Bartes Sitjes (C. General, fs. 24, 34 i 35). ↩︎
22. També estaven representades les organitzacions, CNT: J. Cortés i José Herrada; UGT: Manuel Athané, Paulino Llorente, Francisco Malpica i Miguel Sagret; ERC: Josep Costa; Rabassaires: Miquel Parcerissa, Melitón Sol Camps i Joan Rovira Sala. ↩︎
23. La Causa General ofereix noms dels seus militants destacats de la UGT: Joan Serra Agut, Emili Homs Bertran, Florenci Traveset, Joan Torrentallé Miralles, Josep Jordana Font, Antoni Planas Closa, Josep Villaró Riba i Josep Munt Espluga. ↩︎
24. Tenim la seva llista d’afiliats per sindicats al febrer de 1937: Construcció, 33; Transport 50; Miners, 300; Carnissers, 17; Metall, 100; Fabril i Tèxtil, 550; Vestir, 13; Espectacles, 18; Forns, 12; Dependents, 30; Tècnics de filatura, 20. Al setembre el seu número era una mica major, però no disposem de tots els sindicats complets. ↩︎
25. Tenim recollits els noms d’entre 80 i 90 milicianos de Cardona. ↩︎
26. Per a més informació sobre aquests fets, Gascó, Antonio i Guillamón, Agustín (2018). Nacionalistas contra anarquistas en la Cerdanya (1936-1937). Descontrol ↩︎
27. No obstant això, no s’ha obtingut el nom d’aquest individu. Entra en la mesura del possible que no morís. ↩︎
28. Informació del proceso penal efectuat pel jutge Alfonso R. Dranguet de Berga, Apuntes aclaratorios para la correspondiente instrucción del sumario Nº 14 del 1937 del juzgado de Berga, Sobre rebelión en Cardona el día 5 de mayo último pasado. CDMH, Salamanca. PS-Madrid, legajo 462, 27, doc. 16 ↩︎
29. Suria, a 14 de mayo de 1937. CDMH, Salamanca, Político-Social de Barcelona, leg. 771, 4 páginas 1 y 2. ↩︎
30. Aquesta revolta, gairebé única a Catalunya, es pot anar seguint en les pàgines del diari El Dia (diari d’Esquerra Republicana de Manresa) dels dies 5, 15, 18, 20, 22 de maig i del 10 i 12 de juny. ↩︎
31. El Dia, 13/10/1937, p. 1 y 2. ↩︎
32. 7 de abril de 1938. Al Comité Ejecutivo. Manuel Pérez. CDMH (Salamanca). Político-Social, Madrid, C 543, Exp. 54. ↩︎
33. Aquesta tesi es pot llegir als libros de Guillamón Iborra, Agustín (2017). Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937. Descontrol. Guillamón Iborra, Agustín (2017). La guerra del pan. Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria. Descontrol; Guillamón Iborra, Agustín (2015). La represión contra la CNT y los revolucionarios. Descontrol; Guillamón Iborra, Agustín (2013). La revolución de los Comités. Descontrol y Aldarull; Guillamón Iborra, Agustín (2010). Barricadas en Barcelona. Espartaco Internacional. Orwell, George (2003). Homenaje a Catalunya. Destino. Peirats, Josep (1972). La CNT en la Revolución española. Ruedo Ibérico. ↩︎